Un dinar a Accra

El capítol d'on surt el text és el que porta per títol "Un agradable dia al País de les Formigues", i porta la data de 20 de setembre de 186-.

 "Estas reflexiones, filosóficas puesto que la buena gastronomía es la más genuina filosofía, dimanan de los recuerdos del almuerzo de aquel día. Los naturales de Accra son unos cocineros excepcionales; pero, como suele pasar entre las razas rústicas, los hombres que en la civilización alcanzan unos grados de exquisitez a los cuales jamás puede aspirar el sexo más modesto, son aquí claramente inferiores a sus parejas. Las mejores cuisinières son, desde luego, las de alta cuna, y en sus dominios madame puede dirigir las acciones de sus jóvenes esclavas sin ponerse en un compromiso, como sucedería en una cocina inglesa, donde encontramos a la señora A… con los brazos en jarras, vigilando el asado y no tolerando luminares rivales en su firmamento.

Procedo a nombrar y describir las cualidades de los platos a los que prestamos una atención particular, si bien su composición es lo bastante compleja y gustosa como para desconcertar a una dama que escriba recetarios. Kankie es el pan nativo; la harina, al principio no muy distinta al yaller male del País de las Patatas, se debe manipular para que adquiera un blanco níveo: tras múltiples y complicadas operaciones -remojar el grano, moler, descascarar, triturar y guardar hasta el momento oportuno-, la hierven o tuestan y la envuelven en hojas de plátano. Es tan superior a la masa agria, pardusca y apelotonada con sabor a suero de leche -al igual que el vino aquejado de mildíu- utilizada por los europeos en esta costa y mal llamada “pan”, como un panecillo parisiense a la hogaza de cuarto londinense. 

El fufu se compone de ñame, llantén o mandioca; lo pelan, hierven, machacan y forman unas bolas que ejercen las funciones de las patatas europeas, sólo que son mucho más apetitosas que el vil tubérculo, el cual ha “patatificado” al menos a una nación, y que un hombre de gustos refinados nunca se digna mirar a no ser concienzudamente disfrazado bajo una salsa maître d’hôtel.

Había también pasteles, aderezados con el aceite virgen de la nuez de coco, pero tenían un defecto: su excesiva riqueza. En revanche, el pescado y los estofados eran admirables; el primero constituye el alimento básico de la costa, y los residentes avezados viven de él. El kinnau es un pescado abierto, limpiado, estofado con una majada de pimiento verde y frito en aceite de palma. El aceite que se usa en estos menesteres debe ser recién elaborado y purificarse escrupulosamente con ebulliciones sucesivas, hasta eliminar el agua y la fibra; la señal de que está a punto es una ligera tonalidad amarilla transparente que reemplaza al usual color de cromo.

La “salsa contenciosa” es un panaché de verduras, hibisco, berenjena, tomate y pimiento, hervidas conjuntamente, con o sin pollo o pescado. El “revuelto al aceite de palma” es el curry de la costa occidental, aunque carece del delicado aroma que da la cúrcuma y deja en la boca una sombra de aspereza. Pasado un tiempo a los europeos empieza a gustarles, y hay muchos que al regresar se llevan consigo a Europa las materias primas. Además del aceite de palma, consta de ternera o ave troceada, ñame hervido, pimientos picantes y otros ingredientes menores. Yo siempre lo prefiero con arroz; no obstante, lo que impera es el pimiento.

La mejor y única bebida racional para regar este “revuelto” es el vino de palma, pero rara vez se consigue dulce, y durante la digestión se mezcla muy mal con todos los otros licores fermentados. Le sigue el clarete, mas en ningún caso el borgoña, que avivaría un aroma quizá ya demasiado fuerte. Y recomiendo al joven novicio que concluya su “revuelto al aceite de palma”, sobre todo cuando lo deguste en una casa nativa, con un petit verre.

El ultimo plato que mencionaré -y que invade el paladar reminiscente de una deliciosa humedad- es el kickie, una intricada receta de pescado o pollo finamente picado e intensamente condimentado; lo sirven en unas marmitas hechas en Accra de tierra porosa negra, donde la pimienta cala tan hondo que al cabo de unos meses enciende aún su contenido. Posee la gran ventaja, como el pepper-pot de las Indias Occidentales, de que siempre aparece en la mesa recién salido del fuego."

De: Vagabundos por el Oeste de África. III El país de las hormigas, de Richard F. Burton. Traducción de Marta Pérz Sánchez. Editorial Laertes. p.46

Les Tres Pregunres del Viatger

"Als vespres arriben [els motxillers] als seus albergs i quan estan menjat comencen a fer-se mútuament les Tres Pregunres del Viatger: D'on vens? Des d'on has vingut) Cap a on vas? La primera pregunta indica l'eix vertical; les dues següents, l'eix horitzontal. Gràcies a aquesta configuració aconsegueixen crear una mena d'estructura de coordenades i, quan ja s'han situat mútuament en aquest mapa, s'adormen tranquil·lament."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 56)

La psicologia de l'illa, segons Olga Tokarczuk

 "Segons la psicologia dels viatges una illa represent l'estat més primitiu, el més anterior d'abans de la socialització, quan l'ego es va arribar ja a individualitzar fins al punt d'aconseguir un cert nivell d'autoconsciència, però encara no havia establert unes relacions plenes i satisfactòries amb el seu entorn. L'estat de l'illa és un estat no pertorbat per cap influència de l'exterior de romandre en les pròpies fronteres; recorda una mena particular d'autisme i narcisisme. Totes les necessitats són satisfetes pel seu propi compte.Tan sols el "jo" sembla real; "tu" i "ells" són a penes uns espectres borrosos, uns holandesos errants que apareixen en algun lloc llunyà de l'horitzó i desapareixen de seguida. De fet, ni tan sols se sap si no eren una simple il·lusió de l'ull avesat a la línia recta que perfectamentsepara els camps de visió entre dalt i baix."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 92)

Pensaments sobre Àfrica de Martín Caparrós a "Una luna"

" Lo cruel, tremendamente cruel del África es que te dice fuerte lo que sabés bajito: que el mundo es una mierda. Y que aceptarlo nos cuesta tan poco." (p.55)

"Alguna vez leí que alguien decía -alguna vez leí que alguien decía- que los árboles son los monumentos de África. Suena bien y parece casi cierto, con un problema solo: la idea de monumento -el interés del monumento- es que es la cristalización de un momento de la historia de los hombres, lo que ciertos hombres pudieron hacer, para que permanezca, en ese lugar y en ese tiempo. El árbol, en cambio, existe gracias al respeto o a la desidia de los hombres -que nunca pensaron en cortarlo.
Los turistas y viajeros que vienen al África buscan naturaleza. Nadie viene a África a ver monumentos -ni nada hecho por el hombre. Lo cual podría ser ofensivo para estos hombres, si no fuera porque estos hombres ya han sido ofendidos de todas las maneras posibles -empezando por la esclavitud- y aprovechan su naturaleza para ganar algún dinero." (p.139) 

D'Una luna, de Martín Caparrós. Anagrama. 2009 

Neteja de mapes, Olga Tokarczuk

El que em fereix, ho esborro dels meus mapes. Els llocs on he ensopegat, on he caigut, que m’han afectat fins al moll de l’os, on m’ha dolgut, han deixat d’existir-hi, als mapes.
D’aquesta manera he esborrat unes quantes ciutats grans i una província. Potser algun cop passarà que esborraré tot el país. Els mapes ho accepten comprensibles; enyores les taques blanques, és la seva infantesa feliç.
De vegades, quan havia d’aparèixer en aquells llocs inexistents (m’esmerço a no alimentar els traumes que tinc), esdevenia un ull movent-se com un esperit en una ciutat espectral. Si em concentrés una mica més, podria enfonyar la mà en el ciment més compacte, podria passar pels carrers més populosos, per una filera de cotxes, immòbil, sense patir danys, sense fer brogit.
No ho vaig fer, vaig acceptar les regles dels habitants d’aquestes ciutats. I em vaig esforçar per no descobrir davant d’ells els llocs d’il·lusió en què els pobres estan estancats, esborrats. Els somriuré i amb un gest faré que sí a les coses que diuen. No els voldria fer ballar el cap amb el fet que no existeixen.

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 92)

Wisgaak Gokpenagen: un cistell de freixe negre

“―Aquesta és una ocasió especial ―diu, somrient com un pare orgullós―. Mireu el que heu après avui. Vull que veieu el que els cistells us han ensenyat. Cadascun d’ells és bonic. Cadascun d’ells és diferent, i tanmateix cadascun d’ells va començar al mateix arbre. Tots estan fets del mateix material i tanmateix cadascun és un individu. És així com va amb la nostra gent, també, tots fets del mateix i cadascú amb la seva mena de bellesa.”

****

"Però de tant en tat, amb un cistell a la mà, o un préssec o un llapis, hi ha aquell moment que la ment i l'esperit s'obren a totes les connexions, a totes les vides i la nostra responsabilitat d'utilitzar-les bé. I just en aquell moment, sento en John Pigeon dir: "A poc a poc: són trenta anys de la vida d'un arbre el que tens aquí entre les mans. I no li deus uns quants minuts per pensar què en faràs?""

A: Trenes d'herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyament de les plantes, de Robin Wall Kimmerer. Traducció d'Eduard Castanyo. Cossetània. 2021 (p.167 i 168)

Els somiejos del passejant solitari

 

Illa de Saint Pierre

Primera passejada

"Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap més germà, proïsme, amic ni societat que jo mateix. El més sociable i el més afectuós dels humans n'ha estat proscrit per un acord unànime. Han cercat en els refinaments del seu odi quin turment podia ser el més cruel a la meva anima sensible i han trencat violentament tots els lligams que m'unien a ells. Jo hauria estimat els homes a despit d'ells mateixos."

Tercera passejada

"Em faig vell aprenent sempre."

Soló repetia sovint aquest vers en la seva vellesa. En un dels sentits que té, també podria dir-lo en la meva; però és una ciència ben trista, aquesta que l'experiència m'ha procurat des de fa vint anys: encara seria preferible la ignorància. L'adversitat és, sens dubte, una gran mestra, però fa pagar cares les seves lliçons, i sovint el profit que se'n treu no val el preu que han costat. D'altra banda, abans d'haver après tot aquest coneixement amb lliçons tan tardanes, l'oportunitat de fer-lo servir ja ha passat. La joventut és el temps d'estudiar la saviesa, i la vellesa és el temps de practicar-la. L'experiència instrueix sempre, ho confesso, però només s'aprofita en la vida que tenim al davant. ¿Hi ha temps, quan cal morir, d'aprendre com s'hauria hagut de viure?

Cinquena passejada

"De tots els llocs on he viscut (i n’hi ha hagut de preciosos), cap no m’ha fet tan terriblement feliç, ni m’ha deixat un enyor més dolç, que l’illa de Saint Pierre, enmig del llac de Bienne. Aquesta illeta, que a Neuchâtel anomenen l’illa de La Motte, és ben poc coneguda fins i tot a Suïssa. Cap viatger, que jo sàpiga, no l’esmenta. Però, ben mirat, és molt agradable i especialment ben situada per fer benaurat un home a qui li agradi aïllar.se; perquè, encara que potser jo sigui l’únic al món a qui el seu destí li ho hagi imposat com a llei, no em puc creure que sigui l’únic que tingui un gust tan natural, encara que fins avui no l’hagi trobat en ningú més.
[...]
Tot és un flux continu sobre la terra. Res no hi manté una forma constant i estable, i els nostres afectes relacionats amb les coses exteriors passen i canvien necessàriament com elles. Sempre al davant o al darrere de nosaltres, recorden el passat que ja no és o preveuen el futur que sovint no ha de ser; no hi ha res aquí de sòlid a què el cor pugui lligar-se. Per això no hi ha gaire més aquí baix que el plaer que passa; pel que fa a la felicitat perdurable, dubto que sigui coneguda. A penes hi ha en els nostres gaudis més vius un instant on el cor pugui dir-nos veritablement: Voldria que aquest instant durés per sempre. ¿I com podem anomenar felicitat un estat fugisser que encara ens deixa el cor inquiet i buit, que ens fa enyorar alguna cosa abans o desitjar encara alguna cosa després?"

Novena passejada

"La benaurança és un estat permanent que no sembla haver estat fet per a l'home d'aquí baix. A laTerra tot és un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú no pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitats són quimeres. Aprofitem-nos de la satisfacció personal quan arriba; guardem-nos d'allunyar-la per culpa nostra, però no fem projectes per encadenar-la, perquè aquests projectes són pura bogeria." 

A: Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau. Traducció de Glòria Farrés Famadas. Adesiara. 2025

El perquè dels mapes

 

Un mapa no se dibuja sin un motivo. 

Eduard Dalmau

"Viajeros y exploradores de todos los tiempos han sido testigos en repetidas ocasiones de que pueblos primitivos que no habian llegado a desarrollar la escritura eran muy hábiles en la elaboración de mapas. [...]
...lleva a pensar que la elaboración de esquemas y mapas forma parte de las aptitudes innatas que posee la humanidad. El cerebro humano construye instintivamente mapas mentales de los espacios en los que desarrolla una actividad constante; basta que este espacio sea observado con interés, curiosidad o, como ha sucedido multiples veces a lo largo de la historia, por necesidad o instinto de conservación.
[...]
Cabe suponer que los integrantes de algunas culturas primitivas llegaban a sentir la necesidad de transmitirse sus conocimientos, sus mapas personales. Estos no podían, y no pueden, ser explicados, comunicados o transmitidos a los otros miembros de la sociedad sin la ayuda de signos y símbolos. La conversión de la carta mental en símbolos es la condición imprescindible para su comunicación, y lo que en un principio debio de hacerse por medio de toscos esquemas dibujados en el suelo, sobre piedras o en las paredes fue el embrión, la base de lo que con el paso del tiempo dio lugar al nacimiento de los primeros mapas."

Quins són els primers mapes:

El mapa d'Abauntz

El 1993 troben a la cova d'Abauntz, a Navarra, tres blocs de pedra calcàrea d'uns vint centímetres i d'un quilo depes aproximadament. Un dels blocs presenta: "una perspectiva completa que incluye desde la entrada de la cueva hasta todo el paisaje circundante. Allí están representados, no en abstracto sino con con fidelidad cartogràfica, los ríos, los montes, las cabras, los ciervos, etcétera. [...] Quizá el mapa sirviera para guardar o transmitir algún tipo de información de cara a un regreso futuro. Nunca lo sabremos. De lo que no cabe duda es de la gran capacidad de interpretación y representación del paisaje que nos dejo un cartógrafo, de algún modo pariente nuestro, de hace 13.600 años." 

El mapa de Abauntz forma part de la col·lecció permanent del Museo de Navarra. La comunitat internacional el reconeix com el mapa conservat més antic de l'Europa occidental.

Bloc

Esquema

I també: 

Els petroglifos de Bedolina (Val Camonica, Itàlia), pintura mural de Catal Hüyük (Anatòlia, Turquia), les tauletes babilòniques, 

A: El porqué de los mapas, d'Eduard Dalmau. Debate. 2021

Les molses

Robim Wall Kimmerer parla amb emoció de les molses, tot un món. M'ha fet pensar en OLiver Sacks quan parla de les falgueres al Diario de Oaxaca (Llibres d'història natural d'Oliver Sacks). És arribar a la comprensió del món a partir d'una part; i una part que per a la gran majoria passa del tot desapercebuda. En el cas de Kimmerer les molses l'apropen al coneixement científic i a les formes del coneixement indígena.

"Aprender a contemplar los musgos tiene mucho que ver con ese recuerdo [l’experiència “científica” i gairebe religiosa de descubrir als cinc anys l’estructura dels cristalls de la neu]. En los limites de la percepción ordinaria hay otro nivel de belleza. Alli se encuentran hojas tan diminutas y perfectamente ordenadas como un copo de nieve, vidas complajas y hermosas que pasan desapercibidas. En realidad solo hace falta prestar atención, saber mirar. He comprobado que el musgo es un medio para trabar intimidad con el territorio, una suerte de conocimiento secreto del bosque."

I la comunicació sovint no és fàcil:

"Los musgos no hablan nuestro idioma. No experimentan el mundo de la manera en que nosotros lo hacemos. Poe esa razón, decidí tomar un camino diferente para aprender de ellos y diseñé un experimento que me llevaria años, no meses. Un buen experimento es, en mi opinión, como una buena conversación. Cada oyente crea un espacio para que el otro cuente su historia. [...] Los musgos experimentan el mundo como tallos individuales. Para comprender sus vidas, debía realizar las observaciones a su misma escala." (p.110)

A: Musgo. Una historia natural y cultural de los musgos, de Robim Wall Kimmerer. Traducció de David Muñoz Mateos. Capitan Swing. 2023

Dues adreces de Venècia

Dues adreces de Venècia, recomanacions del gatrònom Carlos Mateos (@Matoses). Una trattoria poppular i una cocteleria en un hotel de luxe. Contrastos. Un altre cop m'arriben tard.

Trattoria dalla Marisa (canal de Cannaregio)

"Representa la resistencia de la cocina lagunar frente a la presión turística en Venecia. Su propuesta se aleja de la carta convencional para enaltecer su menú del día basado estrictamente en la disponibilidad de mercado, alternando jornadas de carne o pescado con una coherencia técnica notable, sobriedad, fondos de profundidad, honestidad. El espacio, reducido y funcional, con parriquianos de comedor vecinal donde el tiempo lo marca el servicio familiar. No es un lugar de paso, sino un destino para entender la gastronomía cotidiana y doméstica."

Cocteleria Arva a l'hotel Aman

"Arva @arvabyaman, la coctelería más bella del mundo. En Venecia no faltan hoteles legendarios, pero el Aman @aman_venice es catedral laica del alojamiento, destino de culto mundial: el Palazzo Papadopoli edificado en el siglo XVI, uno de los ocho palacios monumentales de la ciudad en el Gran Canal - frente al icónico Puente Rialto-, propiedad de los aristócratas venecianos Gilberto y Bianca Arrivabene, que aún viven en un piso superior. En el interior, la gran opulencia de los frescos de Tiepolo de valor incalculable, los inusuales jardines, sus 24 extraordinarias estancias, las lámparas de Murano y los revestimientos de seda Rubelli se combinan a la perfección con el minimalismo discreto, epítome del lujo silencioso característico de Aman. La Grande Belleza, mpresionante."