La poesia, el silenci i la pregària

Dos enfocaments diferents de la poesia, el silenci i la pregària.

La visió actual de Tesson:

"En aquest ràpid resum dels antídots contra l’avorriment hi falta una cosa. Durant el camí, per combatre el buit, hi ha la poesia! El rodamon pot recitar versos de manera inesgotable. La poesia omple les hores buides. Distreu l’esperit i inflama l’ànima. La poesia és un ritme fet música. Els versos canten la caminada i poden posar-se d’acord amb l’atmosfera: enmig de la plana arrasada recito, sobreretot, Péguy, Victor Hugo als aiguamolls, Apollinaire quan soc en altura, Shakespeare enmig de la tempesta, Norge quan estic borratxo. I al vespre, quan m’aturo, arrenco del meu quadern de poesia la pàgina que m’ha nodrit durant tot el dia i amb ella en faig un petit foc al qual recito el poema que ara ja em sé de memòria. És una manera elegant de tancar la jornada.

No dic res de la pregària que també ajuda el viatger a moblar les hores lentes. Actua com un alleujador per als nervis massa excitats.

Repetiu un verset fins a l’obsessió: us oblidareu de les butllofes dels vostres peus. El pelegrí rus, de 1870, promotor de la filocalia, no fa altra cosa quan travessa la taigà a peu, murmurant contínuament aquest cant: «Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi.» La manera ideal és fer el recital de manera col·lectiva i aconseguir, així, compassar l’antífona amb el pas. Llavors es camina de la mateixa manera que es respira. Però jo només faig servir la pregària quan sento que tinc por. Davant de l’os o enmig de la paret, quan les preses desapareixen dels meus dits, per sobre d’un pitó que balla, experimento noves mostres de fe alimentades per la ressaca de l’adrenalina.

Entro en la dimensió religiosa com els covards: davant del mínim temor. Quan veig que l’aigua puja, confio la meva esperança al navili.

Pregària, observació, contemplació, recitació, record: estratègies del caminant de llarga distància per escapar de l’angoixa de sentir-se una agulla perduda en la trista immensitat del món."

 I la visió religiosa del pelegrí rus a Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual o El pelegrí rus; Obra anònima del voltant de 1860 i possiblement escrita o dictada al monestir d’Athos. Està estructurada en dues parts de quatre i tres relats respectivament. El protagonista és un pagès rus que busca la gràcia de la pregària interior. En paraules de Sebastià Janeras a la Introducció: “Tota la narració, gira sobre dos eixos: La “pregària de Jesús” i la Filocalia*. [...] Aquesta pregària va sovint unida a una tècnica respiratòria i de concentració mental i ha de dur al qui la practica a l’autèntica pregària interior o de cor.”

Un dels personatges Skhímnik llegeix un quadern que porta per títol: "El secret de la salvació, revelat per la pregària contínua":

“Però, què és realment la pregària i com pregar en essència? És difícil de trobar respostes precises i comprenedores per a tothom  a aquestes qüestions, tot i que són primordials i urgents, de manera que, qui desitja ferventment la pregària, es troba un altre cop amb un vel de misteri. De tot el que ha llegit recordarà només l’aspecte exterior, encara que devot, de la pregària, i arribarà a la conclusió que per pregar cal anar a l’església , senyar-se , fer reverències, agenollar-se, recitar el salteri, cànons i acatistos**.

“Aquesta és la idea general de la pregària que es fan aquells que no coneixen els escrits dels sants pares sobre la pregària interior i l’acció contemplativa. A la fi, qui busca troba un llibre anomenat la Filocalia, en el qual vint-i-cinc sants pares exposen d’una manera entenedora la ciència de la pregària del cor veritable i essencial. Aquí se li comença a revelar el misteri de la salvació i la pregària, i s’adona que pregar realment vol dir adreçar la ment i l’atenció al record constant de Déu, caminar en la seva divina presència, desvetllar l’amor en un mateix pensant en Ell i unir el nom diví amb la respiració i el moviment del cor. És guiat cap a tot això per la invocació amb els llavis del sant nom de Jesucrist, o per la recitació de la pregària de Jesús sempre, en tot lloc i durant qualsevol ocupació, contínuament." 

Més endavant, ja al final, un altre dels personatges, l'Ermità presenta la part positiva del silenci:

"1) El que viu en el silenci i la solitud no tan sols no està inactiu ni ociós, sinó que és molt actiu, més que qui pren part en la vda social. [...] 
2) La influència benèfica i profitosa de l'home que viu en el silenci sobre el seu proïsme es revela no tan sols en la comunicació de les seves instructives observacions sobre la vida interior, sinó que també [...]  és profitós per al seglar atent, el guia cap al coneixement d'ell mateix i el dirigeix cap a un sentiment de veneració. [...] 
3) Aquest benefici resulta del veritable silenci, il·luminat i embolcallat amb la llum de la gràcia. [...] De la importància del silenci, Sant Isaac el Siríac en parla així: "Quan posem d'una banda totes les accions d'aquesta vida i d'altra banda el silenci, trobem que aquest pesa més a la balança." "

I qui practica actualment el silenci?

*Col·lecció de textos de mestres espirituals de la tradició mística hesicasta de l’Església ortodoxa oriental.
**Himne cantat generalment pels cristians ortodoxos o catòlics orientals, el nom fa referència a que els feligresos el canten dempeus.

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors. p.35

A: Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual. Anònim.  Traducció d'Àngels Margarit i Victòria Izquierdo. Introducció de Sebastià Janeras i Joaquim Maristany. Notes de Sebastia Janeras. Edicions Proa. p.152 i p.175