Viaje
 |
| Il·lustració de Walter Crane per a la coberta de la primera edició |
El llibre Viatges amb una burra per les Cévennes d’R.L. Stevenson s’ha convertit en un clàssic i així també el recorregut per la regió francesa que s'ha convertit en un punt de peregrinació per fer el trajecte amb o sense burra. *
El neguit mentre espera el retorn d’Estats Units de la seva promesa, Fanny Van de Grift, per gestionar el divorci, sembla ser el principal motiu que el porta a fer aquest viatge. De salut precària des de petit, potser aquesta és la principal aventura viscuda per ell, ja que la majoria d’aventures van ser literàries, i tot ens porta a pensar en L’illa del tresor.
El llibre és un bon exemple d’un llibre de viatges: aventura i experiència personal, contacte amb la natura, descripció del medi, informació històrica i una mirada humorística sobre les seves limitacions amb el tracte amb la burra que l'acompanya, la Modestine.
Segurament el motiu que el porta a aquesta zona de França és conèixer la terra on els catòlics seguidors de Roma i els luterans van conviure i enfrontar-se durant un temps. Escocès i protestant, Stevenson presenta les situacions i discussions en què es troba, i una visió i reflexió dels fets històrics sempre amb un toc d’ironia.
“No va ser fins al matí, prenent el cafè (divendres, 27 de setembre), que aquest parell van descobrir que jo era un heretge. [...] -S’ha de fer catòlic i venir al cel.” (p.76)
“Aquest paisatge tenia alguna cosa, salvatge però agradable, que a mi em feia entendre l’esperit dels protestants del sud. A Escòcia, tots els que s’havien tirat a la muntanya per raons de consciència tenien una ment fosca i torturada; per cada cop que rebien el consol de Déu, s’enredaven dos cops amb el diable.” (p.115)
Quan presenta un dels personatges: “El que ara encapçalava la persecució [...] François de Langlade du Chayla [...] era un home primmirat, d’una naturalesa que semblava que s’hauria d’haver fet pirata”. I quan explica que un pària a la Xina el va salvar de la mort: “Hem de suposar que aquest pària no era clarivident, i que no ho va fer amb cap mala intenció deliberada.” (p.102) Ja que Du Chayla acaba morint a mans dels camisards.
En un sol paràgraf l’escriptor exposa quin és el motiu del viatge, aquest “no viatjo per anar enlloc, sinó per anar-me’n” sembla una declaració d’intencions prou clara. Necessita sortir de la seva tranquil·la vida quotidiana, ara diríem la zona de confort per “sentir les necessitats i obstacles de la vida més a prop”; cosa que li servirà “per ocupar i calmar la ment”.
"Sóc una persona molt imaginativa, però se m‘escapa per què algú podria desitjar visitar Cheylard o Luc. El que és jo, no viatjo per anar enlloc, sinó per anar-me’n. Viatjo pel viatge. La qüestió és moure’s; sentir les necessitats i obstacles de la vida més a prop; sortir d’aquest llit de plomes que és la civilització i trobar el granit global que hi ha a sota, ple de punxes que tallen. De fet, quan anem avançant en la vida i ens preocupem més pels nostres assumptes, fins i tot unes vacances ens les hem de guanyar. Aguantar l’equipatge a l’albarda contra un vendaval gelat del nord no és res de l’altre món, però és una tasca que serveix per ocupar i calmar la ment. I, quan el present és tan feixuc, qui es pot preocupar pel futur?" (p. 59)
Les descripcions del paisatge són vives i acolorides i sovint inclou informació dels conreus i de la presència humana en feines de pagès:
"Mentre anava avançant, la vall de sota La Vernède m’agradava cada vegada més. A estones els turons s’acostaven de totes dues bandes, nus i esfondrant-se, i emmurallaven el riu entre cingles; i a estones la vall s’eixamplava, i tot era verd. [...] el poble de Cocurès, situat enmig de vinyes i prats i d’hortals plens de pomes vermelles, i on, als costats del camí feien caure les nous dels arbres i les recollien en sacs i cistells." (p.114)
En altres moments la presència solitària a la natura li fa neixer l'esperit poètic:
"Qui no hagi dormit mai à la belle ètoile, com diuen alegrement els francesos, no pot conèixer les estrelles. Pot saber-ne tots els noms i distàncies imagnituds, però ignorarà l’única cosa que és assumpte dels homes, la influència serena i alegre que tenen en l’esperit. La major part de la poesia tracta de les estrelles com ha de ser, perquè elles són els més clàssics dels poetes." (p.119)
El principal problema que es troba Stevenson des d’un primer moment és la inexperiència per tractar amb la burra Modestine. És doncs una font de conflictes per poder fer camí, però també és el contrapunt humorístic per retratar-se:
“Vaig cridar prut [crit per fer avançar la cavalleria] com un lleó, l’hi vaig dir melosament com un ocellet, però la Modestine no cedia ni davant de paraules dolces ni d’intimidacions. Mantenia el seu ritme amb tenacitat; no es movia si no era amb cops i, així i tot, només per un moment. [...] Em sembla que no conec ningú que hagi passat per una situació tan miserable. [...] El so dels cops em repugnava. Hi va haver un moment que la vaig mirar i em va recordar lleugerament una senyora que coneixia i que sempre m’havia tractat amb una bondat extrema; i aquella crueltat em va semblar encara més horrorosa. (p.34)
"Durant dotze dies havíem estat íntims companys; havíem viatjat una mica més de cent noranta quilòmetres, havíem travessat unes quantes crestes respectables i trotat junts amb les nostres sis potes per força caminets amb roques i aiguamolls. Després del primer dia, tot i que de vegades em mostrava ofès i distant, vaig conservar la paciència; i el que és ella, pobra bèstia!... havia arribat a considerar-me un déu. Li encantava que li donés menjar amb la mà. Era pacient, elegant de formes, del color d’un ratolí ideal, i inimitablement menuda. Els defectes que tenia eren propis de la seva raça i sexe; les virtuts eren seves. Adéu, i si és per sempre..." (p.136)
*L'edició de Tushita Edicions conté un últim apartat (Guia breu per anar-hi amb vehicle propi) amb consells i indicacions per fer la Ruta Robert Louis Stevenson.
 | ||
| Parc National Des Cévennes (Gunnar Arndt - CC BY-SA 4.0) |
A: Viatges amb una burra per les Cévennes, de Robert Louis Stevenson. Traducció d’Anna Brichs. Il·lustracions de Joan Mundet. Tushita Edicions.
 |
| Joshua Slocum |
 |
| L'Spray |
Antonio Iturbe publica a "La Vanguardia" el 24 de juny de 2023 l'article "Cinc destins de llibre":
Al Prefaci del Diario de Oaxaca, Oliver Sacks explica com sempre havia gaudit amb la lectura dels llibres d'història natural i com el grup d’amants de les falgueres, al qual pertany, li recorda el bon ambient dels primers naturalistes.
"Me he deleitado con la lectura de los diarios de historia natural decimonónicos, todos ellos una mezcla de lo personal y lo científico, sobre todo El archipiélago malayo de Wallace, El naturalista por el Amazonas de Bates, las Notas de un botánico de Spruce y la obra que los inspiró a todos ellos (así como a Darwin), el Viaje a las regiones equinocciales del Nuevo Continente de Humboldt.
Me agradaba pensar que los caminos de Bates, Spruce y Wallace se cruzaban y se alternaban en adelantarse unos a otros, en el mismo trecho del Amazonas y durante los mismos meses de 1849; todos ellos, además, fueron buenos amigos, (y no sólo seguirían manteniendo correspondencia involucrado en Wallace publicaría las Notas de Spruce tras la muerte de éste)."
A: Diario de Oaxaca, d'Oliver Sacks. Latitudes, National Geographic. p. 13
L’últim llibre publicat en vida per Patrick Leigh Fermor, el 1991 correspon a Tres cartes desde los Andes i són les vivències durant el viatge pel Perú que en format de carta Pady envia a la seva parella Joan. Dues són enviades per correu i la tercera viatja amb ell amb l’avió de tornada.
Si bé, Tres cartes desde los Andes es pot considerar una obra menor respecte els altres llibres seus, també és veritat que, com diu Jacinto Antón a la introducció, s’ha de reivindicar com una obra fresca i directa a causa del seu estil epistolari. I així m’ho sembla, el seu text és més proper que el d’altres obres. També, ho apunta Antón, les referències d’aquell moment – any 1971– encara són properes per als lectors actuals de certa edat: les aventures de Tintin en El temple del Sol, un joc de paraules en espanyol ("Se llama llama"),” Speedy Gonzales, el ratón más veloz de México”, la pel·lícula Mort a Venècia, o les referències a la situació política dels països que visita. Tot i que no deixa, és veritat, les citacions dels clàssics i referències a diversos personatges de l’aristocràcia britànica.
