La nit és un període mort i monòton sota teulada; però a l’aire lliure passa amb suavitat, amb les estrelles i la rosada i els perfums, i el pas de les hores el marquen els canvis en la fesomia de la Natura. El que sembla una mena de mort temporal per a la gent que s’ofega entre parets i cortines, només és un son lleuger i viu per a qui dorm al camp. Tota la nit pots sentir que la Natura respira profundament i amb llibertat, i que et mira i et somriu fins i tot quan descansa. I també hi ha una hora de moviment, que els que viuen en cases desconeixen, quan una força que desvetlla surt cap a l’hemisferi adormit, i tot el món exterior es lleva. És llavors que el gall fa el primer cant, però per anunciar l’alba: és com un alegre vigilant que apressa la nit. El bestiar es desperta als camps; les ovelles trenquen el dejuni als turons coberts de rosada i es traslladen a un nou refugi entre falgueres; i els homes sense sostre, que han dormit amb els ocells, obren els ulls ennuvolats i observen la bellesa de la nit.
Quina crida inaudible, quin toc subtil de la Natura fa despertar d’aquesta manera tots els que dormen a la mateixa hora? Potser les estrelles ens fan arribar la seva influència? O és que compartim alguna mena d’emoció de la mare Terra sota els nostres cossos que descansen? Fins i tot els pastors i la gent gran del camp, que són els que més en saben d’aquests misteris, no tenen ni idea del com o el per què d’aquesta resurrecció nocturna. Diuen que passa cap a les dues de la matinada; i ni en saben res més ni ho pregunten. I almenys és un incident agradable. Només se’ns interromp el son, com deia Montaigne, tant amant del plaer, “perquè el puguem gaudir millor i amb més sensatesa”. Tenim un moment per mirar les estrelles, i hi ha qui experimenta un plaer especial en pensar que compartim aquest impuls amb totes les criatures exteriors del veïnat, que ens hem escapat de la Bastilla de la civilització i ens hem convertit, durant una estona, en simples animals afables i ovelles del ramat de la Natura.
Quan em va arribar aquesta hora entre els pins, em vaig despertar amb set. [...] Les estrelles eren nítides, acolorides i semblaven joies, però sense aquell to de gebre. Un tènue vapor platejat representava la Via Làctia. Les puntes dels avets negres que em rodejaven estaven dretes i immòbils. [...] Em vaig quedar estirat, fumant amb mandra i estudiant els colors del cel, que és com en diem d’aquest biit immens, des d’on mostrava un gris vermellós darrere els pins fins on es tornava d’un blau-negre brillant entre les estrelles. [...]
Un vent fluixet, més aviat una frescor que es movia que no pas un corrent d’aire, passava per la clariana de tant en tant; de manera que, fins i tot al meu palau, l’aire es renovava tota la nit. [...] Poques vegades he gaudit d’una sensació tan serena de tranquil·litat interior, ni m´he sentit més independent dels meus béns materials. Semblava que, al capdavall, el món exterior, que ens fa refugiar-nos a casa, era un lloc habitable i delicat; i que cada nit podies trobar-te el llit fet i esperant-te als camps, on Déu té una política de portes obertes. Vaig pensar que havia redescobert una veritat d’aquelles que només són revelades als salvatges, i que als economistes polítics se’ls escapen; com a mínim havia descobert un nou plaer. I tanmateix, fins i tot quan em delectava en la solitud, notava una mancança estranya. Volia una companya que s’ajagués amb mi a la llum de les estrelles, silenciosa i immòbil, però al meu costat*. Perquè hi ha una companyia que és encara més tranquil·la que la solitud, i que, ben entesa, és la solitud feta perfecció. I viure al camp amb la dona que estimes és, de totes les formes de vida la més completa i lliure.
*Recordar que Stevenson fa el viatge per les Cévennes mentre la seva futura esposa, Fanny Van de Grift, està de viatge als Estats Units per gestionar el seu divorci.
A: Viatges amb una burra per les Cévennes, de Robert Louis Stevenson. Traducció d’Anna Brichs. Tushita Edicions. p.86
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada