Un dinar a Accra

El capítol d'on surt el text és el que porta per títol "Un agradable dia al País de les Formigues", i porta la data de 20 de setembre de 186-.

 "Estas reflexiones, filosóficas puesto que la buena gastronomía es la más genuina filosofía, dimanan de los recuerdos del almuerzo de aquel día. Los naturales de Accra son unos cocineros excepcionales; pero, como suele pasar entre las razas rústicas, los hombres que en la civilización alcanzan unos grados de exquisitez a los cuales jamás puede aspirar el sexo más modesto, son aquí claramente inferiores a sus parejas. Las mejores cuisinières son, desde luego, las de alta cuna, y en sus dominios madame puede dirigir las acciones de sus jóvenes esclavas sin ponerse en un compromiso, como sucedería en una cocina inglesa, donde encontramos a la señora A… con los brazos en jarras, vigilando el asado y no tolerando luminares rivales en su firmamento.

Procedo a nombrar y describir las cualidades de los platos a los que prestamos una atención particular, si bien su composición es lo bastante compleja y gustosa como para desconcertar a una dama que escriba recetarios. Kankie es el pan nativo; la harina, al principio no muy distinta al yaller male del País de las Patatas, se debe manipular para que adquiera un blanco níveo: tras múltiples y complicadas operaciones -remojar el grano, moler, descascarar, triturar y guardar hasta el momento oportuno-, la hierven o tuestan y la envuelven en hojas de plátano. Es tan superior a la masa agria, pardusca y apelotonada con sabor a suero de leche -al igual que el vino aquejado de mildíu- utilizada por los europeos en esta costa y mal llamada “pan”, como un panecillo parisiense a la hogaza de cuarto londinense. 

El fufu se compone de ñame, llantén o mandioca; lo pelan, hierven, machacan y forman unas bolas que ejercen las funciones de las patatas europeas, sólo que son mucho más apetitosas que el vil tubérculo, el cual ha “patatificado” al menos a una nación, y que un hombre de gustos refinados nunca se digna mirar a no ser concienzudamente disfrazado bajo una salsa maître d’hôtel.

Había también pasteles, aderezados con el aceite virgen de la nuez de coco, pero tenían un defecto: su excesiva riqueza. En revanche, el pescado y los estofados eran admirables; el primero constituye el alimento básico de la costa, y los residentes avezados viven de él. El kinnau es un pescado abierto, limpiado, estofado con una majada de pimiento verde y frito en aceite de palma. El aceite que se usa en estos menesteres debe ser recién elaborado y purificarse escrupulosamente con ebulliciones sucesivas, hasta eliminar el agua y la fibra; la señal de que está a punto es una ligera tonalidad amarilla transparente que reemplaza al usual color de cromo.

La “salsa contenciosa” es un panaché de verduras, hibisco, berenjena, tomate y pimiento, hervidas conjuntamente, con o sin pollo o pescado. El “revuelto al aceite de palma” es el curry de la costa occidental, aunque carece del delicado aroma que da la cúrcuma y deja en la boca una sombra de aspereza. Pasado un tiempo a los europeos empieza a gustarles, y hay muchos que al regresar se llevan consigo a Europa las materias primas. Además del aceite de palma, consta de ternera o ave troceada, ñame hervido, pimientos picantes y otros ingredientes menores. Yo siempre lo prefiero con arroz; no obstante, lo que impera es el pimiento.

La mejor y única bebida racional para regar este “revuelto” es el vino de palma, pero rara vez se consigue dulce, y durante la digestión se mezcla muy mal con todos los otros licores fermentados. Le sigue el clarete, mas en ningún caso el borgoña, que avivaría un aroma quizá ya demasiado fuerte. Y recomiendo al joven novicio que concluya su “revuelto al aceite de palma”, sobre todo cuando lo deguste en una casa nativa, con un petit verre.

El ultimo plato que mencionaré -y que invade el paladar reminiscente de una deliciosa humedad- es el kickie, una intricada receta de pescado o pollo finamente picado e intensamente condimentado; lo sirven en unas marmitas hechas en Accra de tierra porosa negra, donde la pimienta cala tan hondo que al cabo de unos meses enciende aún su contenido. Posee la gran ventaja, como el pepper-pot de las Indias Occidentales, de que siempre aparece en la mesa recién salido del fuego."

De: Vagabundos por el Oeste de África. III El país de las hormigas, de Richard F. Burton. Traducción de Marta Pérz Sánchez. Editorial Laertes. p.46

Endorfines tropicals

Endorfines tropicals, el llibre de Sergi Ramis, no és nou. Sempre havia pensat que el títol era encertat! El poder del viatge com a generador de felicitat. L'autor s'ha dedicat tota la vida a viatjar, dedicació professional i opció de vida. Periodista, escriptor i col·laborador en diversos mitjans. El llibre és un recull d'experiencies en un format molt breu (entre dos i sis pàgines). Moments i anècdotes que amb detalls de bon observador ens transporten o ens fan recordar a situacions semblants viscudes per l'autor. Pendent de llegir Cómo sobrevivir a los peores hoteles; segur que és interessant i alhora divertit!

L'inici de dos capítols a Djenné i al país Dogon.

Dimarts a Djenné

El vent aixecava efímers remolins de pols enlairaven alguns dels papers més petits. El brogit dels venedors encara rondava per la gran esplanada, encara que ells no hi fossin. Havien exhaurit les possibilitats del negoci fins passada la posta del sol, però després havien anat marxant lentament, silenciosament. Els darrers havien estat els que brasejaven carns en aquelles graelles improvisades amb ferros sobrers de cotxes i camions. La ferum del greix que gotejà sobre les flames encara envaïa un racó de la plaça.
La mesquita tenia un color morat. El sol no acabava de decidir-se mandrós de vèncer aquelles teranyines de núvols que negaven una albada adient.

Lluna plena al país Dogon

L'esglaó gegant de la falla de Bandiagara s'havia banyat en llet, i ara el líquid blanquinós li regalimava per algunes esquerdes. A la llum de la lluna plena africana, el poble de Tireli llançava ombres llargues sobre el vessant de la costa, que es perllongaven fins a mitja pujada. les teulades còniques de les cases dogon feien de punters, i assenyalaven capriciosament sobre alguns indrets de la paret de roca, sense indicar res en especial.

A: Endorfines tropicals, de Sergi Ramis. Tròpics 10. Edicions La Magrana. 1999 (p. 116 i 129)

La vocación de perderse, de Franco Michieli

 

Franco Michieli comença amb una citació de Barry Lopez d'Una geografia profunda: "Cuando viajo, me esfuerzo por conocer el territorio como si fuese un ser humano, con su complicada, insondable personalidad. Espero que sea él quien hable. Y espero. Y espero."

De fet Barry Lopez inspira l'obra i en part la vida de Franco Michieli. El postulat que l’autor ens presenta -i que ell posa en pràctica- és no utilitzar cap mitjà d’orientació i només fer servir els indicis del paisatge i de la natura per moure’s i aconseguir arribar on ens havíem proposat. I això ho ha posat en pràctica durant anys i cada cop amb projectes (aventures?) més ambicioses.

"Moverse por la naturaleza sin mapa y tener que esperar en mivimiento una señal que nos oriente despierta la sensibilidad en esa parte de la existencia a la que la razón no llega. Quizá entonces -usándonos a nosotros mismos como instrumentos, igual que los humanos de los orígenes- dimensiones olvidadas volverán a sernos familiares y preciosas." (p.29)

És veritat que recuperarem habilitats dels nostres avantpassats, però també és veritat que els nostres desplaçaments estan planificats i amb lloc de sortida i un objectiu per a l’arribada. No anem a descobrir el terreny, ni a buscar millors zones de caça, ni llocs per resguardar-nos de les inclemències del temps. Nosaltres sabem on volem arribar i  hem vist mapes, hem pogut estudiar l’orografia del terreny i hem fet previsions dels dies que podem trigar per a les provisions.

I també és veritat que dependre de la naturalesa, de la nostra percepció i de la intuïció interna ens pot portar a una experiència espiritual.

Un altre citació de Barry Lopez, aquesta de Sueños árticos: "El territorio es como la poesia, es inexplicablemente coherente, su significado es trascendente y tiene el poder de trasladar a un plano más elevado las consideraciones sobre la vida humana".

L'últim paràgraf:

"En los últimos días, el esplendor de la planicie nos envuelve en su belleza, sobre nosotros fluctúan vapores, luces deslumbrantes y crpúsculos suspendidos en el tiempo con los que alternan horas de niebla y ligeras nevadas que el viento constante tranforma en brújulas. Una mañana, desde una ancha elevación ventosa y soleada, el azul profundo del Altafjorden abierto entre blancas montañas aparece ante nosotros un inmenso espejismo. No sabría explicar cómo el camino ha ido tomando forma día tras día. Pero reconozco en mí el deseo de encontrar el misterio que ha caminado a nuestro lado." (p.108)

A: La Vocación de perderse, de Franco Michieli. Traducció de José Palacios. Siruela. 2021

Podem trobar Barry Lopez a: Horizonte, de Barry Lopez

Horizonte, de Barry Lopez

Una primera aproximació a Barry Lopez i al llibre Horizonte.

"Durante años he llevado a casa un puñado de recuerdos que tienen significado para mí, cada 1 de un instante o un hecho que a otra persona seguramente le parecieron inocuos en su momento. Aproximadamente una docena de ellos están sobre un auto tansu japonés en mi casa. Los he colocado allí de una forma determinada, como cuando se disponen las escenas de un relato. En esta matriz, me sugieren cierta verdad profunda sobre la vida, una verdad que siempre se queda justo fuera de mi alcance." [Talismanes] (p. 51)

"Para algunas culturas, como la nuestra, las constelaciones representan los apetitos de Zeus. Para otras, la importancia de la caza del caribú. Para todas al parecer, las estrellas concretas y los patrones en los que están dispuestas representan elementos importantes en un relato aleccionador fundamental. Como las precisas y tranquilizadoras designaciones de latitud y longitud hechas por Cook, los relatos celestiales permiten gestionar las vicisitudes corrientes de la vida. Sin esas referencias, el sendero de la vida puede resultar confuso. Las constelaciones calman y reafirman." (p. 93)

"Viajar puede convertirse, a mi juicio, en una forma de elaborar mapas. Cuando era joven, leía a Darwin no solo por el épico viaje que describe en El viaje del Beagle, sino por sus reflexiones sobre el hecho de que los organismos vivos cambian con el tiempo mientras avanzan en una dirección sin predeterminar. Más tarde leí a James Cook porque me atraía y me parecía admirable su disciplinado esfuerzo para viajar de forma deliberada y por lo que sus viajes le habían enseñado sobre El Mundo. Leí las biografías y la autobiografía de Ranald MacDonald* porque su búsqueda de la identidad hacía que fuera un viajero diferente a exploradores como Cook, Tasman**, o Matthew Flinders***."(p. 320)

*Ranald MacDonald (1824 - 1894 ) va ser un mariner i aventurer métis (d'ascendència mixta europea i indígena) nascut a l'Amèrica del Nord britànica . El 1848, durant el període d'aïllament nacional, va entrar de contraban al Japó en un petit vaixell des d'un vaixell balener americà i s'hi va quedar uns 10 mesos. A Nagasaki, va ajudar els intèrprets japonesos (Oran-da tsuji) a aprendre anglès i es va convertir en el primer professor oficial d'anglès nadiu del Japó. 

**Abel Janszoon Tasman (Lutjegast, província de Groninga, 1603 - Batavia, 1659) va ser un marí, explorador i comerciant neerlandès, famós pels viatges realitzats entre 1642 i 1644 al servei de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, Vereenig.(Vereenigde Oostindische Compagnie, coneguda com VOC).

***Matthew Flinders RN (Donington, Lincolnshire, 1774 – Londres, 1814) va ser un mariner, explorador i cartògraf anglès. En els seus poc més de vint anys de carrera a la Royal Navy navegà amb el capità William Bligh, circumnavegà Austràlia i fomentà l'ús d'aquest nom pel continent, que anteriorment havia estat conegut com a New Holland. Va sobreviure a un naufragi i fou fet presoner, com a espia, pels francesos durant set anys a l'illa Maurici. Va descobrir i corregir els efectes dels metalls ferrosos sobre les brúixoles. Va escriure un important llibre sobre el descobriment d'Austràlia: A Voyage to Terra Australis.

"Me gusta el tipo de espacio mental que ofrece este aislamiento. Aquí no hay intromisiones, preguntas ni anuncios inesperados. Uno puede desarrollar una idea sin miedo a interrupciones, desarrollarla hasta que decide que ha acabado con ella punto no hay teléfonos que suenen. Ni timbres, ni buscas, ni intercomunica dores. Nadie llama a la puerta.
El aislamiento nos hace pensar de distinta forma sobre qué significa ser humano y reflexionar sobre la larga era de la humanidad. Y sobre lo extraño de este lugar. Casi todo lo que hay sobre la tierra puede describirse recurriendo a la química, la física y la biología. Esta realidad, no. El interior de la Antártida consiste en química y física, pero no en biología: la roca visible sobre el hielo tiene una composición química, y la gravedad -es decir la física- hace que el hielo se deslice cuesta abajo hasta el océano. [...] Esta es una tierra sin vida. No hay aves que atraviesen el cielo. Ni plantas que crezcan. No aparecen huellas ni rastros de animales. El viento azota. No se oye el borboteo del agua que fluye. La noche polar dura meses, igual que el día polar. [...]
Estamos acampados en un océano abiótico de tiempo aparentemente inmóvil y espacio casi indiferenciado, bajo una luz del eón arcaico. Nuestra presencia parece tan insustancial como la muerte de una efímera. Y, sin embargo, estoy tan cómodo en este lugar como una mano lo está apoyada en la otra.
Me siento extrañamente seguro aquí." (p. 489)

De: Horizonte, Barry Lopez.Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia.Capitán Swing. 2021

Filosofia per a exploradors polars, d'Erling Kagge

D'entrada haig de dir que el títol em sembla genial! I això ja és molt, però no és suficient. Erling Kagge és un personatge amb molts perfils: explorador, col·leccionista d'art, editor i escriptor d'exit. Com explorador va aconseguir els tres pols: el pol Nord, el pol Sud i l'Everest. I amb això ja ens podem treure el barret!

"En aquest llibre parlo un xic d’aquests somnis i de les idees que m’han acompanyat sempre. Uns somnis que han evolucionat i que, amb el temps, s’han fet realitat gràcies a la curiositat i a l’ambició personal." (op. cit. p.11)

A  les primeres pàgines reconeix l'admiració pel noruec Thor Heyerdahl: "Un dels primers llibres que vaig llegir va ser el del seu viatge, l'any 1947, a bord del rai Kon-Tiki des de Callao, al Perú, fins a l'arxipèlag de les Tuamotu, a la Polinèsia." (op. cit. p.12) Recordo el llibre i llegir-ne trossos i mirar un cop i un altre les fotografies.

Estructurat en 16 capítols el llibre es mou entre les seves experiències com a explorador i les referències a altres exploradors i alguns filòsofs. Tot plegat porta cap a una mena de llibre d'autoajuda que no acaba de convencer. Per això parlar de filosofia sembla una mica excessiu. Tot i això les seves reflexions personals sobre l'esforç, la soledat, la natura... són interessants.

"Així com he sentit la meva pròpia petitesa en relació amb la natura, la mateixa relació també m’ha fet sentir grandesa interior. [...]
Vist en perspectiva, el que em va impressionar més en els cinquanta dies que vaig passar tot sol a l’Antàrtida va ser aquella proximitat amb la natura. En alguna ocasió, la cultura i la natura poden xocar, però en una expedició com aquesta no. La imaginació i el llenguatge em van servir més per acostar-me a la natura que no pas per allunyar-me’n. En el decurs del viatge, em vaig convertir en part integrant del gel, de la neu i del vent, de la mateixa manera que la natura, progressivament, va anar formant part de mi." (op. cit. p.98)

Quan viatgem, això és el que voldriem: ser part del lloc i que el lloc fos part nostre.

Erling Kagge. Filosofia per a exploradors polars, Traducció de Carme Geronès. Comanegra. 2021.

Aprenguem a estar sols

La soledat és la companyia de l'explorador, del viatger, de l'humà en qualsevol lloc. Erling Kagge, explorador dels tres pols terrestres (Nord, Sud, Everest)  la coneix i recomana aprendre a aprofitar-la per conèixer-nos a nosaltres mateixos:

"M'he sentit molt més sol en grans aplecs de gent i en ciutats atapeïdes que no pas en el meu viatge en solitari al pol Sud. Allí, envoltat de gel, a mil quilometres d'un lloc poblat, vaig enyorar ben poc la companyia dels altres. En algun moment vaig trobar a faltar el contacte epidèrmic, però poques vegades alguna cosa més que això. En tenia prou amb mi mateix, amb l'experiència amb la natura, el ritme, l'impuls que em feia avançar un peu davant de l'altre el nombre de vegades adient. [...]

L'expedició em va recordar la importància de ser al centre de la meva vida en comptes de viure-la a través dels altres.El passat i el futur es van fondre l'un en l'altre i es van convertir en uns conceptes de poca importància. Allí no hi havia res més que el present. [...]

Ara que ja han passat uns anys [de l'expedició al pol Sud], encara no tinc la resposta sobre tot el que vaig aprendre durant aquells dies i its que vaig passar enmig del gel. [...] Em vaig adonar que la soledat durant un període de temps indeterminat no comporta cap mena de perill. Més aviat al contrari.

[...]

He constatat que quan estic sol sento més curiositat per les altres persones -no només per les més pròximes, sinó també per les que no conec-, escolto el que diuen, les respecto més i se'm despertal'interès pels seus problemes i les seves alegries."

A: Filosofia per a exploradors polars, d'Erling Kagge. Traducció de Carme Geronès. Comanegra. 2021. (p.87)

Primers dies de residència a Timbuctú d'Heinrich Barth

 I així comença el capítol LXVII a la pàgina 299 de l'edició en anglès de 1859. El text és la traducció automàtica de l'anglès al català.

Arribada a Timbuctú

PRIMER MES DE RESIDÈNCIA A TIMBÚKTU

S'havia acordat que, durant l'absència del xeic El Bakay, del qual deia ser l'hoste especial, la meva casa es tanqués amb clau i ningú no em pogués visitar. Tanmateix, mentre entraven el meu equipatge, diverses persones van accedir a la casa i van venir a saludar-me, i mentre examinaven el meu equipatge, part del qual tenia un aspecte força estranger, alguns d'ells van dubtar de la meva nacionalitat. Però, és clar, mai no podia haver estat la meva intenció impressionar aquesta gent amb la creença que jo era musulmà; per haver estat conegut com a cristià durant tot el meu camí fins a Libtako, província amb la qual els àrabs d'Azawad mantenen una relació amb contactes continus, tot i que allà la gent amb prou feines creuria que jo era europeu, la notícia del meu veritable caràcter no podia deixar de transcendir aviat; i va ser una circumstància força afortunada que, malgrat el nostre progrés extremadament lent i la nostra direcció indirecta, la notícia no ens hagués anticipat. Havia estat obligat a adoptar el caràcter d'un musulmà per tal de travessar amb cert grau de seguretat el país dels Tawarek i entrar a la ciutat de Timbúktu, que estava en mans del fanàtic Fiilbe d'Ilamda-Allahi, mentre que encara no havia obtingut la protecció del cap, el nom i el caràcter del qual només m'havien inspirat prou confiança per emprendre aquesta empresa.

Així, havia arribat a l'objectiu de la meva àrdua empresa; però des del principi era evident que no gaudiria del triomf d'haver superat les dificultats del viatge amb tranquil·litat i repòs. L'excitació contínua de la lluita prolongada i la incertesa de si tindria èxit en la meva empresa havien sostingut el meu cos debilitat fins que vaig arribar a aquesta ciutat; però tan bon punt vaig ser-hi, i gairebé en el mateix moment en què vaig entrar a casa meva, em va agafar un fort atac de febre. Tot i això, mai no es va requerir més presència d'esperit i energia corporal; perquè la primera nit que vaig passar a Timbuctú va ser pertorbada per sentiments d'alarma i una greu ansietat.

El matí del vuit de setembre, la primera notícia que vaig sentir va ser que Llammadi, el rival i enemic d'El Bakay, havia informat els Fulbe o Fullan que un cristià havia entrat a la ciutat i que, en conseqüència, havien arribat a la determinació de matar-lo. Tanmateix, aquests rumors no em van causar cap gran alarma, ja que tenia la falsa esperança que podia confiar en la persona que, en aquell moment, s'havia compromès a protegir-me; però el meu sentiment de seguretat va ser aviat destruït, i aquest mateix home es va convertir en el meu pitjor torturador. Li havia destinat un vestit molt bonic que consistia en un barnús de tela fina, un caftà de tela i dos “tobes”, un de seda i l'altre de cotó tenyit d'indigo, a més d'alguns articles més petits; però no estava gens satisfet amb això, i va elevar peremptòriament el present a les següents proporcions formidables:

Dos "hcrnuscs" blaus de la millor qualitat, per valor de: 100

Un caftan: 40

Dues armilles; una de vermella i una de blava...: 15

Dues “tobes” de seda: 35

Dues "tobes" de Núpe [regne de Núpe]: 20

[entenc que el valor és en petxines]

PRESENT A SIDI' A'LAWATE. 
Un parell de pistoles petites, amb 7 lliures de pólvora fina ....
Deu dòlars espanyols
Dues navalles angleses i molts altres estris

Mentre em cobrava aquesta forta contribució, per tal de treure a l'assumpte el seu caràcter vexatori, el meu amfitrió va declarar que, així com la seva casa i tot el seu establiment estaven a la meva disposició, les meves propietats havien d'estar a la seva. Però ni tan sols aquesta quantitat de propietats el satisfeia, ni les seves pretensions es limitaven a això; perquè l'endemà em va exigir una quantitat gairebé igual de regals considerables, com ara dos caftans de tela, dos hamafl o cinturons d'espasa de seda, tres altres “tobes” de seda, un de l'espècie anomenada jellabi, un de l'anomenat harir i el tercer del tipus anomenat filfil, un “tobe” Nupc, tres turkedis, una petita pistola de sis canons i moltes altres coses. Tanmateix, em va prometre que no només regalaria diversos d'aquests articles als caps Tawarek, sinó que també enviaria un bonic regal al governador de Hamda-Alahi; però aquesta última condició almenys, tot i ser la més important, considerant que la ciutat estava formalment sotmesa a la supremacia del governant de Masina, mai es va complir; i tot i que estava disposat a sacrificar tot el que tenia pels propòsits del meu viatge, no era de cap manera agradable cedir una proporció tan gran de la meva propietat, tan limitada, a un germà petit del cap sota la protecció del qual m'havia de posar.

Així va passar el meu primer dia a Timbúktu, preparant-me per a molts problemes i ansietats que hauria de passar; fins i tot aquells que deien ser els meus amics em tractaven amb tan poca consideració.

Tanmateix, el segon dia de la meva residència aquí va ser més prometedor. Vaig rebre visites de diverses persones respectables i vaig començar a afrontar amb esperit la meva nova situació i a intentar, amb paciència, acomodar-me a les circumstàncies en què em trobava. El meu estat de salut també semblava millorar, i em sentia molt millor que el dia anterior.

La ciutat des del terrat de casa

Text de Travels and Discoveries in North and Central Africa Being a Journal of an Expedition Undertaken Under the Auspices of H.B.M.'s Government, in the Years 1849-1855 a Internet Archive

Lectures de Sylvain Tesson a la cabana del llac Baikal

14 de febrero

"La última caja es una caja de libros, Si me preguntan por qué vine a encerrarme aquí, respondería que tenia lecturas atrasadas. Clavo una plancha de madera de pino encima de mi camastro y acomodo sobre ella mis libros. Traje unos sesenta. En París tuve el mayor cuidado en hacer una lista ideal. Cuando uno desconfía de la pobreza de su vida interior, hay que llevar buenos libros con ellos siempre se podrá llenar el vacío. El error sería elegir exclusivamente lectura difícil imaginándose que la vida en los bosques lo mantiene a uno en un alto grado de temperatura intelectual. El tiempo se hace largo cuando no hay más que Hegel para una tarde de nieve.

Antes de la partida un amigo me aconsejó llevar las Memorias del Cardenal de Retz y el Fouquet de Morand(1). Yo ya sabia que nunca hay que viajar con libros que evoquen el lugar de llegada. En Venecia, leer a Lermontov, pero en el Baikal, a Byron.

Vacío la caja. Tengo a Michel Tournier para las ensoñaciones, a Michel Déon para la melancolía, a Lawrence para la sensualidad, a Mishima para los fríos de acero. Tengo una pequeña colección de libros sobre la vida en solitario: Grey Owl para la radicalidad, Daniel Defoe para el mito, Aldo Leopold para la moral, Thoreau para la filosofía, aunque sus sermones de contable calvinista me fastidian un poco. Whitman, por su parte, me encanta: sus Hojas de hierba exhalan gracia. Jünger inventó la expresión de “recurso a los bosques”, tengo cuatro o cinco de sus libros. Un poco de poesía y de filosofía también:  Nietzsche, Schopenhauer, los estoicos. Sade y Casanova para calentar la sangre. Novelas policiacas de Série Noire: a veces hay que entretenerse. Algunas guías naturalistas de la colección Delachaux y Niesté sobre pájaros, plantas e insectos. Lo menos que se puede hacer cuando invita el bosque es saber el nombre de los dueños de casa. La indiferencia sería insultante. Si viniera gente a mi departamento para instalarse por la fuerza, querría al menos que me llamasen por mi nombre. Los lomos de los volúmenes de la Pléiade brillan a la luz de las velas. Los libros son íconos. Por primera vez en mi vida, leeré un libro de una sola vez.

Lista de lecturas ideales redactadas en París con el mayor cuidado en previsión 

de una estada de seis meses en la selva siberiana*

Ingrid Astier, Quai des enfers (Muelle del infierno)

D.H. Lawerence, El amante de Lady Chatterley

Kierkegaard, Tratado de la desesperación

Vassili Peskov, Des nouvelles d’Agafia (Noticias de Agafia)

Pete Fromm, Indian Creek

Jacques Lacarrière, Los hombres ebrios de Dios

Michel Tournier, Viernes o los limbos del Pacífico

Michel Déon, Un taxi malva

Sade, La filosofia en el tocador

Drieu de la Rochelle, Gilles

Daniel Defoe, Las aventuras de Robinson Crusoe

Truman Capote, A sangre fría

Olaf Candau, Un an de cabane (Un año de cabaña)

Camus, Noces (Bodas)

Camus, La caída

Tom Nale, Robinson des mers du sud (Robinson de los mares del Sur)

Rousseau, Las ensoñaciones de un paseante solitario 

Casanova, Historia de mi vida

Giono, El canto del mundo

Paul Morand, Fouquet

Montherland, Carnets

Jünger, Pasados los setenta, tomo 1

Jünger, La emboscadura

Jünger, El nudo gordiano

Jünger, Acercamientos: drogas y ebriedad

Jünger, Juegos africanos

Baudelaire, Las flores del mal

Lames M. Cain, El cartero siempre llama dos veces

Michael Connelly, El poeta

James Ellroy, Sangre en la luna

James Hadley Chase, Eva

Los Estoicos (Pléiade)

Dashiel Hammett, Moisson Rouge (Cosecha roja)

Lucrecio, La naturaleza

Mircea Eliade, El mito del eterno retorno

Schopenhauer, El mundo como voluntad y representación

Conrad, Tifón

Segalen, Odes (Odas)

Chateaubriand, Vida de Rancé

Lao She, Tao te ching

Goethe, Elegía de Marienbad

Hemingway, Cuentos

Nietzsche, Ecce Homo

Nietzsche, Así hablo Zaratrusta

Nietzsche, El crepúsculo de los ídolos

John Haines, Vingt-cinq ans de solitude (Veinticinco años de soledad)

Grey Owl, La Dernière Frontière (La última frontera)

Antoine Marcel, Traité de la cabane solitaire (Tratado de la cabaña solitaria)

Cendrars, Au coeur du monde (En el corazón del mundo)

Whitman, Hojas de hierba

Aldo Leopold, Almanach d’un comté des sables (Almanaque de un condado de arenas)

Yourcenar, L’oeuvre au noir (La obra en negro)

Las Mil y una Noches

Shakespeare, Sueño de una noche de verano

Shakespeare, Las alegres comadres de Windsor

Shakespeare, Noche de reyes

Chrétien de Troyes, Romans de la Table ronde (Novelas de la mesa Redonda)

Maurice G. Dantec, American Black Box

B. E. Ellis, American Psycho

Thoreau, Walden

Kundera, La insoportable levedad del ser 

Mishima, El pabellón de oro

Romain Gary, La promesa del alba

Karen Blixen, La Ferme africane (Lejos de África)

José Giovanni, Los aventureros"

A: La vida simple. Sylvain Tesson. Traducció de César Aira. Alfaguara. 2013. (p.26)

******

Un munt de llibres per a sis mesos, uns deu llibres per mes.

Els clàssics: Las Mil y una Noches, Shakespeare...

Filosofia: Kierkegaard, Jünger, Nietzsche, Michel Tournier, Lucrecio...

Novel·la negra variada: Sangre en la luna, Quai des enfers, American Psycho...

La vida solitària en clàssic: Las aventuras de Robinson Crusoe, Vingt-cinq ans de solitude...

Una mica de poesia:  Las flores del mal, Hojas de hierba...

Literatura contemporània: Kundera, Mishima, Romain Gary...

I autors francesos: Drieu de la Rochelle, Jacques Lacarrière, Michel Déon, Jean Giono...

Però el denominador comú de molts és la vida a la natura, la defensa del món natural: Vassili Peskov, Pete Fromm, Michel Tournier, Olaf Candau, John Haines, Grey Owl, Antoine Marcel, Thoreau

(1) Dos autors francesos que parlen de l'època de la Fronda Francesa.

*He canviat l'ordre, primer l'autor i després el títol del llibre.

La pandèmia i viatjar

 "Veo los cruceros en Venecia y pienso que algo falla en la humanidad."

Encara sota l'ombra de la COVID-19, l'autor, Tony Wheeler cofundador de Loney Planet amb la seva dona Maureen Wheeler, escriu  En defensa del viaje que subtitula Por qué seguiremos viajando y por qué lo haremos de otra manera, on diferencia el fet de viatjar en el passat, el present i el futur. 

Parlar del passat és més fàcil: "El choque cultural, esa desorientación que se siente cuando de repente uno se traslada desde un lugar hasta otro muy distinto, viene a ser las mas de las veces un choque temporal, y no nos referimos a una o dos horas de desfase horario. Existen lugares donde las instrucciones podrían ser "retrase usted su reloj tres horas y su calendario un siglo". O quizá solo tres decadas como sentí yo hace un par de años cuando visité Transnitria, una pequeña porción de la Rusia soviética sin reconstruir, encajonada entre Moldavia y Ucrania."

Del present és trist (a vegades). La pandèmia, amb el confinament, les vacunes, els certificats de vacunació i l'ambient general de viure un moment històric va representar un parèntesi en els viatges a tot el món.

I parlar del futur és especulació. "Encuentro ciertamente preocupante que los viajes puedan ser diferentes después del covid-19. Me preocupa que en el nuevo modelo de viaje no haya sitio para los jóvenes, [...]." I reflexiona sobre què pot representar volar en un món pospandèmic, el moviment de trballadors migrants per una bona part del món, la protecció de la natura, el canvi climàtic i el turisme que satura ciutats.

"Viajar nunca es inocuo". Però optimista i a causa de la seva vida de viatger, pensa que els beneficis són superiors als incovenients. Potser pensava que l'experiència de la pandèmia ajudaria a canviar algunes coses, a millor, esclar...

En una entrevista recent reconeix: "'Cuando la pandemia se haya terminado vamos a ser más cuidadosos, más conscientes, vamos a viajar de otra manera, a hacer las cosas mejor'. Y ¿qué ha pasado? Que estamos haciendo todo igual a como lo hacíamos antes."

A: En defensa del viaje, de Tony Wheeler. Geo Planeta. 2020

Sebastião Salgado

Fa uns anys l’exposició de Sebastião Salgado al CaixaForum ja em va trasbalsar. L'exposició de les Drassanes és diferent; aquests paisatges impressionants contrasten amb els retrats propers i plens d’humanitat. Uns mesos després de la visita a l’exposició, mor Sebastia Salgado (23 de maig de 2025).

Penso que només d’haver fet un parell de fotos de les seves ja em sentiria satisfet, realitzat, que deien abans. Ell no en tenia prou amb la feina de fotògraf; documentalista,  també ha contribuït amb organitzacions humanitàries internacionals i ha fundat amb la seva dona  Lélia Deluiz Wanick l'Institut Terra, per la reforestació i revitalització comunitària  a Minas Gerais.

Tot i això el 1991 i el 2000 va rebre crítiques de periodistes de mitjans de Nova York i de Susan Sontag sobre la contradicció d'utilitzar la “misèria humana” amb fins comercials. Sense comentaris. Les fotografies de “misèria humana” com les dels miners brasilers són colpidores; i és la tècnica, l’estil i la professió de Salgado que ens permeten arribar-hi. I Salgado diu: "No fotografio la misèria, he fotografiat la falta de recursos. La misèria és la incomunicació amb la comunitat, la soledat, l'individualisme i l'egocentrisme."

En la introducció del seu llibre Exodos afirma: «Més que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics».

Sant Marc, el lleó i Venècia

Recupero els capítols de Mark Twain sobre Venècia de Guia para viajeros inocentes arran d'un apunt de Jan Morris on fa referència a Twain El lleó i Venècia. Després d’un temps sense llegir Mark Twain retrobo amb gust aquesta ironia que traspua continuament el text.

"Bajo el altar [de la catedral de Sant Marc] reposan las cenizas de San Marcos y de Mateo, Lucas y Juan, por lo que yo sé. Venecia venera esas reliquias por encima de cualquier otra cosa. Durante mil cuatrocientos años, San Marcos ha sido su santo patrón. En la ciudad, todo parece llevar su nombre o hacer referencia a él, o amañar la cosa para que parezca que existe una especie de lejano parentesco con él. Parece que de eso se trata. Llevarse bien con San Marcos semeja ser el colmo de la ambición veneciana. Dicen que San Marcos tenía un león domesticado y que solía viajar con él: adondequiera que San Marcos iba, el león lo seguía. Era su protector, su amigo, su bibliotecario. Por eso el león alado de San Marcos, con la Biblia abierta bajo su garra, es el emblema preferido de la grandiosa y vieja ciudad. Proyecta su sombra desde la columna más antigua de Venecia, en la plaza de San Marcos, sobre la muchedumbre de ciudadanos libres, lo que lleva haciendo desde hace unos cuantos siglos. El león alado aparece por todas partes, y sin duda aquí, donde está el león alado, no puede ocurrir ninguna desgracia."

Explica com aconsegueixen les cendres del sant per portar-les a Venècia i acaba:

"Y aun hoy hay quien cree en Venecia que si alguien robase las sagradas cenizas [de Sant Marc], la vieja ciudad se desvanecería como un sueño, y sus cimientos quedarían para siempre enterrados en el mar, que todo lo da al olvido."

I més endavant:

"Cuando vemos un monje que se pasea con un león y que mira al cielo tranquilamente, sabemos que es San Marcos Cuando vemos un monje con un libro y una pluma, que mira al cielo tranquilamente, intentando encontrar la palabra adecuada, sabemos que es San Mateo. Cuando vemos un monje sentado en una piedra, que mira al cielo tranquilamente, con una calavera humana a su lado y sin más equipaje, sabemos que es San Jerónimo. Porque sabemos que siempre iba ligero en cuestiones de equipaje. Cuando vemos a un tipo que mira al cielo tranquilamente, inconsciente de que su cuerpo está siendo atravesado por un sinfín de flechas, sabemos que es San Sebastián.  Cuando vemos a otros monjes que miran al cielo tranquilamente, pero sin otra marca registrada, siempre preguntamos quiénes son esos tipos. Lo hacemos porque, humildemente, deseamos aprender."

A: Guía para viajeros inocentes, de Mark Twain. Versió de Susana Carral Martínez. Ediciones del Viento. 2009. p. 206 i 217

El lleó i Venècia

 

"El león se convirtió en el animal protector de Venecia cuando san Marcos se convirtió en su santo patrón y, a partir de entonces, el león y la Serenísima fueron inseparable durante mil años, como China y el dragón. El papa escribió con desprecio sobre Venecia por ser un lugar degenerado donde

Los cupidos cabalgan sobre el león feroz;

donde, aligerada de flotas, la mar Adriática

sostiene al blando eunuco y al zagal enamorado.

[...]

El león veneciano más imperial es la bestia alada que pintara Carpaccio en el Palacio Ducal, con una azucena junto a la pata delantera y una cola de metro y medio. La pareja más fea de leones se encuentra a los pies de la tumba de un embajador francés, en la iglesia de San Giobbe, cincelados por el escultor francés Perreau, coronados y con la lengua sobresaliendo ligeramente. El león más tonto se encuentra en los Jardines Públicos, procedente de la fachada de la Academia, y Minerva cabalga a mujeriegas sobre dicho ejemplar insignificante, con otra curiosidad anatómica en el casco: un búho con rodillas. El león más misterioso es el llamado león cangrejo, que se encuentra en un arco oscuro cerca de la iglesia de Sant’Aponal, y que no parece tanto un león como una especie de ser necrófago cubierto de plumas. El más modesto se encuentra en una columna en el exterior de San Nicolo dei Mendicoli; sostiene el libro de san Marcos entre las patas, pero no ha osado solicitar alas. El más directo está en un puente cerca de Santa Chiara, detrás del aparcamiento, donde unos peldaños que huelen a viejo bajan hasta el canal como unas escaleras de Dickens a la sombra del puente de Londres, y la desagradable bestia mira como Mrs. Grundy.

El león más patético es un ejemplar anciano que se encuentra en la empalizada del Palazzo Franchetti, junto al puente de la Academia, que lleva lánguidamente en la boca un cartel que dice “Labore”. El más desnutrido es un león alargado que hay en la fachada sur de la Basílica con tres o cuatro costillas que le sobresalen cruelmente por el pellejo. El más vistoso es el león alado de la columna de la Piazzetta, que tiene ágatas por ojos; se le estropearon las patas cuando Napoleón se lo llevó a París y le insertaron un libro limpiamente entre ellas cuando llegó a Venecia por primera vez procedente del pagano Oriente, convertido de basilisco salvaje en compañero del santo.

El más indeciso es el que se encuentra al pie de la estatua de Manin, en Campo Manin, y evidentemente, su creador no estaba seguro de si dichos carnívoros tenían pelo o plumas debajo de las alas (como dijo Ruskin a propósito de otro ejemplar chato que tenía pelo en las alas, “el estilo de su escultura no deja de ser interesante en varios aspectos más”). Los leones más seniles son los de la Dogana, que pierden los dientes lastimosamente y piden la pensión a gritos. Los más sufridos son los leones de pórfido de la Piazzatta dei Leoncini, al norte de la Basílica, que han sido utilizados por generaciones de niños venecianos como sustitutos de caballitos con balancín. Los leones más francos, los que más posibilidades tienen de triunfar, son los dos que se agachan, uno intrépido pero encadenado, el otro libre y tremendamente noble, bajo la elegante estatua ecuestre de Vittorio Emanuele, en la Riva degli Schiavoni.

El más enigmático es el león de abundante melena que hay a las puertas del Arsenal, y que tiene en la grupa unas runas nórdicas. El más seguro de sí es el león nuevo de la entrada de la escuela naval de Sant’Elena, que prohíbe la entrada a todo el mundo que no tenga un permiso especial del comandante. El más atlético mira sinuosamente más allá del dux Foscari en la Porta della Carta. El más amenazador está agazapado en la fachada de la Scuola di San Marco, con las patas sobresalientes, listo para saltar entre el mármol que le rodea. El que más reprocha mira hacia abajo desde la torre del reloj de la Piazza, más entristecido que enfadado, como si acabara de verte haciendo algo indigno debajo de la arcada. El más alegre… Pero vaya, ningún león veneciano es verdaderamente desagradable y las comparaciones son odiosas.

Proporcionan [los leones] al ambiente veneciano un elemento esencial, un elemento de obsesión chiflada pero afectiva. No es casualidad que en el centro del vasto Paraíso de Tintoretto, en el Palacio Ducal, el león de san Marcos esté cómoda y discretamente sentado, acurrucado junto a su amo en medio del frenesí que le rodea y discutiendo con el santo escribano, o eso pensó Mark Twain*, la ortografía correcta de una adjetivo."

*Sant Marc, el lleó i Venècia

De: Venecia, de Jan Morris. Traducción de Concha Cardeñoso. RBA. 2022. p.230

La manera de fer veneciana, segons Jan Morris

"Los venecianos modernos no son majestuosos. Son hogareños, provincianos, apegados, complacientes. Es una ciudad muy burguesa, en el fondo. Los venecianos han perdido el aplomo autoritario que da el poder y les gusta causar buena impresión. Hubo un tiempo en que reyes y pontífices se inclinaban ante el dux de Venecia, y Tiziano, el más arrogante pintor veneciano, consintió en una ocasión que el emperador Carlos V de España le recogiera el pincel que se le había caído por descuido. […]
A la veneciana es como se hacen las cosas correctamente y los venecianos casi siempre tienen razón. […] Muchas veces lo he comprendido muy bien, enfrebtada a los venecianos, que todo lo saben, porque los auténticos hijos de Venecia (y las hijas aún en mayor medida) están convencidos de que los oficios, las artes y las ciencias del mundo se propagan hacía el exterior en infinitas ondas concéntricas originadas en la plaza de San Marcos. Quien quiera escribir un libro, que consulte a un profesor veneciano. Quien quiera hacer un nudo con cuerda, que pregunte a un veneciano como se hace. Quien desee saber como se construye un puente, que observe el de Rialto.  Para aprender a hacer una taza de café, a enmarcar un cuadro, a disecar un pavo real, a redactar un tratado, a limpiarse los zapatos o a coserse un botón de una blusa, que consulte a la autoridad veneciana pertinente.
Las costumbres venecianas son el criterio de lo sensato y lo adecuado. […] “Es nuestra costumbre” en boca de un veneciano quiere decir no solo que lo veneciano es lo mejor, sino seguramente lo único."

De: Venecia, de Jan Morris. Traducción de Concha Cardeñoso. RBA. 2022. p.32

La llengua veneciana, segons Jan Morris

"Es cierto que los venecianos poseen una lengua propia, un dialecto rico y original que hasta hace poco, con el impacto del cine y la televisión, no había perdido vitalidad. Es una variedad poco vocalizada pero aspirada, con la vivez suficiente para que Goldoni la utilizara en algunas de sus mejores obras y suficientemente formal para ser la lengua oficial de la República de Venecia. Byron la llamó “un latín bastardo y dulce”. Las caras de los lingüistas que visitan Venecia son de puro aturdimiento cuando se enfrentan a ese híbrido espeluznante que deriva, en parte, del francés y del griego, y en parte, del árabe y del alemán, y seguramente, en parte también, de la lengua de Paflagonia…, todo ello envuelto en el delicado velo borroso de una dicción atropellada y cantarina. Muchas veces da la impresión de que no estén pronunciando ninguna palabra en particular, sino una sucesión mantecosa de consonantes enunciadas a medias. La lengua veneciana es muy aficionada a las equis y a las eses sonoras, además de pasar por alto la letra ele en la medida de lo posible, de modo que el italiano bello, por ejemplo, se convierte en beo. Existen al menos cuatro diccionarios bilingües de italiano-veneciano, en los que se puede comprobar que a veces la palabra veneciana no guarda el menor parecido con la italiana. “Tenedor” es forchetta en italiano, pero piron en veneciano. “Panadero”, en veneciano es pistor, no fornaio. “Reloj” es relozo, no orologio.  Los pronombres venecianos son mi, ti, lu, un vu, lori. Cuando decimos “tú eres” y los italianos, tu sei, los venecianos dicen ti ti xe. Lovo, en veneciano, significa primero “lobo” y, en segundo lugar, “pescado seco”.

Esta lengua característica y atractiva también es especialista en contracciones y distorsiones raras; las indicaciones callejeras de la ciudad, escritas todavía en muchos casos en la lengua vernácula, confunden a veces. Si, consultando la guía, buscas la iglesia de San Giovanni e Paolo, el indicador urbano lo llama San Zanipolo. La iglesia de Sant’Alvise estaba dedicada anteriormente a San Luis. Lo que los venecianos llaman San Stae es, en realidad, Sant’Eustachio. San Stin es Santo Stefano. Sant’Aponal es Sant’Apollinare.  El convento de Santa Maria di Nazareth, que sirvió como leprosería, empezó a llamarse San Lazzaretto hace tanto tiempo que así ha pasado a casi todos los idiomas de la tierra. Jamás llegué a descubrir a qué santo está dedicada la Fondamenta Sangiantoffetti, y tardé cierto tiempo en descubrir que el santo titular de San Zan Degolà era san Giovanni Decollato, san juan Decapitado. Y más inexplicable aún, los venecianos llaman a la iglesia de los santos Ermagora y Fortunato iglesia de San Marcuola, nombre que suelen soltar como si fuera lo más lógico y normal, y sin la menor aclaración. Es la costumbre, como dirían ellos."

De: Venecia, de Jan Morris. Traducción de Concha Cardeñoso. RBA. 2022. p.37

A l'entrada Petit glossari venecià trobarem algunes paraules pròpies del venecià.

Menjar, viure a Venècia

"Ciertamente, en mi opinión, cuanto más bajo desciende uno en la jerarquía de la cocina veneciana, más fácil es comer a gusto, hasta que por fin, dando la espalda a la crêpe suzette de los hoteles y a la avaricia noble de los restaurantes importantes, se encuentra uno en cualquier trattoria de los muelles comiendo un buen pescado de la laguna, aunque no tenga nombre, guarnecido con cangrejos pequeños y regado con una jarra de áspero vino blanco, todo ello reforzado con una refulgente torta de polenta, el pan tibio de maíz de los venecianos que, acompañando a una anguila, trucha o ración de atún, es un plato digno del dux.

Vivir en Venecia es uno de los grandes placeres que puede depararnos este mundo. Sin embargo, aunque a veces he sido indescriptiblemente feliz allí y otras me he quedado aturdida de admiración o ahíta del interés, maravilla y variedad de todo ello, jamás me he sentido en absoluto banal. Las actitudes orientales de los venecianos se contagian. Más de una vez, al ver un alegre grupo de turistas pasar flotando por el Gran Canal, cantando al son de un acordeón , intercambiando chanzas de vacaciones y brindando por las respectivas fortunas con tazas de vino tinto, he considerado mis reacciones meticulosamente y me he sorprendido a mí misma calculando cuánto les devolverían por los cascos."

De: Venecia, de Jan Morris. Traducción de Concha Cardeñoso. RBA. 2022. p.261

Els viatges d'Ibn Jubair

Ibn Jubair fou un geògraf, viatger i poeta andalusí; el seu llibre de viatges Rihla* és força conegut al món àrab. Neix el 1145 a València, possiblement a Xativa i mor a Alexandria el 1217 en el segon viatge.

Estudià a Xàtiva, i es traslladà després a Granada, on estudia l'Alcorà, segons el costum de l'època, els hadits, dret i literatura, i més tard es converteix en secretari de la cancelleria del governador almohade d'aqueixa ciutat, Abu-Saïd 'Utman b. 'Abd al-Munim, fill del califa almohade d'Al-Àndalus. Durant aquesta estada, va compondre molts poemes, però en 1182 va prendre la decisió de portar a terme la peregrinació a la Meca amb la finalitat d'expiar un pecat, suposadament obligat pel governador almohade de València que li proporciona set copes d'or (es diu que són les set copes de vi origen del pecat) per poder fer el viatge o com a resultat d'una crisi religiosa interior.

El viatge dura dos anys. Surt de granada el 4 de febrer de 1183  per anar a buscar el vaixell genovès que des de Ceuta parteix cap a Alexandria; retorna el 25 d'abril de 1185.

El nom complet de l'obra fruit del viatge és Taḏkira bi-akhbār can ittifāqāt al-asfār (Relacions sobre les notícies relatives als esdeveniments dels viatges); va ser molt difosa en diversos manuscrits i en citacions de fragments en altres obres, però no és impresa fins al XIX.

El text gairebe es pot considerar un dietari per les observacions precises que fa del temps i l'espai (com les primeres paraules del llibre on parla de l'inici del viatge). És destacable l'absència de temes meravelloses, a banda d'incloure alguns temes per raons ideologiques o religioses. Durant tota l'obra fa una descripció acurada de ciutats, de l'ambient social i especialment de la situació de les comunitats musulmanes.

L'edició en català de Pere Guixà del 2008 inclou un glossari, 2 mapes, algunes imatges en blanc i negre i 12 imatges en color de Maqamat al-Hariri, manuscrit del segle XII conservat a la Biblioteca Nacional de França a Paris; i a la introducció: edicions, fonts  bibliografia i material en xarxa.

*Els rihla són els llibres de viarge habitualment peregrinacions cap a La Meca

Els viatges d'Ibn Jubair

L'obra comença amb el detall cronològic de l'inici:

"La partida d’Àhmad Ibn Hassan i de Muhàmmad ibn Jubair des de Garnata [Granada], que Al·là la guardi, amb la intenció d’arribar al Hijaz beneït (que Al·là la servi amb la facilitat i la comoditat i l’acord del seu graciós ajut) va efectuar-se en la primera hora del dijous 8 del xawwal, corresponent a la nit del dia 3 del mes, no pas àrab, de febrer. Vam passar per Jayyan [Jaén] per a la resolució d’alguns assumptes. Després, la sortida d’allà va efectuar-se a primera hora del dilluns 19 del susdit mes de xawwal, coincidint amb el 14 del mateix mes de febrer."

En certs moments amb l'obra podem reviure monuments desapareguts, com el far d'Alexandria.

Alexandria i el seu far

"En primer lloc, hi ha la visió general de l’emplaçament de la ciutat i la vasta extensió de les seves construccions, fins a tal punt que nosaltres no hem vist cap ciutat de tan amples artèries, ni de més alts edificis, ni més excel·lent, ni de més grans multituds que aquesta. També els seus mercats són extremadament animats.

Una de les meravelles d’aquesta situació és que les seves construccions sota terra són tantes com les construccions que són al damunt, i més belles i més sòlides, ja que l’aigua del Nil passa, sota terra, per totes les cases i carrers. Els pous estan enfilats l’un al costat dels altres i es comuniquen interiorment.

[...]

Entre les seves meravelles, una de les més monumentals que hem vist és el far que Al·là, poderós i gran, va posar com a senyal per ls observadors i com a punt de referència exacta per als viatgers. Sense ell no trobaríem al mar la direcció idònia cap a la terra d’Alexandria.

És visible a més de setanta milles i la seva construcció, que és d’una bellesa extrema i d’una solidesa de dalt a baix, pugna amb el cel en altura i majestat. La descripció és insuficient per abastar-lo i la mirada renuncia a copsar-lo en la seva grandesa. La notícia que en podríem donar resulta ínfima, ja que l’espectacle que brinda a la vista és vastíssim. Nosaltres vam mesurar un dels seus quatre costats i, en relació amb això, vam trobar-hi cinquanta i escaig braçades. Es diu que la seva altura és de més de cent cinquanta alçades d’home. Pel que fa a l’interior, l’aspecte esparvera, com a conseqüència de l’amplitud de les escales i vestíbuls i el nombre d’estances; fins al punt que el visitant que hi penetra a les galeries s’hi pot perdre sense que s’ho proposi. Comptat i debatut, la paraula no pot aferrar-lo. Vulgui Al·là que mai no se separi de la doctrina de l’Islam i el conservi llargament!" (p. 62)

En altres moments trobem la descripció de monuments encara avui conservats.

Les piràmides, l’esfinx i el Nilòmetre

[A una nota a peu de pàgina, l’editor ens recorda que són sis i no set piràmides i que l’esfinx mira cap al Nil. La posició de l’esfinx la tenia present i em crida l’atenció quan llegeixo el text; el nombre de piràmides no, la veritat.]

"A la vora d’aquest pont nou hi ha les antigues piràmides, construccions meravelloses, espectacle extraordinari; són de forma quadrada com si fossin imposants tendes plantades que s’alzinen en l’aire, especialment dues que prenen el firmament. L’amplada d’una, des d’una de les cantonades a l’altra, és de tres-centes seixanta passes. Han estat aixecades amb enormes pedres tallades, ajuntades de forma impressionant en cohesió insòlita, sense que s’hagi fet sinó omplir els intersticis. A primer cop d’ull tenen les vores anguloses, encara que amb perill i treball; llavors es descobreix que aquestes vores presenten superficies planes ben amples. Si la gent de la terra volgués enderrocar-les, no ho podrien fer pas. No hi ha consens pel que fa al seu origen. Uns pensen que són tombes per Ad i els seus fills; d’altres pensen moltes altres coses. Comptat i debatut, ningú sap ben bé que són, llevat d’ Al·là, poderós i gran.

Una de les dues grans té una porta, per la qual es puja, que fa aproximadament la mida d’un home o més; s’hi penetra a una gran estança, l’amplada de la qual és de prop de cinquanta pams i la longitud això mateix. Al fons d’aquesta estança hi ha un llarg bloc de marbre balmat, semblant al que el poble anomena pica, que més aviat és una tomba, però Al·là ho sap millor.

Més enllà de la gran hi ha una piràmide, la dimensió de la qual d’un angle a l’altre és de cent quaranta passes. Per sota d’aquesta n’hi ha cinc menors, tres contigües i dues a prop seu, ben juntes. A la distància d’un llançament de fletxa d’aquesta piràmide, hi ha una estranya figura de pedra que s’alça com un minaret amb característiques humanes d’aspecte espaordidor, acarada cap a les piràmides i amb l’esquena cap al sud, indret per on discorre el Nil; se’l coneix com Abu-l-Ahwal (el Pare dels Terrors)." (p.75)

[...]

"A tocar hi ha el Nilòmetre, a través d’on s’avalua el creixent del riu en el moment de la inundació. És al mes de juny quan s’adverteix el seu començament, el seu punt màxim és a l’agost i la seva fi a principis del mes d’octubre. Aquest Nilòmetre és un pilar octogonal de marbre blanc que és un punt on l’aigua és estancada. Està dividit en vint-i-dos colzes, distribuïts en vint-i-quatre seccions anomenades dits. Quan segons la gent, el creixent del riu arriba fins als dinou colzes, llavors, segons ells, és l’any que més excel·leix, i el que se submergirà serà molt per la importància de la inundació. Segons ells, fa disset colzes, i això és el més bo del creixent.

El soldà té dret a l’impost quan al país d’Egipte sobrepassa setze colzes o més. La bona nova l’anuncia el vigilant del riu. El creixent es mesura per seccions dels colzes esmentats i en tenim coneixement diari, fins qua abasta el màxim i llavors s’atura. Si és inferior a setze colzes, no hi ha tribut per al soldà aquell any." (p.76)

I un esment a la ciutat de la pau, Bagdad; Takrit i Mossul. Fa anys de triste actualitat.

Descripció de la ciutat de la pau, Bagdad

"Que Déu Altíssim la conservi!

Bagdad és una antiga ciutat que continua sent la seu del califat abbàssida i centre de difusió de la doctrina de l’imam quarisi i halimi; però la gran majoria dels seus edificis han desaparegut i no en queda sinó el prestigi del seu nom. En comparació amb el que va ser, abans que les calamitats caiguessin damunt seu i que els ulls de la desgràcia es tornessin cap a ella. La seva aparença és com les restes borroses d’un campament, com els traços esborrats o la imatge d’un fantasma inert. No posseeix sinó bellesa que en detingui les mirades i que inviti els esperits inquiets a la despreocupació i a la contemplació. El riu Tigris corre entre la seva part oriental i la seva part occidental, semblant a un polit mirall entre les dues vores d’un marc o a un collaret harmoniosament disposat entre dues sines. La ciutat de Bagdad hi va a abeure, i no hi passa mai set. Es contempla en un brunyit mirall que no es rovella. La bellesa femenina es desenvolupa entre el seu aire i les seves aigües, i és per això que ostenta renom entre totes les ciutats, i així és coneguda i descrita. Cal, doncs, témer els desordres de les passions amoroses, sempre que Al·là ens en preservi.

Quant els seus habitants, amb prou feines n’hi ha que no fingeixin hipòcritament humilitat i que no abandonin la seva ànima a la vanitat i l’orgull. Per als qui no és d’ells, manifesten altivesa i menyspreu. Refusen les tradicions i les notícies transmeses per altres persones que no siguin ells mateixos. Cadascú imagina, persuadit interiorment, que el món sencer és poca cosa en comparació amb la seva ciutat, ja que ells, de tota la superfície habitada, no entén afecte sinó per allò seu. És com si no creguessin que per a Al.là hi ha d’altres països i d’altres adoradors fora d’ells." p.215

Descripció de la ciutat de Takrit

"Que el Déu Altíssim la guardi!

Takrit és una gran i espaiosa ciutat, ubicada en un vast camp obert, amb nombrosos mercats, moltes mesquites i densa població. La seva gent és millor que la de Bagdad pel seu caràcter i l’exactitud de les seves balances. El Tigris hi és al nord. Té una fortalesa inexpugnable prop de la riba del riu. La muralla que circumda la ciutat mostra signes de feblesa. Es troba entre les ciutats antigues i il·lustres." p.227

Descripció de la ciutat de Mossul

"Que Déu Altíssim la guardi!

Aquesta ciutat és antiga i gran, forta i majestuosa. Ha estat llarg el seu aliatge amb el temps. S’ha preparat per a la defensa en tant que preveu successos i controvèrsies. Les torres de la muralla gairebé s’ajunten en successió a causa de la proximitat de les unes amb les altres. A l’interior hi ha unes estances, amuntegades. La muralla volta la ciutat completament i aquestes estances s’han fet gracies a l’espessor de la construcció i la solidesa general. Els soldats troben aquí refugi i protecció; és una edificació guerrera que imposa.

[I contínua sobre la fortalesa, “el gran raval amb mesquites, banys, caravanserralls i mercats”. I en concret de la mesquita aljama diu: “Quant a la maqsura, fa pensar en les maqsures del paradís”.

I acaba:

Lloat sigui Al·là pels seus beneficiosos treballs i pel confort que ens ha lliurat. Que les seves benediccions siguin sobre el “Princep dels Missatgers i dels darrers”. Muhàmmad, el seu noble Missatger i el seu escollit sobre la seva família i sobre els seus companys, que van ser conduïts pel camí correcte mitjançant el seu guiatge. Que els salvi i que els honori.

La durada de la nostra absència, des de la nostra marxa de Granada fins al moment del nostre retorn, va ser de dos anys complets i tres mesos i mig.

Lloat sigui Al·là, Senyor de tot i de tots, de l’univers sencer, visible i invisible."

 

De: Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008

El viatge d'Egèria, primers llibres de viatge

Quan parlem d'una viatgera del segle IV hem de posar-ho en context. De fet no és l'única dona que viatja en aquella època, n'hi ha d'altres que també fan el viatge a Terra Santa (Pemènia, Sílvia, Fabiola, Paula, Melània la Vella, Melània la Jove, etc.*), però és aquesta la que ho deixa per escrit, cosa que fa que es consideri la seva obra com un dels primers llibres de viatges.

Quan es troba el text? "El 1884, a la biblioteca de la Fraternità del Laici, de la ciutat d’Arezzo, a la Toscana, Itàlia, l’erudit Gian Francesco Gamurrini descobria, en el Codex Aretinus VI, 3, del s. XI, un text llatí inèdit i desconegut que s’havia de convertir, en pocs anys, i encara un segle més tard, en l’objecte continuat d’estudi per parat, sobretot, de filòlegs i liturgistes."*

El manuscrit escrit en llatí vulgar Itinerarium també conegut com a Peregrinatio ad loca sancta (Peregrinació a Terra Santa) i traduit al català com Pelegrinatge*, és una carta llarga adreçada a les seves germanes. Amb un estil proper a la llengua parlada i amb una alta repetició de mots. Alguns estudiosos hi veuen una mostra d'estil propi, d'altres un estil èpic, i encara d'altres unes característiques de la literatura oral primitiva. Potser el text és un conglomerat de les tres hipòtesis. En gènere epistolar reforça un text planer i entenedor. Gènere epistolar que juntament amb el diari són habituals encara a la literatura de viatges. El text conservat comença amb l'arribada al Sinaí, Aràbia, Jerusalem, Mesopotàmia, Antioquia i arriba a Constantinobla.

Hi ha hagut diverses teories sobre l'autoria i el seu origen. Actualment s'accepta que és Egèria i que és d'origen galaic (Gallaecia, a Hispània). Alguns autors remarquen que és el primer llibre de viatges espanyol...

I qui era Egèria? S’ha escrit que podia ser abadessa d’una comunitat de monges. Ser monja, però no ho hem d'entendre com ho entenem ara, és possible que algunes dones visquessin en comunitat i que l'autora a causa de la seva ascendència tingués un paper important en la comunitat. Si més no, es podia tractar d'una dama piadosa de l'alta societat.

Era, doncs, una dona de bona posició social que en cap moment del viatge no té problemes econòmics; no viatja sola, ho fa amb un seguici nombrós. Però cap d'aquests fets treu mèrit al fet de viatjar, les ganes de conèixer els llocs sagrats, de comunicar-se amb la gent que troba i amb la constància en descriure el seu viatge.

El text té interès des de diferents punts de vista -filològic, històric, litúrgic, etc.-; però també és veritat que per al lector aficionat a la literatura de viatges i no especialista en un camp de coneixements concret pot ser una lectura curiosa, més que no pas apassionant.

Traduït a dotze llengües, algunes amb diverses versions; la primera traducció va ser al rus el 1889 i al català el 1986.

Des de Constantinobla escriu el text i tanca el viatge. Podem comparar la versió de l'ùltim paràgraf en català i dues versions en castellà.

Versió de Sebastià Janeras*
"Des d’aquí, senyores meves i llum meva, mentre estava escrivint això a la vostra caritat, ja tenia la intenció d’arribar fins a l’Àsia, és a dir, a Efes, per tal de pregar al martyrium del sant i benaurat apòstol Joan. I si després d’això encara sóc viva i puc conèixer altres llocs, o bé ho explicaré a la vostra caritat de viva veu, si Déu es digna de concedir-m’ho, o bé, si una altra idea em ve a l’esperit, us ho comunicaré per escrit. Quant a vosaltres, senyores meves i llum meva, digneu-vos, almenys, recordar-vos de mi, tant si encara sóc en el cos com si ja sóc fora del cos."

Versió de Manuel Rodríguez**

"Desde aquí, señoras mías, luz de mis ojos, mientras que escribía para vuestra caridad, (os diré) que tenía el propósito de acercarme a Asia, en nombre de Cristo, Dios nuestro, quiero decir a Éfeso, al sepulcro del santo y beato apóstol Juan, para hacer oración. Si, después de todo esto, sigo viva, si logro conocer personalmente algunos lugares más y si Dios se digna concedérmelo, procuraré contarlo a vuestra caridad, y os relataré tanto lo que conserve en la memoria, como lo que llevo escrito. Entretanto, vosotras, señoras, luz mía, procurad acordaros de mí, tanto si estoy viva, como si estoy muerta”.

Versió de Carlos Pascual***

"Desde este lugar, señoras mías, luz de mi vida, mientras despachaba estas letras a vuestra caridad, ya abrigaba el proposito de, en nombre de Cristo nuestro Señor, viajar hasta el Asia, concrtamente a Éfeso, para venerar el sepulcro del santo y bienaventurado apóstol Juan. Ahora bien, si después de eso sigo con vida, si puedo llegar a conocer otros lugares, yo misma en persona, si Dios se digna otorgármelo, daré cumplida cuenta a vuestra caridad; o bien, si otros planes se apoderan de mi ánimo, os lo haré conocer a través de misivas.

Por vuestra parte, señoras mías, luz de mi vida, dignáos tenerme en vuestra memoria, tanto si continúo dentro de mi cuerpo como si, por fin, lo hubiera abandonado."

*Versió de Sebastià Janeras (EGÈRIA. Sebastià Janeras (ed). Pelegrinatge. Fundació Bernat Metge, 1986.)

**Versió en línia de Manuel Rodríguez Merino (https://archive.org/details/itinerario-o-peregrinacion-de-egeria-traduccion-introduccion-y-notas-manuel-dominguez-merino/page/16/mode/2up?view=theater)

***Versió de Carlos Pascual Gil (El viaje de Egeria. Edición de Carlos Pascual Gil. Editorial Laertes. 1994)

Els yàmana i el "Yaghan Dictionary" de Thomas Bridges

"Thomas Bridges acuñó la palabra “yaghán” inspirándose en un lugar llamado Yagha. Los indios se llamaban a sí mismo “yámana”. Utilizado como verbo, yámana significa “vivir, respirar, ser feliz, recuperarse de la enfermedad o estar en sus cabales”. Como sustantivo significa “persona”, por oposición a los animales. Una mano acompañada por el sufijo yámana era una mano humana, una mano tendida en señal de amistad, por oposición a la garra mortífera."

"Los yaghanes eran nómadas por naturaleza, aunque rara vez iban lejos. El etnógrafo padre Martín Gusinde escribió: “Se parecen a nerviosas aves de paso, que se sienten dichosas y gozan de paz interior solo cuando están en movimiento”. Y su lengua refleja la obsesión propia de los marinos por el tiempo y el espacio. Porque, si bien no contaban hasta 5, definían los puntos cardinales con especificaciones minuciosas y detectaban los cambios estacionales como un cronómetro de alta precisión."

"El joven Thomas Bridges había tenido el oído y la paciencia necesarios para pasar mucho tiempo en compañía de un indio llamado George Okkoko y dominar la lengua de la que Darwin se había burlado. Para su sorpresa, descubrió una complejidad sintáctica y un vocabulario que nadie había sospechado que pudieran existir en un pueblo “primitivo”. A los 18 años resolvió compilar un diccionario que lo ayudara a “inculcarles, a mi satisfacción y de manera convincente, el amor de Jesús”. Esta tarea gigantesca distaba de estar completa cuando falleció en 1898. Había recogido unas 32000 palabras sin haber empezado a agotar la reserva de expresión de los indios."

"El Dictionary sobrevivió a los indios y se convirtió en un monumento a su memoria. Yo he ojeado el manuscrito original de Bridges en el Museo Británico y me complace imaginar cómo el clérigo, con los ojos enrojecidos altas horas de la noche, llenaba con su letra muy fina el volumen de guardas estriadas azules, mientras el viento ululaba sobre la casa. Sabemos que desesperaba de encontrar en aquel laberinto de palabras concretas el vocabulario apropiado para expresar los conceptos abstractos del Evangelio. Sabemos también que no toleraba la superstición de los indígenas y que nunca intentó comprenderla: el asesinato de sus colegas estaba demasiado próximo. Los indios detectaron esta veta de intolerancia y le ocultaron sus convicciones más íntimas."

"El dilema de Bridges es muy común. Al comprobar que las lenguas “primitivas” eran pobres en palabras destinadas a expresar conceptos morales, muchas personas supusieron que dichos conceptos no existían. Pero las nociones de “bueno” y “malo”, esenciales para el pensamiento occidental, carecen de sentido si no están implantadas en elementos concretos. Los primeros individuos que hablaron una lengua cogieron la materia prima de su entorno y la cohesionaron en metáforas para sugerir ideas abstractas. La lengua yaghana – y por inferencia todas las otras- actúa como un sistema de navegación. Los objetos dotados de nombre son los puntos fijos, alineados o comparados, que permiten que la persona que habla planee su próximo movimiento. Si Bridges hubiera descubierto la gama de metáforas yaghanas nunca habría completado su obra. Sin embargo, lo que ha perdurado nos permite resucitar la claridad del pensamiento yaghán."

"Los verbos ocupan el primer lugar en esta lengua. Los yaghanes tenían un verbo dramático para captar cada contracción de los músculos, cada acción posible de la naturaleza o el hombre. El verbo iya significa “amarrar tu canoa a una franja de algas”; okon, “dormir en una canoa flotante” (muy distinto de dormir en una choza, o en la playa, o con la esposa); ukmona, “arrojar tu lanza contra un cardumen de peces sin apuntar a ninguno en particular”; uejna, “estar sujeto a moverse fácilmente como un hueso roto o la hoja de un cuchillo”, “deambular, o vagar, como un niño sin hogar o extraviado”, “estar sujeto pero móvil, como un ojo o un hueso en su cavidad”, “mecerse moverse o viajar”, o, sencillamente, “existir o ser”. "

"Comparados con los verbos, otros elementos del lenguaje pasan a ocupar un lugar secundario. Los sustantivos cuelgan de sus raíces verbales. La palabra que significa “esqueleto” deriva de “roer a fondo”. Aiapi significa “traer un tipo especial de lanza y colocarla en una canoa lista para la caza”; aizpux es el animal cazado y, por tanto, la “nutria marina”."

"Los estratos de asociaciones metafóricas que configuraban su estructura mental, sujetaban a los indios a su terruño con lazos indisolubles. El territorio de la tribu, por muy inhóspito que fuese, era siempre un paraíso inmejorable. Por el contrario, el mundo exterior era el infierno y sus habitantes estaban a la altura de las bestias."

A: En la Patagonia, de Bruce Chatwin. Traducció d'Eduardo Goligorsky. Ediciones Península. 2014 (capítol 64)

A la Biblioteca Patagónica trobem el diccionari escanejat* de Bridges i altres documents antics sobre el territori. Al diccionari hi ha la traducció de l'anglès del Prefaci on presenta algunes característiques de la llengua Yagán. Per exemple la manca de termes generals per designar "fulles", "peix" o "ocells"; varietat d'adverbis de lloc; moltes paraules compostes i gran nombre d'afixos i prefixos; la utilització de només els tres primers numerals: un, dos, tres (ɯcwɞli, Cumbi̜bi, Mútɑn); etc.

A la part que la pàgina web anomena “Narraciones originales de tiempos pasados”, hi trobem documents originals -textos, en anglès i espanyol, i fotografies- d’expedicions, naufragis o comerços, entre d’altres. Entre els documents un petit vocabulari fet per Giacomo Bove en un viatge a la Terra del Foc al voltant de 1880: Mare: Dabí; Casa: Ai-car; Terra: Tün; etc.

*Yahgan Dictionary : Language of the Yamana people of Tierra del Fuego. Manuscript of Rev. Thomas Bridges (later annotations by Rev. John Williams), dated 1865 (https://patlibros.org/yam/pref-esp.php)

Com troba Palerm Ibn Jubair

Vet aquí, en aquestes illes, la mare de la vida ciutadana, que reuneix dues belleses: riquesa i esplendor. Té la bellesa que pots desitjar per a l’estat interior o per a la vista, i per procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seves places i espais sorgeix tota com un jardí. Les seves artèries i carrers vastos encanten les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit; de naturalesa admirable, és erigida a l’estil cordovès; tots els seus edificis són de pedra tallada anomenada kaddan (tova). Un riu d’aigües vives la creua i quatre fonts corren pel seu costat. Les coses d’aquest món s’han guarnit allà per al seu rei, i ell l’ha escollit com a capital del seu regne franc. Que Al·là la destrueixi! Els seus alcàssers estan disposats ordenadament sobre el pit de la ciutat com collarets a les gorges de joves amb pits rodons i formats. Als seus jardins i hipòdroms s’hi combinen plaers i jocs. Quantes estances privades i estanys, miradors i torretes posseeix allà el rei sense habitar-los! Quants convents d’adornats edificis, els monjos dels quals gaudeixen d’amplis censos i quantes esglésies, les creus de les quals han estat treballades en or i plata, no posseeix en els seus barris! Que Al·là vulgui aviat corregir la sort d’aquesta illa, restablir-la com a lloc per a la fe i transferir-la del temor a la seguretat, mitjançant el seu poder, ja que és totpoderós en allò que desitja.

[...]

Entre les coses més extraordinàries dels infidels que hàgim vist, hi ha l’església anomenada l’Església d’Antioquia. La vam veure el dia de la Nativitat de Crist, que és per a ells un dia de festa grossa. Homes i dones havien acudit allà en massa. La seva arquitectura ens va oferir un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que és obligat de resoldre que és la més meravellosa de les obres d’aquest món.

[...]

En aquesta ciutat l’abillament de les cristianes és el mateix que el vestit de les dones musulmanes. Van a la festa vestint roba de seda brodada d’or, envoltades amb mantells magnífics, cobertes amb vels de colors variats; calçades amb botins ornats d’or, gallegen anant a les seves esglésies i portant conjunts engalanats de les dones dels musulmans: joies, tints i perfums. I com a joc literari, recordem el vers del poeta:

Si algú entra un dia a l’església

ha de trobar-hi cérvols i gaseles.

Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008. p.308

Cordó de perles sobre les lamentacions dels germans del temps, d'Ibn Jubair

Ibn Jubair va escriure uns 300 poemes o petits textos en prosa recollits en aquest Cordó de perles sobre les lamentacions dels germans del temps. "Llarga absència"* l'inclou Francesc Espinet a la introducció d'Els viatges d'Ibn Jubair; també inclou alguns versos més d'altres poetes. Els altres dos poemes** -"Nostàlgia del viatger" i "Un consell"- són al llibre de Josep Piera Trobadors amb turbant.Diwan andalusí.

Diwan: col·lecció de poemes a la cultura islàmica.]

Llarga absència

Llarga absència i pena d'amor.
Per déu n'és difícil de suportar!
A tu t'ho explico, ja que t'he trobat
A qui millor podria contar-ho!
Tinc a Granada una mestressa
I he quedat hostatge de les seves mans.
Quan em vaig acomiadar estava afligida
i em mostrava part del que sentia.
Si haguessis vist la rosada dels seus ulls de narcís
rodant per la rosa de les seves galtes
hauries vist perles sobre cornalina.

Nostàlgia del viatger

Sent gran nostàlgia per l'ândalus,

el país dels meus desitjos,

allà on l'aigua i el foc s'ajunten.

En la nit, els cims de les serres semblen

unes mans que supliquen els estels.

Com no puc anar-hi per terra, 

per la mar m'hi du un vaixell.

L'escuma que la carena de la nau alça

és com l'alba sobre la nit

que s'acaba. Tirant dels dòcils ramals,

el vent governa la nau. I, si no em fes por

aixecar una tempesta, l'ardent nostàlgia

que sent hi afegiria per espentar-la.

¿Cau prop l'indret on l'enyor em porta,

on els delers es feien reals i on amb plaer

ens divertíem alegres entre joies i delits?

¿Tornaran mai aquells temps quan la vida

era més dolça al tast que la mel? Tant de bo

pogués saber si les meues esperances són inútils

o, si a força d'esperar, la sort les farà reals!

Un consell

No t'allunyes mai del teu país

i tin sempre present el teu destí.

La rama en flor lentament es marceix

si de colp li tallen les arrels.

*Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008

**Trobadors amb turbant. Diwan andalusí, de Josep Piera. Edicions de 1984. p. 99 i 100