Antoine d'Abbadie

 

Mapa de 1865 d'Antoine d'Abbadie de la zona del llac Tana. The British Library / Flickr / The British Library

Antoine d'Abbadie (1810-1897). Nascut a Dublín, de mare irlandesa i pare basc. Va viatjar per Abissínia, l'actual Etiòpia i Eritrea, entre 1838 i 1848. Va cartografiar 250.000 quilòmetres quadrats. Va recollir 15000 termes d'amhàric i la primeria Geografia d’Etiòpia.

Khartoum International Airport

El vol de El Caire a Addis Abeba fa una parada tècnica a Khartum. Potser hi baixa algú. L'estona d'espera s'allarga. Surto a la plataforma de l'escala del davant. Hi fa calor. No es veu a ningú. Baixo les escales per trepitjar l'asfalt de la pista. Uns quants centímetres més avall hi ha la terra del Sudan. La situació al país és conflictiva i un temps després encara ho serà més. La injustícia, la violència i la misèria a la terra dels faaraons negres. I tu només veus la nit negra, calorosa i silenciosa des de l'escala d'un avió.

Cerimònia noctura a Lalibela

És de nit; el cotxe ens apropa a l'església i desprès caminem per un camí de terra, ensopeguem una vegada i una altra. Cada cop hi ha més gent. Se sent la música, ritme repetitiu, olor de cera cremada. L'aire de la nit és fresc. La blancor de la roba. Cants que es repeteixen. Hipnòtic. L’escalfor de les espelmes, de la gent. El cos es trasbalsa i la nit és, gairebé, eterna.

Bahir Dar

Passegem per Bahir Dar i em parles de l’Havana; i si tanco una mica els ulls ho aconsegueixo i sento el mar proper i les rialles, però si els obro veig que sóc en  una altra banda

i que una vella amaga un paraigua entre les bardisses que fan de separador de l’avinguda,

i que una gentada es mou amunt i avall en bicicleta i només de tant en tant hi ha un moment de silenci.

Etiòpia

Aeroport de Lalibela, Etiòpia

L’aeroport apareix entre camps de tef de colors grocs i ocres. Al nord, les muntanyes més marronoses del Simien amb cims que arriben fins als quatre mil metres. A l’est les muntanyes que delimiten el massís del nord, Abisinia.
Des del cel, l’aeroport es veu petit, la pista d’aterratge i un mòdul que fa de terminal. Un avió militar està a un dels costats de l’aparcament. L’any 75 un avió Douglas c-47 va ser destruït a terra durant un enfrontament amb grups rebels. Una guerra civil que durà força temps. Ara la situació és una altra, però l’aeroport està situat al nord del país, les fronteres queden relativament properes i els veïns són incòmodes.
Quan surts a fora de la terminal només dos o tres 4x4 s’esperen per oferir-te pujar-te fins a Lalibela. Ofereixen el servei i les seves condicions i no t’atabalen. Són amables, però guarden les distàncies.
Fins a Lalibela només hi ha uns dotze quilometres, però s’han de pujar fins als 2.500metres, uns 600 metres de desnivell. La carretera és estreta. Veus grupets de persones que caminen per diversos caminois en direcció a Lalibela, alguns van per la carretera. Porten una roba blanca a l’esquena i destaquen sobre els marrons de la muntanya. El dia és molt clar.
El dia de tornada hem d’agafar l’avió a la tarda. Passa l’estona i no apareix. La pista no està il·luminada; si es fa fosc, l’avió no pot aterrar. La companyia aèria fa uns circuits segons el dia de la setmana per connectar les ciutats importants del nord del país, Gondar, Bahir Dar, Lalibela amb Addis Ababa. Ens confirmen que el vol no arribarà, que passa sovint i que no ens preocupem. Ens ofereixen fer algun canvi en el bitllet i ens tornen a Lalibela i a l’hotel on érem. No em sap gens de greu tornar a passar una altra nit a la ciutat.
L’endemà, un Fokker 50, em sembla, aterra amb normalitat. Hi ha unes seixanta places; potser som quinze passatgers. L’aeroport queda enrere entre els camps grocs de tef.

Camions a Gandar

La ciutat és plena de camions. L'aire és brut. Transports amb remolc que omplen els carrers i utilitzen l'antic estadi -utilitzat sovint per fer manifestacions polítiques- com a aparcament. El recinte dels banys també està envoltat de camions. A l'interior el temps està aturat. Els arbres, el silenci. A una banda de la piscina, un pam d'aigua. El recinte del castell és un altre reducte. Barreja d'estils que et fan perdre la noció del temps i de l'espai.

Lalibela

Les esglésies apareixen de sobte, arran de terra. Toques les parets; toques la pedra, uns cops la trobes humida, amb una mica de verdet, d'altres seca, resseca. Al damunt hi ha el cel, blau.

Bahir Dar

Com un jonc, entre les onades, surt el sol i per un moment el llac Tana és blau. Una sirena trenca el silenci i marca l'inici de l'activitat del dia: desperta els pelicans i l'avinguda s'omple de bicicletes.

Harar i les Cartes abissínies

No tenim dies per anar fins Harar; està a uns cinc-cents quilometres d'Addis Abeba i, amb les 82 mesquites, està considerada la quarta ciutat santa de l'islam. M'haig de conformar amb les paraules de les Cartes Abissinies d'Arthur Rimbaud:
"Desde Harar es imposible escribir directamente a Europa, porque a partir de Zeilah, que se halla bajo protección inglesa, no hay mas que desierto, habitado por tribus nómadas. Esto es ya la montaña, la sucesión de las mesetas abisinias; la temperatura jamás sobrepasa los 25 grados sobre cero, y nunca baja más de 5 grados bajo cero. No hiela, ni hay por qué sudar.
[...]
Siempre me aburro mucho; no creo haber conocido a nadie que se aburriese tanto como me aburro yo. ¿No os parece miserable esta vida sin familia, sin ocupación intelectual, perdido en medio de negros cuya suerte querría mejorar, pero que no hacen otra cosa que intentar explotarnos y hacen imposible que los asuntos puedan liquidarse sin demora? Obligado a hablar en su jergam a comer sus sucios preparados, ¡a padecer mil incovenientes ocasionados por su pereza, su traición y estupidez!
Y esto no es lo más triste. Estando como estamos aislados y alejados de toda sociedad inteligente, queda el miedo a embrutecerse uno mismo, poco a poco."*
Tot plegat sembla interessant, oi?

*Cartas Abisinias d'Arthur Rimbaud; traducció Francesc Parcerisas. Tusquets Editores

La Gioconda

Dino sol al menjador de l'hotel Awuaris d'Addis. A la paret hi ha una reproducció de la Gioconda que em mira. Més enllà hi ha una dona que dina sola, potser només pren alguna cosa. La miro. Espera un home. Passeja la mirada pel menjador fins arribar al quadre. Les tres mirades es creuen. Tots tres dubtem un moment: -Què fem en aquest menjador?

Batut d’alvocat

El local on sopem i esmorzem fa cantonada entre dues grans avingudes perpendiculars, meitat asfalt meitat terra, al mig una petita vorera amb els fanals que a la nit s’encenen, ara sí, ara no.
Per esmorzar ens ofereixen un batut d’alvocat. No és tan espès com t’imagines. Ni tampoc tan greixós. No tens gaire clar que sigui dolç. És bo.
Al carrer unes nenes ens volen vendre cacauets. Les convidem a caramels i elles ens donen un grapat de cacaus. A l’endemà fan per trobar-nos i els oferim unes samarretes. Estan contentes i agraïdes; ens volen donar més cacaus. El seu somriure es barreja amb el gust del batut. La misèria i la pols encara hi són, però.