A peu

"Cuando caminamos conectamos con los paisajes naturales y con la gente y la cultura que contienen. Es una experiencia muy distinta a viajar en coche, autobús o tren. Y, por supuesto cuando recorremos a pie distancias considerable llegamos a conocer muy bien nuestro cuerpo, tanto su dolor como su fortaleza, lo cual es una experiencia muy intensa. Sentimos cómo nos late el corazón y cómo se acelera nuestra respiración y sentimos el suelo contra nuestros pies. El hecho de que caminar sea algo físico y lento aparta nuestra atención de los pensamientos interiores y la lleva al mundo que nos rodea, ayudándonos a sentir que formamos parte de nuestro entorno. Somos más conscientes de la luz, el tiempo, las estaciones, los sonidos y los olores que nos rodean, de las formas y colores del paisaje y de la arquitectura, así como de la gente con la que nos encontramos, y al hacerlo aclaramos el revoltijo de nuestra mente y obtenemos una perspectiva nueva de  nuestra vida.

Caminar es una gran metáfora de la vida, en el sentido de que vamos paso a paso, centrándonos en lo que tenemos inmediatamente delante y sin pensar en el destino. En ambos casos se trata tanto de un juego mental como de una búsqueda física. Cuando salgo para hacer una larga caminata o senderismo, a menudo las piernas empiezan a cansarse y, cuando imagino la distancia que me queda por delante o la altura de la montaña, decae mi entusiasmo. Para no rendirme, me pongo metas más accesibles como, por ejemplo, una roca que esté a un minuto de distancia o un árbol que esté un poco más adelante. Me digo a mi misma que podré detenerme cuando llegue allí, pero casi siempre al llegar a ese punto de referencia prefiero continuar. Subir una colina supone un gran esfuerzo y, como cualquier esfuerzo, nos llena de satisfacción culminarlo: hemos logrado vencer nuestros miedos y dudas para conseguir nuestro objetivo.

[…]

La mayoría de las cosas que vale la pena hacer en la vida -labrar una carrera profesional, criar hijos, aprender a relacionarnos con los demás- llevan tiempo. Iniciar algo nuevo, quizá un negocio, una carrera o una inspiración creativa, puede parecer abrumador. Si lo hacemos paso a paso, nos damos cuenta de que incluso las tareas más desalentadoras se pueden manejar y disfrutar. Todo tiene que ver con el viaje, con los pasos que damos por el camino."

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. (p.52)

Trenes d'herba dolça

Prefaci de Trenes d'herba dolça

"Esteneu les mans i permeteu-me que us hi posi un manat d’herba de búfal acabada de collir, solta i fluida, com cabells tot just rentats. D’un verd daurat i brillant per dalt, les tiges estan marcades de porpra i blanc on es troben amb el terra. Acosteu-vos el manat al nas, noteu la fragància de vainilla emmelada sobre l’aroma de l’aigua de riu i la terra negra, i en comprendreu el nom científic: Hierochloe odorata, agram d’olor, per a indicar la fragant herba sagrada. En la nostra llengua se’n diu wiingaashk, els cabells d’olor dolça de la Mare Terra. Respireu-hi i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat.

Un manat d’agram d’olor, lligat per un extrem i dividit en tres està a punt per trenar-lo. En trenar l’agram ─per tal que quedi llis, lluent i digne de regalar─ cal una certa quantitat de tensió. Com us dirà qualsevol nena amb trenes tibants, heu d’estirar una mica. És clar que ho podeu fer sols ─lligant un extrem a una cadira, o aguantant-lo entre les dents i trenant enrere, apartant-vos de vosaltres─, però la manera més dolça és tenir algú altre que aguanti l’extrem de tal manera que tibeu suaument l’una contra l’altra, inclinades endavant en tot moment, cap contra cap, xerrant i rient, mirant les mans de l’altra persona, una quieta mentre l’altra passa els prims manats consecutivament, cadascú quan li toca. Enllaçades per l’herba de búfal, hi ha reciprocitat entre vosaltres; enllaçades per l’herba de búfal, qui sosté és tan vital com qui trena. La trena esdevé més fina i més prima  mesura que us acosteu al final, fins que treneu una sola fulla d’herba, i aleshores ho remateu mb el nus.

Voleu aguantar l’extrem del manat mentre treno? Amb les mans unides per l’herba de búfal, podem acotar els caps junts i fer una trena en honor a la terra? I després jo us l’aguantaré, mentre vosaltres treneu.

Podria allargar-vos una trena d’herba de búfal, tan gruixuda i lluent com la trena que penjava a l’esquena de la meva àvia. Però no em pertoca de donar-la, ni a vosaltres de prendre-la. Wiingaashk pertany a si mateixa. O sigui que prefereixo, en el seu lloc, una trena d’històries amb la intenció de guarir la nostra relació amb el món. Aquesta trena està feta de tres fibres: el saber indígena, el coneixement científic i la història d’una científica anishinabekwe que intenta unir-les en servei a allò que importa més. És un entrellaçat de ciència, esperit i narració: històries antigues i noves que poden ser medecina per a la nostra relació trencada amb la terra, una farmacopea de narracions guaridores que ens permeten imaginar una relació diferent, en la qual la gent i la terra són medecina bona els uns per als altres."

De: Trenes d'herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyament de les plantes, de Robin Wall Kimmerer. Traducció d'Eduard Castanyo. Cossetània. 2021

Viatjar i meditar

El títol promet, el contingut és una mica reiteratiu al repetir de diverses maneres les mateixes idees. La consciència plena sobre nosaltres, els altres i el món. La introducció i l'últim paràgraf.

"La conciencia plena surge sin esfuerzo cuando viajamos. Cuando nos tomamos tiempo para apartarnos de nuestras rutinas diarias y adentrarnos en entornos nuevos, nos hacemos más presentes de forma natural. Nos abrimos a lo emocionante y lo desconocido, obligados a prestar atención a medida que nuestros sentidos responden a estímulos nuevos, ya sea contemplando paisajes inusuales, ya saboreando alimentos exóticos o mirando a las personas del lugar. Mientras respondemos sin esfuerzo al ahora, nos abrimos también a distintos aspectos de nosotros mismos, extendiendo nuestra apreciación no solo al mundo que nos rodea, sino también a nuestro mundo interior y a la alegría de estar vivos." (p.7)

I l'últim paràgraf del llibre:

“Independientemente de adónde elijamos viajar para explorar lo sorprendente y lo nuevo del mundo, tenemos el potencial para llegar a ser más conscientes de lo sorprendente y lo nuevo que habita dentro de nuestro ser. Cunado mantenemos un enfoque de conciencia plena -de apertura, curiosidad y compasión- iniciamos un desarrollo interior. Al conectar con la naturaleza, con los demás y con nosotros mismos, adquirimos perspectiva sobre nuestra vida y nuestras prioridades. Al estar presentes, no solo a través de nuestras experiencias de deleite y fascinación, sino también a través de momentos más desafiantes, utilizamos recursos internos y tocamos lugares muy profundos de nuestra alma. Y, así, explorar el mundo se convierte en el catalizador perfecto para nuestro viaje vital, un viaje de autodescubrimiento.” (p. 149)

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. 

Insatisfacció versus satisfacció

 ¿La insatisfacció es pot tornar satisfacció si l'acceptes?

A: Monterosso mon amour, d'Ilja Leonard Pfeijffer. Traducció de Maria Rosich. Quaderns Crema. 2025

Endorfines tropicals

Endorfines tropicals, el llibre de Sergi Ramis, no és nou. Sempre havia pensat que el títol era encertat! El poder del viatge com a generador de felicitat. L'autor s'ha dedicat tota la vida a viatjar, dedicació professional i opció de vida. Periodista, escriptor i col·laborador en diversos mitjans. El llibre és un recull d'experiencies en un format molt breu (entre dos i sis pàgines). Moments i anècdotes que amb detalls de bon observador ens transporten o ens fan recordar a situacions semblants viscudes per l'autor. Pendent de llegir Cómo sobrevivir a los peores hoteles; segur que és interessant i alhora divertit!

L'inici de dos capítols a Djenné i al país Dogon.

Dimarts a Djenné

El vent aixecava efímers remolins de pols enlairaven alguns dels papers més petits. El brogit dels venedors encara rondava per la gran esplanada, encara que ells no hi fossin. Havien exhaurit les possibilitats del negoci fins passada la posta del sol, però després havien anat marxant lentament, silenciosament. Els darrers havien estat els que brasejaven carns en aquelles graelles improvisades amb ferros sobrers de cotxes i camions. La ferum del greix que gotejà sobre les flames encara envaïa un racó de la plaça.
La mesquita tenia un color morat. El sol no acabava de decidir-se mandrós de vèncer aquelles teranyines de núvols que negaven una albada adient.

Lluna plena al país Dogon

L'esglaó gegant de la falla de Bandiagara s'havia banyat en llet, i ara el líquid blanquinós li regalimava per algunes esquerdes. A la llum de la lluna plena africana, el poble de Tireli llançava ombres llargues sobre el vessant de la costa, que es perllongaven fins a mitja pujada. les teulades còniques de les cases dogon feien de punters, i assenyalaven capriciosament sobre alguns indrets de la paret de roca, sense indicar res en especial.

A: Endorfines tropicals, de Sergi Ramis. Tròpics 10. Edicions La Magrana. 1999 (p. 116 i 129)

Els aeroports més bonics

El 2014, la BBC publica la llista dels deu aeroports més bells del món, elaborada per Jonathan Glancey. Un d'aquests aeroports és el Giovanni Nicelli Aeroport de Venezia-Lido. He estat incapaç de trobar la llista sencera. 

Alguns mitjans especialitzats en viatges publiquen amb una certa regularitat llistes amb els aeroports més bonics del món; però tinc la impressió que els criteris que utilitzen -espectacularitat, modernitat, arquitectes, tamany, etc.- no coincideixen amb els de Jonathan Glancey.

Una llista en ordre alfabètic amb les propostes de diferents mitjans:

Bakú (Azerbaidjan)

Conegut també com a Aeroport Heydan Aliyev, és un disseny de l'estudi Autoban. Intenta ser un espai diferenciat dels aeroports habituals, amb formes curvilínies i tons de colors acollidors.

Bilbao (Espanya)
Aeroport en forma d'ocell, amb dues ales simètriques i un bec esmolat que apunta cap al cel, de Santiago Calatrava.

Denver (EUA)
L'arquitecte, Curtis Frentiss aconsegueix amb carpes de tefló allunyar l'edifici de la idea d'aeroport.

DohaA (Qatar)
Inaugurat el 2014, projectat per l'estudi d'arquitectura HOK.

Kuala Lumpur (Malàisia)
Diuen que és l'aeroport que ha interpretat millor l'arquitectura moderna (cosa que no sé si te gaire sentit): d'aspecte futurista amb contrastos entre els colors foscos i la utilització dels efectes de llums.

Lió (França)
L'aeroport de Lió-Saint Exupéry, terminal en forma d'una au en vol obra de Santiago Calatrava.

Madrid (Espanya)
El sostre ondulat amb llistons de bambú i lluernes per permetre l'entrada de llum natural, sostingut per columnes d'acer groc, obra dels arquitectes Antonio Lamela, Richard Rogers i Luis Vidal va posar l'aeroport de Madrid a la llista "d'aeroports bonics" internacionals.

Marraqueix (Marroc)
Reformat el 2008 amb decoració i detalls de la cultura islàmica.

Múnic (Alemanya)
Definit com un dels més elegants, és obra de l'arquitecte Franz Josef Strauss. Les instal·lacions inclouen un camp de golf, una cerveseria tradicional i un mercat nadalenc amb pista de patinatge.

Pequín (Xina)
Inaugurat el 2019, construcció en forma d'estrella de sis puntes, obra de l'arquitecta Zaha Hadid. Possiblement la terminal més gran del món amb 700.000 metres quadrats i un moviment de 72 milions de passatgers a l'any.

Singapur
Aeroport amb un disseny interior espectacular: jardí tropical amb un salt d'aigua de quaranta metres d'alçada, un jardí de papallones, una piscina al terrat, un cinema, tobogans de tres pisos d'alçada, un museu d'art i encara més coses...

El caminar d'Espinàs

Toni Arbonès inclou l’entrevista a Josep Maria Espinàs al recull Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides. He seleccionat els paràgrafs que parlen més directament del fet de caminar per viatjar. L’experiència? Dotze viatges a peu per terres diverses recollits en els seus llibres.

Tu dius que caminar, a més a més de ser bo per a la circulació de la sang, també és bo per a la circulació dels pensaments...

"Jo penso que va bastant lligat. Veuràs: caminar en el sentit no atlètic, no esportista, no amb una voluntat d’estar mirant-se el cronòmetre a veure si avui ho he fet en dos minuts, significa posar en marxa la curiositat. Estàs veient coses noves a cada passa, encara que vagis a poc a poc, estàs veient una cosa nova. Aquest és un privilegi que en la vida quotidiana no s’acostuma a tenir. No ens adonem que estem veient sempre les mateixes coses durant moltes hores al llarg del dia.

[...]

Cadascú tria els seus camins. A mi em sembla perfecte. El que jo trio a mi em dona unes satisfaccions, petites satisfaccions però profundes, que et duren anys i que mentre ho vius tens consciencia de viure el temps. Els viatges a peu a mi em donen, sobretot, com a premi, la consciencia que estàs vivint el temps d’una manera molt senzilla i, en canvi, molt de debò.

[...]

Pel plantejament que jo em faig del viatge a peu evidentment que sí que s’acaben [els camins].Perquè jo vull anar de nucli poblat a nucli poblat. La distància ha de ser una que em permeti caminar tot el matí i arribar-hi; per tant, que al cap de quinze, divuit, vint quilòmetres jo pugui trobar un lloc on em quedi a menjar i pugui dormir. Perquè el que m’interessa no ès caminar tot el dia: m’interessa caminar al matí o a la tarda, viure el poble, fer-me veí del poble, i el dia següent al matí, tornar a caminar el matí i arribar a un altre poble i viure al poble.

[...]

No cal anar de viatge perquè una persona se senti sola. Un s’hi sent a Barcelona, i s´hi sent a casa seva i s’hi sent allà on vulguis. Però la soledat aquí [en el viatge] té un aspecte molt positiu. [...] La gent es pensa que això dels viatges a peu és una mena de gresca, d’anar com qui va a la font, saps? Tots agafadets de la mà i cantant i ballant. [...] Jo he fet els viatges a peu, uns trossos sol, uns trossos acompanyat però cadascú fa el seu viatge i no es parla. La gent això no ho entén. [...] Un viatge es fa sol, no el fas en equip i, per tant, condicionat pels altres. Cadascú pensa el que pensa, cadascú mira el que mira, cadascú veu el que veu, i això és intransferible."

De: Els viatges de la Gran Anaconda, de Toni Arbonès. Tushita edicions. 2021. (p. 165)

Més de l'illa de Socotra

Certes fonts històriques, per exemple, l’anònim Periple del Mar Eritrea, del 60 a. C., es refereixen a l’illa com Dioscorida i la descriuen com la misteriosa terra origen de la mítica Fènix. Antigament, Aràbia meridional i Socotra eren conegudes com a fonts de tot l’encens i la mirra que llavors s’exportava a Europa per fer-se servir en temples i, més tard, en esglésies cristianes.Marco Polo, en les seves històries de l’any 1295, descriu la singularitat dels animals i les plantes de Socotra, i la dedicació de la seva població als rituals animistes. Més tard, el llibre Viatges pel Mar Roig, de Don João de Castro, explica breument com era l’illa a principis del segle XVI. Aquest autor va considerar la possibilitat d’usar l’illa com a parada en les rutes cap a l’Índia, però després d’uns anys, les condicions adverses van fer que els portuguesos abandonessin el paratge, malgrat gaudir d’una posició estratègica.Després d’això, el món occidental amb prou feines va tenir més informació sobre les illes. A finals del segle XIX i principis del XX, algunes expedicions de científics i exploradors van arribar a l’arxipèlag per observar i descriure per primer cop les seves meravelles naturals...

D':Edoardo Zandri i Teresa Di Micco de Santo, La isla de Socotra. A solas con el océano. Paraiso natural con una personalidad muy diferenciada. Altair.

Text inclos al capítol d'Oriol Alamany, al llibre Els viatges de la Gran Anaconda de Toni Arbonès.

Jordi Esteva descobreix la natura de Socotra

"Miré en derredor. Todo era grandioso, las montañas parecían mucho más altas porque se elevaban verticales casi desde el nivel del mar, dejando una llanura inclinada de unos pocos kilómetros por la que habían rodado inmensas rocas desprendidas de las cumbres. Aquí y allá, en el pedregal, luchaban por sobrevivir las plantas de Socotra, testigos de otras eras que por un capricho de la naturaleza pervivían hasta nuestros días. Entre los pedruscos se alzaban los adenios*, o árboles de la rosa del desierto, que los socotríes llamaban trimo. Parecían pequeños baobabs de tallo rechoncho; de color gris plomizo y de dos a tres metros de altura, crecían en las ranuras de las rocas y se desparramaban sobre ellas como escrotos herniados. Cruce entre hombrecillos y hortalizas gigantescas, que habrían hecho las delicias de Lewis Carroll, elevaban suplicantes sus brazos mutilados hacía el cielo. De cada uno de los muñones brotaba una única flor rosa, sencilla y bonita como la del franchipán o la adelfa. También se veía un tipo de euforbia arbórea de copa espesa**, con hojas duras en forma de cuchillos, verde oscuro, con la punta hacia arriba. Sobre el océano se recortaba la figura del árbol de los pepinos***, otra de las maravillas de Socotra: un tallo de piel de cebolla de unos dos metros de alto, que parecía segado de cuajo y que remataba el corte con una excéntrica peluca de hojas verdes, de la cual pendían unos frutos parecidos a los pepinos, que desprendían un desagradable olor a pescado podrido. No había dracos****, el árbol de la sangre del dragón no crecía a nivel del mar, pero cuando las rápidas nubes se abrían durante unos segundos, en lo alto de al-Haggar se adivinaban sus siluetas de seta gigante recortadas contra las aristas de la cadena montañosa."

A: Socotra, la isla de los genios, de Jordi Esteva . Atalanta. 2011 (p.80)

*Boswellia sacra

**Commiphora myrrba

***Aloe sucotrina

****Dracaena cinnabari

Unes hores a Venècia

En tinc prou a dormir a Venècia. No em cal sortir de l’habitació si des de la finestra sento el soroll de l’aigua contra les façanes. No demano gaire.

***

L’opulència de la Sereníssima República és la responsable de la mort de la ciutat actual.

***

He sentit a diversos llocs que el terra tremolava. Potser la ciutat encara és viva?

***

A la nit bufa bora, els carrers solitaris i molts canals foscos del tot: les ombres solitàries recuperen la ciutat.

***

Potser una nit de gener a Venècia descobreixes en la foscor una ciutat desconeguda.

***

Segueixes una dona amb abric d’astracan i sabates de taló Louboutin; i et porta amb pas decidit fins al Rio Terrà dei Assassini, giro a la cantonada fins a Rio di San Luca i només hi ha foscor.