Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lisboa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lisboa. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de juny del 2025

Aos jacarandás de Lisboa

Ara que les acàcies de la plaça Molina han florit -en algun moment he pensat que eren jacarandes-, un record per a les jacarandás de Lisboa.


Aos jacarandás de Lisboa

São eles que anunciam o verão.
Não sei doutra glória, doutro
paraíso: à sua entrada os jacarandás
estão em flor, um de cada lado.
E um sorriso, tranquila morada,
à minha espera.
O espaço a toda a roda
multiplica os seus espelhos, abre
varandas para o mar.
É como nos sonhos mais pueris:
posso voar quase rente
às nuvens altas –irmão dos pássaros –,
perder-me no ar.


Eugénio de Andrade, a Os Sulcos da Sede, 2001


dimarts, 31 de maig del 2016

El far del Cabo da Roca


Passo pel teu costat. Hi voldria parar i passejar. Arribar fins arran de mar, és un dir. I esperar que el sol es pongui i que no hi quedi ningú. I llavors mirar fins on arriba el raig de llum. I no pensar que el mar és negre, i buit i que fa por. Dormir arrecerat al costat d'una paret. I despertar amb la roba humida i el gust del mar a la boca.

dilluns, 30 de maig del 2016

Vocabulari bàsic


Si pots demanar una bica, o un cafè pringado, o meia de leite o un galao, ja tens molta feina feta!

dilluns, 16 de maig del 2016

Lisboa, llàstima que...

 A l'avió de tornada una dona gran molt arreglada, comenta a la companya de seient:

-És la ciutat més bruta, deixada i feta malbé que he vist mai. És una llàstima que sigui tan bonica.


dilluns, 25 d’abril del 2016

Aeroport de Lisboa



Quan arribo per primer cop, penso que el cel és molt gris, i el riu i la ciutat.

dilluns, 18 d’abril del 2016

Edicions Cotovia i ContraNatura


A la rua Nova da Trindade, cantonada Travessa João de Deus, a pocs metres de la Cervejeria Trindade, hi ha el local d'Edicions Cotovia. A l'aparador llibre publicats: Grosso Modo de Jacinto Lucas Pires, Seis contos morais d'Eric Rohmer, o el llibre de Vida: Variações de Bénédicte Houart i d'altres. Al costat, com qui diu porta per porta, ContraNatura "tornamos reais a tuas fantasias". Sembla fet a posta; els plaers a tocar l'un de l'altre. Un home que passeja amunt i avall pel carrer demana foc i una cigarreta, en aquest ordre, a la noia encarregada de ContraNatura. Les Edicions Cotovia tanca els dies de festa.

 Ja a Barcelona trobo diversos poemes de Bénédicte Houart:

Quando quero morrer pinto 
as unhas de verniz 
azul turquesa 
made in china
não há nada de metafísico nisto, 
pois não 
pois sim
graças a deus, a acetona 
adia a questão para 
outro dia.

(A: Vida: Variações II, de Bénédicte Houart. Cotovia 2011)

Una altra manera de continuar el viatge.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Sopar al Café Beira Gare



Sha fet fosc de cop. I plou una mica. Puc veure l'entrada de l'estació. Passa gent amb paraigües. Sopo sol en una taula petita. A la barra hi ha un embolic que acaba en una petita discussió. A les taules de fora del bar sembla que facin algun tripijoc d'anar per casa. Torno a l'hotel sota una pluja freda i suau.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Flors seques


Baixant del castell de Sant Jorge per la rua de Concienciao, un aparador amb unes flors seques em crida l'atenció. Potser és un botiga de roba vintage com d'altres que hi ha al Barrio Alto. És l'aparador de la Funerária Gil, fumdada em 1873. Experiència contrastastada, penso jo.


diumenge, 10 d’abril del 2016

Taverna Imperial

Mentre esmorzo a la Taverna Imperial, m'arribo un correu electrònic que em diu que hauré de treballar 57 dies l'any. Gràcies Taverna Imperial.

Microcosmos de Magris

Amb la maleta tancada, a l'últim minut, agafo el Microcosmos de Claudio Magris. El món i la seva complexitat. Una lectura edificant, com qui diu!

dimecres, 2 de setembre del 2015

Visions de ciutats diverses d'Evelyn Waugh


El Caire
Las pirámides estaban a cuatrocientos metros, impresionantes por su volumen y su reputación. Vivir al lado de unos monumentos tan famosos me producía una sensación extraña. era como estar en un restaurante con el príncipe de Gales en la mesa vecina, uno fingía no darse cuenta, mientras no dejaba de mirar furtivamente para ver si seguían allí. .../... Las pirámides son menos impresionantes cuando se ven de cerca. Son hermosas vistas des de el parapeto de la ciudadela de El Cairo, desde donde se abarcan los cinco grupos de pirámides que se alzan en el nítido borde del valle del Nilo, pero, cuando uno se acerca, observa que de la superfície original sólo se conservan algunos fragmentos, y ahora el conjunto da la impresión de unos enormes montones de piedras en lugar de edificios. La Esfinge es una composición mal proporcionada, cuyo atractivo estético es insignificante, y su valor dramático ha disminuidoconsiderablement dede que desenterraron su base.Las mutilaciones de la cara le dan cierto interés. Si uno tropezara de improviso con ella en una región inexplorada, estaría justificado que mostrara un ligero entusiasmo, pero com escultura no está en modo alguno a la altura de su fama.
.../...
Lo impartatnte a retener de las obras de arte egipcias, y que no parece ser apreciado casi nunca por los turistas o los arqueólogos, es que reaqlmente son obras de arte.


Mallorca
La travesía hasta Mallorca, donde pasamos el dís siguiente, fue desagradable. He oído a varias personas expresarse con mucha elocuencia acerca del encanto de esa isla, pero debo confesar que me decepcionó.

Barcelona

Navegamos a lo largo de la costa durante toda la mañana, mientras un catalán encantador con el que había trabado conversación señalaba con mucha ilusión las fincas veraniegas de sus amigos y parientes, y llegamos a Barcelona a las dos en punto de la tarde.En la entyrada del puerto y a lo largo del rompeolas había una flota de balsas, de las que pendían ristras de mejillones que engordaban con las aguas residuales. Atracamos a lo largo del muelle en la dársena interior.

Málaga
En la avenida principal de la ciudadhabía dos o tres clubes, pero eran similares a cafés, su interior visible desde la calle, con sólo una barandilla baja entre los transeúntes y los miembros, unos hombres robustos, de aspecto apacible, que se pasan el día sentados en butacas, fumando cigarros baratos y contemplando el tráfico. Sin duda, esa es una institución habitual en Andalucía. Era nueva para mí, y me pareció notable y digna de elogio.

Sevilla
Ahora me parece impertinente escribir demasiado acerca de Sevilla. Desde luego, es una de las ciudades más maravillosas que jamás he visto, y sólo mi desconfianza generalizada hacia los superlativos me impide decir que es la más encantadora. Se me ocurren muchas que tienen elementos sugestivos, pero ninguna dotada de la misma amabilidad y refinamiento combinados con actividad y buen sentido. Parece evitar toda clase de vulgaridad, incluida la de la belleza profesional.

Lisboa
-Lisboa no me parece tan bonita como creía- observó uno de mis amigos suecos cuando, apoyados en la barandilla, veíamos desaparecer las luces del puerto a nuestras espaldas.
Había sufrido fuertes pérdidas en el casino, y creo que eso le había amargado. Para mí Lisboa había sido una sorpresa muy agradable. No hay ninguna ciudad europea de cierta antigüedad sobre la que uno oiga hablar tan poco. No conozco prácticamente a nadie que haya estado allí ni siquiera un día. Y, sin embargo, es muy accesible y tiene una história románticay honorable íntimamente ligada, si eso es hoy en día una recomendación, a la nuestra. El estilo de su arquitectura es único y sus habitantes poseen marcadas peculiaridades raciales.


D'Etiquetas. Viaje por el Mediterráneo, d'Evelyn Waugh. Altaïr viajes. Ediciones Península.

dimarts, 27 de maig del 2014

Paraules de José Saramago per a Lisboa

Paraules per a una ciutat

Hi va haver un temps en què Lisboa no tenia aquest nom. En deien Olisipo quan els romans van arribar, Olissibona quan la van prendre els moros, que de seguida van passar a dir-ne Aschbouna, potser perquè no sabien pronunciar la paraula bàrbara. Quan, el 1147, després d’un setge de tres mesos, els moros van ser vençuts el nom de la ciutat no va canviar de seguida: si aquell que havia de ser el nostre primer rei va enviar una carta a la família per anunciar el fet, el més probable és que escrigués a dalt Aschbouna, 24 d’octubre, o Olissibona, però mai Lisboa.  Quan va començar Lisboa a ser Lisboa de fet i de ple dret? Almenys van haver de passar alguns anys abans que nasqués el nou nom, igual que perquè els conquistadors gallecs comencessin a convertir-se en portuguesos...
Aquestes menudeses històriques tenen poc interès, potser direu, però a mi m’interessaria molt, no només saber, sinó veure, en el sentit exacte de la paraula, com ha anat canviant Lisboa des d’aquells dies. [...]
Físicament, habitem un espai, però, sentimentalment, estem habitats per una memòria. memòria que és la d’un espai i d’un temps, memòria a l’interior de la qual vivim, com una illa entre dos mars: un que anomenem passat, un altre que anomenem futur.
[...]
 El que sabem dels llocs és coincidir-hi durant un cert temps en l’espai que som. El lloc era allà, la persona va aparèixer, després se’n va anar, el lloc va continuar, el lloc havia fet la persona, la persona havia transformat el lloc. [...] La meva Lisboa va ser sempre la dels barris pobres, i quan, molt més tard, les circumstàncies em van portar a viure en altres ambients, el record que vaig preferir guardar va ser la Lisboa dels meus primers anys, la Lisboa de la gent que tenia poc i sentia molt, encara rural en els costums i en la comprensió del món.
 [...]
 Lisboa s’ha transformat en els últims anys, ha estat capaç de despertar en la consciència dels seus ciutadans la renovació de forces que la va arrencar del marasme en què havia caigut. En nom de la modernització s’alcen murs de formigó sobre les pedres antigues, es transformen els perfils dels pujols, s’alteren els panorames, es modifiquen els angles de visió. Però l’esperit de Lisboa sobreviu, i és l’esperit que fa eternes les ciutats. Arravatat per aquell boig amor i aquell diví entusiasme dels poetes, Camões  va escriure un dia, parlant de Lisboa: “[...] ciutat que fàcilment de les altres es princesa”. Perdonem-li l’exageració. N’hi ha prou amb què Lisboa sigui simplement el que ha de ser: culta, moderna, neta, organitzada –sense perdre res de la seva ànima-.  i si totes aquestes bondats acabessin per fer-ne una reina, doncs que ho sigui. A la república que som, sempre seran benvingudes reines així.

A El quadern, de José Saramago. Edicions 62. p. 19






dissabte, 1 de març del 2014

La Livraria Bertrand de Lisboa


Jorge Carrión fa un repàs a les llibreries que han tingut, per diverses raons, un lloc destacat a la ciutat, a la cultura i a la transmissió de la literatura; i es converteixen en mites i en icones turístiques. 

 
"Una librería no sólo tiene que ser antigua, también debe parecerlo. Cuando entras en la Livraria Bertrand, en el número 73 de la rua Garret de Lisboa, a pocos pasos del Café Brasileira y de su estatua de Fernando Pessoa y por tanto en pleno corazón del Chiado, la B sobre fondo rojo del logo muestra orgullosa una cifra: 1732. En la primera sala todo señala hacia ese pasado venerable que remarca la fecha: la vitrina de libros destacados; las escaleras corredizas o el escalón de madera que permite acceder a los estantes más elevados de unos anaqueles vetustos; la placa que bautiza como “Sala Aquilino Ribeiro” el lugar en que te encuentras, en homenaje a uno de sus más ilustres clientes, asiduo como Oliveira Martins, Eça de Queirós, Antero de Quental o José Cardoso Pires; y sobre todo el diploma de Guinnes World Records que certifica que es la librería en activo más antigua del mundo.*"

*De Librerías, de Jorge Carrión. Editorial Anagrama.