Tres imatges breus d'Avinyó, Sevilla i Itàlia. Avinyó i Sevilla a començament del segle xx, Itàlia poc desprès de la Primera Guerra Mundial.
1905. La ciutat dels papes
Rarament es palpa tanta força, tanta constricció, tanta immediatesa com quan hom contempla Avinyó, aquí n’hi ha regnat de poderosos. [...] Hom palpa que una època d’acarnissadíssimes batalles ha bastit aquestes muralles inexpugnables: l’època dels tres papes que es feren la guerra no sols amb l’anatema, ans amb armes i castells; aquella època de les grans eminències, la brutalitat de les quals, més endavant, al Renaixement, harmonitzada amb les belles arts, engendrà les figures més colossals de la història.
1905. Primavera a Sevilla
En algunes ciutats, hom no hi és mai per primer cop. Si hom s’hi passeja amunt i avall per tots els seus carrers desconeguts, pertot arreu el saluden els records, el criden veus familiars. El seu rostre [...] ja el coneixes d’alguna ciutat germana, d’un quadro, d’un llibre, d’una cançó, d’un somni. I així és Sevilla. Segons com, se’ns fa amable i franca; i tot d’un plegat ens ve al cap el nom de Salzburg. [...] A Sevilla el sentit de la musicalitat no es plasma en una forma definitiva: qualsevol carreró irradia música, de la bona i de la dolenta; l’aire sempre taral·leja una cançoneta o esgarrapa una guitarra. La vida hi té un ritme més rabent i la gent la sang més viva: enlloc no hi ha més païdors buits que a Andalusia i, tanmateix, Sevilla batega en esplèndida coloraina, trontolla de gatzara i proclama amb mil banderes que aquí s’hi pot ser ben feliç.
1921. Reveure Itàlia
La vida d’un poble li dura una hora, i una guerra no li dura ni un segon. Aquí tot l’essencial encara és com era antany, si bé potser més intensament viscut, perquè ho n’ha estat tant de temps privat: intactes tremolen cel amunt els pinacles de la catedral de Milà; amb antiga pompa davallen els palaus de Gènova la més magnifica escalinata del món fins a la mar escumejant; a la Toscana hi floreix com sempre l’eterna primavera segles enllà; Venècia somnia el eu somni de colors. [...] Itàlia no ha canviat i tampoc els italians.
A: Viatges. Una selecció, d'Stefan Zweig. Traducció d'Oriol Gil Sanchis. Univers. 2021. p.27-39-78
