Durant hores, amb una meticulositat i una concentració que, vistes retrospectivament, admiro, dibuixem mapes de països que no existeixen, amb tota la simbologia associada, litorals i fronteres en negre, mars i rius en blau, massissos muntanyosos en marró, boscos en verd, carreteres en groc o vermell. Costes irregulars, penínsules, ports, autopistes. No hi surt l’escala, però hi posem tot de noms indicatius: Gérébax (la capital), el Syranol (riu), etcètera. Aquestes contrades, que no es fan mai la guerra ni són mai annexionades, magnifiquen les que visitem de debò amb els pares i, de vegades, ens salven de les visites que ens volen obligar a fer. Subviatges, megaaventures que ens acompanyen, de nit, quan tornem a França per l’autopista del Sol.
Els meus retoladors i les meves llibretes van desaparèixer, igual que els “forats” per sobre els nostres caps. Cap ni un dels mapes va sobreviure. No n’ha pervingut res, tret del desig que vaig experimentar en inventar-me’ls -com si la meva infantesa s’hagues convertit, també, en un país que no existeix.
A: Una casa amb rodes, d'Ivan Jablonka. Traducció de Marta Marfany Simó. Llibres Anagrama. p.80
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada