Desviació a Santiago de Cees Nooteboom

 "No hi ha manera de demostrar ho, però, malgrat tot, n'estic convençut: en alguns llocs del món, notes que el fet d'arribar-hi o de marxar-ne es veu misteriosament intensificat per les emocions de tots aquells que hi han arribat o n’han marxat abans. Qui tingui una ànima prou lleuger,  sentirà una suau resistència en l'aire que envolta la Schreierstoren d’Amsterdam, la torre de les ploraneres, i que té a veure amb el cúmul de dolor dels que se’n van, una mena de dolor que ja no coneixem. Els nostres viatges ja no s'allarguen durant anys, sabem exactament cap a on anem i les possibilitats que tornem són molt més grans. A l'entrada de la catedral de Santiago de Compostel·la, al pòrtic, hi ha una columna de marbre amb les empremtes d'uns dits molt profundes una urpa emocional, expressionista, feta per milions de mans, entre elles la meva. Però quan dic “entre elles la meva”, no sóc exacte perquè jo mai no m'he arrapat aquella columna amb tanta emoció com la que sent al final d'un viatge a peu que dura més d'un any. No visc a l'edat mitjana. No soc creient, i he arribat en cotxe. I si prescindeixes de la meva mà, com si no hi hagués reposat mai, l'urpa continua essent-hi,  desgastada al marbre dur pels dits de tots aquells morts. I així i tot, pel fet d'haver posat la seva mà sobre aquella mà en negatiu, enigmàticament he pres part en una obra d'art col·lectiva. Un pensament esdevé visible en matèria; un fet sempre sorprenent. La força d'una idea impulsava monarques, camperols i monjos a posar les seves mans just en aquell punt de la columna. Cadascuna d'aquelles mans s'enduia una quantitat ínfima d'aquell marbre duríssim, amb la qual cosa justament pel fet que el marbre deixava d’ésser-hi, una mà esdevingué visible."

A: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Traducció de Mariona Gratacòs. Bromera. 2010 (p. 7)

Cees Nooteboom també consulta el Codex Calixtinus

 "El Còdex Calixtí m’envia per camps de llebre (Campus Leporarius) que ara reben el nom de Leboreiro, el pont del poble medieval només es pot travessar a peu. Aquí és impossible que hagi canviat res, el sol ha tret el nas i envia els seus rajos a l’aigua apressada, els  prats amb neu de petites flors blanques, una dona que crida alguna cosa en una llengua que no entenc. Un cobert arrodonit ple de panotxes encara ha estat trenat a mà. En quina mena de món soc que el meu esdevé tan vague i borrós? Un altre pont només per a vianants, unes quantes cases més, aquest prat deu ser de vellut, m’hi vull estirar i escoltar l’ocell que imita altres ocells, però la guia és implacable, “després de la fita del quilòmetre 558, deixem enrere la carretera rural i tombem cap a l’esquerra per continuar endavant”."

A: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Traducció de Mariona Gratacòs. Bromera. 2010 (p. 322)

Entrada sobre El Codex Calixtinus

El Codex Calixtinus

El Codex Calixtinus és un manuscrit il·luminat de mitjan segle XII conservat a la catedral de Santiago de Compostel·la. Consta de cinc llibres i dos apèndixs, amb un total de 225 folis de pergamí escrits per les dues cares, i les mesures són de 295 x 214 mm.  El text és gairebé sempre a una columna, amb 34 línies per pàgina.

El llibre cinquè és una mena de Guia del pelegrí a Santiago, presenta els llocs que s'havien de visitar al llarg de la ruta i adverteix el viatger dels perills que trobaria pel camí. Descriu la ciutat de Santiago i la catedral amb molt de detall. Sens dubte, doncs, una guia de viatge semblant a com l'entenem avui.

Com incidència en temps moderns hi ha el robatori del 2011. Els arxivers de la catedral de Santiago van trobar a faltar el còdex. El robatori sembla que s'havia produït una setmana abans tot i les mesures de seguretat del que es considera la peça més important de l’arxiu. Un any després la policia va recuperar-lo a mans del principal sospitós, un electricista de manteniment de la catedral.

Llibre IV del Codex Calixtinus

Lilbre V — Guia del pelegri a Santiago
(Iter pro peregrinis ad Compostellam)

Argument del Sant Papa Calixte i índex dels onze capítols

Capítol I: Dels camins de Santiago

Capítol II: De les jornades del Camí de Santiago (Calixte, Papa)

Capítol III: Dels noms dels pobles del Camí de Santiago

Capítol IV: Dels tres hospicis del mon

Capítol V: Dels noms d’alguns que repararan el camí de Santiago (Per Aimerico)

Capítol VI: Dels rius bons i dolents que es troben al camí de Santiago (Calixte, Papa)

Capítol VII: Dels noms de les terres i de les particularitats de la gent que es troba al Camí de Santiago

Capítol VIII: Dels cossos dels sants que descansen al camí i que han de ser visitats pels pelegrins. Comença el martiri de Sant Eutropi, bisbe de Saintes i màrtir.

Capítol IX: Del caràcter de la ciutat i de la basílica de Sant Jaume, apòstol de Galícia. (Calixte, Papa, i Aimerico, canceller)

Apartats: De les esglésies de la vila; De la mida de l'església; De les finestres; Dels pòrtics; De la font de Santiago; Del paradís de la ciutat; De la porta septentrional; De la porta meridional; De la porta occidental; De les torres de la catedral; Dels altars de la catedral; Del cos i de l'altar de Sant Jaume; Del frontal de plata; Del cimbori de l'altar de l'apòstol; Dels tres llums; De la dignitat de l'església de Sant Jaume i dels seus canonges; Dels picapedrers de l'església i del principi i fi de la seva obra; De la dignitat de l'església de Sant Jaume.

Capítol X: Del nombre de canonges de Santiago

Capítol XI: De com han de ser acollits els pelegrins de Santiago

Fi del cinquè llibre de l'apòstol Jaume.

********

Una referència al Codex al llibre Desviació a Santiago: Cees Nooteboom també consulta el Codex Calixtinus

Aurora Bernárdez i Julio Cortázar a Santiago

Trobo aquest text guardat d'algun article de diari; no sé d'on, ni de quan. Però no em puc estar de penjar-lo. Busco una foto de la parella; no sé d'on, ni de quan. Però no em puc estar de penjar-la.

Misterioso encuentro en Santiago
En 1956 Aurora Bernárdez viajó a Galicia con Julio Cortázar, su marido. En este texto inédito y póstumo cuenta aquella visita

[...]

Pero en Santiago no llovía y hasta había sol, y nos metimos en el mejor hotel, o casi, pues después descubrimos el Hostal de los Reyes Católicos, donde de todas maneras no hubiésemos ido, pues supongo que es preciso lucir por lo menos el emblema de Falange para que a uno lo dejen entrar. Era casi un poco pretencioso, casi demasiado bello allí, al costado de la explanada de piedra, haciéndose orgullosamente a un lado, como un gran duque que es, de nacimiento, más viejo, más pura sangre que el rey, ese rey que dominaba entre los santos un poco pintarrajeados como por los chicos en lo alto del portal. Pero allí llegamos más tarde, después de dejar las valijas en el cuarto con dos grandes ventanas y espesas cortinas rojas de felpa (y sigue la felpa, pero esta vez pulcra y casi nueva). Y de mirar el gran baño blanco, sin olor, sin huellas de anteriores pasajeros. Subimos por la calle del General Franco, y doblamos en seguida a la plaza del Toural y a la rúa del Villar.

Empezaba la Santiago de las tarjetas postales, con sus grandes losas grises húmedas, sus portales oscuros, y el gallego sonando dulcemente en mi oído, y yo que me sentía tan conmovida, tan cerca de mis raíces, de mi padre, de mi casa. Naturalmente, antes que nada hay que ver la catedral. Y donde hay una catedral de siete siglos, no hay modo de perder el camino, todas las calles conducen a ella. Es el centro de la rosa, el corazón del alcaucil, el eje de la rueda. Antes la fe, ahora la arqueología o el aburrimiento (que es el otro nombre del turismo) conducen a ella. Por suerte llegamos modestamente, acercándonos a su costado, como si supiéramos que a esas grandes presencias no se puede acceder de frente, pues hay que recibir el golpe esquivándolo, arrimándose a las paredes, mirándolas de soslayo y un poco como quien se distrae con las vitrinas de los plateros y las santerías, con la vida de santa Olalla y el salero en forma de pote gallego y el cenicero que es la concha de Santiago. Así, como disimulando, y para que no se nos vea llorar y no tengamos que caer impúdicamente de rodillas porque el milagro está allí funcionando siempre sin las colas de lisiados de Lourdes. Sin las fotos de niñas estigmatizadas en L’Epoca o La Domenica del Corriere. Sigue allí funcionando para nosotros, incrédulos por miedo, por flojera, por vanidad. Por suerte no todos, pero esto queda para más adelante.

[...]

Subimos lentamente la escalera y nos llovió entonces desde lo alto del portal, esa lluvia fragmentada de belleza que es el puzzle del pórtico de las Platerías. Puzzle donde nadie se ha ocupado de juntar exactamente las piezas, pero que por esa ley evidente que rige en todas las ruinas (esa ley del orden en la destrucción de la creación de nuevos valores en el desmoronamiento que habría que pensar despacio, si hubiera tiempo y ganas de pensar), daba por resultado una belleza más pura, como natural, como nacida de la piedra misma que brotara, no como en un jardín, sino en un bosque donde las ramas crecen hermosamente como quieren, sin ocuparse de la simetría de los senderos, ni de las distintas alturas de los macizos. Aquello no había sido pensado por nadie, se había pensado solo y había crecido con su ritmo particular, personal, interno. A mí me fascinaba separar las piezas del puzzle, cada una de ellas en otro perfecto organismo que respiraba solo y por su cuenta, sin quitar sin embargo el aire a los demás. Y cantaba en una polifonía perfecta, bajo la dirección del tañedor de arpa infatigable que recibe a la derecha a quienes se le arrimen.

Yo tenía ganas de salir de allí y echar un vistazo a la ciudad. Y además tenía hambre, hambre de pulpo, de sardinas asadas, sabores de mi infancia de banquetes familiares en largos patios argentinos sombreados de parras; y además sabores míticos: los centollos, las enormes merluzas gallegas de que hablaba mi padre con esa nostalgia pura y sentimental que nos une a los primeros sabores, la misma que despertaba en mí el olor dulce y tierno de la harina lacteada que comía a los dos años. Nostalgia más que de un sabor, de un sentimiento de paz, de armonía, de seguridad que perdimos muy poco después al ingresar en el bife con puré, al abandonar los pañales por la bombacha casi adulta. Pero ¿cómo hablar de estas mezclas de sabores y sentimientos cuando ya lo hizo Proust y nada más se puede añadir?

Encontramos todo: las sardinas, los centollos, la merluza. Y yo los comí pensando en mi padre, comulgando con él a través de estas marinas y profanas especies, con sus pobres huesos inmóviles ya tan lejos de allí en una profunda bóveda de la Chacarita donde nada puede descender.  

Text d'Aurora Bernárdez, publicat a El País, 2015

Un pam és suficient...

Un pam és suficient per canviar d'un ambient a un altre: pots sentir la dolçor medicinal de l'eucaliptus, la fortor de les algues en descomposició, l'olor fresca del mar... Un pam és suficient per canviar de món.

Santiago en vertical

Tres locals a Santiago

Tres locals per visitar: El gato negro, El casino, Derby. Tres locals diferents. Tres locals inoblidables. Tres.

El gato negro

El casino

Derby

Aeroporto de Santiago

Arribar amb avió a Santiago és massa fàcil, gairebé un pecat.