Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Interiors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Interiors. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 de setembre del 2026

Reflexions sobre el viatge de Martín Caparrós a "Una luna"

 El viatge

"Ahora el viajero no viaja, lo viajan. Hubo tiempos en que dsplazarse suponía cierto esfuerzo: caminar, trotar, montar, remar, timonear. En nuestros días la posición del viaje consiste en sentarse en algún modo de sillón banco banquito y esperar que lo lleven. Vuelo, por ahora." (p.10)

"Pero viajar sigue siendo un gesto de desesperación: rozar, por un momento o unos días, todas esas vida que nunca podré. No hay nada más brutal, más cruel que entender que podría haber sido tantos otros.
Y, a veces, el alivio." (p.11)

"Viajar es, por supuesto, la confesión de la impotencia: ir a buscar lo que te falta a otros lugares. Si realmente creyera que no necesito nada más me quedaría en mi casa. Si realmente creyera que no necesito nada más sería un necio. Si realmente creyera que no necesito nada más sería  feliz. Lo intento, desde hace mucho tiempo.

Pero la vejez -¿he dicho la vejez?- consiste en saber desde el principio que un viaje siempre se termina." (p.16)

"Es, sin duda, una forma pervertida del viaje -que hoy esté en Moldavia con quince bajo cero, mañana en Liberia con treinta y cinco sobre, el jueves supuestamente en Ámsterdam. Digo pervertida: en el sentido de que no es la forma que solíamos considerar normal. Había, en los viajes -solía haber-, cierta proporción entre lugar y tiempo: los desplazamientos en el espacio -en las culturas, paisajes, sensaciones- se correspondían con una demora que los forzaba a ser graduales, a desplegarse más o menos lentamente. En las últimas décadas viajar se volvió tanto más veloz, tanto más accesible, que aquella idea del viaje -distancia igual a tiempo- ya no corre. Hay que ir pensando otras. Algo así debe ser el hiperviaje: cliquear links en la red, brincos de un mico inverecundo.” (p.30)


Paso. Por los lugares paso: en este viaje los cruzo, nos rozamos.
Sigo con eso: viajes... (p.59)

"Lo tengo dicho: viajo porque viajar es la mejor manera que conozco de derrotar al tiempo. Es, por supuesto, una derrota breve pero, por unas horas, lo consigo. En un viaje, el tiempo se hace diferente: el tiempo del viaje es completamente distinto del tiempo sedentario. Una semana normal en Buenos Aires pasa tan veloz: en casa el tiempo se empequeñece, se comprime. En cambio esta semana, por ejemplo, el tiempo se ha estirado: es eleático, se subdivide infinitamente, como en el cuento de Aquiles y la tortuga. El tiempo dentro de un viaje se hace, digo, mucho más largo: menos fugitivo. Pero además cada viaje es como una puntuación del tiempo general: si me quedo en mi casa, los meses se me escapan. De pronto llega diciembre, se acabó. Como decía, tanto mejor - tanto mejor que nadie- Qcuasimodo: ognuno sta solo sul cuor della terra / traffito da un raggio di sole / ed è subito sera. En cambio, cada vez que me voy de viaje, la monotonía del tiempo se interrumpe: el tiempo se amojona y trastabilla. Es como un bache en la carretera: el sobresalto que interrumpe esa estúpida velocidad de crucero en que todo pasa sin que uno lo perciba. ¿junio pasado? No, no se, estaría en casa. No, te dije julio. Aj, julio, sí, estuve en Mozambique. Sí, claro, me acuerdo que una tarde…" (p.77)

"Siempre hay un momento en que viajar me parece tan superfluo." (p.114)

 "No sé exactamente cuando se me ocurrió -en qué momento de este viaje- que no viajo pese a que me obliga a pasar largos momentos solo sino por eso mismo. Digo: que lo que me lleva a viajar tanto es la posibilidad de una buena justificación para estar solo. No estoy seguro, pero si fuera cierto me imprsionaría." (p.116)

"Viajar es un peso, una complicación, un gasto extremo. He visto tantas personas apiñadas en camiones, en trenes, en buseras, caminando bajo el peso de bolsos y canastos, esperando bajo soles y lluvias, que puedo entender que no puedan entenderlo: ¿por qué alguien viajaría si no está obligado? O que puedan entenderlo demasiado: estos que vienen para nada deben estar terriblemente al pedo y con mucha plata para gastar en tonterías, ¿no? Así somos nosotros para ellos -y, supongo, también para nosotros." (p.144)

"Siempre, en los treinta y tantos años que llevo viajando, me gustó ir a las zonas populares, los mercados, los barrios marginales, y una de las razones -¿una de las excusas?- era que cambiaban de país en país, mientras que las zonas ricas, en general, se parecían mucho en todos lados. Tenía su lógica: en la mayor parte del mundo -sobre todo en el tercero- los ricos hacían esfuerzos por parecerse a la metrópolis y terminaban construyendo los mismos edificios, mismos negocios, paisajes semejantes. En cambio los pobres no tenían tiempo ni capacidad para buscar esos modelos: un mercado en Zanzíbar se parecía tan poco a uno  en el Cuzco. Ya no. Quizás ayude que ahora los pobres miran televisión e importan modelos. Pero, más que nada, es la chinización: aquel mercado de Zanzíbar y el del Cuzco y todos los demás venden la misma camiseta zapatilla radio devedé trucho lamparita desodorante chinos. Se podría suponer que los ricos buscaron su homogeneidad y que los pobres ¿la sufrieron? La sufre, en todo caso,  el cronista, flâneur frívolo, que debe caminar cada vez más para encontrar la diferencia." (p.160)

"Este viaje -mi hiperviaje- es una puesta en escena de la cuestión que trata: migro migro. O es todo lo contrario: el migrante viaja para quedarse, viaja con la esperanza de no viajar más: busca un lugar definitivo. Yo no termino de llegar a un lugar que ya me voy a otro." (p.165)



D'Una luna, de Martín Caparrós. Anagrama. 2009

dimecres, 9 de setembre del 2026

Diari d'un vell boig

L'obsessió d'Utsugi, un home de setanta-set anys, per Satsuko, l'atractiva dona del seu fill, és l'únic alicient que el fa tenir ganes de viure. La vida quotidiana, la malaltia i el desig són els eixos d'aquest diari. Tanizaki és autor de L'elogi de l'ombra.

La vida quotidiana:

"Últimamente mi rutina diaria viene a ser esta: me levanto a las seis y voy al aseo. Al orinar recojo las primeras gotas en un tubo de ensayo esterilizado. A continuación me doy un baño ocular con una solución de ácido bórico.  Después hago gárgaras y me enjuago la boca con una solución de bicarbonato, me lavo las encías con un dentrifico clorofilado y me pongo la dentadura postiza. [...]" (p.40)

La malaltia:

"Día tras día sigue haciendo un calor exagerado para mediados de septiembre. Tal vez este tiempo sea la explicación de que mis piernas estén tan hinchadas y pesadas. Parece que los pies se me hinchan todavía más que las piernas: si me aprieto delante del empeine, se me hunde la carne de una forma alarmante y se queda así largo rato. Tengo los dedos cuarto y quinto del pie izquierdo completamente paralizados, y por debajo hinchados como uvas. En cuanto a la sensación de peso muerto, es muy molesta por encima de los tobillos, pero sobre todo en las plantas de los pies. Siento los dos, no solo el izquierdo, como si los tuviera pegados a una plancha de hierro. Al andar se me tropieza de tal manera una pierna con la otra que me cuesta trabajo no caerme. Si trato de bajar de la veranda calzándome los zuecos del jardín, jamás consigo hacerlo limpiamente. Antes o después me tambaleo y pierdo el equilibrio, de modo que uno de los pies aterriza en la piedra de la senda o incluso en tierra. Estos síntomas no son nuevos para mí, pero es verdad que últimamente se acusan más."  (p.77)

El desig:

"-Ver sangre es excitante. ¡Eso es parte de la diversión!
Yo había empezado a sentir un dolor atroz en la mano izquierda, pero también sentía un placer agudo. Mirando el gesto malicioso de Satsuko, el dolor -y el placer- se intesificaba." (p.31)

I si el desig endarrereix la mort és que la manca de desig l'apropa.


A: Diario de un viejo loco, de Junichiró Tanizaki. Traducció de l'anglès de María Luisa Balseiro. Siruela. Libros del Tiempo. 2014.

dimecres, 29 de juliol del 2026

Neteja de mapes, Olga Tokarczuk

El que em fereix, ho esborro dels meus mapes. Els llocs on he ensopegat, on he caigut, que m’han afectat fins al moll de l’os, on m’ha dolgut, han deixat d’existir-hi, als mapes.
D’aquesta manera he esborrat unes quantes ciutats grans i una província. Potser algun cop passarà que esborraré tot el país. Els mapes ho accepten comprensibles; enyores les taques blanques, és la seva infantesa feliç.
De vegades, quan havia d’aparèixer en aquells llocs inexistents (m’esmerço a no alimentar els traumes que tinc), esdevenia un ull movent-se com un esperit en una ciutat espectral. Si em concentrés una mica més, podria enfonyar la mà en el ciment més compacte, podria passar pels carrers més populosos, per una filera de cotxes, immòbil, sense patir danys, sense fer brogit.
No ho vaig fer, vaig acceptar les regles dels habitants d’aquestes ciutats. I em vaig esforçar per no descobrir davant d’ells els llocs d’il·lusió en què els pobres estan estancats, esborrats. Els somriuré i amb un gest faré que sí a les coses que diuen. No els voldria fer ballar el cap amb el fet que no existeixen.

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 92)

divendres, 29 de maig del 2026

Wisgaak Gokpenagen: un cistell de freixe negre







“―Aquesta és una ocasió especial ―diu, somrient com un pare orgullós―. Mireu el que heu après avui. Vull que veieu el que els cistells us han ensenyat. Cadascun d’ells és bonic. Cadascun d’ells és diferent, i tanmateix cadascun d’ells va començar al mateix arbre. Tots estan fets del mateix material i tanmateix cadascun és un individu. És així com va amb la nostra gent, també, tots fets del mateix i cadascú amb la seva mena de bellesa.”

****

"Però de tant en tat, amb un cistell a la mà, o un préssec o un llapis, hi ha aquell moment que la ment i l'esperit s'obren a totes les connexions, a totes les vides i la nostra responsabilitat d'utilitzar-les bé. I just en aquell moment, sento en John Pigeon dir: "A poc a poc: són trenta anys de la vida d'un arbre el que tens aquí entre les mans. I no li deus uns quants minuts per pensar què en faràs?""

A: Trenes d'herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyament de les plantes, de Robin Wall Kimmerer. Traducció d'Eduard Castanyo. Cossetània. 2021 (p.167 i 168)

dilluns, 27 d’abril del 2026

Els somiejos del passejant solitari

 

Illa de Saint Pierre


Primera passejada

"Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap més germà, proïsme, amic ni societat que jo mateix. El més sociable i el més afectuós dels humans n'ha estat proscrit per un acord unànime. Han cercat en els refinaments del seu odi quin turment podia ser el més cruel a la meva anima sensible i han trencat violentament tots els lligams que m'unien a ells. Jo hauria estimat els homes a despit d'ells mateixos."


Tercera passejada

"Em faig vell aprenent sempre."

Soló repetia sovint aquest vers en la seva vellesa. En un dels sentits que té, també podria dir-lo en la meva; però és una ciència ben trista, aquesta que l'experiència m'ha procurat des de fa vint anys: encara seria preferible la ignorància. L'adversitat és, sens dubte, una gran mestra, però fa pagar cares les seves lliçons, i sovint el profit que se'n treu no val el preu que han costat. D'altra banda, abans d'haver après tot aquest coneixement amb lliçons tan tardanes, l'oportunitat de fer-lo servir ja ha passat. La joventut és el temps d'estudiar la saviesa, i la vellesa és el temps de practicar-la. L'experiència instrueix sempre, ho confesso, però només s'aprofita en la vida que tenim al davant. ¿Hi ha temps, quan cal morir, d'aprendre com s'hauria hagut de viure?


Cinquena passejada

"De tots els llocs on he viscut (i n’hi ha hagut de preciosos), cap no m’ha fet tan terriblement feliç, ni m’ha deixat un enyor més dolç, que l’illa de Saint Pierre, enmig del llac de Bienne. Aquesta illeta, que a Neuchâtel anomenen l’illa de La Motte, és ben poc coneguda fins i tot a Suïssa. Cap viatger, que jo sàpiga, no l’esmenta. Però, ben mirat, és molt agradable i especialment ben situada per fer benaurat un home a qui li agradi aïllar.se; perquè, encara que potser jo sigui l’únic al món a qui el seu destí li ho hagi imposat com a llei, no em puc creure que sigui l’únic que tingui un gust tan natural, encara que fins avui no l’hagi trobat en ningú més.
[...]
Tot és un flux continu sobre la terra. Res no hi manté una forma constant i estable, i els nostres afectes relacionats amb les coses exteriors passen i canvien necessàriament com elles. Sempre al davant o al darrere de nosaltres, recorden el passat que ja no és o preveuen el futur que sovint no ha de ser; no hi ha res aquí de sòlid a què el cor pugui lligar-se. Per això no hi ha gaire més aquí baix que el plaer que passa; pel que fa a la felicitat perdurable, dubto que sigui coneguda. A penes hi ha en els nostres gaudis més vius un instant on el cor pugui dir-nos veritablement: Voldria que aquest instant durés per sempre. ¿I com podem anomenar felicitat un estat fugisser que encara ens deixa el cor inquiet i buit, que ens fa enyorar alguna cosa abans o desitjar encara alguna cosa després?"


Novena passejada

"La benaurança és un estat permanent que no sembla haver estat fet per a l'home d'aquí baix. A laTerra tot és un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú no pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitats són quimeres. Aprofitem-nos de la satisfacció personal quan arriba; guardem-nos d'allunyar-la per culpa nostra, però no fem projectes per encadenar-la, perquè aquests projectes són pura bogeria." 


A: Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau. Traducció de Glòria Farrés Famadas. Adesiara. 2025

dissabte, 11 d’abril del 2026

A peu

"Cuando caminamos conectamos con los paisajes naturales y con la gente y la cultura que contienen. Es una experiencia muy distinta a viajar en coche, autobús o tren. Y, por supuesto cuando recorremos a pie distancias considerable llegamos a conocer muy bien nuestro cuerpo, tanto su dolor como su fortaleza, lo cual es una experiencia muy intensa. Sentimos cómo nos late el corazón y cómo se acelera nuestra respiración y sentimos el suelo contra nuestros pies. El hecho de que caminar sea algo físico y lento aparta nuestra atención de los pensamientos interiores y la lleva al mundo que nos rodea, ayudándonos a sentir que formamos parte de nuestro entorno. Somos más conscientes de la luz, el tiempo, las estaciones, los sonidos y los olores que nos rodean, de las formas y colores del paisaje y de la arquitectura, así como de la gente con la que nos encontramos, y al hacerlo aclaramos el revoltijo de nuestra mente y obtenemos una perspectiva nueva de  nuestra vida.
Caminar es una gran metáfora de la vida, en el sentido de que vamos paso a paso, centrándonos en lo que tenemos inmediatamente delante y sin pensar en el destino. En ambos casos se trata tanto de un juego mental como de una búsqueda física. Cuando salgo para hacer una larga caminata o senderismo, a menudo las piernas empiezan a cansarse y, cuando imagino la distancia que me queda por delante o la altura de la montaña, decae mi entusiasmo. Para no rendirme, me pongo metas más accesibles como, por ejemplo, una roca que esté a un minuto de distancia o un árbol que esté un poco más adelante. Me digo a mi misma que podré detenerme cuando llegue allí, pero casi siempre al llegar a ese punto de referencia prefiero continuar. Subir una colina supone un gran esfuerzo y, como cualquier esfuerzo, nos llena de satisfacción culminarlo: hemos logrado vencer nuestros miedos y dudas para conseguir nuestro objetivo.
[…]
La mayoría de las cosas que vale la pena hacer en la vida -labrar una carrera profesional, criar hijos, aprender a relacionarnos con los demás- llevan tiempo. Iniciar algo nuevo, quizá un negocio, una carrera o una inspiración creativa, puede parecer abrumador. Si lo hacemos paso a paso, nos damos cuenta de que incluso las tareas más desalentadoras se pueden manejar y disfrutar. Todo tiene que ver con el viaje, con los pasos que damos por el camino."

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. (p.52)

dimecres, 1 d’abril del 2026

Trenes d'herba dolça

Prefaci de Trenes d'herba dolça

"Esteneu les mans i permeteu-me que us hi posi un manat d’herba de búfal acabada de collir, solta i fluida, com cabells tot just rentats. D’un verd daurat i brillant per dalt, les tiges estan marcades de porpra i blanc on es troben amb el terra. Acosteu-vos el manat al nas, noteu la fragància de vainilla emmelada sobre l’aroma de l’aigua de riu i la terra negra, i en comprendreu el nom científic: Hierochloe odorata, agram d’olor, per a indicar la fragant herba sagrada. En la nostra llengua se’n diu wiingaashk, els cabells d’olor dolça de la Mare Terra. Respireu-hi i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat.
Un manat d’agram d’olor, lligat per un extrem i dividit en tres està a punt per trenar-lo. En trenar l’agram ─per tal que quedi llis, lluent i digne de regalar─ cal una certa quantitat de tensió. Com us dirà qualsevol nena amb trenes tibants, heu d’estirar una mica. És clar que ho podeu fer sols ─lligant un extrem a una cadira, o aguantant-lo entre les dents i trenant enrere, apartant-vos de vosaltres─, però la manera més dolça és tenir algú altre que aguanti l’extrem de tal manera que tibeu suaument l’una contra l’altra, inclinades endavant en tot moment, cap contra cap, xerrant i rient, mirant les mans de l’altra persona, una quieta mentre l’altra passa els prims manats consecutivament, cadascú quan li toca. Enllaçades per l’herba de búfal, hi ha reciprocitat entre vosaltres; enllaçades per l’herba de búfal, qui sosté és tan vital com qui trena. La trena esdevé més fina i més prima  mesura que us acosteu al final, fins que treneu una sola fulla d’herba, i aleshores ho remateu mb el nus.
Voleu aguantar l’extrem del manat mentre treno? Amb les mans unides per l’herba de búfal, podem acotar els caps junts i fer una trena en honor a la terra? I després jo us l’aguantaré, mentre vosaltres treneu.
Podria allargar-vos una trena d’herba de búfal, tan gruixuda i lluent com la trena que penjava a l’esquena de la meva àvia. Però no em pertoca de donar-la, ni a vosaltres de prendre-la. Wiingaashk pertany a si mateixa. O sigui que prefereixo, en el seu lloc, una trena d’històries amb la intenció de guarir la nostra relació amb el món. Aquesta trena està feta de tres fibres: el saber indígena, el coneixement científic i la història d’una científica anishinabekwe que intenta unir-les en servei a allò que importa més. És un entrellaçat de ciència, esperit i narració: històries antigues i noves que poden ser medecina per a la nostra relació trencada amb la terra, una farmacopea de narracions guaridores que ens permeten imaginar una relació diferent, en la qual la gent i la terra són medecina bona els uns per als altres."

De: Trenes d'herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyament de les plantes, de Robin Wall Kimmerer. Traducció d'Eduard Castanyo. Cossetània. 2021

diumenge, 29 de març del 2026

Viatjar i meditar

El títol promet, el contingut és una mica reiteratiu al repetir de diverses maneres les mateixes idees. La consciència plena sobre nosaltres, els altres i el món. La introducció i l'últim paràgraf.

"La conciencia plena surge sin esfuerzo cuando viajamos. Cuando nos tomamos tiempo para apartarnos de nuestras rutinas diarias y adentrarnos en entornos nuevos, nos hacemos más presentes de forma natural. Nos abrimos a lo emocionante y lo desconocido, obligados a prestar atención a medida que nuestros sentidos responden a estímulos nuevos, ya sea contemplando paisajes inusuales, ya saboreando alimentos exóticos o mirando a las personas del lugar. Mientras respondemos sin esfuerzo al ahora, nos abrimos también a distintos aspectos de nosotros mismos, extendiendo nuestra apreciación no solo al mundo que nos rodea, sino también a nuestro mundo interior y a la alegría de estar vivos." (p.7)

I l'últim paràgraf del llibre:

“Independientemente de adónde elijamos viajar para explorar lo sorprendente y lo nuevo del mundo, tenemos el potencial para llegar a ser más conscientes de lo sorprendente y lo nuevo que habita dentro de nuestro ser. Cunado mantenemos un enfoque de conciencia plena -de apertura, curiosidad y compasión- iniciamos un desarrollo interior. Al conectar con la naturaleza, con los demás y con nosotros mismos, adquirimos perspectiva sobre nuestra vida y nuestras prioridades. Al estar presentes, no solo a través de nuestras experiencias de deleite y fascinación, sino también a través de momentos más desafiantes, utilizamos recursos internos y tocamos lugares muy profundos de nuestra alma. Y, así, explorar el mundo se convierte en el catalizador perfecto para nuestro viaje vital, un viaje de autodescubrimiento.” (p. 149)

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. 

Insatisfacció versus satisfacció


 ¿La insatisfacció es pot tornar satisfacció si l'acceptes?

A: Monterosso mon amour, d'Ilja Leonard Pfeijffer. Traducció de Maria Rosich. Quaderns Crema. 2025

divendres, 27 de febrer del 2026

El caminar d'Espinàs

Toni Arbonès inclou l’entrevista a Josep Maria Espinàs al recull Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides. He seleccionat els paràgrafs que parlen més directament del fet de caminar per viatjar. L’experiència? Dotze viatges a peu per terres diverses recollits en els seus llibres.

Tu dius que caminar, a més a més de ser bo per a la circulació de la sang, també és bo per a la circulació dels pensaments...

"Jo penso que va bastant lligat. Veuràs: caminar en el sentit no atlètic, no esportista, no amb una voluntat d’estar mirant-se el cronòmetre a veure si avui ho he fet en dos minuts, significa posar en marxa la curiositat. Estàs veient coses noves a cada passa, encara que vagis a poc a poc, estàs veient una cosa nova. Aquest és un privilegi que en la vida quotidiana no s’acostuma a tenir. No ens adonem que estem veient sempre les mateixes coses durant moltes hores al llarg del dia.
[...]
Cadascú tria els seus camins. A mi em sembla perfecte. El que jo trio a mi em dona unes satisfaccions, petites satisfaccions però profundes, que et duren anys i que mentre ho vius tens consciencia de viure el temps. Els viatges a peu a mi em donen, sobretot, com a premi, la consciencia que estàs vivint el temps d’una manera molt senzilla i, en canvi, molt de debò.
[...]
Pel plantejament que jo em faig del viatge a peu evidentment que sí que s’acaben [els camins].Perquè jo vull anar de nucli poblat a nucli poblat. La distància ha de ser una que em permeti caminar tot el matí i arribar-hi; per tant, que al cap de quinze, divuit, vint quilòmetres jo pugui trobar un lloc on em quedi a menjar i pugui dormir. Perquè el que m’interessa no ès caminar tot el dia: m’interessa caminar al matí o a la tarda, viure el poble, fer-me veí del poble, i el dia següent al matí, tornar a caminar el matí i arribar a un altre poble i viure al poble.
[...]
No cal anar de viatge perquè una persona se senti sola. Un s’hi sent a Barcelona, i s´hi sent a casa seva i s’hi sent allà on vulguis. Però la soledat aquí [en el viatge] té un aspecte molt positiu. [...] La gent es pensa que això dels viatges a peu és una mena de gresca, d’anar com qui va a la font, saps? Tots agafadets de la mà i cantant i ballant. [...] Jo he fet els viatges a peu, uns trossos sol, uns trossos acompanyat però cadascú fa el seu viatge i no es parla. La gent això no ho entén. [...] Un viatge es fa sol, no el fas en equip i, per tant, condicionat pels altres. Cadascú pensa el que pensa, cadascú mira el que mira, cadascú veu el que veu, i això és intransferible."

De: Els viatges de la Gran Anaconda, de Toni Arbonès. Tushita edicions. 2021. (p. 165)

dimarts, 3 de febrer del 2026

Caminar és instintiu

"Caminar és virtut, el turisme pecat mortal"
Herzog

Què ens diu Bruce Chatwin:

"Caminar es instintivo. Pero caminar y luego acabar en el desierto o en un sitio salvaje y abandonado, es una experiencia que hace nacer en la cabeza imágenes sensuales, deseos sofisticados. Le parecerá curioso, pero recuerdo que en la absoluta soledad de los lugares en los que me encontraba pensaba en las suculentas comidas que hacía durante las fiestas, las personas maravillosas que había conocido, los libros que habría querido leer y los que habría querido escribir."

A: La nostagia del espacio, de Bruce Chatwin i Antonio Gnoli. Traducció de Juan Carlos Gentile Vitale. Los tres mundos. Seix Barral. 2002. p.85


I Chatwin parla d'Herzog:

"També va ser l'única persona amb qui vaig poder tenir una conversa individual sobre el que jo anomenaria l'aspecte sacramental de caminar. Ell i jo compartim la creença que caminar no és simplement terapèutic per a un mateix, sinó que és una activitat poètica que pot curar el món dels seus mals. Resumeix la seva posició en un pronunciament sever: "Caminar és virtut, el turisme pecat mortal". Un exemple sorprenent d'aquesta filosofia va ser el seu pelegrinatge hivernal per veure Lotte Eisner."

A: https://www.interviewmagazine.com/film/new-again-werner-herzog


divendres, 30 de gener del 2026

La vocación de perderse, de Franco Michieli

 

Franco Michieli comença amb una citació de Barry Lopez d'Una geografia profunda: "Cuando viajo, me esfuerzo por conocer el territorio como si fuese un ser humano, con su complicada, insondable personalidad. Espero que sea él quien hable. Y espero. Y espero."

De fet Barry Lopez inspira l'obra i en part la vida de Franco Michieli. El postulat que l’autor ens presenta -i que ell posa en pràctica- és no utilitzar cap mitjà d’orientació i només fer servir els indicis del paisatge i de la natura per moure’s i aconseguir arribar on ens havíem proposat. I això ho ha posat en pràctica durant anys i cada cop amb projectes (aventures?) més ambicioses.

"Moverse por la naturaleza sin mapa y tener que esperar en mivimiento una señal que nos oriente despierta la sensibilidad en esa parte de la existencia a la que la razón no llega. Quizá entonces -usándonos a nosotros mismos como instrumentos, igual que los humanos de los orígenes- dimensiones olvidadas volverán a sernos familiares y preciosas." (p.29)

És veritat que recuperarem habilitats dels nostres avantpassats, però també és veritat que els nostres desplaçaments estan planificats i amb lloc de sortida i un objectiu per a l’arribada. No anem a descobrir el terreny, ni a buscar millors zones de caça, ni llocs per resguardar-nos de les inclemències del temps. Nosaltres sabem on volem arribar i  hem vist mapes, hem pogut estudiar l’orografia del terreny i hem fet previsions dels dies que podem trigar per a les provisions.

I també és veritat que dependre de la naturalesa, de la nostra percepció i de la intuïció interna ens pot portar a una experiència espiritual.

Un altre citació de Barry Lopez, aquesta de Sueños árticos: "El territorio es como la poesia, es inexplicablemente coherente, su significado es trascendente y tiene el poder de trasladar a un plano más elevado las consideraciones sobre la vida humana".

L'últim paràgraf:

"En los últimos días, el esplendor de la planicie nos envuelve en su belleza, sobre nosotros fluctúan vapores, luces deslumbrantes y crpúsculos suspendidos en el tiempo con los que alternan horas de niebla y ligeras nevadas que el viento constante tranforma en brújulas. Una mañana, desde una ancha elevación ventosa y soleada, el azul profundo del Altafjorden abierto entre blancas montañas aparece ante nosotros un inmenso espejismo. No sabría explicar cómo el camino ha ido tomando forma día tras día. Pero reconozco en mí el deseo de encontrar el misterio que ha caminado a nuestro lado." (p.108)


A: La Vocación de perderse, de Franco Michieli. Traducció de José Palacios. Siruela. 2021


Podem trobar Barry Lopez a: Horizonte, de Barry Lopez

divendres, 9 de gener del 2026

Amén, d'Álvaro Mutis

 

 AMÉN

Que te acoja la muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distingirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
como un cazador que a su regreso
reconoce sus marcas en la brecha.


Poema publicat a Los trabajos perdidos; primer llibre publicat a Mèxic el 1964 i llegit en una lectura de poemes a la Residencia de Estudiantes el 1990.

A: La voz de Álvaro Mutis.Publicaciones de la Residencia de Estudiantes. 2001 (p.21)

dimecres, 3 de desembre del 2025

L'altra veritat. Diari d'una diferent, d'Alda Merini

 Alda Merini (Alda Giuseppina Angela Merini): ( Milà, 1931 – Milà , 2009) poeta , aforista i escriptora italiana.

Internada en un hospital psiquiàtric, se suposa a causa del seu trastorn bipolar, de 1965 al 1972. Anys durs que la marcaran per sempre. Uns paràgrafs de L'altra veritat. Diari d'una diferent.

"Recordo el primer dia que vaig entrar al manicomi. Fins aleshores mai no n'havia sentit a parlar. Havia demanat ajuda al neuròleg per petit trastorns, però no coneixia aquests guetos. Perquè si hagués sabut que existia una cosa semblant, segurament m'hauria tret la vida." (op. cit. p.93)

Merini anomena "Terra Santa" aquest lloc d'usurpació de la vida i de patiment.

"El manicomi no s'acaba mai. És una llarga i pesada cadena que t'enduus fora, que la mantens lligada als peus. Mai no reeixiràs a desfer-te'n. Així és como jo continuo a vagarejar per Milà, amb aquesta mena de pes als peus i dins de l'ànima a diferència de la Terra Santa. Aquellasí que era una terra maleïda per Déu."  (op. cit. p.83)

"A més, jo diria que la religió s'entenia en un sentit molt ample. És més, allà dins t'oblidaves del sentit de la religió i de tot el que feia referència a la idea del Senyor.
I no obstant això, aquell lloc l'he anomenada la Terra Santa perquè, de fet, no s'hi cometia cap pecat, perquè precisament era el paradís promès en que la ment malalta no acusava cap culpa; on no es patia més o bé on el martiri esdavenia tan intens que atenyia l'extasi."   (op. cit. p. 92)

I precisament és Terra Santa l'obra més completa segons alguns crítics. Amb una obra nombrosa, a voltes amb un component místics, és reconeguda per la crítica italiana i es nominada en diverses ocasions al Premi Nobel de Literatura.

Un poema de Balades no pagades. Ballate non pagate,i la traducció de Nora Albert (Helena Alvarado)

Io sono una cantante libera,
sono un'entusiasta del pensiero,
mi inerpico su teneri arboscelli
e dico che sono albero grandi.

Patisco di questi abbagli
ma poichésono imprecisa
gravito sempre verso il dubbio
sulla santità di Caino.

 

Soc una cantaire lliure, / m'apassiona el pensament, / per tendres arbrissons m'enfilo / i els imagino enormes arbres.
Sofreixo dolces confusions, / sofreixo d'aquestes confusions, / i atès que soc imprecisa / gravito sempre vers el dubte / sobre la santitat de Caïm.


Alda Merini, L'altra veritat. Diari d'una diferent. Traducció de Nora Albert. AdiA Edicions.2024

Alda Merini. Balades no pagades. Ballate non pagate. Traducció de Nora Albert. AdiA Edicions. 2019


diumenge, 30 de novembre del 2025

Aprenguem a estar sols

La soledat és la companyia de l'explorador, del viatger, de l'humà en qualsevol lloc. Erling Kagge, explorador dels tres pols terrestres (Nord, Sud, Everest)  la coneix i recomana aprendre a aprofitar-la per conèixer-nos a nosaltres mateixos:

"M'he sentit molt més sol en grans aplecs de gent i en ciutats atapeïdes que no pas en el meu viatge en solitari al pol Sud. Allí, envoltat de gel, a mil quilometres d'un lloc poblat, vaig enyorar ben poc la companyia dels altres. En algun moment vaig trobar a faltar el contacte epidèrmic, però poques vegades alguna cosa més que això. En tenia prou amb mi mateix, amb l'experiència amb la natura, el ritme, l'impuls que em feia avançar un peu davant de l'altre el nombre de vegades adient. [...]
L'expedició em va recordar la importància de ser al centre de la meva vida en comptes de viure-la a través dels altres.El passat i el futur es van fondre l'un en l'altre i es van convertir en uns conceptes de poca importància. Allí no hi havia res més que el present. [...]
Ara que ja han passat uns anys [de l'expedició al pol Sud], encara no tinc la resposta sobre tot el que vaig aprendre durant aquells dies i its que vaig passar enmig del gel. [...] Em vaig adonar que la soledat durant un període de temps indeterminat no comporta cap mena de perill. Més aviat al contrari.
[...]
He constatat que quan estic sol sento més curiositat per les altres persones -no només per les més pròximes, sinó també per les que no conec-, escolto el que diuen, les respecto més i se'm despertal'interès pels seus problemes i les seves alegries."

A: Filosofia per a exploradors polars, d'Erling Kagge. Traducció de Carme Geronès. Comanegra. 2021. (p.87)

dimarts, 18 de novembre del 2025

"The Dictionary of Obscure Sorrows" de John Koenig

Trobo una referència a The Dictionary of Obscure Sorrows de John Koenig. Koenig inventa neologismes per posar nom a emocions molt específiques que fins ara no en tenien. De fet són sentiments i emocions existencials. Per això es parla que de fet el diccionari és un mapa lingüístic de l'ànima humana. A mi, però, m'agrada més parlar de sentiments profunds més que foscos o obscurs que els dona una càrrega negativa.

Des del punt de vista lingüístic cal dir que per crear els neologismes utilitza arrels i sufixos extrets de fonts llatines, germàniques i gregues antigues en emulació de termes anglesos existents; per tant no trobarem relacions amb les llengües romàniques i potser es perd l’espontaneïtat de la llengua en la creació. Sharanya Manivannan va descriure el diccionari com un "bell experiment sobre la fina línia entre el balbuceig i Babel".


Alguns dels termes creats per Koenig:

  • Ellipsism: La tristesa que provoca no saber com serarà el futur després de la teva mort.
  • Kenopsia: La inquietant atmosfera d'un lloc que normalment és ple de gent però que ara és buit i en silenci.
  • Lachesism: Desig ocasional d'experimentar un desastre que t'alliberi de la rutina quotidiana.
  • Liberosis: El desig de preocupar-te menys per les coses, de ser més lleuger emocionalment.
  • Nodus Tollens: L'ansietat d'adonar-te que la teva vida no segueix la narrativa ordenada que esperaves.
  • Opia: Intensa vulnerabilitat que se sent en mantenir contacte visual amb un estrany, barreja ambigua d'intimitat i amenaça.
  • Sonder: Comprensió momentània que cada persona que t'envolta viu una vida tan complexa com la teva, amb els seus propis drames, somnis i preocupacions.
  • Vellichor: Estranya nostàlgia que provoquen les llibreries de vell, l'anhel per un temps que mai vas viure.

