El temple de la literatura, Claudio Magris

Hi ha un temple dedicat a la literatura. A diferència de la pagoda, el temple no té necessàriament una destinació religiosa; pot estar dedicat a institucions, valors i tradicions, en un esperit que és religiós en sentit ampli, la veneració de la vida, de la història, de memòries. Aquest –una universitat que es remunta al 1079- està dedicat sobretot als erudits i als literats que, a partir del 1442, han superat les proves de doctorat. Nombrosos estudis recorden els noms dels candidats i els resultats obtinguts. poques vegades he sentit un respecte tan profund per l’estudi, la tradició, les proves, els exàmens, les notes; això també contribueix a formar la solidesa d’un país, la seva capacitat per créixer i resistir. Conèixer millor la gramàtica i la sintaxi, fins i tot el perifràstic passiu del llatí, potser ajuda a conèixer els homes, a estar menys ingènuament desemparats en el caos del món. En una llibreria, a l’interior del temple, hi ha un llibre, en anglès, de Robert McNamara, secretari de defensa americà al temps de la guerra: In Retrospect. The Tragedy and Lessons of Vietnam. Aigua passada, com diu la dita.

A: "Les fronteres del Vietnam", d'El viatjar infinit, de Claudio Magris.Edicions de 1984. p. 274

El riu Mekong

"La  mouche à vapeur appareille dès que je suis à bord ; nous commençons à remonter le Mékong, suivant de près les rives où les arbres tendent comme un rideau intensément noi, et où les lucioles continuent leur danse d’étincelles. Avant d’atteindre la lisière des forêts du Siam, j’aurais à traveser tout l’Ètat du Cambodge ; mais je m’arrêterai Pnom-Penh, la capitale du bon roi Norodon, ou j’arriverai dans la nuit de demain.

Mon petit bateau à vapeur toute la nuit a refoulé le courant du fleuve majestueux, et marché vers le nord. Le lever du jour nous trouve continuant la même navigation paisible, le long de cette brousse indochinoise dont les interminables rideaux étaient si noirs sous les étoiles, mais sont devenus si éclatants sous le soleil. Des bananiers, des cocotiers, des palétuviers, des bambous, des joncs, serrés les uns aux autres en masse compacte et sans fin. A première vue, on croirait qu’il est inhabité, ce pays ; à mieux regarder, cependant, on s’aperçoit combien son opulent manteau vert est déjà sournoisement travaillé en dessous par le microbe humain."*

Del novembre del 1901 han passat un grapat d'anys; però alguns aspectes de la geografia física, el riu, el cel, els arbres, no han canviat gaire; els canvis petits pel poble, és clar, és tota una altra història. La barca motora remonta el corrent del riu ample, majestuòs, va cap el nord.  Els colors canvien segons els núvols... A la vora del riu es veuen arbres, només en conec les palmeres; també hi ha moviment de barquetes. Intueixes que hi ha vida humana, comerç...

Quan arribem al punt que marca la frontera entre Vietnam i Cambodja, la barca para, els passatgers baixen de la barca i van cap a un petit edifici al costat del riu. Dos despatxos anticuats i amb el mínim imprescindible per fer les funcions de duana. L'extrema seriositat dels policies et cohibeix. Tothom els tracte respectuosament; tenen la facultat i el poder per fer-te tornar enrere. Travessem la frontera, vanviem de país; però, evidentment, el paisatge és el mateix a una bnada i a l'altra de la línia traçada pels polítics.

A Pnom-Penh arribem gairebé que ja és fosc. La sensació quan hi arribes és de desassossec a causa de la història recent del país. Els carrers estan poc il.luminats, hi ha pocs cotxes; Dormim en una fonda; la finestra de l'habitació dóna al vestíbul. Al dia següent la barca motora remonta el corrent del riu ample, majestuòs, rumb nord, cap a Angkor.

*Pierre Loti. Voyages (1872-1913). Bouquins. 1991 (p.1185)

Navegant perl riu Mekong

En barca pel riu Mekong cap a Phnom Penh

Temple de la literatura (Van Mieu-Quoc Tu Giam)

Travesses els cinc patis i el lloc trasmet pau i serenor. Monument a Confuci, va ser la primera universitat del Vietnam el 1076. Vols pensar que rebràs la benedicció de la inspiració literària, però intueixes que Confuci, mig amagat darrere un arbre, fa un somriure burleta.

Un cafè al llac Hoan Kiem, a Hanoi

Prenc un cafè davant del llac, el llac de l'espasa retornada, a la nit. Al restaurant hi ha molt poca gent. Al carrer només el soroll d'alguna motoreta. El llac és negre; no es veu cap tortuga. Et sents afortunat.

El centre de la vella Saigon

Hem baixat per Dong Khai i hem deixat enrere la catedral de Notre Dame, la colonial oficina central de correus, l'Hotel Continental, el Teatre Municipal i l'Hotel Caravelle i ara, no saps com, tenim el riu Saigon i tot el moviment portuari al davant. Queda lluny, anys seixanta i setanta, el centre de prostitució que els americans van batejar amb el nom de Tu Do Steet; i encara més la colonial Rue Catinat de l'època colonial. Arriba un ferri i baixa un munt de gent que en un moment desapareix. Tornem ara per carrers laterals més cap a l'est, potser per Hai Ba Trung i descobreixes un munt de botigues, cafès i restaurants. Els carrers són trànquils i no tenen el trànsit embogit d'altres zones. Sembla una zona xic de Saigon, gairebé una altra ciutat.

Hoi An

Passejar per Tram Phu. Anar al mercat i badar a les parades. Seure en algun dels llocs de menjar popular. Seguir les petjades d'un grup de noies. Fer-te fer unes sabates o un vestit a mida. Sopar serp.

Hoa Lu

Avui, amb núvols, el paisatge amb els camps d'arròs és una aiguada de grisos.

La ciutat de Hue

La Ciutat Imperial va ser la llar de tretze emperadors de la dinastia Nguyen entre 1802 i 1945. Els francesos i la guerra del Vietnam van fer les destrosses corresponents. Aquest món s'ha perdut, però els noms amb regust de poesia no s'han oblidat: la Ciutat Porpra Prohibida, el Palau de la Suprema Harmonia, la Porta de la Pau, la Porta de la Humanitat o el Riu del Perfum.

Massatges a cegues a Ho Chi Minh

Al costat de l'hotel hi ha una escola de massatges per a persones invidents; és un lloc seriós i econòmic. Hi anem a última hora de la tarda. Quan passes la porta metàl.lica et trobes un patí gran envoltat de construccions d'un o dos pisos; té l'aspecte d'una escola. Hi ha un gos que va amunt i avall sense esma. Un rètol en anglès et diu que puguis unes escales fins al primer pis. Darrere d'unes portes de vidre una dona apunta el teu nom i et cobra, una quantitat gairebé simbòlica. Et fan passar, els homes cap a una banda, les dones cap a una altra. És una habitació amb dues lliteres de massatge separades per una cortina. Et fan treure la roba, jeure, i dos minuts després entra un home jove. Et saluda i comença el massatge. Es posa a parlar amb el massatgista que està a l'altra banda de la cortina. Mentre fan el massatge, mantenen una conversa entre ells. Està tocant el teu cos, però el sents molt lluny.

Quan surto s'fa fet fosc. El gos és a una altra banda del pati, es fa l'adormit. Sembla que al carrer ha baixat l'enrenou; només un moment, però. De sobte, sóc conscient que, primer el cos i després jo, estic molt cansat. Anar fins a l'hotel, tot i ser a tocar, se'm fa una muntanya.

L'americà tranquil i el Continental

El matí que Pyle va aparèixer per primera vegada a la plaça del Continental jo ja coneixia molts americans, col.legues meus de Premsa, alts sorollosos, alguns d’ells de mitja edat però infantils i tots ells plens d’un agre ressentiment contra els francesos, els quals, quan ja tot estava llest, continuaven fent la guerra. Periòdicament, després d’haver-se portat a termeun conveni i d’haver allunyat un quant temps les violències, hom portava els americans a Hanoi a unes quatre hores de vol; allí el comandant en cap els obsequiava allotjant-los una nit al Centre de la Premsa, on segons reconeixien ells amb gran cridòria, hi havia el millor barman de l’Indo-Xina; després els feien volar pel damunt del darrer camp de batalla a una altura de tres mil metres (que era el límit d’abast de les metralladores pesades) i finalment, sense fer soroll, els tornaven sans i bons a l’Hotel Continental de Saigon com si es tractés d’una sortida escolar.

L’americà tranquil, Graham Greene; traducció d’Eulàlia Presas. Llibres a mà. P. 27

Badia de Ha Long

La badia de Ha Long, situada al golf de Tonkín, a prop de la frontera amb la Xina, té uns 120 quilòmetres de costa. L’ambient de l'embarcador d'on surten els vaixells per navegar per la badia és turístic; més enllà hi ha la ciutat i encara més enllà hi ha el port industrial. Aquí tot són autocars, agències de viatge i turistes. Penses que tot és un muntatge, però un cop ets al barco i navegues te n’oblides. El paisatge et fa perdre qualsevol recel. Els illots suten aquí i allà. Passem al costat de cases flotants. Un nen juga amb un gos pràcticament damunt de l'aigua. Més enllà una dona fa la bugada. Un home arriba a casa seva amb una barqueta de rems. Quan arriba el vespre els barcos busquen llocs arrecerats per passar la nit. Després de sopar la nit i l’aigua són molt negres i sembla que estiguis penjat del no res. Les Mercès han begut massa wiski i els passa factura. Des del llit sembla que de tant en tant el vent canviï de direcció.