"Praga, doncs, no és el meu lloc"

Eva, 

      “Abans de Nadal vindré a Prada; ¿ens hi veurem?”, això et vaig escriure en l’última carta i ni de bon tros m’hauria imaginat que a Praga finalment viuria l’escena que vaig veure en un somni fa temps: que tu i jo estàvem asseguts en un cafè i en el moment en què m’estic acostant cap a tu, t’aixeques i te’n vas.

De manera que ja no hi he de fer res, a Praga.

A banda d’això, durant la meva breu estada a Praga em va venir a veure un conegut teu -no vull dir nostre perquè em va costar superar l’amargor que havia experimentat després de la trobada amb aquest home- i em va demanar que m’allunyés de la teva vida. Va dir que jo era perjudicial per a tu.

Praga, doncs, no és el meu lloc. No m’hi espera ningú proper. La teva àvia, segurament, et deu haver fet saber la trista notícia  que la meva àvia ha mort. No tan sols a Praga, doncs, sinó tampoc a Most no m’hi espera ningú.

Ja no crec en res. Ni tan sols en la primavera de Praga i el seu socialisme de rostre humà. Qui ha experimentat l’aniquilació racional de la seva ciutat pel poder totalitari no pot creure mai més en les promeses dels polítics, i les esperances del seu poble el fan riure. Rússia no permetrà mai que el nostre país s’independitzi, ni que sigui mínimament, de la seva influència. Aquesta és la meva convicció. És per això que crec que la teva lluita és en va.

De manera que aprofito l’obertura de les fronteres del nostre país per reunir-me amb la meva mare a França. Quan hagis rebut aquesta carta, jo ja hauré fet  els primers passos en la nova fase de la meva vida a París.

Sempre teu,

Karel

PS: De moment ignoro quina adreça tindré a París. No la sap ningú, ni tan sols en Dalibor. Tanmateix, t’he de dir que no estic segur de si vull continuar aquesta relació inestable, capritxosa i llunàtica que és la nostra. Estic pensant que potser valdria més no remoure el petit llac d’aigua morta i així donar-li l’oportunitat que brilli entre les muntanyes: serè i clar, sense gust ni perfum. Un petit llac de muntanya: aquest serà el meu record de tu, Eva.

A: Jardí d'hivern, de Monika Zgustova. Proa. p.91

Davant d'Obecni Dum, la Casa Municipal de Praga

T’asseus al banc, al meu costat.

De la bossa treus un cafè.

Encens una cigarreta.

Llueixes les ungles vermelles.

Tusses.

Plaers intermitents.

Aprofites la burilla fins al final.

Reculls les bosses de la compra.

I marxes. Digna.

Muzeum

El metro passa veloç per l’estació Muzeum.

Andana en obres.

Hi has d’arribar en sentit contrari.

Sovint el camí més llarg és l’únic possible.

Un restaurant xinès als carrers de Praga

Sempre acabem entrant a llocs on fa molt de fred, com aquest restaurant xinès, i on el menjar no té gust. Dones joves mengen silencioses en taules barates i assegudes en cadires encoixinades amb roba de setí vermella. El fill dels amos plora. S’ha quedat trabat amb els caminadors a la porta del lavabo i no pot sortir. Només tu li fas cas.  A gambades curtes, de nen, torna a la barra. Fa molt de fred i el menjar no té gust.

El Cementiri jueu vell (Stary Zidovsky Hrbítov)

Milers de làpides

envoltades de fulles grogues,

els arbres us fan costat.

Ara, desconcertats, els turistes

arrosseguem els peus en silenci.

Fantasmes pels carrers de Praga

Un copi i un altre et creues amb els fantasmes que t’empaiten,

els mires als ulls i saps que no pot ser; però ells t’aguanten la mirada

i continuen infatigables.

F. K.

F. K. ja no viu aquí.

Ha marxat.

Adreça desconeguda.

El gólem

“Vint-i-dues lletres fonamentals: traça-les, combina-les, permuta-les i forma amb elles l’ànima de tota creatura i de tot allò que ha de ser creat futurament.”
Llibre de la Creació II, 2

 Gólem és una antiga paraula hebrea que defineix una creatura d’argila de forma humana creada de manera artificial per virtut d’un acte màgic i gràcies al poder del nom de Déu i de la combinatòria de les lletres de l’alfabet hebreu. El mot hebreu gólem apareix per primera vegada a la Bíblia (només a Salms 139, 16) i té el sentit de “matèria informe i imperfecta”. Però foren els savis rabins del Talmud els qui, molts segles després, van fer servir el mot per referir-se a la creació d’un cos de fang mut i sense ànima. Al tractat talmúdic Sanhedrin (65b) llegim que el reputat savi Rabà “va crear un home i l’envià a rabí Zeira. Aquest li va començar a parlar, però l’altre no li contestava. Aleshores li va amollar: “Tu ets una creatura feta pels mags. Torna a la teca pols””. D’aquestes línies del Talmud nasqueren les posteriors llegendes sobre aquesta creatura artificial, inacabada i sense enteniment que esdevingué el prototip d’un ésser fort i obedient, sí, però ximple, incomplet, que no hi és tot: un gólem.

El desenvolupament del tema del gólem en el judaisme, tanmateix, està connectat amb l’exegesi d’una obra cabdal de l’esoterisme jueu: el Séfer Yetsirà o Llibre de la Creació. Aquest misteriós i breu tractat cosmogònic i cosmològic, que es remunta al segle III, s’ocupa de descriure l’acte de creació del món i de l’univers per part de Déu a partir de del poder de les lletres de l’alfabet hebreu. Aquesta obra captivadora i enigmàtica donava a entendre que la justa combinació de les xifres i les lletres de l’alfabet permetia albirar els misteris de la creació i, fins i tot, imitar la possibilitat creadora de Déu [...].

[...][...]

Les elucubracions dels savis i dels cabalistes sobre el gólem, però, passaren finalment al folklore popular durant la mateixa edat mitjana. Del gran poeta saragossà Salomó ibn Gabirol (segle XI) hom clamava que disposava d’un gólem femení que li feia de criada, i en les biografies plenes de fets meravellosos dels líders dels jueus hassídics del centre i l’est d’Europa, a partir del segle XV hi apareixen gólems que assisteixn els seus creadors i que fan per a ells tota mena de treballs. Aquestes llegendes s’estengueren  ràpidament per tot el continent, i al segle XVII, segons el metge, matemàtic, músic i rabí cretenc establert a Itàlia Josep Salomó Delmedigo, eren conegudes i explicades “per tothom”.

[...][...]

Però la llegenda més coneguda i la que ha passat a la posterioritat és la que atribueix la creació d’un gólem al gran rabí Judà Loew ben Betsalel de Praga [conegut com el “Maharal”] (1530-1609). Aquesta llegenda no té cap base històrica, ni res a veure amb la vida ni amb l’obra religiosa i científica del rabí Judà Loew. Es tracta d’una perfecta transposició de la llegenda del rabí polonès Elies Baal Shem de Chelm a la figura del gran rabí de Praga en una data tardana, ben probablement a la segona meitat del segle XVIII. Com a llegenda local de Praga està relacionada amb el seu gueto i especialment amb la vella i emblemàtica Gran Sinagoga Altneuschul, on la comunitat potser celebrava cerimònies i rituals peculiars que podien haver fet néixer rumors i adobar el terreny perquè hi arrelés aleshores una llegenda com la del gólem.

“Déu va crear l’home. L’home fet a imatge de Déu, també pot, doncs, crear d’altres homes sempre que sàpiga el mot que Déu pronuncià per donar vida. Però l’obra de l’home sempre és inferior a la de Déu, perquè l’argila de la nostra terra és inferior a la del Paradís.”

Achim von Arnim, Isabel d’Egipte (1812)


De la introducció de Manuel Forcano a El gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, de Yudl Rosenberg. Adesiara Editorial.

El cafè

El plaer d'un cafè. Amb un got d'aigua. Amb una pasta. Amb tranquil·litat. Com abans. El moment cafè.

Aeroport de Praga

Arribes mig adormit. Plou i fa  fred. Fas una foto a tres noies que viatgen juntes i que no paren de riure. Estan contentes. Quan plou i fa fred, sempre té mèrit.

"Praga en el sueño" de Jaroslav Seifert

Jaroslav Seifert neix el 23 de setembre de 1901 al barri de Zizkov de Praga. Sempre honest no abandona mai l'amor a la terra i a Praga; temes presents en tota seva obra. Mor el 9 de gener de 1986.

Praga en el sueño

No sé ya en que año fue,
dejé el París de París
-más de una vez, de todos modos, maldecido-,
ajusté la correa de mi maleta
y volví corriendo a casa.
Sentía nostalgia de Praga
y me he quedado en ella hasta la muerte.

Praga me sonrió
y yo me estremecí,
como cuando el amante al ver a la amada
ansía el abrazo.
En el puente de Novotny
turbo mi cabeza el viejo dique.
Escuché su bramido
como si fuera una canción de amor.
Mozart no la escribió.
No figura en el catálogo de Kegel,
el agua la ha inventado
al bañar las orillas de esta tierra.

De noche caía una cascada de estrellas
sobre la ciudad dormida.

[...]

Mucho de lo que sé de la muerte
me lo dijo Vladimír Holan
una vez enterrado.
Vivía a unos pasos de aquí
y la muerte y él se conocían bien.
Está en todas partes.

Pero la vida se me escapa más deprisa
que el volátil éter
de una botella rota.
Pues sí, tengo depresiones
como tienen los ancianos.
y de noche me asaltan  con frecuencia
angustiosas pesadillas.

[...]

De todo sueño despierta el durmiente,
pero de este jamás.
En vano lloran las sirenas,
en vano las auroras se incendiaron
y corrieron por el cielo
como la sangre vertida, pisoteada,
por el lugar del siniestro.

Finalmente pude también vislumbrar
que flotaban peces mueros sobre las aguas del río
y era negro su caudal
como en la hora del juicio final.


A Praga en el sueño de Jaroslav Seifert; traducció de Clara Janes. Icaria, 1996

Frank Kafka i la Mutualitat d'Assegurances i Accidents Laborals

En el edificio concluido en 1896 de la Mutualidad de Seguros y Accidentes Laborables del Reino de Bohemia en Praga, Poric 7, entraría Kafka por primera vez el 30 de julio de 1908; subiendo apresuradamente las escaleras hasta el cuarto piso a las ocho de la mañana, como sería su costumbre –con un pequeño retraso, generalmente– a partir de entones. […]

El edificio de la mutualidad, ocupado hoy día por una empresa de instalaciones eléctricas, se halla en buen estado; conserva los retorcidos pasillos que se pierden en las profundidades, la escalera de delante y la de atrás, el patio interior, sus dos portales (cada cual con su blasón: a la izquierda el águila bicéfala regio-imperial, a la derecha el león de Bohemia) y, en la entrada de la derecha, la garita del portero  que Kafka ya había conocido. Durante los primeros años, el despacho de Kafka estuvo en la cuarta planta; posteriormente ( de 1913 en adelante, probablemente) lo tuvo en la primera, siendo imposible determinar si se correspondía con el balcón central o se encontraba en la estancia del extremo derecho. Quien lo desee puede pernoctar en el hotel contiguo (existía ya entonces: era el Anglaterre, actualmente se llama Atlantic) y aplicar el oído contra la pared.

De La Praga de Kafka. Guía de viajes y de lectura, de Klaus Wagenbach

Tres passejos predilectes de Kafka

Pujada a la muntanya de Sant Llorenç

Pont Carlos, Franzensquai (Smetanovo nábrezí, Teatre Nacional, Sofieninsel (Slovanski ostrov), most Legií, Muralla de la fam, parada del funicular abans d'arribar a dalt al costat del restaurant Hasenburg (Nebozízek), baixar pe Ewige Stiege (Escalinata peremne) i arribar per la Marktgasse (Trziste) al pont Carlos.

Via Belvedere fins al parc Chotek i Malá Strana

Casa del Vaixell (Hotel Intercontinental), Belvedere (Latenské sady), escala fins al mirador, Pavelló Hannau (Hanavsky pavilon), Escola civul de natació,  pontent al parc Chotek (el lloc més bonic de Praga per a Kafka), palau Belvedere, catedral de San Vito, Kleinseitner Ring, Museu d'Arts Decoratives

Jardí Botànic i Troja

Plaça de la República, Jardí Botànic, pont del Canal, Illa del Káiser ( Císarsky ostrow), zoològic, pont a Troja, Institut de Pomologia, Viticultura i Jardineria, castell de Troja.

Recorreguts extrets de La Praga de Kafka. Guía de viajes y de lectura, de Klaus Wagenbach. Ed. Península

Una referència a l'estada de Kafka a Venècia de Cees Nooteboom: L'hotel de Kafka a Venècia