A València, d'Ibn Amira

Ibn Amira (València, 1186 - Tunis, 1259)

A València

¿Què tens als ulls que no paren de plorar?
¿Què té el teu cor, que ja no troba assossec?
¿Pateixes la ferida d'una bella que ha marxat?
¿És la joventut perduda que torna com un miratge?
¿O és el temps que ha dut dolors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
¿Què en faran dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella, amb tants jardins i el seu riu,
que totes les nits tenien un dolç perfum de narcís.

Josep Piera, Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Edicions de 1984. 2017 

Barcelona - València

Un seient de quatre amb la tauleta al mig, quan arribo no hi ha ningú més assegut. Una a una ariben unes noies unes se saluden i presenten alguna altra; estan contentes i fan un enrenou notable en el silenci del vagó a les set del matí.

A mida que passa l’estona s’estableix una conversa a sis bandes, i,  tot i que no m’interessa –que haig de dir-, m’absorveix i no em deixa concentrar en els papers que porto per a la reunió.

Sis noies, de les quals només es coneixen un parell, que fan d’hostesses d’actes –d”eventos”  que en diuen ara- ; sembla que la majoria d’actes és fer promoció de venda de tabac en estancs de dues marques de tabac americà. Treballen en agències diferents i avui van a un acte conjunt a València.

Una d’elles treu un mirallet i unes pinces i s’arregla –no sé ben bé què- unes celles gairebé inexistents. El mirallet i l’estri passa d’una a l’altra, i a mi que segurament és a l’únic que li fa falta, no me l’ofereixen. Aquesta intimitat d’eines les fa arribar a les intimitats personals.

Dels documents passo al suplement de cultura de “La Vanguardia”.

Tenen entre 20 i 28 anys –confirmat per elles-; i són altes i primes, massa primes per al meu gust. Van vestides informals, però porten la roba de mudar a la maleta. Expliquen anecdotes de la roba que han de portar, del mal de peus de cada tarda, dels amos dels estancs, dels clients, joves, grans, pesats..., dels barris de Barcelona.

Tres de les noies tenen novio; dues d’elles es porten 10 i 12 anys. Una aguanta la filla del nnovio i, a més a méstambé un gos. L’altra  reconeix que es discuteixen continuament per qualsevol cosa, però són feliços així. La tercera, la més jove, diu que només es porten uns mesos i fa dos anys que són novios; no es discuteixen mai i ara van a viure junts; diu que el noi es bo, treballador, que neteja –més que ella- i que és molt guapo. No sé si és important l’ordre de les característiques, però sembla que les quatre juntes són decisives. Una quarta noia es decideix a parlar i diu que està separada i que té un nen de set anys; diu que ella encara no ha trobat un home així. Les altres dues no diuen res.

Quan estem a punt de baixar comenten que han parlat massa que els veïns quedararem tranquils; faig veure que no va per mi. Les tres que compartíem seient em miren, sóc el seu veí, i se m’escapa un somriure, jo també baixo.

De les lectures només recordo Donald Evans, un artista que s’inventa països i dibuixa les respectives sèries filatèliques. De fet tots ens inventem països per viure-hi, només ens falten les sèries filatèliques.

Tomba d'Ausias March a la catedral de València

davant de la tomba d'Ausias March

ossos i pensaments,
esquelets i poesies,
freixures i sentiments;
pa nostre de cada dia.



retret al mestre

en un racó, mestre Ausias,
guardo tots els pensaments,
no sé pas si tu podries
empassar-te'ls cada dia
i parlar només del temps.