Barcelona segons Martín Caparrós

 Barcelona

"Entonces estuve a punto de pisar una paloma. La plaza de Cataluña -centro de Barcelona- rebosa de palomas. Yo casi piso, trstabillo y pienso que éstas sí justifican la frase más boluda que la paloma, y me doy cuenta de que todo esto ya sucedió. No es un dejà vu: recuerdo claro una mañana de verano de domingo, 1976, en que pasé por este mismo lugar, estuve a punto de pisar una paloma, pensé que éstas sí justificaban la frase más boluda que la paloma -y la idea era tan nueva y, ahora, la desazón: no debería pensar lo mismo que hace treinta años, misma frase, misma otra paloma, yo otro para nada.

Ni me puedo pasar la vida justificando frases.

Siempre me sorprendió que Barcelona pudiera ser tan doble: tan popular mediterránea callejera en sus barrios más viejos; tan estreñida burguesa cuidadosa en la zona decimonónica del Ensanche. Pero lo que solemos pensar como catalán es más bien el paisaje del Ensanche: los europeos de España, los serios trabajadores razonables responsables puaj.

Fué, como siempre, la fuga de los ricos, su egoismo. Cuando los ricos barceloneses supusieron que merecían vivir mejor no pensaron en reformar los viejos barrios. Se los dejaron a los pobres, huyeron hacia arriba y allí, en un espacio más limpio y ordenado según la ciencia positiva, se construyeron el Ensanche. Gracias a eso, el barrio medieval de Barcelona es único: sobrevivió, como tantas otras cosas, por el puro abandono."

D'Una luna, de Martín Caparrós. Anagrama. 2009 (p.103

Arribada de Richard F. Burton a Fernando Poo

 

Royal Museums Greenwich

"Apenas tenía ojos para otra cosa que la bella mañana. El Blackland había fondeado en la bahía de Clarence o de Santa Isabel, una pequeña ensenada semicircular con una pareja de isletas en la boca y una orilla vertical de compacta tierra amarilla, de noventa y ocho pies de altitud, a la que se ascendía por una doble y divergente escalera de Jacob, y que exponía al frente maritimo una línea dispersa sw una docena de bungalows encalados y empajados. El fondo era una gloriosa proliferación de palmeras, con álamos y cedros africanos, los más aristocraticos de su noble familia.

Por fin estamos aquí. Este es nuestro destino; la Ihla Formosa, o "isla Hermosa", rebutizada más tarde con el nombre de su descubridor portugués, Fernâo do Poo, y apodada en tiempos recientes la "Madeira del Golfo de Guinea" o también la "tumba del Foreign Office". Es inútil tratar de fijar su emplazamiento en la mente del público. [...]

Así finalizó mi travesía oceánica. Arribar a estos lugares tan lejanos es el espectro mismo de la desolación. Dejo por un tiempo la pluma, con la vívida memoria de habernos sentido singularmente suicidas en el transcurso de aquella primera noche en Fernando Poo. Algo semejante, sin duda, le sucedió al cónsul."

De: Vagabundos por el Oeste de África. III El país de las hormigas, de Richard F. Burton. Traducción de Marta Pérz Sánchez. Editorial Laertes. (p.180)

Ombres de ciutats mediterrànies de Predrag Matvejević

A L'altra Venècia, de Predrag Matvejević un capítol breu esta dedicat a les "Ombres de ciutats mediterrànies". Un petit tastet.

Siracusa 

Siracusa va descobrir a les seves entranyes una pedrera d’una sola peça. La va confiar als actors pels espectadors de les nits de celebració. Els jocs es van acabar, però les ombres del cor, a l’ocàs, encara representen un drama antic en un escenari de pedra blanca.

Nàpols

Nàpols, portes dins les ombres, les ciutats a la ciutat, les tombes a la tomba. En els dies de les celebracions paganes es renoven els vots en temples sense ritus ni fidels. Busca en va la calma qui et vol veure abans de morir.

Barcelona

A Barcelona, el mar la va empènyer terra endins, i l’interior la va tornar cap al mar. El golf s’obre davant seu. Les ombres queien a una i altra banda. Catalunya es buscava a si mateixa. Ha  durat molt la construcció d’un port que la faci sentir orgullosa.

Sevilla

Sevilla és a la costa de dos mars, a prop i lluny de la riba al mateix temps. Els seus capitans arriaven l’àncora en badies desconegudes sense fons. Les ombres de les caravel·les enfonsades romanen per sempre a la desembocadura del Guadalquivir, vora la tomba del gran capità.

Venècia

Les ombres van custodiar els primers tresors de Venècia, els palaus i la seva opulència, les esglésies i el seu esplendor, l’arsenal i el seu orgull. Van protegir la Llacuna de la pròpia cobdícia i de l’enveja del món. Els amants venien a trobar una ciutat sobre l’aigua (encara no s’ha construït una ciutat a l’aire). El teu poder més gran, més gran que el de tots els duxs, és el poder del teu passat. Els lleons de sant Marc no es prosternen davant dels altres sants. En tu han germinat les llavors de Roma i de Bizanci, d’Europa i de Llevant, d’un Occident sense descans i d’un Orient cansat.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (124)

Jean Genet a Barcelona

Rellegeixo Diari del lladre; hi reconec el desassossec de la primera lectura. La biografia sempre present sota una capa de novel·lació. Cap recança, cap retret, cap coartada; més aviat el reconeixement de l'exitació, del plaer que el crim li ha produït: "En aquest diari no vull dissimular les altres raons que em van fer lladre, la més senzilla de les quals va ser la necessitat de menjar, tot i així, mai no va entrar en la meva tria ni la revolta, ni l'amargura, ni la còlera ni cap altre sentiment semblant. Amb una cura maniàtica, "una cura gelosa", vaig preparar l'aventura com qui para un jaç, una habitació per a l'amor: he trempat per al crim." (p.18)

Carnalitat amb un plantejament filosòfic; o potser és a l'inrevés?:  "Aquest llibre, Diari del lladre: persecució de la Impossible Nul·litat." (p.76)

Recullo alguns fragments localitzats a Barcelona, però l'ambient és tan llunyà...


Diari del lladre

1932. Aleshores Espanya era coberta de púrria, els seus captaires. Anaven de poble en poble, a Andalusia perquè és càlida, a Catalunya perquè és rica, però tot el país era favorable. Així doncs vaig ser un poll, amb la consciencia de ser-ho. A Barcelona freqüentàvem sobretot el carrer Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormíem sis en un llit sense llençols, i a trenc de dia ens n’anàvem a pidolar pels mercats. Tota la colla deixàvem el Barri Xino i ens escampàvem pel Paral·lel, amb una cistella al braç, perquè les mestresses de casa s’estimaven més donar-nos un porro o un nap que no pas un ral. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa. El que us descriure són els costums de la purria. A Barcelona vaig veure parelles d’homes en les quals el més enamorat li deia a l’altre:

-Aquest matí agafo jo el cistell.

Agafava el cabàs i sortia. Un dia en Salvador em va arrencar suaument el cistell de les mans i em va dir:

-Vaig a pidolar per tu.

[...] Havent sortit de l’hotel una mica després que ell, el veia des de lluny implorar les dones. Com que per a d’altres o per a mi ja havia pidolat abans, ja coneixia la fórmula: barreja de religió cristiana amb la caritat; confon el pobre amb Déu; del cor n’és una emanació tan humil que em penso que perfuma de violetes el baf lleuger i recte del captaire que la pronuncia. En aquella època per tot Espanya es deia:

-Por Dios.

[...][...]

Aleshores el Barri Xino era una mena de catau poblat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots pinxos pollosos. De vegads anàvem vestits amb camises de seda verd ametlla o jonquil, calçats amb espardenyes gastades, i la nostra cabellera aplanada semblava vernís a punt d’esquerdar-se. No teníem capitostos sinó més aviat directors. [...] No formàvem bandes més o menys organitzades sinó que en aquell ampli desordre brut, al mig  d’un barri que pudia a oli, a orina i a merda uns quants homesperduts es refiaven d’un altre de més destre.

[...][...]

Rere el Paral·lel hi havia un ermot on els pinxos jugaven a cartes. (El Paral·lel és una avinguda de Barcelona paral·lela a les famoses Rambles. Entremig d’aquestes dues vies, molt àmplies, una munió de carrers estrets, foscos i bruts formen el Barri Xino.) Ajupits organitzaven jocs, col·locaven les cartes sobre un tros de tela o damunt la pols.

[...][...]

Les Rambles, a la meva època eren recorregudes per dues joves mariconas que duien a l’espatlla un petit mico ensinistrat. Era una excusa fàcil per abordar els clients: el mico saltava damunt l’home que li indicaven.

[...][...]

La nostra habitació era molt petita. Estava bruta. La palangana era llardosa. Al Barri Xino a ningú no se li hauria acudit netejar-se l’habitació, els objectes, o la roba –llevat de la camisa i, la majoria de vegades, només el coll. Per liquida rel preu d’aquesta habitació un cop per setmana Stilitano cardava amb la mestressa que, els altres dies, li deia Señor.

[...][...]

Les que una d’elles anomena les Carolines van anar en processó cap a l’enplaçament d’un urinari destruït. Els sublevats, durant els aldarulls de 1933, van arrencar una de les tasses més brutes, però de les més cares. Era a prop del port i de la caserna i l’orina calenta de milers de soldats era el que n’havia corroït la llauna. Quan fou constatada la seva mort definitiva, dins de xals, de mantilles, de vestits de seda, de jaquetes cenyides, les Carolines –no totes sinó triades en delegació solemne- van venir a al lloc a dipositar una toia de roses roges nuada amb un vel de sendal. el seguici va sortir del Paral·lel, travessà el carrer de Sant Pau, va baixar per la Rambla de les Flors fins a l’estàtua de Colom. Potser hi havia una trentena de faldilletes a les vuit del matí, a l’eixida del sol. Les vaig veure passar. Vaig acompanyar-les de lluny. Sabia que el meu lloc era entre elles, no pas perquè jo fos una d’elles però les seves veus agres, els seus crits, els seus gestos indignats no tenien, creia jo, altra finalitat que perforar la capa de menyspreu del món. Les Carolines eren grans. eren les Filles de la Vergonya.

De Diari del lladre, de Jean Genet. Traducció de Ramon Ladó. Edicions 62

Diari del lladre, de Jean Genet

Por la tarde, me topé con Genet en el Zoco Grande. Iba acompañado de un joven marroquí, moreno, alto y fornido; yo subía hacía el Boulevard desde el Zoco Chico y ellos caminaban por Sidi Buabid. Verlos juntos me hizo pensar en Diario del ladrón, cuando recorría junto a su amigo Stilitano los barrios de Barcelona. En esa época, escribió: "En el Barrio Chino a nadie se le hubiera ocurrido limpiar la habitación, las pertenencias o la ropa, salvo la camisa, y en ocasiones frotrando únicamente el cuello".*

Llegiré -potser rellegiré?- el Diari del lladre. Com vivia Genet a Barcelona? A quins llocs anava? Encara queda algun dels locals? O és només un record en el nomenclator de la ciutat?

*De Jean Genet en Tánger, de Mohamed Chukri. Cabaret Voltaire. p. 37

Visions de ciutats diverses d'Evelyn Waugh

El Caire
Las pirámides estaban a cuatrocientos metros, impresionantes por su volumen y su reputación. Vivir al lado de unos monumentos tan famosos me producía una sensación extraña. era como estar en un restaurante con el príncipe de Gales en la mesa vecina, uno fingía no darse cuenta, mientras no dejaba de mirar furtivamente para ver si seguían allí. .../... Las pirámides son menos impresionantes cuando se ven de cerca. Son hermosas vistas des de el parapeto de la ciudadela de El Cairo, desde donde se abarcan los cinco grupos de pirámides que se alzan en el nítido borde del valle del Nilo, pero, cuando uno se acerca, observa que de la superfície original sólo se conservan algunos fragmentos, y ahora el conjunto da la impresión de unos enormes montones de piedras en lugar de edificios. La Esfinge es una composición mal proporcionada, cuyo atractivo estético es insignificante, y su valor dramático ha disminuidoconsiderablement dede que desenterraron su base.Las mutilaciones de la cara le dan cierto interés. Si uno tropezara de improviso con ella en una región inexplorada, estaría justificado que mostrara un ligero entusiasmo, pero com escultura no está en modo alguno a la altura de su fama.
.../...
Lo impartatnte a retener de las obras de arte egipcias, y que no parece ser apreciado casi nunca por los turistas o los arqueólogos, es que reaqlmente son obras de arte.


Mallorca
La travesía hasta Mallorca, donde pasamos el dís siguiente, fue desagradable. He oído a varias personas expresarse con mucha elocuencia acerca del encanto de esa isla, pero debo confesar que me decepcionó.

Barcelona

Navegamos a lo largo de la costa durante toda la mañana, mientras un catalán encantador con el que había trabado conversación señalaba con mucha ilusión las fincas veraniegas de sus amigos y parientes, y llegamos a Barcelona a las dos en punto de la tarde.En la entyrada del puerto y a lo largo del rompeolas había una flota de balsas, de las que pendían ristras de mejillones que engordaban con las aguas residuales. Atracamos a lo largo del muelle en la dársena interior.

Málaga
En la avenida principal de la ciudadhabía dos o tres clubes, pero eran similares a cafés, su interior visible desde la calle, con sólo una barandilla baja entre los transeúntes y los miembros, unos hombres robustos, de aspecto apacible, que se pasan el día sentados en butacas, fumando cigarros baratos y contemplando el tráfico. Sin duda, esa es una institución habitual en Andalucía. Era nueva para mí, y me pareció notable y digna de elogio.

Sevilla
Ahora me parece impertinente escribir demasiado acerca de Sevilla. Desde luego, es una de las ciudades más maravillosas que jamás he visto, y sólo mi desconfianza generalizada hacia los superlativos me impide decir que es la más encantadora. Se me ocurren muchas que tienen elementos sugestivos, pero ninguna dotada de la misma amabilidad y refinamiento combinados con actividad y buen sentido. Parece evitar toda clase de vulgaridad, incluida la de la belleza profesional.

Lisboa
-Lisboa no me parece tan bonita como creía- observó uno de mis amigos suecos cuando, apoyados en la barandilla, veíamos desaparecer las luces del puerto a nuestras espaldas.
Había sufrido fuertes pérdidas en el casino, y creo que eso le había amargado. Para mí Lisboa había sido una sorpresa muy agradable. No hay ninguna ciudad europea de cierta antigüedad sobre la que uno oiga hablar tan poco. No conozco prácticamente a nadie que haya estado allí ni siquiera un día. Y, sin embargo, es muy accesible y tiene una história románticay honorable íntimamente ligada, si eso es hoy en día una recomendación, a la nuestra. El estilo de su arquitectura es único y sus habitantes poseen marcadas peculiaridades raciales.


D'Etiquetas. Viaje por el Mediterráneo, d'Evelyn Waugh. Altaïr viajes. Ediciones Península.

Les fotos de Sebastião Salgado

Els edificis defineixen i limiten un espai físic, però també la possibilitat de veure i de sentir el món i la vida d'una manera determinada. Tot plegat una obvietat. Durant una estona, dins de Casa Ramona, l'edifici de CaixaForum, l'home, el fotògraf, Sebastião Salgado trasmet què fa amb la seva càmera: "No fotografio la misèria, he fotografiat la falta de recursos. La misèria és la incomunicació amb la comunitat, la soledat, l'individualisme i l'egocentrisme." Fotos d'una estranya bellesa que t'impacten i t'arriben ben endins.
A fora, al voltant, pels carrers i espais de Montjuïc se sent el petar dels cotxes del rally Catalunya. Dues maneres ben diferents d'entendre el món i la vida.