Viatges d'Stefan Zweig

Stefan Zweig, escriptor, biògraf, periodista i assagista va viatjar per tot el món. Se suicida, juntament amb la seva esposa, a Petròpolis (Brasil) el 1942 desesperats pel futur d'Europa i la cultura.
Tres imatges breus d'Avinyó, Sevilla i Itàlia. Avinyó i Sevilla a començament del segle xx, Itàlia poc desprès de la Primera Guerra Mundial.

1905. La ciutat dels papes

Rarament es palpa tanta força, tanta constricció, tanta immediatesa com quan hom contempla Avinyó, aquí n’hi ha regnat de poderosos. [...] Hom palpa que una època d’acarnissadíssimes batalles ha bastit aquestes muralles inexpugnables: l’època dels tres papes que es feren la guerra no sols amb l’anatema, ans amb armes  i castells; aquella època de les grans eminències, la brutalitat de les quals, més endavant, al Renaixement, harmonitzada amb les belles arts, engendrà les figures més colossals de la història. 

1905. Primavera a Sevilla

En algunes ciutats, hom no hi és mai per primer cop. Si hom s’hi passeja amunt i avall per tots els seus carrers desconeguts, pertot arreu el saluden els records, el criden veus familiars. El seu rostre [...] ja el coneixes d’alguna ciutat germana, d’un quadro, d’un llibre, d’una cançó, d’un somni. I així és Sevilla. Segons com, se’ns fa amable i franca; i tot d’un plegat ens ve al cap el nom de Salzburg. [...] A Sevilla el sentit de la musicalitat no es plasma en una forma definitiva: qualsevol carreró irradia música, de la bona i de la dolenta; l’aire sempre taral·leja una cançoneta o esgarrapa una guitarra.  La vida hi té un ritme més rabent i la gent la sang més viva: enlloc no hi ha més païdors buits que a Andalusia i, tanmateix, Sevilla batega en esplèndida coloraina, trontolla de gatzara i proclama amb mil banderes que aquí s’hi pot ser ben feliç.                

1921. Reveure Itàlia

La vida d’un poble li dura una hora, i una guerra no li dura ni un segon. Aquí tot l’essencial encara és com era antany, si bé potser més intensament viscut, perquè ho n’ha estat tant de temps privat: intactes tremolen cel amunt els pinacles de la catedral de Milà; amb antiga pompa davallen els palaus de Gènova la més magnifica escalinata del món fins a la mar escumejant; a la Toscana hi floreix com sempre l’eterna primavera segles enllà; Venècia somnia el eu somni de colors. [...] Itàlia no ha canviat i tampoc els italians.

A: Viatges. Una selecció, d'Stefan Zweig. Traducció d'Oriol Gil Sanchis. Univers. 2021. p.27-39-78

Visions de ciutats diverses d'Evelyn Waugh

El Caire
Las pirámides estaban a cuatrocientos metros, impresionantes por su volumen y su reputación. Vivir al lado de unos monumentos tan famosos me producía una sensación extraña. era como estar en un restaurante con el príncipe de Gales en la mesa vecina, uno fingía no darse cuenta, mientras no dejaba de mirar furtivamente para ver si seguían allí. .../... Las pirámides son menos impresionantes cuando se ven de cerca. Son hermosas vistas des de el parapeto de la ciudadela de El Cairo, desde donde se abarcan los cinco grupos de pirámides que se alzan en el nítido borde del valle del Nilo, pero, cuando uno se acerca, observa que de la superfície original sólo se conservan algunos fragmentos, y ahora el conjunto da la impresión de unos enormes montones de piedras en lugar de edificios. La Esfinge es una composición mal proporcionada, cuyo atractivo estético es insignificante, y su valor dramático ha disminuidoconsiderablement dede que desenterraron su base.Las mutilaciones de la cara le dan cierto interés. Si uno tropezara de improviso con ella en una región inexplorada, estaría justificado que mostrara un ligero entusiasmo, pero com escultura no está en modo alguno a la altura de su fama.
.../...
Lo impartatnte a retener de las obras de arte egipcias, y que no parece ser apreciado casi nunca por los turistas o los arqueólogos, es que reaqlmente son obras de arte.


Mallorca
La travesía hasta Mallorca, donde pasamos el dís siguiente, fue desagradable. He oído a varias personas expresarse con mucha elocuencia acerca del encanto de esa isla, pero debo confesar que me decepcionó.

Barcelona

Navegamos a lo largo de la costa durante toda la mañana, mientras un catalán encantador con el que había trabado conversación señalaba con mucha ilusión las fincas veraniegas de sus amigos y parientes, y llegamos a Barcelona a las dos en punto de la tarde.En la entyrada del puerto y a lo largo del rompeolas había una flota de balsas, de las que pendían ristras de mejillones que engordaban con las aguas residuales. Atracamos a lo largo del muelle en la dársena interior.

Málaga
En la avenida principal de la ciudadhabía dos o tres clubes, pero eran similares a cafés, su interior visible desde la calle, con sólo una barandilla baja entre los transeúntes y los miembros, unos hombres robustos, de aspecto apacible, que se pasan el día sentados en butacas, fumando cigarros baratos y contemplando el tráfico. Sin duda, esa es una institución habitual en Andalucía. Era nueva para mí, y me pareció notable y digna de elogio.

Sevilla
Ahora me parece impertinente escribir demasiado acerca de Sevilla. Desde luego, es una de las ciudades más maravillosas que jamás he visto, y sólo mi desconfianza generalizada hacia los superlativos me impide decir que es la más encantadora. Se me ocurren muchas que tienen elementos sugestivos, pero ninguna dotada de la misma amabilidad y refinamiento combinados con actividad y buen sentido. Parece evitar toda clase de vulgaridad, incluida la de la belleza profesional.

Lisboa
-Lisboa no me parece tan bonita como creía- observó uno de mis amigos suecos cuando, apoyados en la barandilla, veíamos desaparecer las luces del puerto a nuestras espaldas.
Había sufrido fuertes pérdidas en el casino, y creo que eso le había amargado. Para mí Lisboa había sido una sorpresa muy agradable. No hay ninguna ciudad europea de cierta antigüedad sobre la que uno oiga hablar tan poco. No conozco prácticamente a nadie que haya estado allí ni siquiera un día. Y, sin embargo, es muy accesible y tiene una história románticay honorable íntimamente ligada, si eso es hoy en día una recomendación, a la nuestra. El estilo de su arquitectura es único y sus habitantes poseen marcadas peculiaridades raciales.


D'Etiquetas. Viaje por el Mediterráneo, d'Evelyn Waugh. Altaïr viajes. Ediciones Península.

Escacena del Campo

Si el veus des de lluny te n’adones que està dalt d’un turó; quan hi ets no, alguns carrers estrets amb pendent. Quan has voltat una mica comences a entendre per on van els carrers.
El bar es diu Juanito, però el porta l’Antonio. La vida sempre és una contradicció. Les rajoles habituals a les parets de molts bars ajuden a amplificar les veus. Una sola dona és capaç d’omplir tot un local. Després d’una estona, la filla de la dona que omplia el local amb la seva veu pregunta a l’A més discretament:
-¿Y tu que piensas de nosotros? ¿Nos ves muy retrasados?
La ingenuïtat de la pregunta em trasbalsa. Surto a fora, prefereixo no sentir la resposta; una resposta que intentarà ser diplomàtica, equilibrada…
Una cigonya vola cap al campanar. La vida sempre és una contradicció, o a vegades coses pitjors.

Aracena

La multitud de restaurants fa veure que és un poble on hi va gent, turistes del país suposo. Sembla que quedi lluny de rutes internacionals.
Al mig del poble hi ha una cova preparada per visitar. Ens ensperem asseguts en bancs de pedra, una parella de portuguesos i parelles amb nens dels país, en el que sembla l’entrada d'una casa de poble. Un home gran, de la meva edat, que diu que és del poble, amb una nena d’uns 8 anys: "-Y ahora cierro el teléfono poe si llama la tita. Ahora estamos nosotros solos." No sé perquè, però no m’agrada.
Les coves sempre criden l¡atenció i són un bon reclam turístic: l’atractiu de la foscor, d’entrar dins de la terra… i a l'estiu la temperatura! La cova és veritat que és força espectacular amb moltes formacions. El guia: "-No toquen las paredes porque la grasa de las manos dificulta la progresión…" Evidentment ells s’han encarregat de picar el terra i les parets, de fer escales, de posar baranes de metall… per facilitar el pas de la gent. El Pepe cada cop que entra en una sala nova no pot estar de dir: -Dios mio, dios mio! Que bonito!
Quan sortim, tornem a la claror, al calor, a la blancor de les cases…

Aeroport de Sevilla (2)

A la revista de l'avió trobo un article que parla d'una botiga a París, Pétrelle 22; diuen que és una botiga per a ateus i no queda clar què vol dir això (iconografia ate? llibres que parlen de l'ateïsme?). M'apunto l'adreça, algun dia hi ficaré el nas. El diari parla de la desfeta de l'equip de futbol d'Espanya al Mundial del Brasil. Els ateus suposo que no ens afecta gens; només faltaria!  Però hi ha gustos per a tot. Aterrem a Sevilla. És un aeroport petit. Sembla que la calor tenyeixi tot una mica de groc. És una calor seca, que diuen. Penso que aquesta no és terra d'ateus.

Barcelona - Sevilla

Vol BCN - SVQ. Dues cosines, la Maite i la Loli, viuen a Badalona i van a Sevilla a l'enterrament de la "abuela"; anar i tornar. Estan contentes, excitades; es posen al dia, no paren de parlar. Els missatges de Ryanair, majoritàriament en anglès.
-Y todo lo dicen en extranjero -diu una d'elles-. Ni tan siquiera en catalán!
I això després d'una jornada de polítiques de plurilingüisme i de discussions i plantejaments diversos sobre L1, L2, L3; plurilingüisme o multilingüisme... Els conceptes al carrer són més bàsics: espanyol, català i estranger!

Aeroport de Sevilla

També pot ser un plaer esperar en un aeroport quan no tens cap pressa, sense cap neguit, badant, pensant en les històries que la gent arrossega, que la gent amaga.
Fa quaranta-vuit hores vaig baixar de l'avió, vam arribar caminant a l'aeroport i vaig esperar que l'A i la B em vinguessin a buscar. Ara m'hi han deixat i l'avió va amb mitja hora de retard. No m'importa. Demano una copa de cava, tanques els ulls, i tot és més lleuger.

Un cafè, un tallat i un cafè amb llet a Carmona

–Si quiere ver un pueblo bonito de Sevilla, vaya a Carmona  –em diuen a l’aeroport.
El carrer principal de Carmona puja fins l’"Alcázar de Arriba" o de la "Puerta de Marchena", l’actual "parador de turismo". És un edifici d’origen almohade, amb nombroses reformes posteriors. Una part nova amb la decoració interior bastant kitsch, estil propi dels paradors espanyols. La vista en direcció oposada al poble és impresionant.

Demanem un cafè, un tallat i un cafè amb llet. A l’hora de pagar li dic a la cambrera:
–Tenemos un cafè, un cortado y un cafè...
–No importa! –em respon– aquí todos igual; todos son españoles!
–Ah! pues que bien  –dic jo.
Trigo uns minuts a reaccionar; suposo que aquest és una part del procés per espanyolitzar els nens, i els grans, catalans. Segur que durant els propers mesos la cosa anirà a més!

Capvespre a Còrdova

El cel encara és clar, però la ciutat ja s'enfosquit. Entre les parets blanques, la torre il.luminada amb una llum irreal.

La plaza del Potro de Còrdova

El museu de Julio Romero de Torres situat a la plaça del Potro està tancat. L'edifici és una part de l'antic "Hospital de la Caridad de Nuestro Señor Jesucristo" patrocinat pels Reis Catòlics a finals del segle XV. A canvi de la visita fem una tapa de cua de toro en un restaurant del costat; correcte. Busquem un taxi per anar fins a l'estació, però no n'hi ha cap. Els carrers són buits, a l'hora de la migdiada no hi ha taxis de guàrdia.! Hem de córrer per arribar a temps a l'estació.