De fet hi ha tants sentiments profunds (i també de foscos) sense nom! Així rapidament:

El desassosec que et produeix no saber com funciona el mon en la seva totalitat.
La sensació d'absoluta seguretat que et fa pensar que algú conegut s'equivoca en les seves decisions.
La sensació que el que estàs creant té valor (artistic, social, etc.) i passarà absolutament desapercebuda.
La sensació que el teu treball no serveix per res.
La sensació quan estàs a l'entreson (duermevela) que veus clarament com solucionar un problema, com escriure una novel.la...


Web del diccionari:  The Dictionary of Obscure Sorrows



dimarts, 4 de novembre del 2025

Consideracions sobre la inactivitat

 Primer paràgraf del primer capítol de Vida contemplativa, de Byung-Chul Han. La lectura del llibre és feixuga i plena de referències literàries i filisòfiques. La idea bàsica resumida en aquest paràgraf.


Consideracions sobre la inactivitat

"Cada vegada més ens assemblem a aquelles persones actives que “giren, com gira una pedra, seguint l’estupidesa de la mecànica” [F. Nietzsche]. Com que entenem la vida exclusivament en termes de treball i rendiment, concebem la inactivitat com una mancança que cal corregir al més aviat possible. L’existència humana es veu absorbida incansablement per l’activitat. Així és com la podem explotar. Hem perdut el sentit de la inactivitat que no comporta la incapacitat, el rebuig o una autèntica absència d’activitat, sinó que representa una capacitat en si mateixa. La inactivitat té una lògica pròpia, un idioma propi, una temporalitat pròpia, una arquitectura pròpia, una esplendor pròpia, fins i tot una màgia pròpia. No es tracta d’una feblesa, ni d’una mancança, sinó d’una intensitat que, tanmateix, no es pot entendre ni reconèixer en la nostra societat de l’activitat i el rendiment. No tenim accés al regne ni a les riqueses de la inactivitat. La inactivitat és una forma resplendent de l’existència humana. Avui, però s’esvaeix en una forma buida de l’activitat."


A: Vida contemplativa. Elogi de la inactivitat, de Byung-Chul Han.  Traducció de Mar Albacar. La Magrana. 2023 (p. 11)

dimarts, 1 de juliol del 2025

Lliris de neu

Trobar una referència positiva dels lliris de neu em treu el mal gust de boca dels falsos lliris de neu que vaig trobar a Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson (Lliris de neu (falsos)).

"Vaig per la ciutat i trec el nas pels patis estrets de les cases urbanes. Rondo per les parades on les velles solen vendre els primers lliris de neu. Em dic: "Si hi ha lliris de neu, vol dir que el pare té alguna possibilitat".

Però no n'hi ha cap ni un."

A: El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodinov. Traducció de Marc Casals. Edicions del Periscopi. 2025. p. 77

diumenge, 29 de juny del 2025

El meu pare...

 "El meu pare era jardiner. Ara és un jardí."


A: El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodinov. Traducció de Marc Casals. Edicions del Periscopi. 2025. p. 11

dimarts, 24 de juny del 2025

Els kōan i La porta sense porta

El budisme fa de la ment la base i de la no-porta la porta.
Mumon Ekai


Kōan

Un kōan, a la tradició zen,  és una historia breu, que el mestre planteja amb una pregunta a l’alumne. El kōan té un plantejament paradoxal i desconcertant que demana per resoldre’l deixar el raonament analític i utilitzar la intuïció.

Un dels kōan més famosos atribuït per tradició oral a Hakuin Ekaku (1686-1769) és el següent:
"El mestre pica de mans i diu: -Aquest és el so de les dues mans. Quin és el so d'una mà?"


La porta sense porta

La porta sense porta, és la compilació amb comentaris de 48 kōan feta per Mumon Ekai (Wumen Hikai, 1183-1260). Alguna traducció proposa "Entrada sense porta", "Pas sense porta" o "Barrera sense porta". A  mi m'agrada l'opció de la traducció d'Esteve Serra de "Porta sense porta" que juga amb els múltiples signigicats de porta i, alhora, amb l'afirmació i la negació del terme. Durant anys va anar per diversos monestirs. El 1246, als seixanta-tres anys, va fundar un temple, el Gokoku-ninno prop del Llac Oest a Hangzhou, la Xina .

"Qui és ell" és el kōan 45, i inclou el comentari i el poema de Mumon.



Qui és ell?

Hoen  de Tozan va dir: “Els Budes del passat i del futur són els seus servents. Qui és ell?


Comentari de Mumon

Si veieu clarament qui és ell, és com si trobeu el vostre pare en una cruïlla de camins. Té sentit que us pregunti perquè el reconeixeu?


Poema de Mumon

No tensis l’arc d’un altre.
No muntis el cavall d’un altre.
No discuteixis les faltes d’un altre.
No et fiquis en les coses d'un altre.


******


On trobar La porta sense porta?

Hi ha una versió impresa en castellà i una versió en línia en xinès, anglès i castellà.

Mumon Ekai, La puerta sin puerta. Cuarenta y ocho koan. Presentació de Jacques Brosse. Traducció de Nyogen Senzaki i Paul Reps. Versió en castellà d'Esteve Serra. El barquero. 2008

Mumon Ekai, La entrada sin puerta. Versió en xinès, traducció a l'anglès i dues versions al castellà.