Tomba d'una dona blanca a la platja

Dorms entre la sorra blanca de la platja

i ja ets sorra;

els blancs fa dies que t’han oblidat,

que lleugers són els records dels homes.

L'Anna gran

L'Anna,  l'Anna gran, la mestressa.

Feineges, somrius sempre trista. 
Et mous entre els estris de cuina  o els cavellons de l'hort com una reina
amb la presència d'una gran senyora i la senzillesa d'una dona de la terra.

Ball de tarda

Les dones ballen al ritme frenètic de timbals i un saxo. Polsim de sorra a les cames i assots a les que es deleixen per incorporar-s'hi. Tot té un preu

Lluitem!

 

Terra, pols, suor.

Els homes juguem a barallar-nos.

I mai no en tenim prou.

Mitjanit

A mitjanit sentim veus al voltant de la maison, converses i corredisses.

En la foscor ens mirem i somriem amb la complicitat de ser molt lluny de casa.

Un dinar a la corniche de Dakar

El mar al davant i Dakar al darrere. Taules amb parelles i grups d'homes. Peix bo i preus cars. Penso en  els antics restaurants de la Barceloneta.

 

El pou

 

Miro el fons del pou amb respecte. Deixo anar la corda i espero, amb neguit,  el soroll sord que fa la galleda quan s’omple d’aigua. És un soroll especial que desassossega.  No és el que esperes que faci una galleda buida. És com si entrés a l’aigua un cos pesant, mort. A la primera estrebada ja notes als braços si el cubell s’ha omplert bé, però no et pots estar de mirar que només pugés aigua. Res més. Que si al fons del pou hi ha alguna altra cosa, no ets tu qui la treurà. Tot són cabòries meves, és clar. Els nens de la casa pouen cada dia sense parar-hi esment.


 

Roba de segona mà

El venedor de roba de segona mà és geperut i simpàtic. Es posa al costat del cobert del mercat. Té la roba amuntegada al terra damunt d’un plàstic gros. És una bona pila de colors ja esmorteïts. Li demanem robar per al Gaston. Remena la pila i no en troba. La portarà a la tarda. Encara no és ben bé de la seva mida i fa que li escurcin els pantalons als homes que en una rebotiga, al costat mateix, cusen a màquina. Mateix preu. Segur? Mateix preu. Al mati ens reconeixem fàcilment, ell és geperut i jo sóc blanc, i ens saludem. Tot bé? Tot bé. I la família? També. No vol res? De moment, no. Gràcies. Potser abans que no marxi. O el proper cop. Si déu vol.

Els animals de la casa

Un gat, un gos, un gall, dotze gallines, uns quants pollets, dues cabres i un porcs. I dues tortugues grosses dins del cul d’una garrafa amb dos dits d’aigua. Càstig humà a la longevitat o a la parsimònia?

L’Anna petita

 

L’Anna petita no és una nena; és la mare de l’Ibou. L’Anna petita és la filla de la germana gran de l’Anna. O jo ho entenc així. L’Anna petita té vint-i-dos anys. L’Anna petita té la veu forta i li agrada riure sorollosament.

Ha estudiat restauració i ara no té feina. Als matins ajuda a l’Anna gran a portar la casa. Als vespres ven entrepans al bar del barri, una construcció arrodonida amb sostre de xapa a l’ombra d’un gran fromager. A la tarda en prepara el farciment: salsa de ceba, espaguetis, ous durs, trossos d’enciam... Quan acaba, s’arregla i marxa. A L’Anna petita li agrada sortir i es deixa convidar. Parla amb tothom i amb tothom fa broma. El pare de l’Ibou no viu al poble i entenc que estan separats.

Penso que l’Anna petita té ganes de marxar de la casa. De marxar lluny. Penso jo. Però també potser que tot ho hagi entès al revés.

Gazelle o Flag?

 

 

Està a punt de fer-se fosc. Els arbres es retallen en un cel encara blanquinós. Aquest cel que m’allibera i m’aclapara. Mentre acabo la Gazelle sento l’olor dolça de la ceba al foc. I penso en una dona feinejant a la cuina. Erotisme domèstic a tres mil set-cents cinc quilòmetres de distància.

 

Tres cafés a Cassamance

Cafès per esmorzar o a mig matí. A llocs diferents i amb tasses variades. I sol.

 

 

Resignació

Mentre escric, quatre nens escuren, a la meva dreta la safata d’arròs; al meu darrere, dues noietes més grans parlen i riuen, ben segur que s’expliquen confidències. El gos arriba amb les últimes cullerades i espera pacient. El gat fa estona que s’espera. Quan els nens marxen repassa el terra i es mira l’escudella i el gat. Resignat.

La maison de l'Ignace

  La casa de l’Ignace al barri de Nialon de Cabrousse és una planta rectangular gran, de vint per divuit metres aproximadament    i amb dos porxos, un al davant i l’altre al darrere incorporats a la planta. La teulada de dues aigües és de planxa metàl·lica.  

Un passadís central uneix els dos porxos; i a cada banda del passadís dues sales. Una sala fa de menjador, amb una taula arrambada a la paret i quatre cadires de plàstic blanc, la nevera, una gerra de ceràmica per mantenir l’aigua fresca, un televisor i una catifa al terra; es on es fa vida. L’altra sala és pròpiament la sala d’estar per a les visites, amb un sofà i tres butaques de fusta amb coixins, una taula de centre i un televisor. Al voltant de les sales les cinc portes de les habitacions. Tres habitacions més donen directament als porxos.

El porxo de darrere és el que s’utilitza habitualment i on es fa vida. Al davant unes construccions senzilles on hi ha la cuina vella, de foc, i el terra de sorra; i la cuina nova, amb la cuina de gas i el terra de ciment.

Més enllà el wàter i la dutxa en una habitació separada per dues portes de planxa. I encara més enllà una construcció pels ànecs i les gallines; i al fons les porquerisses.

Al mig del solar un pou, sense corriola. I al davant l’espai de l’hort.

Més enllà de la tanca el camp de futbol del barri, el bar, el cobert del mercat, i alguna botigueta. I més enllà les cases del barri, i els camps.

Sense llum

 

Ha arribat la nit i el barri ha quedat a les fosques. Ha marxat la llum. Les formes de les cases s’han esborrat. Encara es veuen, tot just, les capçades dels arbres. Els homes i les dones es mouen per la foscor. Tot sembla aturat. De tant en tant, un cotxe trenca la foscor i el silenci. A les fosques, tres noies venen entrepans d’ou dur al meu costat.

Aeroport de Banjul

Una gran estructura de formigó. Construcció típica de l’Àfrica moderna. De lluny té una certa prestància; d’a prop és una altra història. Tres garites per al control policial, una cinta amb màquina de raigs x per mirar les maletes i uns mossos que es busquen la vida. Al vestíbul principal, un bar un parell d’esglaons enfonsat. El bar és tancat i un cartell t’ofereix un wifi que no funciona. Alguns detalls ètnics de fusta malmesos. Tot plegat et fa pensar en el pas del temps. Quedem sols al vestíbul. Som els últims passatgers del nostre vol. Som els únics passatgers que queden a l’aeroport internacional.

Un home i una dona esmorzen

Un home i una dona esmorzen en el menjador d’una casa encerclada de terra sorrenca i seca; alguns arbres fruiters sobreviuen i esperen la temporada de pluges.

Estan asseguts en cadires de plàstic i fent angle en una taula arrambada a la paret.

El menjador és en penombres. Una finestra petita amb reixa emmarca un tros del voltant de la casa. A fora la llum és dura.

La dona diu que marxa d’aquí dos dies. Un comentari banal, els dos ja ho saben. No hi ha res a decidir. Res que es pugui canviar.

L’home que tenia la tassa de cafè a la mà, fa el gest de deixar-la sobre la taula, però la torna a aixecar. Ara l’agafa amb força i no la deixarà anar. Mira per la finestra fixament. No es tomba per dir res. No pot dir res. Sovint hi ha coses que semblen inevitables. I són aquestes les que et deixen lligat de mans i peus.

Després d’uns minuts de silenci queda sol a taula. La dona ha marxat sense dir res més. Encara la tassa suspesa a l’aire. La mirada perduda per la finestra.

A la taula, la llet, el cafè, el sucre, la mantega i la melmelada. I les coses que semblen o que són inevitables.

La mestressa de la casa entre al menjador, mira l´home i li diu: -Ne c’est pas bon pleurer.

L’home deixa la tassa de cafè sobre la taula.

Borden els gossos...

Borden els gossos
Una dona dorm tranquil·la
El cel ho mira serè.

Al febrer de 2023 li demano al Topi que em tradueixi el text al wòlof. 

Jach ya gi bow.

Sana diabar di nelaw sama pèg.

Asaman si lèr.

Fem els versos a mossegades

Fem els versos a mossegades, vull dir que voldria fer-los a mossegades; ara només és una exageració o, si em deixeu quedar una mica bé, una metàfora. Segur que és la soledat i la calor que em trastoquen i m’invento versos que mai no han existit. Però fa viure pensar que alguna vegada faràs els versos a mossegades.

Gotes de bissap entre els llavis

Els cossos suats
Nit  xafogosa
Un mosquit insistent
Casa silenciosa
Els peus bruts
Sorra entre els llençols
Una dona dorm tranquilla
Gairebé lluna plena
Esperem un dia
L’endemà i un altre.