Alexandra David-Néel

« Il y a trois façons de vivre : Par les sens, par la raison ou l’esprit et par le sentiment… Je suis ce qui fut, ce qui est et ce qui sera et nul n’a jamais levé mon voile… » 

Alexandra David Néel

Alexandra David-Neels, Tibet 1933. Preus museum

Descobreixo un personatge real en un petit escenari de París, Alexandra David-Néel.  Una dona forta, lliure i independent. La seva biografia diu que va ser successivament o simultaneament orientalista, cantant d'òpera, periodista, exploradora, anarquista, espiritualista, budista i escriptora.

Nascuda el 1868 a Saint-Mandé, als voltants de París. La gran aventura comença el 1911, als quaranta-un anys, quan deixa el seu marit i les comoditats i fa rumb a Àsia, fins a l'Himalaia i la ciutat de Lhasa.

Dominant i excèntica als ulls de la societat benpensant de l'època, s'endinsa en el misticisme i la sabiduria oriental.

Publica vint-i-set llibres de contingut divers: quaderns de viatge, novel·les, assajos sobre el budisme, etc.

A la seva mort deixa el seu fons a Digne-les-Bains, on es pot visitar casa seva Samten Dzong, residència de la reflexió, i conèixer la seva vida i obra.

Últims dies d'Alexandra David-Néel
Samadhi en el Sikkimi

Cementiri

Caminem entre les tombes. Ignoro els cartells que localitzen les tombes de personatges famosos; encara que es fa difícil no llegir, ni que sigui de passada, les làpides. Però una passejada d'aquesta mena desfà l'encís dels cementiris anònims, de morts anònims, vull dir.

Mitjanit a París

El carrer estret, rue de la Gaite, amb la lluminositat d'alguns llums vermells. L'enciam amanit amb mostassa. Els locals de massatges. Els bars xinesos. Els bars moderns. Els teatres amb els seus cartells i vestíbuls. Un teatre petit, el Petit Theatre Montparnasse, amb només dos actrius: l'escriptora, Alexandra David-Néel, que ha passat la vida a l'Himalaïa i la minyona. Un combinat. I el silenci del cementiri a l'altra banda de les cases.

Aéroport de Paris-Charles-de-Gaulle

És una francesa d'uns quaranta anys, alta i atractiva. Durant tot el trajecte -de Ho Chi Minh a París, moltes hores- ha portat una nena de mesos i de trets vietnamites als braços. Ha estat ocupada amb biberons, bolquers i plors. Quan arribem a París l'ajudem amb unes bosses. A la sala de la terminal hi ha un home que les està esperant. Les abraça; l'home i la dona ploren d'alegria. M'ofereixo per fer-los una fotografia. Quan els enquadro les mans em tremolen una mica.

Dos restaurants a París

A J li passen les adreces dos parisencs amics seus; J les passa a M; M les passa a C i a mi. Dos restaurants amb ambient parisenc i relativament pocs turistes; el menjar correcte.

Bouillon Charthier7 rue Faubourg Montmartre. 75004 París
Cafe Charbon109 rue Oberkampf. 7511 París

Musée du quai Branly

El dia és gris i plou de tant en tant. He estat moltes hores al museu. He dinat a la cafeteria; parelles de francesos d'edats diverses. Repasso els dibuixos que he fet a la llibreta del Tibet. Hi torno a entrar i refaig algunes sales. Passo la mà per parets de pell. Torno caminat a la residència. Abans paso una bona estona badant a la plaça Georges Pompidou. Fa fred.

Expolangues

Em trobo amb SG, el sociòleg, pixant després d’una taula rodona sobre les llengües romàniques; tothom hi ha parlat en francès. Mentre pixem, de cara a la paret de rajoles blanques, sento que diu alguna cosa semblant a: “Aquests francesos són l’hòstia! No ho entenen de cap de les maneres!” Li contesto: “Sí. No tenen remei”. De moment li sobta que contesti en català, però ho entoma i continuem comentant la qüestió. No deixa de ser un privilegi parlar amb el director del l’Institut d’Estudis Catalans, tot pixant. Ens passem una mica d’aigua per les mans i tornem als actes d’Expolangues.