Far Prídrangaviti

Prídrangaviti és un far situat a l'illot de Háidrangur, a l'arxipèlag de Vestmannaeyjar, al sud d'Islàndia, conegut per la dificultat del seu accés. Fou construït entre 1938 i 1939 i és a uns set quilòmetres de la costa islandesa.

Per veure altres llocs on vull anar i ja no hi aniré.

Els somiejos del passejant solitari

 

Illa de Saint Pierre

Primera passejada

"Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap més germà, proïsme, amic ni societat que jo mateix. El més sociable i el més afectuós dels humans n'ha estat proscrit per un acord unànime. Han cercat en els refinaments del seu odi quin turment podia ser el més cruel a la meva anima sensible i han trencat violentament tots els lligams que m'unien a ells. Jo hauria estimat els homes a despit d'ells mateixos."

Tercera passejada

"Em faig vell aprenent sempre."

Soló repetia sovint aquest vers en la seva vellesa. En un dels sentits que té, també podria dir-lo en la meva; però és una ciència ben trista, aquesta que l'experiència m'ha procurat des de fa vint anys: encara seria preferible la ignorància. L'adversitat és, sens dubte, una gran mestra, però fa pagar cares les seves lliçons, i sovint el profit que se'n treu no val el preu que han costat. D'altra banda, abans d'haver après tot aquest coneixement amb lliçons tan tardanes, l'oportunitat de fer-lo servir ja ha passat. La joventut és el temps d'estudiar la saviesa, i la vellesa és el temps de practicar-la. L'experiència instrueix sempre, ho confesso, però només s'aprofita en la vida que tenim al davant. ¿Hi ha temps, quan cal morir, d'aprendre com s'hauria hagut de viure?

Cinquena passejada

"De tots els llocs on he viscut (i n’hi ha hagut de preciosos), cap no m’ha fet tan terriblement feliç, ni m’ha deixat un enyor més dolç, que l’illa de Saint Pierre, enmig del llac de Bienne. Aquesta illeta, que a Neuchâtel anomenen l’illa de La Motte, és ben poc coneguda fins i tot a Suïssa. Cap viatger, que jo sàpiga, no l’esmenta. Però, ben mirat, és molt agradable i especialment ben situada per fer benaurat un home a qui li agradi aïllar.se; perquè, encara que potser jo sigui l’únic al món a qui el seu destí li ho hagi imposat com a llei, no em puc creure que sigui l’únic que tingui un gust tan natural, encara que fins avui no l’hagi trobat en ningú més.
[...]
Tot és un flux continu sobre la terra. Res no hi manté una forma constant i estable, i els nostres afectes relacionats amb les coses exteriors passen i canvien necessàriament com elles. Sempre al davant o al darrere de nosaltres, recorden el passat que ja no és o preveuen el futur que sovint no ha de ser; no hi ha res aquí de sòlid a què el cor pugui lligar-se. Per això no hi ha gaire més aquí baix que el plaer que passa; pel que fa a la felicitat perdurable, dubto que sigui coneguda. A penes hi ha en els nostres gaudis més vius un instant on el cor pugui dir-nos veritablement: Voldria que aquest instant durés per sempre. ¿I com podem anomenar felicitat un estat fugisser que encara ens deixa el cor inquiet i buit, que ens fa enyorar alguna cosa abans o desitjar encara alguna cosa després?"

Novena passejada

"La benaurança és un estat permanent que no sembla haver estat fet per a l'home d'aquí baix. A laTerra tot és un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú no pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitats són quimeres. Aprofitem-nos de la satisfacció personal quan arriba; guardem-nos d'allunyar-la per culpa nostra, però no fem projectes per encadenar-la, perquè aquests projectes són pura bogeria." 

A: Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau. Traducció de Glòria Farrés Famadas. Adesiara. 2025

Kelimutu

 

El volcà a la illa de Flores d'Indonesia amb tres llacs de colors diferents.

Per veure altres llocs on vull anar i ja no hi aniré.

El somni de Socotra

Jordi Esteva (Barcelona, 1951): Escriptor, fotògraf i cineasta, és un apassionat de les cultures orientals i africanes a les quals dedica la major part del seu treball periodístic i fotogràfic.

Sovint els somnis són compartits per moltes persones. La diferència principal és que algunes -poques- el materialitzen i passen a un altre somni; la majoria l'enquistem, n'cumulem i ens explosionen. Jordi Esteva va tenir el somni de Sococtra i uns anys després hi arriba i el fa realitat.

El 2011 publica Socotra, la isla de los genios, llibre de l’expedició que fa a l’illa uns anys abans. El 2014 torna a l’illa per filmar una pel·lícula* a partir del llibre. El 2017 publica el llibre de fotografies Socotra que inclou el DVD de la pellicula.

*Socotra, la isla de los genios al catàleg de Filmin

Pàgina web de Jordi Esteva

El llibre comença amb el somni de Socotra...

El sueño de Socotra

"Algunas noches, cuando el sueño tardaba en acudir, hacía girar la bola del mundo y la detenía con un dedo. Una madrugada, la paré en un punto munúsculo entre África y Arabia.
La isla de Socotra.
¿Estaría habitada?, ¿qué animales albergaría?, ¿sería desértica o selvática?
Pero en los libros no encontraba nada sobre la isla ni sobre sus pobladores. [...]
El aislamiento de aquella isla del Índico, a doscientos cincuenta kilómetros del Cuerno de África y a casi cuatrocientos de las costas de Arabia, había preservado una flora y fauna singulares, con especies propias de otras eras. [...]"

A: Socotra, la isla de los genios, de Jordi Esteva. Atalanta. 2011 (p.15)

La primera entrada de Socotra: L'illa de Socotra

L'illa de Socotra

 

L'illa de Socotra a la Banya d'Àfrica

Trobo l'illa de Socotra en algun text i la descobreixo com a indret apreciat pels viatgers a causa de la dificultat per arribar-hi i de la importància com a habitat natural.

Socotra (també transcrit com Sukutra, Suqutra, Sokotra, Soqotra o Socotora) és una illa de l'oceà Índic,a 300 km de la costa d'Aràbia i a prop de 240 km del cap Guardafui (Somàlia). Té vora 130 km de llarg i 40 d'ample i la superfície és de 3.579 km², si bé amb el conjunt d'illes annexes que formen l'arxipelag del mateix nom donen una superfície de 4.001 km². Les dades sobre la població oscillen entre els 35000 i els 60000 habitants i no indiquen l'any de referència. Hadiboh és la capital i la ciutat més poblada amb 8.545 habitants (2004). Dins del Iemen, pertany a la governació d'Hadramaut.

Té un petit aeroport amb una sola pista de 3,3 km. amb la capçalera a 600 metres de la costa i a 8 quilòmetres de la capital.

El turisme és en grups petits i amb guies locals; la infraestructura és mínima.

La naturalesa és espectacular; 300 de les seves 800 espècies de plantes, 90% dels seus rèptils i gairebé tots els seus cargols són endèmics. La vegetació està dominada visualment per l'arbre de cogombre, Dendrosicyos socotrana, una subespècie de la rosa del desert, Adenium obesum subsp. socotranum i Euphorbia arbuscula. A les muntanyes, domina la dragonera de Socotora o arbre de la sang del drac (Dracaena cinnabari), amb la copa en forma de paraigües.  Al juliol de 2008 la Unesco la va reconèixer com a Patrimoni Natural de la Humanitat.

Tot em porta a obrir la carpeta de "Llocs on vull anar i ja no hi aniré".

Fotografia de Magdalena L. (2023)

Jordi Esteva va escriure Socotra La isla de los genios (Ediciones Atalanta). Una aproximació a El somni de Socotra.

És interessant la publicació: Nature and people in the Socotra Archipelago (publication by UNESCO Office in Doha)

I per veure altres llocs on vull anar i ja no hi aniré.

Desviació a Santiago de Cees Nooteboom

 "No hi ha manera de demostrar ho, però, malgrat tot, n'estic convençut: en alguns llocs del món, notes que el fet d'arribar-hi o de marxar-ne es veu misteriosament intensificat per les emocions de tots aquells que hi han arribat o n’han marxat abans. Qui tingui una ànima prou lleuger,  sentirà una suau resistència en l'aire que envolta la Schreierstoren d’Amsterdam, la torre de les ploraneres, i que té a veure amb el cúmul de dolor dels que se’n van, una mena de dolor que ja no coneixem. Els nostres viatges ja no s'allarguen durant anys, sabem exactament cap a on anem i les possibilitats que tornem són molt més grans. A l'entrada de la catedral de Santiago de Compostel·la, al pòrtic, hi ha una columna de marbre amb les empremtes d'uns dits molt profundes una urpa emocional, expressionista, feta per milions de mans, entre elles la meva. Però quan dic “entre elles la meva”, no sóc exacte perquè jo mai no m'he arrapat aquella columna amb tanta emoció com la que sent al final d'un viatge a peu que dura més d'un any. No visc a l'edat mitjana. No soc creient, i he arribat en cotxe. I si prescindeixes de la meva mà, com si no hi hagués reposat mai, l'urpa continua essent-hi,  desgastada al marbre dur pels dits de tots aquells morts. I així i tot, pel fet d'haver posat la seva mà sobre aquella mà en negatiu, enigmàticament he pres part en una obra d'art col·lectiva. Un pensament esdevé visible en matèria; un fet sempre sorprenent. La força d'una idea impulsava monarques, camperols i monjos a posar les seves mans just en aquell punt de la columna. Cadascuna d'aquelles mans s'enduia una quantitat ínfima d'aquell marbre duríssim, amb la qual cosa justament pel fet que el marbre deixava d’ésser-hi, una mà esdevingué visible."

A: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Traducció de Mariona Gratacòs. Bromera. 2010 (p. 7)

Ombres de ciutats mediterrànies de Predrag Matvejević

A L'altra Venècia, de Predrag Matvejević un capítol breu esta dedicat a les "Ombres de ciutats mediterrànies". Un petit tastet.

Siracusa 

Siracusa va descobrir a les seves entranyes una pedrera d’una sola peça. La va confiar als actors pels espectadors de les nits de celebració. Els jocs es van acabar, però les ombres del cor, a l’ocàs, encara representen un drama antic en un escenari de pedra blanca.

Nàpols

Nàpols, portes dins les ombres, les ciutats a la ciutat, les tombes a la tomba. En els dies de les celebracions paganes es renoven els vots en temples sense ritus ni fidels. Busca en va la calma qui et vol veure abans de morir.

Barcelona

A Barcelona, el mar la va empènyer terra endins, i l’interior la va tornar cap al mar. El golf s’obre davant seu. Les ombres queien a una i altra banda. Catalunya es buscava a si mateixa. Ha  durat molt la construcció d’un port que la faci sentir orgullosa.

Sevilla

Sevilla és a la costa de dos mars, a prop i lluny de la riba al mateix temps. Els seus capitans arriaven l’àncora en badies desconegudes sense fons. Les ombres de les caravel·les enfonsades romanen per sempre a la desembocadura del Guadalquivir, vora la tomba del gran capità.

Venècia

Les ombres van custodiar els primers tresors de Venècia, els palaus i la seva opulència, les esglésies i el seu esplendor, l’arsenal i el seu orgull. Van protegir la Llacuna de la pròpia cobdícia i de l’enveja del món. Els amants venien a trobar una ciutat sobre l’aigua (encara no s’ha construït una ciutat a l’aire). El teu poder més gran, més gran que el de tots els duxs, és el poder del teu passat. Els lleons de sant Marc no es prosternen davant dels altres sants. En tu han germinat les llavors de Roma i de Bizanci, d’Europa i de Llevant, d’un Occident sense descans i d’un Orient cansat.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (124)

Una referència a L'ascens al Mont Ventoux

"A Petrarca debo además el haber descubierto, ya en los años de formación universitaria, el placer que se desprende de la lectura de un buen relato de montaña, capaz de perpetuar la emoción de un ascenso a altas cumbres. Desentrañar, además, la parábola vital que comporta casi siempre la escalada a una cima. Fue en una edición bilingüe incluida en un volumen misceláneo de prosas latinas, cuya edición había coordinado en 1978 Francisco Rico, donde leí por vez primera la célebre epístola del cuarto libro de sus Familiares, aquella en la que el humanista evoca el ascenso al Mont Ventoux en compañía de su hermano Gerardo. Dirige dicha epístola a Dyonisium de Burgo Sancti Sepulcri, de modo que en mi recuerdo de viajero esta epístola se agolpa desordenadamente junto con los cachivaches de un viaje que emprendimos en pos de Piero della Francesca: una visita a la villa de Sansepolcro, en la Toscana nororiental más recóndita, a la que puso gancho la lectura de un texto de Aldous Huxley que nos persuadió a afrontar un apasionante descenso a Urbino por el puerto de la Boca Trabaria, sembrado de retama en aquellas semanas de junio en las que Álida y yo pasamos por allí en una primavera tardía de nuestras vidas. Hace de ello ya muchos años.

No hay precedentes para el relato de la ascensión al Ventoux. El hombre de la Antigüedad se adentraba en la montaña lo mínimo indispensable: para acceder al puerto que con mayor o menor comodidad le iba a permitir saltar al valle que yacía en la vertiente opuesta […]"

A: Las Tres Venecias. Viaje por la Italia mitteleuropea, de Jorge Canals Piñas. Ediciones La linea del horizonte. 2020 (p. 91)

Entrada principal sobre l'ascensió de Petrarca: L'ascensió al Mont Ventoux, de Petrarca

L'Amazònia i els rius voladors

 

Descobreixo el concepte de rius voladors a l'exposició "Amazònia". El concepte i tot el que hi ha al darrere: meteorologia, clima, ecologia, economia, antropologia... I què son els rius voladors?

Els “rius voladors", són fluxos massius d'aigua en forma de vapor que els vents alisis carregats d'humitat de l'Atlàntic tropical porten fins a la desembocadura de l’Amazones i després els transporten terra endins per l’Amazònia en un procés continu de pluja/evapotranspiració/pluja fins que arriben a la paret dels Andes. 

Un component essencial d'aquests rius voladors és la humitat alliberada pels arbres de la selva amazònica. Un arbre frondós, amb una copa de vint metres de diàmetre, pot transpirar entre 300 i 1.000 litres d'aigua en un sol dia. En total, els arbres de la conca amazònica poden transpirar fins a 20.000 milions de tones d'aigua cada dia, més que els 17 milions de tones d'aigua que el riu Amazones aboca diàriament a l'Atlàntic.

Quan aquests rius voladors arriben als Andes, la serralada fa de barrera natural i redirigeix enormes masses de vapor cap al centre-oest, sud-est i sud del Brasil, cap a les regions amazòniques de Colòmbia, Equador, nord i sud del Perú; i cap al nord de l'Argentina, el Paraguai i l'Uruguai. Una part d'aquest aire aconsegueix superar la serralada i arriba a l'oest del Perú. Altres masses d'aire viatgen cap al nord des de la conca de l'Amazones, passant per Colòmbia, Veneçuela, Guyana, la Guaiana Francesa i el Surinam.

Els rius voladors, per tant, regulen el clima de Sud-Amèrica i són vitals per a la producció agrícola i la vida de milions de persones del continent; i a més a més, cal tenir en compte que aquestes nuvolades es mouen a nivell planetari, cosa que fa que també tinguin un impacte global en el cicle climàtic i hidrològic general.

Text resum de diversos articles

Fotografies de Sebastião Salgado

Si de viatge et trobes un mikoshi-nyūdō

 

"Mikoshi" del Gazu Hyakki Yagyō
de Sekien Toriyama

Els mikoshi-nyūdō sembla que són monjos o sacerdots que apareixen a la nit, per camins o ponts, als viatgers que van sols. Tenen l’alçada d’una persona normal, però quan es troben algú creixen i es transformen en animals salvatges amb urpes i cabells llargs.

Normalment quan algú es troba amb aquest yōkai* cruel no sobreviu. Ni ignorar-lo, ni córrer, ni quedar-se quiet són maneres de salvar-se. L’única possibilitat que tens és mirar-lo als ulls directament i abaixar la mirada lentament fins al peu del gegant. I has de dir: “Has perdut! M’he anticipat al teu truc!” Si es fa correctament el mikoshi redueix la seva mida a un home normal i marxa ple de ràbia.

* Els  yōkai són les criatures de la mitologia japonesa.

Uns altres personatges de la mitologia japonesa a: Viatge al país dels kappa i Yuki Onna, la dona fantasma de les neus

La informació està extreta de Matthew Meyer a la pàgina: https://yokai.com/mikoshinyuudou/

Wakan Sansai Zue

On, per ara, no vol viatjar Tony Wheeler

És fàcil tenir els llocs triats per anar, els interessos poden ser variats: el paisatge, la cultura, la història, o motius personals. Però també és important tenir els llocs on, de moment, no hi volem anar; malauradament no és una llista tancada: les guerres, la repressió i la precària situació dels habitants de molts llocs fa créixer la llista.

En una entrevista recent Tony Wheeler confessa els llocs on de moment no hi tornarà: Rússia, per atacar Ucraïna; Aràbia Saudita, per la mort de periodistes i de personal domèstic; Bali, pel transit; i Estats Units, per la situació política actual. 

Al llibre En defensa del viaje, Tony Wheeler reflexiona sobre com pot afectar la pandèmia del COVID-19 al fet de viatjar (entrada "La pandèmia i viatjar")

Sebastião Salgado

Fa uns anys l’exposició de Sebastião Salgado al CaixaForum ja em va trasbalsar. L'exposició de les Drassanes és diferent; aquests paisatges impressionants contrasten amb els retrats propers i plens d’humanitat. Uns mesos després de la visita a l’exposició, mor Sebastia Salgado (23 de maig de 2025).

Penso que només d’haver fet un parell de fotos de les seves ja em sentiria satisfet, realitzat, que deien abans. Ell no en tenia prou amb la feina de fotògraf; documentalista,  també ha contribuït amb organitzacions humanitàries internacionals i ha fundat amb la seva dona  Lélia Deluiz Wanick l'Institut Terra, per la reforestació i revitalització comunitària  a Minas Gerais.

Tot i això el 1991 i el 2000 va rebre crítiques de periodistes de mitjans de Nova York i de Susan Sontag sobre la contradicció d'utilitzar la “misèria humana” amb fins comercials. Sense comentaris. Les fotografies de “misèria humana” com les dels miners brasilers són colpidores; i és la tècnica, l’estil i la professió de Salgado que ens permeten arribar-hi. I Salgado diu: "No fotografio la misèria, he fotografiat la falta de recursos. La misèria és la incomunicació amb la comunitat, la soledat, l'individualisme i l'egocentrisme."

En la introducció del seu llibre Exodos afirma: «Més que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics».

Els viatges d'Ibn Jubair

Ibn Jubair fou un geògraf, viatger i poeta andalusí; el seu llibre de viatges Rihla* és força conegut al món àrab. Neix el 1145 a València, possiblement a Xativa i mor a Alexandria el 1217 en el segon viatge.

Estudià a Xàtiva, i es traslladà després a Granada, on estudia l'Alcorà, segons el costum de l'època, els hadits, dret i literatura, i més tard es converteix en secretari de la cancelleria del governador almohade d'aqueixa ciutat, Abu-Saïd 'Utman b. 'Abd al-Munim, fill del califa almohade d'Al-Àndalus. Durant aquesta estada, va compondre molts poemes, però en 1182 va prendre la decisió de portar a terme la peregrinació a la Meca amb la finalitat d'expiar un pecat, suposadament obligat pel governador almohade de València que li proporciona set copes d'or (es diu que són les set copes de vi origen del pecat) per poder fer el viatge o com a resultat d'una crisi religiosa interior.

El viatge dura dos anys. Surt de granada el 4 de febrer de 1183  per anar a buscar el vaixell genovès que des de Ceuta parteix cap a Alexandria; retorna el 25 d'abril de 1185.

El nom complet de l'obra fruit del viatge és Taḏkira bi-akhbār can ittifāqāt al-asfār (Relacions sobre les notícies relatives als esdeveniments dels viatges); va ser molt difosa en diversos manuscrits i en citacions de fragments en altres obres, però no és impresa fins al XIX.

El text gairebe es pot considerar un dietari per les observacions precises que fa del temps i l'espai (com les primeres paraules del llibre on parla de l'inici del viatge). És destacable l'absència de temes meravelloses, a banda d'incloure alguns temes per raons ideologiques o religioses. Durant tota l'obra fa una descripció acurada de ciutats, de l'ambient social i especialment de la situació de les comunitats musulmanes.

L'edició en català de Pere Guixà del 2008 inclou un glossari, 2 mapes, algunes imatges en blanc i negre i 12 imatges en color de Maqamat al-Hariri, manuscrit del segle XII conservat a la Biblioteca Nacional de França a Paris; i a la introducció: edicions, fonts  bibliografia i material en xarxa.

*Els rihla són els llibres de viarge habitualment peregrinacions cap a La Meca

Els viatges d'Ibn Jubair

L'obra comença amb el detall cronològic de l'inici:

"La partida d’Àhmad Ibn Hassan i de Muhàmmad ibn Jubair des de Garnata [Granada], que Al·là la guardi, amb la intenció d’arribar al Hijaz beneït (que Al·là la servi amb la facilitat i la comoditat i l’acord del seu graciós ajut) va efectuar-se en la primera hora del dijous 8 del xawwal, corresponent a la nit del dia 3 del mes, no pas àrab, de febrer. Vam passar per Jayyan [Jaén] per a la resolució d’alguns assumptes. Després, la sortida d’allà va efectuar-se a primera hora del dilluns 19 del susdit mes de xawwal, coincidint amb el 14 del mateix mes de febrer."

En certs moments amb l'obra podem reviure monuments desapareguts, com el far d'Alexandria.

Alexandria i el seu far

"En primer lloc, hi ha la visió general de l’emplaçament de la ciutat i la vasta extensió de les seves construccions, fins a tal punt que nosaltres no hem vist cap ciutat de tan amples artèries, ni de més alts edificis, ni més excel·lent, ni de més grans multituds que aquesta. També els seus mercats són extremadament animats.

Una de les meravelles d’aquesta situació és que les seves construccions sota terra són tantes com les construccions que són al damunt, i més belles i més sòlides, ja que l’aigua del Nil passa, sota terra, per totes les cases i carrers. Els pous estan enfilats l’un al costat dels altres i es comuniquen interiorment.

[...]

Entre les seves meravelles, una de les més monumentals que hem vist és el far que Al·là, poderós i gran, va posar com a senyal per ls observadors i com a punt de referència exacta per als viatgers. Sense ell no trobaríem al mar la direcció idònia cap a la terra d’Alexandria.

És visible a més de setanta milles i la seva construcció, que és d’una bellesa extrema i d’una solidesa de dalt a baix, pugna amb el cel en altura i majestat. La descripció és insuficient per abastar-lo i la mirada renuncia a copsar-lo en la seva grandesa. La notícia que en podríem donar resulta ínfima, ja que l’espectacle que brinda a la vista és vastíssim. Nosaltres vam mesurar un dels seus quatre costats i, en relació amb això, vam trobar-hi cinquanta i escaig braçades. Es diu que la seva altura és de més de cent cinquanta alçades d’home. Pel que fa a l’interior, l’aspecte esparvera, com a conseqüència de l’amplitud de les escales i vestíbuls i el nombre d’estances; fins al punt que el visitant que hi penetra a les galeries s’hi pot perdre sense que s’ho proposi. Comptat i debatut, la paraula no pot aferrar-lo. Vulgui Al·là que mai no se separi de la doctrina de l’Islam i el conservi llargament!" (p. 62)

En altres moments trobem la descripció de monuments encara avui conservats.

Les piràmides, l’esfinx i el Nilòmetre

[A una nota a peu de pàgina, l’editor ens recorda que són sis i no set piràmides i que l’esfinx mira cap al Nil. La posició de l’esfinx la tenia present i em crida l’atenció quan llegeixo el text; el nombre de piràmides no, la veritat.]

"A la vora d’aquest pont nou hi ha les antigues piràmides, construccions meravelloses, espectacle extraordinari; són de forma quadrada com si fossin imposants tendes plantades que s’alzinen en l’aire, especialment dues que prenen el firmament. L’amplada d’una, des d’una de les cantonades a l’altra, és de tres-centes seixanta passes. Han estat aixecades amb enormes pedres tallades, ajuntades de forma impressionant en cohesió insòlita, sense que s’hagi fet sinó omplir els intersticis. A primer cop d’ull tenen les vores anguloses, encara que amb perill i treball; llavors es descobreix que aquestes vores presenten superficies planes ben amples. Si la gent de la terra volgués enderrocar-les, no ho podrien fer pas. No hi ha consens pel que fa al seu origen. Uns pensen que són tombes per Ad i els seus fills; d’altres pensen moltes altres coses. Comptat i debatut, ningú sap ben bé que són, llevat d’ Al·là, poderós i gran.

Una de les dues grans té una porta, per la qual es puja, que fa aproximadament la mida d’un home o més; s’hi penetra a una gran estança, l’amplada de la qual és de prop de cinquanta pams i la longitud això mateix. Al fons d’aquesta estança hi ha un llarg bloc de marbre balmat, semblant al que el poble anomena pica, que més aviat és una tomba, però Al·là ho sap millor.

Més enllà de la gran hi ha una piràmide, la dimensió de la qual d’un angle a l’altre és de cent quaranta passes. Per sota d’aquesta n’hi ha cinc menors, tres contigües i dues a prop seu, ben juntes. A la distància d’un llançament de fletxa d’aquesta piràmide, hi ha una estranya figura de pedra que s’alça com un minaret amb característiques humanes d’aspecte espaordidor, acarada cap a les piràmides i amb l’esquena cap al sud, indret per on discorre el Nil; se’l coneix com Abu-l-Ahwal (el Pare dels Terrors)." (p.75)

[...]

"A tocar hi ha el Nilòmetre, a través d’on s’avalua el creixent del riu en el moment de la inundació. És al mes de juny quan s’adverteix el seu començament, el seu punt màxim és a l’agost i la seva fi a principis del mes d’octubre. Aquest Nilòmetre és un pilar octogonal de marbre blanc que és un punt on l’aigua és estancada. Està dividit en vint-i-dos colzes, distribuïts en vint-i-quatre seccions anomenades dits. Quan segons la gent, el creixent del riu arriba fins als dinou colzes, llavors, segons ells, és l’any que més excel·leix, i el que se submergirà serà molt per la importància de la inundació. Segons ells, fa disset colzes, i això és el més bo del creixent.

El soldà té dret a l’impost quan al país d’Egipte sobrepassa setze colzes o més. La bona nova l’anuncia el vigilant del riu. El creixent es mesura per seccions dels colzes esmentats i en tenim coneixement diari, fins qua abasta el màxim i llavors s’atura. Si és inferior a setze colzes, no hi ha tribut per al soldà aquell any." (p.76)

I un esment a la ciutat de la pau, Bagdad; Takrit i Mossul. Fa anys de triste actualitat.

Descripció de la ciutat de la pau, Bagdad

"Que Déu Altíssim la conservi!

Bagdad és una antiga ciutat que continua sent la seu del califat abbàssida i centre de difusió de la doctrina de l’imam quarisi i halimi; però la gran majoria dels seus edificis han desaparegut i no en queda sinó el prestigi del seu nom. En comparació amb el que va ser, abans que les calamitats caiguessin damunt seu i que els ulls de la desgràcia es tornessin cap a ella. La seva aparença és com les restes borroses d’un campament, com els traços esborrats o la imatge d’un fantasma inert. No posseeix sinó bellesa que en detingui les mirades i que inviti els esperits inquiets a la despreocupació i a la contemplació. El riu Tigris corre entre la seva part oriental i la seva part occidental, semblant a un polit mirall entre les dues vores d’un marc o a un collaret harmoniosament disposat entre dues sines. La ciutat de Bagdad hi va a abeure, i no hi passa mai set. Es contempla en un brunyit mirall que no es rovella. La bellesa femenina es desenvolupa entre el seu aire i les seves aigües, i és per això que ostenta renom entre totes les ciutats, i així és coneguda i descrita. Cal, doncs, témer els desordres de les passions amoroses, sempre que Al·là ens en preservi.

Quant els seus habitants, amb prou feines n’hi ha que no fingeixin hipòcritament humilitat i que no abandonin la seva ànima a la vanitat i l’orgull. Per als qui no és d’ells, manifesten altivesa i menyspreu. Refusen les tradicions i les notícies transmeses per altres persones que no siguin ells mateixos. Cadascú imagina, persuadit interiorment, que el món sencer és poca cosa en comparació amb la seva ciutat, ja que ells, de tota la superfície habitada, no entén afecte sinó per allò seu. És com si no creguessin que per a Al.là hi ha d’altres països i d’altres adoradors fora d’ells." p.215

Descripció de la ciutat de Takrit

"Que el Déu Altíssim la guardi!

Takrit és una gran i espaiosa ciutat, ubicada en un vast camp obert, amb nombrosos mercats, moltes mesquites i densa població. La seva gent és millor que la de Bagdad pel seu caràcter i l’exactitud de les seves balances. El Tigris hi és al nord. Té una fortalesa inexpugnable prop de la riba del riu. La muralla que circumda la ciutat mostra signes de feblesa. Es troba entre les ciutats antigues i il·lustres." p.227

Descripció de la ciutat de Mossul

"Que Déu Altíssim la guardi!

Aquesta ciutat és antiga i gran, forta i majestuosa. Ha estat llarg el seu aliatge amb el temps. S’ha preparat per a la defensa en tant que preveu successos i controvèrsies. Les torres de la muralla gairebé s’ajunten en successió a causa de la proximitat de les unes amb les altres. A l’interior hi ha unes estances, amuntegades. La muralla volta la ciutat completament i aquestes estances s’han fet gracies a l’espessor de la construcció i la solidesa general. Els soldats troben aquí refugi i protecció; és una edificació guerrera que imposa.

[I contínua sobre la fortalesa, “el gran raval amb mesquites, banys, caravanserralls i mercats”. I en concret de la mesquita aljama diu: “Quant a la maqsura, fa pensar en les maqsures del paradís”.

I acaba:

Lloat sigui Al·là pels seus beneficiosos treballs i pel confort que ens ha lliurat. Que les seves benediccions siguin sobre el “Princep dels Missatgers i dels darrers”. Muhàmmad, el seu noble Missatger i el seu escollit sobre la seva família i sobre els seus companys, que van ser conduïts pel camí correcte mitjançant el seu guiatge. Que els salvi i que els honori.

La durada de la nostra absència, des de la nostra marxa de Granada fins al moment del nostre retorn, va ser de dos anys complets i tres mesos i mig.

Lloat sigui Al·là, Senyor de tot i de tots, de l’univers sencer, visible i invisible."

 

De: Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008

Els vents islandesos a Edèn, d'Auður Ava Ólafsdóttir

 

Tornant cap a Reykjavík penso que és estrany que l'escala del Servei Nacional de Meteorologia d'Islàndia per mesurar la força del vent en una illa sense arbres hagi de basar-se precisament en els arbres:

• Andvari ('ventijol, brisa'): el fullatge remoreja.
• Gola ('vent fluix, oratjol'): el fullatge i les branques tremolen.
• Stinningsgola ('vent en calma'): les branques es mouen.
• Kaldi ('vent fresquet'): els arbrissons es vinclen.
• Stinningskaldi ('vent fred'): les branques grosses es vinclen.
• Allhvass vindur ('vent fort'): els arbres grossos es vinclen.
• Hvassviðri ('temporal'): les branques es trenquen.
• Stormur ('temporal fort'): els arbres es trenquen.
• Rok ('temporal molt fort'): els arbres són arrencats de soca-rel.
• Fárviðri ('huracà'): tot el que no estigui fermat se'n va volant.

De: Edèn, d'Auður Ava Ólafsdóttir. Traducció Macià Riutort.  Club Editor. 2024.

Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958) és una escriptora islandesa. És professora d'història de l'art a la Universitat de Reykjavík i directora del Museu de la Universitat d'Islàndia.

Records de muntanyes llunyanes, d'Orhan Pamuk

He esperat molt de temps, esperant que lletres i paraules

sorgissin entre les branques, 

les fulles que tremolaven sota el vent.

