"Praga, doncs, no és el meu lloc"

Eva, 

      “Abans de Nadal vindré a Prada; ¿ens hi veurem?”, això et vaig escriure en l’última carta i ni de bon tros m’hauria imaginat que a Praga finalment viuria l’escena que vaig veure en un somni fa temps: que tu i jo estàvem asseguts en un cafè i en el moment en què m’estic acostant cap a tu, t’aixeques i te’n vas.

De manera que ja no hi he de fer res, a Praga.

A banda d’això, durant la meva breu estada a Praga em va venir a veure un conegut teu -no vull dir nostre perquè em va costar superar l’amargor que havia experimentat després de la trobada amb aquest home- i em va demanar que m’allunyés de la teva vida. Va dir que jo era perjudicial per a tu.

Praga, doncs, no és el meu lloc. No m’hi espera ningú proper. La teva àvia, segurament, et deu haver fet saber la trista notícia  que la meva àvia ha mort. No tan sols a Praga, doncs, sinó tampoc a Most no m’hi espera ningú.

Ja no crec en res. Ni tan sols en la primavera de Praga i el seu socialisme de rostre humà. Qui ha experimentat l’aniquilació racional de la seva ciutat pel poder totalitari no pot creure mai més en les promeses dels polítics, i les esperances del seu poble el fan riure. Rússia no permetrà mai que el nostre país s’independitzi, ni que sigui mínimament, de la seva influència. Aquesta és la meva convicció. És per això que crec que la teva lluita és en va.

De manera que aprofito l’obertura de les fronteres del nostre país per reunir-me amb la meva mare a França. Quan hagis rebut aquesta carta, jo ja hauré fet  els primers passos en la nova fase de la meva vida a París.

Sempre teu,

Karel

PS: De moment ignoro quina adreça tindré a París. No la sap ningú, ni tan sols en Dalibor. Tanmateix, t’he de dir que no estic segur de si vull continuar aquesta relació inestable, capritxosa i llunàtica que és la nostra. Estic pensant que potser valdria més no remoure el petit llac d’aigua morta i així donar-li l’oportunitat que brilli entre les muntanyes: serè i clar, sense gust ni perfum. Un petit llac de muntanya: aquest serà el meu record de tu, Eva.

A: Jardí d'hivern, de Monika Zgustova. Proa. p.91