Le Bordel de Venise

 

"C’est, sans contredit, un spectacle aussi magnifique qu’imposant, que celui d’une ville immense flottante au milieu des eaux ; il semble, comme Grécourt le dit quelque part que la sodomie ait choisi là son saint asile, afin d’éteindre aussi-tôt, dans la mer, les bûchers dont le fanatisme voudrait la punir ; il est certain qu’elle gît là comme dans son temple, et qu’il est bien peu de villes en Italie où elle règne avec plus d’empire.

L’air qu’on respire à Venise, est mou, efféminé, il invite au plaisir, quoique souvent peu sain, sur-tout quand la marée est basse ; alors, les gens riches vont le plus qu’ils peuvent dans les campagnes riantes qu’ils possèdent en terre ferme ou dans les isles voisines de la ville. Malgré cette mauvaise qualité de l’air, on y voit cependant beaucoup de vieillards, et les femmes s’y flétrissent moins vîte qu’ailleurs."

Le Bordel de Venise és una història extreta de la Histoire de Juliette, o les Prospérités du vice, també anomenada Juliette, del Marquès de Sade. Publicada el 1921 per Simon Kra sota la direcció d'André Malraux, amb les il·lustracions, una mica escandaloses, de Géo A. Drains, d'origen belga i utilitzant el pseudònim Couperyn. 

Venècia a "Una novela natural", de Gueorgui Gospodínov

"Escribo sentado cerca de una pilastra en la catedral de San Marcos. Fuera, palomas. Dentro, silencio; hasta los japoneses han parado de darle al botón. El Palacio Ducal. Frescos de Tintoretto y de Veronés. Tintoretto es tenebroso y místico. Y no obstante todo lleno de carne, de cuerpos; pesados, masculinos y femeninos, parecen estar revoloteando por encima de tu cabeza, pero en realidad se precipitan bajo su peso. Veronés es más leve y claro. Veronés es veneciano y mas joven. A mí me gusta Tintoretto. El Puente de los suspiros. Il Canale grande. Qué revista tan ilustrada es esta Venecia, qué vistas tan decoradas tiene, tan plateadas. Luego, durante una hora y media, miro un árbol y vomito postales.

Una tarde solo por Venecia. Ya no pongo las fechas, se me han confundido los días y las noches. Casi no he vuelto a pegar ojo desde aquella primera vez en el hotel. Así que ésta es simplemente una tarde más. Busco adrede en las callejuelas fuera de las plazas céntricas. Estrechas, lejos de los cañonazos de los Canon. Doy con un banco. Delante de mí juegan unos niños. Dos mujeres toman café. Puedo quedarme aquí hasta el atardecer. Soy como un lobo, que se separa un momento de la manada, abre el cuaderno y cuidadosamente anota su presa. 

Dicen que cada año Venecia se hunde dos centímetros. Ya veo por qué todo el mundo tiene tanta prisa por visitarla. Es como si alguien dijera: “Subíos a ver esta nave. Se llama Titanic. En unos días naufragará y su tragedia será la más grande del siglo XX.” Pero incluso si Venecia se hunde por completo, probablemente la transformarán en una ciudad museo sumergida. Y entonces habrá que visitarla buceando. Ya imagino a los turistas japoneses nadando en bancos, cual pececitos, con sus cámaras fotográficas submarinas.

El día se está acercando a su fin y yo sigo sin haber escrito nada sobre él. Se lo tomará a mal y se quedará a medio palidecer sobre el Adriático, que bate debajo de la terraza de mi camera doppia en la que por ahora estoy solo. No recuerdo si hasta aquí he mencionado que he venido para un encuentro de estudiantes. Es igual, casi no importa. Aunque ya he fichado a una de las chicas. Me entero de que es portuguesa. Habla inglés. -And you? -Yes, Little. De hecho no más de una treintena de palabras. Seguro que no sale nada."

A: Una novela natural, de Gueorgui Gospodínov. Traducció de Neva Mícheva i Juan Manuel Rodríguez Tobal. Saymon Ediciones. 2009. (p.106)

Dues adreces de Venècia

Dues adreces de Venècia, recomanacions del gatrònom Carlos Mateos (@Matoses). Una trattoria poppular i una cocteleria en un hotel de luxe. Contrastos. Un altre cop m'arriben tard.

Trattoria dalla Marisa (canal de Cannaregio)

"Representa la resistencia de la cocina lagunar frente a la presión turística en Venecia. Su propuesta se aleja de la carta convencional para enaltecer su menú del día basado estrictamente en la disponibilidad de mercado, alternando jornadas de carne o pescado con una coherencia técnica notable, sobriedad, fondos de profundidad, honestidad. El espacio, reducido y funcional, con parriquianos de comedor vecinal donde el tiempo lo marca el servicio familiar. No es un lugar de paso, sino un destino para entender la gastronomía cotidiana y doméstica."

Cocteleria Arva a l'hotel Aman

"Arva @arvabyaman, la coctelería más bella del mundo. En Venecia no faltan hoteles legendarios, pero el Aman @aman_venice es catedral laica del alojamiento, destino de culto mundial: el Palazzo Papadopoli edificado en el siglo XVI, uno de los ocho palacios monumentales de la ciudad en el Gran Canal - frente al icónico Puente Rialto-, propiedad de los aristócratas venecianos Gilberto y Bianca Arrivabene, que aún viven en un piso superior. En el interior, la gran opulencia de los frescos de Tiepolo de valor incalculable, los inusuales jardines, sus 24 extraordinarias estancias, las lámparas de Murano y los revestimientos de seda Rubelli se combinan a la perfección con el minimalismo discreto, epítome del lujo silencioso característico de Aman. La Grande Belleza, mpresionante."

Unes hores a Venècia

En tinc prou a dormir a Venècia. No em cal sortir de l’habitació si des de la finestra sento el soroll de l’aigua contra les façanes. No demano gaire.

***

L’opulència de la Sereníssima República és la responsable de la mort de la ciutat actual.

***

He sentit a diversos llocs que el terra tremolava. Potser la ciutat encara és viva?

***

A la nit bufa bora, els carrers solitaris i molts canals foscos del tot: les ombres solitàries recuperen la ciutat.

***

Potser una nit de gener a Venècia descobreixes en la foscor una ciutat desconeguda.

***

Segueixes una dona amb abric d’astracan i sabates de taló Louboutin; i et porta amb pas decidit fins al Rio Terrà dei Assassini, giro a la cantonada fins a Rio di San Luca i només hi ha foscor.

 

Aeroporto de Venezia Marco Polo

 Arribar amb avió, caminar deu minuts i agafar una barca per arribar a Venècia. La millor manera d'arribar a la ciutat. Sovint és dificil catalogar aquests plaers!

Proa a l'aeroport

L'aeroport Marco Polo a GoogleMaps

Aeroporto Nicelli

Aeroporto di Venezia-Lido (a l'OACI: LIPV) és un aeròdrom situat a 1,9 milles nàutiques (3,5 quilòmetres) a l'est de Venècia. Està situat a l'extrem nord de l'illa de Lido. També és conegut com Giovanni Nicelli Aeroport i era conegut anteriorment com Nicolò aeroport de Venezia-Sant.

Fotografia de la pàgina web de l'Aeroporto Nicelli

L'aeroport és un bon exemple de l'arquitectura dels anys 30, va començar a construir-se el 1926 i es va inaugurar el 1935, convertint-lo en l'aeroport comercial més antic d'Itàlia. El 2014, l'aeroport va ser inclòs a la llista de la BBC dels deu aeroports més bells del món, elaborada per Jonathan Glancey. Té elegants espais interiors, amplis jardins i terrasses exteriors.

Les Tres Venècies

Con el nombre de Tres Venecias, o Trivéneto, se ha designado -en algunos períodos de la historia de Italia (y no precisamente de los más faustos)- a aquellos territorios del nordeste de la península que en su día formaron parte del Imperio Austro-Húngaro. Territorios que, al cabo de luchas alentadas por los cabecillas  irredentistas que en ellos tomaron gradual liderazgo, fueron quedando uno  tras otro anexionados a Italia.

A: Las Tres Venecias. Viaje por la Italia mitteleuropea, de Jorge Canals Piñas. Ediciones La linea del horizonte. 2020 

L'altra Venècia, de Predrag Matvejević

Predrag Matvejević ens parla de l'altra Venècia i ho fa d'una manera diferent a com ho fan molts altres autors. Des del punt de vista formal el llibre no està dividit en capítols que ja amb el títol ja ens avança què ens trobarem. El text és gairebé un continuum on apareixen els temes -la majoria de sues o tres pàgines- que ens van endinsant en aquesta altra Venècia. I les il·lustracions que acompanyen els textos són mapes i gravats antics de la ciutat, pels quals Matvejević sent un gran interès.*

Ja hem vist en altres entrades que l'autor intentarà evitar els llocs comuns* i ens diu quins són els rostres que l'interessen (els llocs que han "esdevingut estranys i inútils")***. I més endavant també ens dirà que: "Evitar les citacions de llibres d'altres, tal com em va aconsellar el savi del moll de Muggia, no hauria de convertis-se en un regla, ni molt menys en una ordre definitiva" (Íbid., p. 52). Tot plegat fa que molts dels temes siguin poc habituals en altres llibres sobre la ciutat; el pa, les herbes i plantes o les tavernes**** són un bon exemple.

Una lectura enriquidora!

I cinc frases sobre Venècia:

•  A Venècia el rovell és sumptuós. La pàtina s'assembla a una dauradura.
• Als jardins venecians, els amants i els solitaris llanguien d'enyorança.
• Una altra qüestió és si la mateixa Venècia té cap culpa de la literatura que se li ha dedicat. 
• Les tavernes (osterie) són les flors silvestres més belles de Venècia.
• Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa.

(Íbid., p. 23, 31, 53, 90,i 113)

*Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols
**Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns de Predrag Matvejević
***Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević
****Les tavernes de Venècia

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. 

Venècia, geògrafs i cartògrafs

Aquests geògrafs, cartògrafs i impressors són anomenats per Predrag Matvejević  a l'entrada Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols. Estan ordenats en l'ordre del text. Penso que o són venecians o hi han tingut relació. 

 

Giuseppe Rosaccio: (Pordedone, ca. 1530 - ca. 1620) Metge, astròleg i geògraf. Conegut per les obres geogràfiques i cosmogràfiques.

Imatge de Jerusalem al Viaggio da Venetia, a Costantinopoli.
Per Mare, e per Terra, & infieme quello di Terra Santa.
Da Gioseppe Rosaccio con brevita descritto

Tommaso Porcacchi: (Castiglion Fiorentino, 1530 – Udine, 1576) Humanista, geògraf, traductor, polígraf, bibliòfil i erudit. Un exemple de l'illa de Menorca: Descrittione dell'Isola di Minorica

L'isole più famose del mondo descritte
da Thomaso Porcacchi da Castiglionearretino e intagliate
da Girolamo Porro padovano con l'aggiunta di molte isole

Cristòfor Buondelmonti: (Florència, 1386 - ca. 1430) Monjo cristià i geògraf. Viatja per les illes de l'Egeu  i estudia i en fa promoció de les civilitzacions antigues.

Cristòfor Buondelmonti. Mapa de Creta (1420)

Giovanni Francesco Camocio: (? 1501 - Venècia, 1575)  Cartògraf, editor i impressor.

Isole famose porti, fortezze, e terre maritime sottoposte alla Ser.ma Sig.ria
di Venetia ad altri principi Christiani, et al Sig. o Turco, nouame[n]te poste in luce

Marco Boschini: (Venècia, 1602 – Venècia, 1681) Escriptor, pintor i gravador italià. Personatge "barroc", també va fer de comerciant de perles falses, cartògraf, dibuixant a ploma, miniaturista i restaurador. 

El lleó alat de Sant Marc, símbol de la República de Venècia
sobre Candia (l'illa de Creta).

Bartolomeo da li Sonetti: Sembla que es refereixi a l'obra Isolario que  és una col·lecció de sonets sobre la navegació de l'arxipèlag de l'Egeu. Sembla que va ser el primer llibre imprès que conté cartes de navegació. Hi ha 48 cartes xilografies, dues de les quals són il·lustracions a doble pàgina.  L'autor de vegades ha estat identificat com a Bartolomeo Zamberti ((Venècia, 1473 - Venècia, 1539) Filòsof, escriptor, impressor i bibliòfil).

Pàgina d'Isolario

Michelangelo Biondo: (Venècia, 1500 - Venècia, ca.1565) metge italià. El 1546 va imprimir, no com a "autor",  De ventis et navigatione.  (El pare de l'autor va morir en un naufragi.

De ventis et navigatione

Vincenzo Maria Coronelli: (Venècia, 1650 - Venècia, 1718) geògraf, cartògraf, cosmògraf i enciclopedista italià. Conegut especialment pesl seus globus terraqüis.

Venècia

Globus terrestre de Coronelli,
Biblioteca Nacional de França.

Fra Mauro: (segle XV – 1459) geògraf, cartògraf i monjo cristià membre de la congregació camaldulesa.

Mapa del món de Fra Mauro. 
El mapa representa Àsia, Àfrica i Europa, 

amb el Sud a la part superior.

Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols

 Predrag Matvejević té l'habilitat per descobrir-te, en aquest cas, diversos cartògrafs i geògrafs, la majoria venecians. Jo els volia veure: Venècia, geògrafs i cartògrafs

Mapes, portolans*, isolari**, vistes i plànols

"Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa. És capaç de plànyer-se de tot el que va ser i que ja no és, del que va poder ser i, probablement, no serà mai? A mi m’ha transmès, entre altres coses, una nostàlgia pels mapes antics, els portolans, els isolari, les vistes i els plànols de la ciutat que van fer mestres coneguts o dibuixants anònims. Amb tot això, amb aquesta nostàlgia, escric aquestes ratlles.
De vegades he anat a Venècia per marxar de seguida cap als llocs que hi ha anotats i dibuixats als mapes. He viatjat alguns cops amb Giuseppe Rosaccio des de Venècia fins a Constantinoble (Viaggio da Venezia a Constantinopoli), i a la inversa. Tommaso Porcacchi m’ha mostrat les illes més famosos del món (L’isole più famose del mondo), i Cristoforo Buondelmonti, els arxipèlags d’illes amb il·lustracions (Liber insularum Archipelagi cum pintura). El vell Camocio (Camutio) em va ensenyar com eren en altres temps les illes famoses, els ports, les fortaleses i les terres marines (Isole famose, porti, fortezze e terre marittime), i em va presentar així una història de l’Adriàtic que no he aconseguit trobar en cap altra banda. Amb Rosaccio he viatjat cap a la tomba de Crist i el Calvari, des de Venècia fins a Jerusalem (Viaggio da Venezia a Gerusalemme). Marco Boschino em va introduir en el misteriós regne de Càndia, alhora que em prevenia sobre els indrets perillosos: esculls, seques i aigües poc poc profundes (Il regno tutto di Candia***. Scogli, secche, e bassi fondali). Bartolomeo da li Sonetti ens va brindar, juntament amb quaranta-nou vedute****, els setanta-dos sonets que les acompanyen i les completen. A Michelangelo Biondo li dec els meus primers coneixements sobre els vents (De ventis); cada vegada que emprenc un viatge per mar em pregunto si seran iguals o si hauran canviat de direcció. El pare Vincenzo Coronelli, cartògraf i fundador de la societat geogràfica Els argonautes, em resulta més proper com a autor de l’Isolario que pels enormes globus terraqüis que venia al rei Sol.
No pretenc citar tots aquells amb qui he navegat d’aquesta manera. És impossible agrair a bastament  a tots els que m’han guiat. Han vist les costes i les ciutats des de la coberta, des de la proa, des de l’arbre, han pujat als campanars de les esglésies i s’han enfilat als promontoris propers per veure-hi més bé i més enllà, m’han ensenyat a mirar. He vagat durant dies pel gran mapa del camaldulenc fra Mauro, que des de l’estretor del seu món monacal volia representar tot el món.
Sense guies com aquests, que per a cada viatger han estat alternativament Virgili o Beatriu, no podria haver fondejat en ribes on mai no he arribat. Ells tampoc hi ha estat mai, en els indrets que han representat. Tenien ajudants que visitaven per ells les contrades i en tornaven amb dibuixos i relats. Quan comparo els meus viatges i travessies reals i imaginaris m’adono que he recorregut més camins per terra i per mar gràcies a la seva destresa i a la seva imaginació."

* Portolans: manuals medievals per a la navegació, amb llistes de ports, distàncies i rumbs.

** Isolari: llibres de les illes.

*** Candia: l'illa de Creta sota Venècia.

**** Vedute: pintura generalment de paisatge urbà amb molt de detall i de gran format; a vegades agafen un estil cartogràfic.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (p. 113)

Els lleons de Sant Marc

Malgrat les prevencions, Predrag Matvejević no s'escapa d'alguns llocs comuns; és inevitable. En aquest cas el lleó de Sant Marc.

"Hi ha molts lleons de sant Marc per tot arreu: n’hi ha d’alats, asseguts (in moleca), triomfants. Els historiadors ens recorden que l’exèrcit comandat pel general Bonaparte, quan va arribar a Venècia i va suprimir-ne la independència, va intentar prohibir-los per decret: el 30 de floreal de 1797, el general de divisió Victor Perrin es va oposar a aquest símbol: “Les autoritats municipals de Venècia exposen amb pompa la imatge de sant Marc amb l’esperança de sotmetre de nou sota el terror de la Inquisició els nostres honorables i honestos ciutadans [...]. És fer passes cap al maquiavel·lisme”. El general no sabia que sant Marc, a diferència de Pere i Pau, no havia estat mai a Roma i que el seu exemple significava una mena d’oposició tranquil·la davant del poder papal. Aquest jacobí ignorava en què consistia realment la religiositat dels venecians. Els lleons de sant Marc van continuar essent, i encara ho són, els protectors de la ciutat i de les seves possessions, els guardians de l’Adriàtic –“el golf de Venècia”- i els garants del poder en ell."

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (45)

Més sobre els lleons i Venècia:

A El lleó i Venècia de Jan Morris

"Entre los leones" de Cees Nooteboom

I la visió de Mark Twain a Sant Marc, el lleó i Venècia

Les tavernes de Venècia

"Segurament, els historiadors han parlat menys de les tavernes i posades del que caldria, malgrat que també han jugat el seu paper en la història. A Venècia n’hi havia a cor què vols. En queden poques. Tenien noms diversos: osterie, trattorie, locande, bettole i, per als venecians, bacari. Entre elles també hi ha el magazeni, on es bevia més que es menjava, i els furatole, en què es menjava més que es bevia. En els arxius s’esmenten els bastioni i les caneve, però és difícil dir en què es diferenciaven dels altres tuguris. Les malvasie prenien el nom del cèlebre vi; els samarchi o els samarchetti, de sant Marc, que els protegia amb el seu renom, sovint inútilment. Els noms de moltes tavernes s’han perdut amb el temps, però no han desaparegut. Els propietaris els han canviat. Els locals han canviat de nom i de propietaris."

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (p. 84)

Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns, de Predrag Matvejević

Aquest és el primer paràgraf del llibre L'altra venècia i ja ens diu per on aniran els trets. M'agrada això d'evitar els llocs comuns -encara que d'entrada sembla que a Venècia costi trobar-los. Al final del llibre, a l'entrevista que fa Giacomo Scotti, Matvejević ens explia quins són els rostres de Venècia que més l'atreuen: Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević.

“He arribat a Venècia des de diversos llocs: des del nord per terra ferma, des del sud i des de l’et per mar, amb vent a favor i a contravent. Era igual i diferent en cada estació de l’any, de dia i de nit, amb sol i amb pluja. En arribar-hi una primera, una segona i no sé quantes vegades més he comprès l’advertència d’un savi de l’Est (ja no recordo en quin port el vaig trobar, probablement al de Muggia, prop de Triestre): “No descriguis llocs per on ha passat molta gent; algú ho ha fet abans que tu, i potser més bé”. Venècia ha estat representada en incomptables ocasion, amb la ploma i el pinzell. Ha esdevingut un lloc comú. “Guarda’t bé dels llocs comuns, evita’ls”, em va tornar a advertir el savi, mentre s’acomiadava. Què més es pot afegir a la història d’aquesta ciutat que la història encara no conegui?”

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (17)

Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević

L'altra Venècia inclou una entrevista de Giacomo Scotti* a l'autor; i això et permet entendre què l'emociona i per quins motius. Només una pregunta (i la resposta):

Scotti: De tots els rostres de Venècia, quin t'atreu i t'agrada més?

Matvejević: [...] Però tornem a la teva pregunta: quin dels rostres de Venècia m’atreu més. Bé, doncs, els llocs i els espais descuidats i abandonats, confiats a un passat que ja no existeix. Un passat pel qual, abans d’haver transcorregut i d’haver conclòs, aquells llocs ja havien esdevingut estranys i inútils. Aquells espais no tenen una frontera de debò; si els mirem per un costat, ignorem quin va ser i quin és encara l’altre costat. És difícil dir si es tracta d’una interrupció o d’un residu, d’una entrada o d’una sortida. Els esdeveniments del passat han desaparegut en el temps i en l’espai, en alguna banda més en el temps que en l’espai , en altres bandes més en l’espai que en el temps. Ja no provoquen nostàlgia: ha estat substituïda per la curiositat. Es tracta de restes o, en el millor dels casos, d’una espècie de signes, testimoniances d’alguna cosa que va ser i que va servir, però que ja no és ni serveix. Sobres o rebuigs d’allò que pertany a ves a saber qui i ves a saber quan... Una casa en què algú va viure ara està abandonada, deshabitada: l’arrebossat ha caigut de les parets de dins i de fora, la humitat l’ha dissolt, el vent l’ha gratat. Potser fins a aquella casa duien camins que ja no es poden distingir. La incúria i l’abandó no són els únics motius pels quals tot ha quedat tal com ho veiem ara, allà on la casa va ser construïda, allà on la casa no podia romandre més... Això no són només rastres de decadència o imatges d’inutilitat, sinó sobretot són els signes de l’efímer, de la ruïna, símbols de vida i de mort. Són el testimoniatge d’una Venècia diferent.

*Giacomo Scotti: (Saviano, 1928) escriptor, periodista i traductor italià.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (139)

El primer paràgraf de L'altra Venècia: Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns de Predrag Matvejević

"Due dame veneziane" de Carpaccio

Carpaccio en el Museo Correr

"Que Ruskin llamara cortesanas a las dos mujeres de Carpaccio dice algo de él, desde luego. Por despejar cualquier duda, mi diccionario francés las define “como mujeres de vida alegre (pertenecientes a los altos círculos sociales)”. ¿Por qué pensaría Ruskin que las mujeres de este cuadro eran prostitutas de alto nivel? Las dos mujeres visten a la veneciana, con prendas de lujo, peinados refinados, joyas no ostentosas, pero sí visibles. Una de las mujeres luce un escote pronunciado, aunque eso era bastante habitual por aquel entonces. ¿De dónde sacó pues Ruskin esta idea? ¿Fue tal vez su puritanismo victoriano? Cuentan que Ruskin había contemplado tantos desnudos en mármol pulido que se llevó un susto de muerte en su noche de bodas al ver el vello púbico de su mujer. Con todo, yo pienso que su idea se debe a otros dos detalles que se advierten en este extraordinario cuadro. Ambas mujeres miran al frente, apartando su mirada del espectador, una mirada vacía, que no se posa en ningún en ningún lado. Y, aunque sucedan ciertas cosas en el cuadro, es como si no se moviera nada. Las mujeres parecen estar esperando, una ocupación que suele llevar su tiempo y a la que están habituadas las cortesanas."

Due dame veneziane de Vittore Carpaccio.
Museu Correr a Venècia

I després de fer una descripció dels elements del quadre, l'autor acaba:

"Las prendas y los objetos sitúan la escena en el tiempo, sí, pero el vacío de la mirada y la arrogante reprobación del perrito me huelen a mi época. Ese perrito sabe demasiado, y nos conocemos."

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.57)

Una visió de les dones a Venècia: Les dones a Venècia, segons Jan Morris

Una visió literària i personal del concepte "cortesana" a Dones antigues, de Michel Leiris

Escriptora i cortesana: Veronica Franco, a Cinc hores a Venècia

Nooteboom visita l'illa dels morts

"Cuando llego, el cementerio está a punto de cerrar. Paso por delante del portero y a continuación me entregan un plano de la muerte, con las residencias de Strsvinski, Diaghilev*, Ezra Pound y el recién depositado Joseph Brodsky. Es indecoroso, lo sé, todo el mundo duerme y yo voy como con prisas. Paso por delante de las tumbas de niños, unas construcciones de mármol para almas que no han vivido más que unos pocos días y unos retratos de muchachos en cuyos ojos aún se vislumbran la invisible pelota de fútbol; cruzó la línea divisoria entre los militari del mare y los de terra, como si estas diferencias aún contarán aquí donde residen ahora, y llego así a la zona de evangélica: columnas truncadas, pirámides cubiertas de musgo, una gramática decimonónica de la muerte, palmeras, cipreses, la mayoría de las tumbas expiradas ellas mismas, las inscripciones ilegibles, daneses, alemanes, cónsules, nobleza, y, entre todo ello, las dos losas de Olga Rudge y Ezra Pound en el interior de un arriate de plantas bajas en forma de corazón, y, no mucho más allá, un pequeño montículo de tierra casi de color arena con un par de ramos de flores secas y marchitas y una sencilla cruz de madera blanca con guijarros en los brazos: Josep Brodsky. Detrás del muro, en el Reparto Greco, entre los príncipes rusos y los poetas griegos, yacen Ígor y Vera Stravinski. Händel y Vivaldi acaban de irse, pero han dejado sus flores, una rosa roja y un lirio azul, colocadas en forma de cruz en cada una de sus tumbas. […]

Una voz mecánica procedente del reino de los muertos, un heraldo tan poliglota como el Papa, resuena por la isla. En alemán, inglés, ruso y japones se nos reclama que dejemos en paz a los muertos, las puertas van a cerrar. A correr, ragazzi, a correr, exclaman los sepultureros, que con sus oídos adiestrados ya han oído llegar el vaporetto, de modo que nos apresuramos todos juntos hacia el embarcadero como si alguien nos persiguiera con una guadaña. […]"

*Empresari rus fundador dels Ballets Russos

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.32)

L'hotel de Kafka a Venècia

"La habitación que solo había visto de noche se transformó en una habitación grande y espaciosa, de estilo clásico, bañada por la primera luz adriática: una butaca, un escritorio, un grabado, el dibujo de un arreglo floral. Podría haber sido el año 1920 o 1899, pero no: era el presente y mi enésima estancia en la ciudad líquida. Gabrielli Sandwirth, se llama el hotel. Su exterior de color canela le confiere un aspecto elegante. Mi habitación tenía en la parte de delante tres ventanas con una balaustrada de pequeñas columnas blancas. Hace mucho tiempo una amiga mía pasó aquí su noche de bodas y más tarde me contó que fue en este hotel donde Kafka escribió su triste carta a Felice, una carta que tenía toda la apariencia de ser la última. Aquel mismo año el escritor le había enviado a Felice más de doscientas cartas y postales, de modo que el mensaje contenido en aquella carta debió de ser una desagradable sorpresa para ella. Kafka le decía que había llegado a la conclusión de que el arte y el amor eran incompatibles y que temía desviarse de su trabajo. En su diario lo expresa con mayor claridad aún: “El coito es el castigo por la felicidad de estar juntos. Vivir tan ascéticamente como sea posible, más ascéticamente que un soltero, esta es para mí la única forma de soportar el matrimonio”. 

No sé, ni quiero saberlo, si Kafka se alojó en esta misma habitación. Es curioso que el tono de esta carta escrita hace tanto tiempo armonice con los sonidos de afuera que penetraron hace un rato en mi sueño nocturno."

Hotel Gabrielli

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.82)

Nooteboom recorda Brodsky

"No muy lejos de La Calcina se levanta un muro de ladrillo donde una placa de piedra muy sobria anuncia que Brodsky solía alojarse en la casa de detrás del muro, hogar de un aristócrata veneciano amigo del poeta. A través de una verja se entrevé la casa y el jardín, pero eso es todo. En la portada de su libro Collected poems in English, que llevo conmigo, Brodsky aparece relajado, sentado en un Banco al borde de un muelle fumando su eterno cigarrillo, con las piernas cruzadas, la mano izquierda en el bolsillo de sus vaqueros, como un hombre que no necesariamente quería ser fotografiado. Mira a la cámara con una sonrisa un poco irónica. Tenía el corazón frágil, no debería haber tocado el tabaco ni la bebida, pero eso a él le traía sin cuidado. Se ve que es otoño o invierno. A juzgar por las paredes desconchadas de la casa que tiene detrás podríamos estar en Venecia; por una de las ventanas se ve un revoltijo de muebles y de marcos viejos para cuadros. Podría ser una tienda de antigüedades. Busco en el volumen los poemas relacionados con Venecia. Lo que sorprende en su libro Marca de agua es la velocidad de la mirada con la que procesa todo lo que ve y piensa con un poso de melancolía; en los poemas se produce una rápida secuencia de imágenes caleidoscópicas como la combinación de la celeridad de la mirada y del pensamiento con una forma de tristeza que se advierte especialmente en los poemas de largo aliento.

El poeta ve pasar un petrolero rumano, oxidado y deteriorado, y, en este lapso de tiempo, unos largos segundos tal vez, ya ha sido capaz de captar la vida de los hombres semidesnudos apoyados en la borda, onanistas y mujeriegos, sin dinero para permitirse compañía femenina después de una larga travesía. También ve lo que estos hombres habrán visto desde el barco: Venecia, como una postal sujetada con chinchetas sobre el sol poniente, la visión de una ciudad mágica, después de una larga travesía por el mar desde los puertos del desierto de donde proviene todo ese petróleo. El poeta evoca esta escena en dos líneas, nueve veces, una sola página que sin embargo ofrece la imagen completa del deseo de lo imposible."

Coberta de Collected poems in English

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.174)

Textos de Joseph Brodsky:
Els miralls a Venècia, Joseph Brodsky
Estrofes venecianes de Joseph Brodsky
Invitació al viatge de Joseph Brodsky
La marca de l'aigua, de Joseph Brodsky

Ombres de ciutats mediterrànies de Predrag Matvejević

A L'altra Venècia, de Predrag Matvejević un capítol breu esta dedicat a les "Ombres de ciutats mediterrànies". Un petit tastet.

Siracusa 

Siracusa va descobrir a les seves entranyes una pedrera d’una sola peça. La va confiar als actors pels espectadors de les nits de celebració. Els jocs es van acabar, però les ombres del cor, a l’ocàs, encara representen un drama antic en un escenari de pedra blanca.

Nàpols

Nàpols, portes dins les ombres, les ciutats a la ciutat, les tombes a la tomba. En els dies de les celebracions paganes es renoven els vots en temples sense ritus ni fidels. Busca en va la calma qui et vol veure abans de morir.

Barcelona

A Barcelona, el mar la va empènyer terra endins, i l’interior la va tornar cap al mar. El golf s’obre davant seu. Les ombres queien a una i altra banda. Catalunya es buscava a si mateixa. Ha  durat molt la construcció d’un port que la faci sentir orgullosa.

Sevilla

Sevilla és a la costa de dos mars, a prop i lluny de la riba al mateix temps. Els seus capitans arriaven l’àncora en badies desconegudes sense fons. Les ombres de les caravel·les enfonsades romanen per sempre a la desembocadura del Guadalquivir, vora la tomba del gran capità.

Venècia

Les ombres van custodiar els primers tresors de Venècia, els palaus i la seva opulència, les esglésies i el seu esplendor, l’arsenal i el seu orgull. Van protegir la Llacuna de la pròpia cobdícia i de l’enveja del món. Els amants venien a trobar una ciutat sobre l’aigua (encara no s’ha construït una ciutat a l’aire). El teu poder més gran, més gran que el de tots els duxs, és el poder del teu passat. Els lleons de sant Marc no es prosternen davant dels altres sants. En tu han germinat les llavors de Roma i de Bizanci, d’Europa i de Llevant, d’un Occident sense descans i d’un Orient cansat.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (124)

"El primer cop" a Venècia de Cees Nooteboom

La primera vez

"La primera vez, siempre existe una primera vez. Corre el año 1964; un antiguo tren traqueteante de la Yugoslavia comunista; destino final: Venecia. A mi lado, una mujer joven, americana. El largo viaje hasta aquí se nos nota en la cara. Todo es nuevo. Nos tomamos la ciudad tal como se nos presenta. Carecemos de expectativas, excepto las relacionadas con el nombre de la ciudad, así que todo nos parece bien. El misterioso tejido de la memoria lo archiva todo. El tren, la ciudad, el nombre de la joven. Ella y yo nos perderemos el rastro, llevaremos vidas diferentes, nos reencontraremos al cabo de mucho tiempo al otro lado del mundo, nos contaremos nuestras vidas. Más de cincuenta años después, aquel primer día de 1964 dará lugar a una historia, un relato llamado Góndolas*. La ciudad y todo lo que con el tiempo ha ido desapareciendo constituiría el telón de fondo de esta historia."

I ara al 1982, el segon cop del primer cop:

"Es la misma vida, sí, pero ahora tengo otras cosas que hacer: voy de camino a la segunda vez de la primera vez. En esta ocasión, no compartiré la ciudad flotante con nadie. El mí “entonces” de hoy estamos en 1982. El tiempo presente de mis oraciones se encuadra en una repetición continua; a partir de este momento llegaré a Venecia y volveré a partir. La ciudad me atrae y me repele, me alojaré cada vez en un sitio diferente, seguiré escribiendo y leyendo sobre ella. La ciudad se tornará parte de mi vida, tal como yo nunca lo seré de la suya, y erraré por su vida como una pequeña mota de polvo. Ella me engullirá tal como ha devorado siempre a todos sus amantes y admiradores que en el transcurso de los siglos se han postrado a sus pies, como si ellos mismos se hubieran transformado, de manera imperceptible, en mármol, en una parte del aire, del agua o de la acera, algo sobre lo que uno camina, la mirada dirigida hacia el resplandor perpetuo de palacios e iglesias, un participante efímero en la historia del león, la ciudad y el agua."

*El relat Góndolas a Los zorros vienen de noche d' Ediciones Siruela.

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.9)