Els viatges amb cavall no són gens habituals i els textos que els descriuen encara menys. Descobrir aquest text de Tesson on teoritza sobre el fet de viatjar muntant és un plaer. Curiosament el trobo després de llegir Viatges amb una burra per les Cévennes, d’Stevenson. No és el mateix, és clar; Tesson ho fa a cavall al Turquestan i a Mongòlia, però és el fet de compartir la ruta i les vint-i-quatre hores del dia amb un ase o un cavall i d’ajustar el ritme de la marxa a les seves necessitats que apropa per un moment els dos viatgers.
Em sembla imprescindible llegir La Chevauchée des steppes i Carnets de Steppes: à cheval à travers l'Asie centrale on recull l'experiència dels dos grans viatges a cavall.
VIURE AMB EL CUL A LA SELLA
Caminar transforma la persona errant, però no tant com el viatge a cavall. El viatger a peu ho decideix tot: tant els seus actes com els seus objectius. És l’amo del seu viatge. Pilota una troica formada pel seu cos, la seva ànima i el seu esperit. La seva voluntat és el fuet que l’esperona. El camí s’ha de plegar al que ell decideixi. L’orgull del bon caminant és no deixar que els esdeveniments decideixin gaire el seu itinerari. Vol anar-los dominant a mesura que se li vagin presentant. Però, per poc que es converteixi en cap d’una caravana de cavalls, la distribució dels rols canviarà! De sobte serà cridat a l’ordre. Esdevindrà el peó d’una altra voluntat. S’haurà d’adaptar a un ritme nou. (Aquí parlem de qui va amb una caravana dels nostres temps, no d'aquell que, per la ruta de la seda, conduïa cohorts d’animals de bast, molts dels quals acabaven morint, esgotats per les cadències infernals del tràfic dels teixits damasquins i de l’argenteria.)
Durant les cavalcades recents, al Turquestan, a Mongòlia, he entès que qui mana és la bèstia. Pots imaginar que la menes, però ella imprimeix el tempo. Ella decideix la mesura de les seves passes i la cadència de les jornades de viatge. Enmig de la columna, homes i bèsties tenen cadascú el seu lloc, però per a tots només hi ha un mateix ritme: lent, regular, inalterable -el ritme nòmada.
Conduir el teu cavall per les immensitats no es redueix a donar de tant en tant un cop de brida al coll o un cop de taló al ventre. Cavalcar és una manera de viure. T’exigeix saber trobar el lloc per pasturar al final del trajecte; detectar el clau que balla a la ferradura; llegir en els fems els senyals indicadors d’una malaltia; endevinar la irritació en la pell abans que es desencadeni la fúria; trobar la bona pastura, que no necessàriament és la més verda; abeurar el teu cavall abans que tingui set; servir la ració del semental abans que la dels castrats per no allunyar-se de les lògiques naturals. Són els deures que el genet ha de fer per a la seva muntura perquè l’harmonia regni i es mantingui el fràgil equilibri. En una caravana, l’entesa entre les bèsties és una condició necessària però no suficient perquè tot vagi bé. La caravana és la pau. Entre les bèsties. Entre els homes i les bèsties. Entre els homes.
El viatge a cavall ensenya al genet una nova lectura del món. L’ajuda a fondre’s en el medi natural. L’home sobre un cavall avança sense fer soroll, alliberat dels seus efluvis carnívors. Cavalcar esmola els sentits, reforça l'oïda i l’observació. A més dels signes que ell detecta a la natura, el genet disposa de les emocions que manifesta la seva muntura. El punt de fusió s’assoleix quan l’home i la seva bèstia aconsegueixen vèncer alhora l’adversitat, troben la bona pastura junts, esquiven el perill o els paranys amb un mateix gest, sense haver-se posat prèviament d’acord. És l’entesa final, una complicitat que permet a cadascun d’ells preveure els humors de l’altre. El cavall esdevé el mirall de les emocions del genet. Llavors, sobre la sella, a l’esquena del seu animal, el genet té la impressió de cavalcar sobre la clau de volta d’un edifici en equilibri. Una construcció contra natura però que perdura, malgrat tot, des que un home es proposà de posar-se a la seva gropa. El genet que assoleix l’eurítmia navega sobre un centre vèlic, aquest eix en què els mariners situen la convergència de les forces d’empenta, de tensió d’un vaixell. El punt d'avançada... Cavalcar es converteix en navegació. Això es veu ben clarament quan et trobes enmig de les estepes centrals perquè el tapís d’herbes rases sembla un oceà, i les iurtes, arxipèlags d’illots esponjosos.
A les estepes de l’Àsia central exsoviètica, amb els meus tres cavalls o sobre el meu semental de les planes mongoles, he descobert una nova joia: mirar com el teu cavall s’alimenta. No hi ha cap música més dolça per a l'orella del genet que el mastegar d’un cavall. Aquesta música vol dir que els ventres s’omplen d’herba que l’endemà servirà per anar passant els quilòmetres. Alguns vespres de fam, en els marges del Gobi, quan les meves reserves s’havien exhaurit, em vaig haver d’acontentar amb sentir el meu animal com mastegava.
En els paratges semiàrids en què la pastura és rara, les necessitats del cavall són les que decideixen el lloc on es farà el bivac. La pastura dictarà la parada. Si hi ha, hic et nunc, farratge per passar la nit, poc importa que el terreny sigui incòmode; l’indret, sorollós, i la vista, horrorosa. El genet s’aturarà al lloc que més convingui a la seva muntura. I si és un lloc que no se li adiu, es consolarà amb la idea del benestar del seu animal.
Per al vagar interior, la cavalcada és ideal perquè l’esperit no ha ni de procurar la concentració que exigeix la marxa. El genet només s’ha de mantenir dret sobre la sella, amb un ull a l’horitzó i l’altre a la brúixola. Amb el cul sobre la sella, els pensaments se’n van al cel. El millor mode de vida, segons Montaigne...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada