Un gelat a Budapest, de Claudio Magris

Budapest és la ciutat més bonica del Danubi; una autoposada en escena d'experts, com Viena, però amb una substància robusta i una vitalitat que la rival austríaca desconeix. Budapest produeix la sensació física de la capital, amb una noblesa de ciutat protagonista de la historia que imposa, malgrat el plany d'Ady per la vida magiar "grisa, de color de pols". Certament, el Budapest modern és una creació recent, ben diferent de la ciutat vuitcentista que, com escrivia Mikszáth, durant els anys quaranta del segle XIX, bevia vermut serbi i parlava alemany. la magnificència metropolitana de Budapest, que es basa en la sòlida realitat d'un creixement politicoeconòmic, també presenta la figura d'un il·lusionisme seductor, que l'art fotogràfic de Gyoörgy Klösz ha captat amb una lucidesa màgica. Si la Viena moderna imita el París del baró Haussmann, amb els seus grans bulevards, Budapest al seu torn imita aquest urbanisme vienès de segona mà, és la mimesi d'una mimesi; potser justament per això s'assembla a la poesía en l'accepció platònica, és un paisatge que no suggereix tant l'art com el sentit de l'art.

[...]

L'esplendor de Budapest és, en part, la contrapartida d'una ciutat que perd el carácter, una barreja de gegantisme i de glòria flamboyant, que correspon a l'aliança híbrida entre el capital hongarès i l'àguila dels Habsburg i que també es tradueix en l'eclecticisme historicista de l'arquitectura, per exemple en el vell Parlament o al Teatre de l'Òpera que va construir Miklós Ybl en estil renaixentista i en el nou Parlament goticobarroc d'Imre Steidl. La nova burgesia emprenedora, s'ha dit ben prou, volia construir-se un passat heràldic; volia enmascarar la metamorfosi febril i la tumultuosa expansió industrial de la ciutat, que feia que el districte setè fos abnomenat Chicago, sota una aparença de lleugeresa escumosa i, a mesura que el desenvolupament capitalista l'allunyava de la tradició, volia exhibir la condició de magiar al preu que fos.

[...]
El Danubi llisca ample, i el vent del vespre passa pels cafés a l'aire lliure com l'alè d'una vella Europa que potser ja està al marge del món i no produeix sinó que únicament consumeix historia, tal com Francesca ara mateix xucla amb la seva preciosa boca el gelat, asseguda a la pastisseria Gerbeaud, a la plaça Vörösmarty, i mira com passa la seva vida aclucant lleugerament els ulls sota les seves famoses celles, potser imperceptiblement arrufades pel fregadís fel temps. Europa també és aquest cafè, on ja no seuen els Administradors Delegats de l'esperit del Món, sinó a tot estirar els funcionaris d'alguna filial subalterna, que no preñen decisions sinó que les executen, i alguna bella senyora que fa malparlar.
[...]

El Danubi, de Claudio Magris. p.386