Orhan Pamuk

 

 

He trobat per casualitat el llibre Records de muntanyes llunyanes a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi. Havia anat a la biblioteca a buscar una traducció de Burns (entada El sopar de Burns) aprofitant que anava al partit de rugbi de P. He vist el llibre en una prestatgeria de novetats i m'ha cridat l'atenció el format apaisat i la imatge d'una pàgina dibuixada. Descobrir-lo, una sorpresa; fullejar-lo un plaer. Encara ara em crida l'atenció que es puguin editar certs llibres que tenen, per definició, un mercat tan reduït. I la impressió d'aquest és acurada: tapa dura, apaisat, més de 380 pàgines, color, etc. 

L'edició és una traducció del francès d'Oriol Valls. Una advertència al lector ens diu que és una selecció feta per Orhan Pamuk de pàgines dels seus quaderns entre el 2009 i el 2022. La transcripció dels textos respecta el format i la tipografia dels originals. Així, doncs, trobarem el text en colors diferents i segons la composició del quadern. A les pàgines senars trobarem les fotografies dels quaderns, i a l'esquerra les traduccions dels textos.

A banda del plaer que produeixen els dibuixos i es textos, aquest material ens endinsa en la seva intimitat i en el procès de creació. Com diu Jaume C. Pons Alorda: «Això no és un llibre sinó una joia».

(A Estambul. Ciudad y recuerdos l'autor ens explica com descobreix el gust i la seva habilitat per pintar. Un parell de paràgrafs a De com Orhan Pamuk descobreix el plaer de pintar.)

Dues pàgines de les llibretes amb les transcripcions respectives:

No em puc estar de posar alguns comentaris sobre l'obra. De veritat, una joia!

«La passió del premi Nobel per dibuixar els seus dies.»
Xavier Graset, Més 324

«Pamuk ofereix aquí, sens dubte, el més personal, el més íntim de la seva obra.»
Jean-Claude Perrier, Livres Hebdo

«Els quaderns d’Orhan Pamuk són commovedors. L’autor es revela amb modèstia i sensibilitat. El lector se submergeix en la gènesi dels seus llibres. Seguim pas a pas la construcció d’una novel·la, la progressió de la història, les vacil·lacions i, sobretot, el poder imaginatiu de l’escriptor.»
Anna Carreras, Núvol

«Una obra veritablement singular, fins i tot íntima, que ens permet entrar en què fa i en qui és Orhan Pamuk. A través de les seves paraules, per suposat, però també dels seus dibuixos.»
Radio France Internationale

«Un llibre per llegir, per contemplar i per encantar-s'hi.»
Jordi Martín Lloret, editor de l'edició catalana

«Una petita joia. (...) Un viatge ple d’aventures cap a l’univers de l’autor de la meravellosa Istanbul.»
Francesc Soler, The New Barcelona Post

De: Records de muntanyes llunyanes, d'Orhan Pamuk. Traducció d'Oriol Valls. Penguin Random House. 2023

Entrada d'unes pàgines a Venècia Orhan Pamuk a Venècia

Plaça del Collar de la coloma, de Vicent Andrés Estellés

Plaça del Collar de la coloma*

Et veig al cel,
corona astral,
zodíac,
plaça del Collar de la Coloma,
assumpta
entre palmeres i coloms que han sortit de la Cova
sols per acompanyar-te.

Et veig al cel,
intacta,
preciosa,
amb la quieta vivacitat dels teus dies,
les persianes caigudes a la porta de les cases,
les cortines,
una olor de foc de llenya,
els balcons,
les finestres,
com en un quadre antic.

Assumpta ja dels dies
i dels seus assumptes,
et rememore,
et veig,
et contemple.
Ets plena de gràcia,
plaça,
ets plena d'olor de nards ocults i fragàncies noves,
d'aljubs i de cisternes!

Déu et salve,
plaça del Collar de la Coloma.

Déu et salve i et preserve aquesta pau humil,
el gran sossec d'aquestes nits,
amb un paller d'or al centre del collar.

*Plaça de doble nivell en ple barri antic de Xàtiva, queda a sota de l'ermita de Sant Josep, de camí cap a dalt del castell.

A:  Mural del País Valencià III, de Vicent Andrés Estellés. Edicions Tres i Quatre. 1996. p. 514-515

Llegendes dels Ona

Els ona, també coneguts com a selknam són un poble nòmada, caçador i recol.lector, de l'Illa Gran de la Terra del Foc. El nom "ona" prové de l'idioma yagán. 

 

Adaptació d'alguns textos de Stephen Lucas Bridges a Ona tales and legends* 

Hamn el fantasma

Hamn és un fantasma. Els homes normals només el poden sentir, però els sanadors sí que el poden veure.
Hamm porta notícies de baralles o de morts i a les nits ronda els voltants dels campament dels Ona.
Els homes sempre han viscut una mica espantats amb aquesta presència, tot i que  la descripció més versemblant és que Hamm sembla fet de farina i que només ensenya els cors dels que han mort.

Les estrelles, els nimals i les persones

Els Ona creuen que totes les estrelles van ser una vegada persones, però només tenen els noms i les històries d'uns vint o trenta.
Insectes, ocells, tots els animals -excepte guineus i gossos-, muntanyes, penya-segats, roques, gairebé tot allò que té un nom, llevat de les eines i les plantes més petites, abans van ser persones.
El vent Sinu per exemple era un gran home, la seva dona era la balena Ohchin, i una de les seves filles Sinu K-Tam és el colibrí. 
He vist un ona agafar un petit escarabat d'un camí i posar-lo en una branca: -"No s'ha de trepitjar ja que quan era home era un bon sanador".

El Sol i la Lluna

Fa temps Krren, el Sol, i Kerrein, la Lluna, eren home i dona; fins que un bon dia la Lluna va començar a pensar que era igual que el Sol. 
Enfadat, el Sol la va colpejar a la cara i l'hauria matat si la Lluna no haguès fugit. 
Ell la va perseguir, però ella va saltar d'un penya-segat amb ell al darrere, 
I no van parar d'anar a la deriva pel món sense baixar mai a terra.

  *Text en anglès consultable en línia a <https://patlibros.org/dlpdf/olt.pdf>

Viatge al país dels kappa

Qui viu al costat del riu, acaba al riu;

Qui coneix l'aigua s'ofega a l'aigua;

Qui neda bé, també s'ofega.

Els kappa

Els kappa són uns personatges fantàstics, dimonis de la cultura tradicional japonesa que viuen als rius i llacs i que reben diferents noms segons la regió. Tenen el cos mig humà i mig de granota, habitualment són de color verd, les mans i els peus palmípedes, una closca de tortuga a l’esquena i al cap una depressió en forma de plat on sempre hi ha d’haver aigua per tal que conservin la vida. Tenen una alçada aproximada d’un metre, però tot i això tenen més força que un adult humà. Parlen japonès, són bons coneixedors de les tradicions japoneses i són molt educats. El seu menjar preferit són els cogombres i... els nens. I sembla que també tenen una especial debilitat per la pròstata dels homes! Potser per aquests motius és costum fer focs artificials per tal d'espantar-los.

Poden tenir tracte amb humans i fins i tot ajudar-los a canvi de cogombres, però la seva naturalesa els porta a fer malifetes de diversos graus: espiar les dones, amagar la roba, violacions, robar nens per mejar-se'ls, etc. De fet no deixen de ser dimonis!

Atac d'uns kappa. Imatge del Museu britànic.

Kappa, de Ryunosuke Akutagawa

Els viatges fantàstics són força habituals a la literatura, això permet els protagonistes viure aventures singulars o arribar a altres mons. En el cas de Kappa, de Ryunosuke Akutagawa, el protagonista arriba a la terra dels kappa i pot arribar a conviure amb ells, cosa que li permet fer una crítica dels personatges i de la vida japonesa.

La història la presenta un treballador, potser un metge o infermer, del centre on el protagonista està internat.

"Esta es la historia del paciente número 23 de nuestro hospital psiquiátrico. Cuando logra que alguien le preste atención, siempre le cuenta lo mismo."

I a partir d’aquest preàmbul és la transcripció de la història que el protagonista els va explicar. L’entrada al país dels kappa comença, quan cau en un forat, recurs que coneixem d’altres històries. L’acullen prou bé i durant l’estada coneixerà un pescador, un metge, un estudiant, un poeta, un filòsof, un director de fàbrica, un músic i un jutge. Aquests personatges l’aproparan a la manera de viure dels kappas i serviran a l’autor per ironitzar amb les contradiccions de la societat japonesa. 

Diferències amb la moral humana:

"Por ejemplo, los humanos creen que la compasión y la decencia son cualidades importantísimas y muy, pero que muy serias; sin embargo, cada vez que los kappa oyen estas palabras estallan en risatadas interminables. Está claro que su sentido del humor difiere mucho del nuestro."

Sobre la vida quotidiana i familiar:

"Según él [el poeta kappa], los padres y los niños, los maridos y las esposas, los hermanos y las hermanas, todos se dedicaban a regodearse en una actividad que les proporcionaba un placer infinito: hacerse la vida imposiblelos unos a los otros. Solía decir que no había locura mayor que "el sistema familiar"."

Sobre la indústria cultural, llibres, música, etc., que es produeix en gran quantitat a partir de paper, tinta i una substància grisa.

"-¿Eso? Son cerebros de burro- dijo él con despreocupación-. Secos, machacados y luego pulverizados, claro."

 Sobre la vida laboral:

"-Lo que quiere decir es que sacrificamos a los obreros que pierden su trabajo y utilizamos su carne como alimento. [i llegeix d'un diari] "La cifra de nuevos desempleados de este mes ascendió a 64769; el precio de la carne ha bajado proporcionalmente..." [...] Hay un estatuto que cubre cada aspecto de la matanza del trabajador."

El món de la política:

"Sus discursos son, efectivamente, un puñado de mentiras. Sin embargo, todo el mundo lo sabe, así que en definitiva pasa lo mismo que si dijera la verdad."

La religió majoritària dels kappa és el "viverisme", on el concepte de vida inclou l'activitat de "menjar arròs, beure vi i practicar sexe".

I acaba amb un poema de les Obres completes del poeta kappa:

Entre las flores de la palmera y los bambús,

Buda se quedó dormido hace tiempo

Al lado de la higuera y el camino

Cristo también ha muerto

Todos necesitamos descansar

Incluso frente al escenario

Al mirar tras las bambalinas

Sólo quedan los viejos decorados.

Kappa del Gazu Hyakki Yagyō
de Sekien Toriyama

A: Kappa, de Ryunosuke Akutagawa. Traducció de David Favard. Ático de los libros. 2010

Breu biografia i fragments per coneixer el seu patiment a Vida d'un idiota, d'Akutagawa Ryunosuke

Uns altres personatges de la mitologia ja ponesa a: Si de viatge et trobes un mikoshi-nyūdō i Yuki Onna, la dona fantasma de les neus

Els yàmana i el "Yaghan Dictionary" de Thomas Bridges

"Thomas Bridges acuñó la palabra “yaghán” inspirándose en un lugar llamado Yagha. Los indios se llamaban a sí mismo “yámana”. Utilizado como verbo, yámana significa “vivir, respirar, ser feliz, recuperarse de la enfermedad o estar en sus cabales”. Como sustantivo significa “persona”, por oposición a los animales. Una mano acompañada por el sufijo yámana era una mano humana, una mano tendida en señal de amistad, por oposición a la garra mortífera."

"Los yaghanes eran nómadas por naturaleza, aunque rara vez iban lejos. El etnógrafo padre Martín Gusinde escribió: “Se parecen a nerviosas aves de paso, que se sienten dichosas y gozan de paz interior solo cuando están en movimiento”. Y su lengua refleja la obsesión propia de los marinos por el tiempo y el espacio. Porque, si bien no contaban hasta 5, definían los puntos cardinales con especificaciones minuciosas y detectaban los cambios estacionales como un cronómetro de alta precisión."

"El joven Thomas Bridges había tenido el oído y la paciencia necesarios para pasar mucho tiempo en compañía de un indio llamado George Okkoko y dominar la lengua de la que Darwin se había burlado. Para su sorpresa, descubrió una complejidad sintáctica y un vocabulario que nadie había sospechado que pudieran existir en un pueblo “primitivo”. A los 18 años resolvió compilar un diccionario que lo ayudara a “inculcarles, a mi satisfacción y de manera convincente, el amor de Jesús”. Esta tarea gigantesca distaba de estar completa cuando falleció en 1898. Había recogido unas 32000 palabras sin haber empezado a agotar la reserva de expresión de los indios."

"El Dictionary sobrevivió a los indios y se convirtió en un monumento a su memoria. Yo he ojeado el manuscrito original de Bridges en el Museo Británico y me complace imaginar cómo el clérigo, con los ojos enrojecidos altas horas de la noche, llenaba con su letra muy fina el volumen de guardas estriadas azules, mientras el viento ululaba sobre la casa. Sabemos que desesperaba de encontrar en aquel laberinto de palabras concretas el vocabulario apropiado para expresar los conceptos abstractos del Evangelio. Sabemos también que no toleraba la superstición de los indígenas y que nunca intentó comprenderla: el asesinato de sus colegas estaba demasiado próximo. Los indios detectaron esta veta de intolerancia y le ocultaron sus convicciones más íntimas."

"El dilema de Bridges es muy común. Al comprobar que las lenguas “primitivas” eran pobres en palabras destinadas a expresar conceptos morales, muchas personas supusieron que dichos conceptos no existían. Pero las nociones de “bueno” y “malo”, esenciales para el pensamiento occidental, carecen de sentido si no están implantadas en elementos concretos. Los primeros individuos que hablaron una lengua cogieron la materia prima de su entorno y la cohesionaron en metáforas para sugerir ideas abstractas. La lengua yaghana – y por inferencia todas las otras- actúa como un sistema de navegación. Los objetos dotados de nombre son los puntos fijos, alineados o comparados, que permiten que la persona que habla planee su próximo movimiento. Si Bridges hubiera descubierto la gama de metáforas yaghanas nunca habría completado su obra. Sin embargo, lo que ha perdurado nos permite resucitar la claridad del pensamiento yaghán."

"Los verbos ocupan el primer lugar en esta lengua. Los yaghanes tenían un verbo dramático para captar cada contracción de los músculos, cada acción posible de la naturaleza o el hombre. El verbo iya significa “amarrar tu canoa a una franja de algas”; okon, “dormir en una canoa flotante” (muy distinto de dormir en una choza, o en la playa, o con la esposa); ukmona, “arrojar tu lanza contra un cardumen de peces sin apuntar a ninguno en particular”; uejna, “estar sujeto a moverse fácilmente como un hueso roto o la hoja de un cuchillo”, “deambular, o vagar, como un niño sin hogar o extraviado”, “estar sujeto pero móvil, como un ojo o un hueso en su cavidad”, “mecerse moverse o viajar”, o, sencillamente, “existir o ser”. "

"Comparados con los verbos, otros elementos del lenguaje pasan a ocupar un lugar secundario. Los sustantivos cuelgan de sus raíces verbales. La palabra que significa “esqueleto” deriva de “roer a fondo”. Aiapi significa “traer un tipo especial de lanza y colocarla en una canoa lista para la caza”; aizpux es el animal cazado y, por tanto, la “nutria marina”."

"Los estratos de asociaciones metafóricas que configuraban su estructura mental, sujetaban a los indios a su terruño con lazos indisolubles. El territorio de la tribu, por muy inhóspito que fuese, era siempre un paraíso inmejorable. Por el contrario, el mundo exterior era el infierno y sus habitantes estaban a la altura de las bestias."

A: En la Patagonia, de Bruce Chatwin. Traducció d'Eduardo Goligorsky. Ediciones Península. 2014 (capítol 64)

A la Biblioteca Patagónica trobem el diccionari escanejat* de Bridges i altres documents antics sobre el territori. Al diccionari hi ha la traducció de l'anglès del Prefaci on presenta algunes característiques de la llengua Yagán. Per exemple la manca de termes generals per designar "fulles", "peix" o "ocells"; varietat d'adverbis de lloc; moltes paraules compostes i gran nombre d'afixos i prefixos; la utilització de només els tres primers numerals: un, dos, tres (ɯcwɞli, Cumbi̜bi, Mútɑn); etc.

A la part que la pàgina web anomena “Narraciones originales de tiempos pasados”, hi trobem documents originals -textos, en anglès i espanyol, i fotografies- d’expedicions, naufragis o comerços, entre d’altres. Entre els documents un petit vocabulari fet per Giacomo Bove en un viatge a la Terra del Foc al voltant de 1880: Mare: Dabí; Casa: Ai-car; Terra: Tün; etc.

*Yahgan Dictionary : Language of the Yamana people of Tierra del Fuego. Manuscript of Rev. Thomas Bridges (later annotations by Rev. John Williams), dated 1865 (https://patlibros.org/yam/pref-esp.php)

Ludovico de Varthema

 

Portada de l'Itinerari
de Ludovico de Varthema
a l'edició de Zorzi di Rusconi,
 impresa a Venècia el 1522.

Ludovico de Varthema, també conegut com a Barthema i Vertomannus (Bolonya c. 1470-1517) va ser un viatger i escriptor italià, conegut per haver estat el primer europeu no musulmà, que se sàpiga, que va entrar a La Meca com a pelegrí. 

Va sortir d'Europa a finals del 1502 i des d'Alexandria arriba per l'Orient Mitjà fins a la Meca i Medina el 1503 (entre l'abril i juny). Amb la intenció d'arribar a la Índia, segueix un llarg recorregut ple de visicituts i empresonat més d'un cop, i sempre disposat a descriure les coses que veia. El 1507 marxa de la Índia rumb a Europa; arriba a Lisboa i finalment a Roma.

Portada de l'edició
en castellà de 1520

La crònica del viatge es publica per primer cop a Roma el 1510 amb el titol d'Itinerario de Ludouico de Varthema Bolognese. En castellà apareix per primer cop el 1520, traduïda per Cristobal de Arcos i impresa per Jacobo Cromberger a Sevilla amb el títol d'Itinerario del venerable varon micer Luis patricio romano : en el qual cuenta mucha parte de la Ethiopia, Egipto, y entrambas Arabias, Siria y la India.* El 2010, Akal Ediciones publica una versió en castellà modern traduït i editat per Vicente Calvo Fernández.

Les observacions i descripcions es consideren precises; Richard Francis Burton les valora molt positivament.

*Format en PDF a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: https://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmc0986586
I una edició en anglès de 1928 a https://ia801009.us.archive.org/27/items/itineraryofludov0000vart/itineraryofludov0000vart.pdf

Ruta de Ludovico

Fragment de la dedicatòria 

L'ITINERARI DE LUDOVICO DI VARTHEMA DE BOLOGNA 

[DEDICATÒRIA] 

A LA MÉS IL·LUSTRE I LA MÉS EXCEL·LENT 

SENYORA LA COMTESSA D'ALBI I LA DUQUESSA DE 

TAGLIACOZZO, MADAMA AGNESINA FELTRIA COLONNA, 

LUDOVICO DI VARTHEMA DE BOLONYA DESITJA SALUT 

Hi ha hagut molts homes que s'han dedicat a la investigació de les coses d'aquest món; i amb l'ajuda d’estudis, viatges i relacions, s'han esforçat en complir els seus objectius. 

 Altres, de nou, de més perspicaços sota posicions, a qui la terra no els ha bastat, com els caldeus i els fenicis, han començat a recórrer les regions més altes del cel amb observacions i observacions acurades; 

 de tot el que sé que té cadascú va obtenir els més merescuts i alts elogis dels altres i abundants satisfaccions per a a ells mateixos.