La Geografia i els mapes, segons Sylvain Tesson

 LA VISIÓ GEOGRÀFICA

"La geografia es va inventar perquè els homes amb l’esperit curiós volien comprendre com s’ordenaven les coses sobre la superfície de la Terra. Per això varen emprendre la tasca de fer-ne una mena de retrat. Però per dibuixar la Terra, cal recórrer-la, i aquesta necessitat ha fet dels geògrafs els primers viatgers de llarga distància. Un dia, al principi de tot, no tinc cap dubte que l’home més audaç de la tribu es va posar dret davant del foc, va abandonar l’empara de les flames i va desaparèixer enmig de la nit. La seva set de saber era més forta que la por de no conèixer res. Llançant-se a l’interior de les tenebres, feia el mateix que haurien fet els geògrafs. Potser al cap d’uns mesos va tornar per explicar el que havia vist i llavors, agafant un bastó, va traçar els límits del món que havia conegut: era la primera lliçó de geografia. Acabava de donar el tret de sortida al reconeixement meticulós del globus terrestre que farien moltes generacions de geòmetres; des dels calculadors antics que mesuraven el món amb un regle graduat fins als geodesistes del nostre temps proveïts d’un teodolit, tot passant pels mestres medievals que estenien al terra els seus cordills de dotze nusos. El pas de l’home i la gambada del cavall són els millors instruments per calibrar la immensitat del món, cosa que explica que un geògraf sempre hagi estat un viatger. Camina per conèixer.

En raó de la seva utilitat per als viatges, vaig estudiar -superficialment- geografia, amb la idea que, així que pogués, m’escaparia per la finestra de la universitat, que donava al món. Des d aquell moment, aquestes paraules de Morand il·lustren la meva vida: «amb setze anys, em varen regalar una bicicleta, i no m’han vist mai més.»

La geografia, la disciplina més bella. Es troba a l’encreuament dels coneixements, posa d’acord totes les altres ciències. Fa precipitar el que qualsevol altra ciència li explica, barreja les substàncies i n’elabora una lectura del món. A la història li demana el nom de l’exèrcit que ha regat la vall amb la seva sang. Demana a la geologia de quina pedra són fets els murs de l’abadia que es va construir sobre un turó i demana a la geomorfologia quin és l’origen d’aquest turó. A la paleoclimatologia li demana des de quin moment el vi es pot conrear en aquell vessant; a la palinologia, allò que es cultivava abans en els guarets d’avui dia; a la toponímia, que li expliqui allò que ni els més vells són capaços de recordar; a la topografia, la raó per la qual la ruïna d’un calabós feudal es troba justament en el lloc on és. Una vegada que té recollides totes aquestes informacions, la geografia en dona la seva visió, desvela el que les forces naturals han fet patir al substrat i després allò que la humanitat li ha fet passar. La geografia ofereix les claus que fan comprensible el paisatge. És com si es fes la llum, amb la geografia. Un paisatge -com ho sap qualsevol rodamon que s’hagi assegut al seu davant amb una ànima sense prejudicis- és un teixit euclidià estès sobre l’horitzó i sobre el qual s’han comprimit i reduït en un únic pla els milions de peripècies que han presidit la transformació del quadre, un amuntegament de capes d’història reduïdes a un únic instant, però d’una història que hauria passat des del principi del temps. Igual que un disc és una superfície plana que en potència conté una simfonia, el paisatge és un quadre que en potència conté la comprensió imaginària de segles de canvis. La geografia és la clau que permet dividir ei fil del temps real.

Mentre fa camí, més que la poesia i més que la pregària, el coneixement geogràfic esdevé preciós perquè el viatger pugui combatre l’avorriment. Aquest coneixement li permet posar sobre qualsevol cosa (una zona industrial abandonada, un con de dejecció, una plana o un matoll) un ull desitjós de saber més que no allò que simplement veu. És una companyia molt valuosa per a l’errant. Com pots avorrir-te quan permanentment tens -siguis on siguis i facis el que facis- alguna cosa per llegir? 

[...]

L’amant de la geografia ha de calmar la seva febre de món tot mirant mapes. Però que s’ho agafi amb calma! Perquè són sirenes tan nefastes com les d’Ulisses. Em refio molt poc de la seva contemplació, perquè fan créixer en les veles interiors un vent d’excitació que crida a partir. He passat hores a sobre dels mapes, traçant itineraris mentals en el sentit latitudinal del recorregut del sol o bé m el sentit longitudinal de les migracions dels animals, i altres hores inclinat sobre els seus marges, com si estigués sobre un mirador tot contemplant planisferis, no per estudiar-ne els detalls, sinó per imaginar les aventures dels qui els havien traçat. El mapa, fa molts anys, ha segellat l’antiga col·laboració entre el viatger que gosa aventurar-se fora de l’ecumene (hereu en això de l’home prehistòric que ha abandonat la protecció del foc) i els savis que redueixen en un dibuix les informacions que aquells els aporten.

Però, ai las!, com quan et despertes, el mapa suposa la mort del somni. Cada parcel·la cartografiada és un reialme perdut per a la imaginació. El mapa transforma la representació onírica de l’espai en una imatge precisa. La mítica Groenlàndia ara no és més que una illa de contorns detallats sobre un full a escala un milió i les Illes Caiman, que només pel seu nom semblen haver estat inventades per Kipling, no són altra cosa que un cúmul de punts força ben repartits sobre un fons blau. Per fer-se perdonar d’haver matat el somni, el mapa ofereix, com si fos una pastura sobre un full de paper extremadament reduït, una esbojarrada concentració de noms meravellosos. I és així com comences a viatjar tot perseguint vents que ha despertat en tu la música dels topònims.

Però ràpidament vaig aprendre que si divagava gaire pels mapes m arriscava a la decepció. Perquè el viatger, un cop que tingui l’esperit poblat de mites, ja no sortirà a descobrir regnes desconeguts sinó a verificar si aquests s’assemblen als que ha somiat. I quan arribarà davant de la muralla de Samarcanda amb el cap farcit de descripcions antigues i la certesa que en l’horitzó hi trobarà les cúpules turqueses i enllustrades surant com illes enmig d’un vel de polseguera aixecat pel pas de les caravanes, se sentirà molt decebut quan hagi de travessar una zona industrial. Nou anys després de l’esfondrament de l’URSS, jo mateix un dia vaig caure del meu somni, i la caiguda sobre l’asfalt del real va ser dolorosa."

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors.