Amb prou feines devia haver-se endormiscat quan es deixondí altre cop. De primer li feu l'efecte com si caigués fora d'ell mateix. S'adonà que estava estirat en un llit. Intransportable!, pensà. Una aberració. Es veié a si mateix com si de sobte hagués degenerat. Ja no hi encertava; encara que continués jaient tan quiet, era un sol escarafall i un sol ofec; hi jeia tan excessivament distint i clar, que no podia esquivar ni una sola imatge amb què podia comparar-se. Tal com estava, era una cosa voluptuosa, obscena, importuna, escandalosa; soterrar!, pensà Bloch, prohibir, remoure! Cregué estar-se palpant a si mateix de forma repugnat, però s'adonà després que només era la consciència de si mateix, tan viva, que la sentia com un tacte de tota la seva superfície corporal; com si la consciència, com si els pensament, s'haguessin tornat palpables, opressius, violents contra ell mateix. Jeia indefens, incapaç de defensar-se; l'interior abocat fastigosament cap enfora; no estrany, només fastigosament diferent. Havia estat una sotregada, i d'una sotragada s'havia tornat no natural, havia estat arrebassat del context. Jeia allà, impossible, tan real; cap altra comparació. La consciència de si mateix era tan forta, que tenia angoixa mortal. Suava. Caigué una moneda a terra i rodolà sota el llit; va parar l'orella: una comparació? Després s'havia adormit.
De: La por del porter davant del penal, de Peter Handke. Traducció de Joan Fontcuberta. Edicions 62. p.87
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada