Budapest Liszt Ferenc International Airport, de Budapest

 
 












Un cel gris, una terra grisa, una terminal grisa. Tots els passatgers caminem sota teuladetes per abaratir costos. Dies grisos.


El 1938 es planteja la creació d’un nou aeroport amb finalitats civils i militars. El disseny de l’arquitecte Károly Dávid jr. (1903-1973) plantejava la planta d’un gran avió. Les obres s’aturen amb la Segona guerra mundial; i un cop acabada la majoria dels edificis estan en ruïnes.
El 1947 es decideix reconstruir l’aeroport amb finalitats civils. I durant uns anys els vols queden gairebé restringits a Praga, Bucarest, Varsòvia i Sofia. Després de diverses ampliacions i de construir una nova terminal inaugurada el 1998, l’aeroport té, actualment, una gestió privada.

L'illa Margarida, segons Claudio Magris

"Baixem a l'illa Margarida, on, segons una dita, l'amor neix i s'acaba. El páthos d'aquesta caducitat del cor i dels sentits també té molt de novel.la hongaresa dels anys trenta, del comerç de llibres que es titulaven La dona més bonica de Budapest o Trobada a l'illa Margarida i s'adeien amb l'aura amorosa i estereotipada d'aquests parterres florits, parcs, hotels i pavellons belle époque, brolladors entre les roses. però aquesta seducció també pessigolleja l'ànima com un vell vals una mica andante, també és una petita promese de bonheur i provoca la melangia de tota reflexió sobre la joia. I que l'amor es pugui acabar sempre és un pensament que encongeix el cor, encara que estigui expressat en la tornada banal d'una cançoneta o d'una frase standard. Al vespre, al Matthias, un violonista zíngar toca la Pacsirta, l'alosa. Tot això és décor de començáment de segle, l'estil de la gentry desclassada que es complaïa amb música magiar i zíngara, que realment no era ni magiar ni zíngara. però la Pacsirta és una cancó maca, el violí la toca amb traça i, si més no, aquest vespre l'amor encara no s'ha acabat. Fins i tot un vespre qualsevol pot pasar que hi hagi vida de debò en la falsa."*

Des del costat de Buda veiem l'illa al capvespre. Des de la barca veiem l'illa que ja és gairebé de nit; la barcassa para al petit desembarcador, hi puja algú; entre les ombres algú corre; gairebé tot són ombres. L'amor neix i s'acaba, a l'illa Margarida i a qualsevol lloc. I aquest vespre no sabem on és l'amor. Però, és normal, gairebé tot són ombres.



* El Danubi, de Claudio Magris. p. 401

Un gelat a Budapest, de Claudio Magris

Budapest és la ciutat més bonica del Danubi; una autoposada en escena d'experts, com Viena, però amb una substància robusta i una vitalitat que la rival austríaca desconeix. Budapest produeix la sensació física de la capital, amb una noblesa de ciutat protagonista de la historia que imposa, malgrat el plany d'Ady per la vida magiar "grisa, de color de pols". Certament, el Budapest modern és una creació recent, ben diferent de la ciutat vuitcentista que, com escrivia Mikszáth, durant els anys quaranta del segle XIX, bevia vermut serbi i parlava alemany. la magnificència metropolitana de Budapest, que es basa en la sòlida realitat d'un creixement politicoeconòmic, també presenta la figura d'un il·lusionisme seductor, que l'art fotogràfic de Gyoörgy Klösz ha captat amb una lucidesa màgica. Si la Viena moderna imita el París del baró Haussmann, amb els seus grans bulevards, Budapest al seu torn imita aquest urbanisme vienès de segona mà, és la mimesi d'una mimesi; potser justament per això s'assembla a la poesía en l'accepció platònica, és un paisatge que no suggereix tant l'art com el sentit de l'art.

[...]

L'esplendor de Budapest és, en part, la contrapartida d'una ciutat que perd el carácter, una barreja de gegantisme i de glòria flamboyant, que correspon a l'aliança híbrida entre el capital hongarès i l'àguila dels Habsburg i que també es tradueix en l'eclecticisme historicista de l'arquitectura, per exemple en el vell Parlament o al Teatre de l'Òpera que va construir Miklós Ybl en estil renaixentista i en el nou Parlament goticobarroc d'Imre Steidl. La nova burgesia emprenedora, s'ha dit ben prou, volia construir-se un passat heràldic; volia enmascarar la metamorfosi febril i la tumultuosa expansió industrial de la ciutat, que feia que el districte setè fos abnomenat Chicago, sota una aparença de lleugeresa escumosa i, a mesura que el desenvolupament capitalista l'allunyava de la tradició, volia exhibir la condició de magiar al preu que fos.

[...]
El Danubi llisca ample, i el vent del vespre passa pels cafés a l'aire lliure com l'alè d'una vella Europa que potser ja està al marge del món i no produeix sinó que únicament consumeix historia, tal com Francesca ara mateix xucla amb la seva preciosa boca el gelat, asseguda a la pastisseria Gerbeaud, a la plaça Vörösmarty, i mira com passa la seva vida aclucant lleugerament els ulls sota les seves famoses celles, potser imperceptiblement arrufades pel fregadís fel temps. Europa també és aquest cafè, on ja no seuen els Administradors Delegats de l'esperit del Món, sinó a tot estirar els funcionaris d'alguna filial subalterna, que no preñen decisions sinó que les executen, i alguna bella senyora que fa malparlar.
[...]

El Danubi, de Claudio Magris. p.386

Budapest, l'exili, la literatura i la vida, segons Sándor Márai

O més ben dit, la vida, la literatura, Budapest i l'exili omplen els textos dels dietaris dels últims anys de la seva vida. Uns dietaris cada cop més curts, més desesperats, més propers al final. Budapest és un record que a mida que moren els membres de la seva familia, els seus companys literaris de generació deixa de tenir sentit. Sap que l'aura d'altre temps, l'exiliar no la retroba mai.


Dietaris 1984-1989

1984

6 de juny
Avui fa quaranta anys, el dia D. La casa i el pis de Buda encara eren dempeus. Nosaltres, a Léanyfalu. Tres mesos més tard, tot estava destruït. També una forma de vida, la pèrdua de la qual no lamento. Després, tres anys a Budapest, i finalment l’emigració. Trenta-sis anys a Nàpols, Nova York, Salern, Califòrnia. Mitja vida. El que encara volia escriure, en termes generals, ho he escrit. Ara, mig cec, ranquejant, sense grans escarafalls, el final. (p. 35)

20 de juny
Cada nit, poesia hongaresa. I textos d’història de la literatura. A totes les èpoques, la literatura hongaresa ha fet un esforç sorprenent. (p. 36)

29 de juny
Una vella agenda telefònica. Només hi trobo el nom de tres persones vives, la resta es va mudar molt lluny i no van deixar cap adreça; són mortes (p. 38)

1985

12 de gener
La vida és quelcom fortuït, sense sentit ni finalitat. La mort és la conseqüència d’aquest fet fortuït, també sense sentit ni finalitat. (p. 72)

15 de febrer
Trobo a faltar molt en Gábor. “Germà” és un concepte tenebrós, com tot allò que es forma a partir de les relacions de consanguinitat. Però trobo a faltar molt l’home amb qui tenia la relació personal més estreta d’entre tots els que eren a casa. Ja no hi ha ningú a Budapest amb mi qui em lliguin records personals. I l’enyoro perquè ell va ser “el lector”; el lector fiable, que llegia seriosament i amb consciència. Per tot això, l’enyoro. (p. 77)

28 d’abril
“Cada dia pujo al vaixell de la mort”, diu sant Pau. I així és, paraula per paraula, dia rere dia. La mort és ben a tocar, en puc notar l’alè, me n’arriba la flaire. I no és esgarrifós, és més aviat tranquil.litzador. (p. 85)

1986

7 de març
A la nit m’arriba el text a través de la hotline: com es comet un suïcidi. El millor és fer-ho amb la pistola, encara que tampoc no és cent per cent segur. ¿A la boca o a la templa? ¿I com s’agafa l’arma?  (És sobre la tauleta de nit). ¿El més segur és ajaure’s amb la boca oberta, o bé...? Les respostes són frases completes, com extretes d’un discurs, amb un contingut precís.  (p. 130)

30 de juliol
A Budapest ens ha deixat l’escriptor de vuitanta-quatre anys Endre Illés. Rebo la notícia des de l’oceà Pacífic com un dels darrers condemnats a mort que esperen l’execució al soterrani de la Conciergerie. Dels meus companys de generació ja no en queda cap al país, i amb prou feines a l’estranger; només jo espero el meu torn. (p. 148)

28 de novembre
Al matí una trucada d’Europa. Ha mort el meu germà Géza.
Durant els darrers catorze mesos, abans i després de la mort de Lola, la meva vida s’ha anat buidant: se n’ha anat la Lola, poc abans ho van fer la meva germana Kató i el meu germà Gábor, i ara en Géza. Ja sóc a la rereguarda, no queda viu cap dels meus familiars directes. No se n’han anat, tan sols han seguit endavant, i a la corrua jo els vaig al darrere. És com una epidèmia. Sí, una epidèmia dels temps...
En Géza era un director de cinema amb talent. Era un exiliat. Fa un any va tornar a Hongria. A morir-hi
O potser l’ha mort el retorn.
A la literatura de l’exili (no tan sols a l’hongaresa, també a la clàssica) li manca una confessió sincera de l’emigrant retornat. Aquest potser retroba un país, o una ciutat, o el passadís de casa, però mai allò que l’ha fet tornar: l’aura d’altre temps. Transita per un lloc estrany que li és familiar; respira, però s’ofega. Això és el que vaig voler descriure quaranta anys enrere a la rereguarda.
L’emigrant que no torna a casa és tan grotesc com l’estilita que s’arrauleix al capdamunt de la seva columna i espera que els corbs l’alimentin. (p.152)

1987

26 de gener
Un vers de Shakespeare: “Perquè quins somnis vénen a la mort...”. A la vida també hi ha somnis paorosos. de vegades m’espanta anar a dormir. (p. 156)  

1988

4 de febrer
Fa dos anys que no escric res, ni tan sols anotacions al diari. Únicament cartes, breus i només quan és estrictament necessari. No trobo a faltar ningú. Ni rés.

28 de març
La mort no és cap problema. Morir sí. (p. 173)

1989

15 de gener
Espero l’ordre d’incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora.

A: Dietaris 1984-1989, de Sándor Márai. Traducció de Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Editorial Empúries