Quatre amics muntanyencs li proposen anar fins al Perú i fer alguna ascensió als Andes. Ell i un altre amic també sense experiència a la muntanya accepten la invitació i completen aquest grup força heterogeni. Fermor no farà cap ascensió i accepta de bona gana la feina d’encarregar-se del fogonet del menjar.
Les anècdotes del dia a dia, les descripcions dels paisatges, els apunts culturals i les ganes de viure i aprofitar aquestes quatre setmanes de l'agost de 1971 reflecteixen el seu esperit i les característiques del seu estil literari.
"Las notas de una banda llegaban desde una callejuela lateral que daba a la plaza. Pronto aparecieron los instrumentos y un círculo de bailarinas que giraba lentamente. Las múltiples faldas y enaguas eran plisadas. Estando en reposo tenían una forma acampanada, pero cuando giraban se abrían y llameaban como claveles. Estaban celebrando una boda y las botellas pasaban de mano en mano sin que por ello se alterara el ritmo de los bailarines. Todos, incluidos el novio y la novia se tambaleaban, pero la naturaleza lenta y bamboleante de la coreografía acudía en su ayuda. Siguiendo su ejemplo, nos fuimos pasando la botella en el interior polvoriento del vehículo, y así durante los kilómetros que quedaban hasta Puno." p.144
"Cuzco, 19 de agosto
Escribí el último fragmento de esta carta en el patio de una vieja casa, ahora museo, que un día fue hogar del Inca Garcilaso de la Vega. Garcilaso era un personaje extraño y maravilloso. Su padre fue un conquistador de Extremadura, y su madre una princesa inca, sobrina del penúltimo emperador, que cuando era una niña pequeña estuvo a punto de ser asesinada por el último de los usurpadores incas, Atahualpa, que, a su vez, luego fue ejecutado por Pizarro con crueldad y perfidia. Garcilaso escribió una fascinante historia del Perú incaico y falleció en España. Está enterrado en algún lugar de ese bosque de columnas que hay en la catedral de Córdoba." p.105
"Nota sartorial*
El regreso al nivel del mal y a una capital ha inspirado algunas tentativas en materia de elegancia. Renée va impecable. También Cari, que se ha vestido de arriba abajo, como si fuera a enfrentarse a un gabinete de ministros. André está siempre preparado para cualquier contingencia: lleva un lujoso traje de pana rojiza de corte perfecto. Hasta aquí los trajes enteros, vamos a por los pantalones: Robin, Andrew y yo sólo tenemos los de lino. Robin viste una chaqueta heredada de color marrón y presenta un aspecto muy distinguido. Andrew lleva una americana arrebatadora de un atrevido color verde a cuadros, unos zapatos de piel de cocodrilo de lo más chic y una corbata blanca de seda con un dibujo azul comprada en el Cuzco. Yo visto una insípida pero muy respetable chaqueta de tweed gris y llevo unas zapatillas de deporte de calidad bastante decente. No tiene la menor importancia, es sólo que a todos nos sorprende vernos con este atuendo." p.161
*Relatiu al sastre i a la seva feina.
Dues entrades més sobre el llibre ens donen un altre punt de vista: A quins gravats de Goya es referien Fermon i els seus companys als Andes? Què va llegir Fermor i els seus companys a l'expedició als Andes?
A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba
A la tercera carta, ja des del llac Titicaca, hi ha un breu apartat de menys d'una pàgina amb el títol Flashback ja que fa referència a una anècdota d'un vespre a la laguna de los Gansos, entre l'11 i el 14 d'agost.
"Flashback
Se había puesto el sol en la laguna de los Gansos en la que fue la más sombría de nuestras veladas. Recordé entonces uno de los Caprichos de Goya. Representaba a media docena de criaturas deformes apiñadas en la oscuridad de un llano desolado y negro, con tan sólo unos pocos y siniestros rayos de luz diurna en el Este. Al pie del cuadro Goya había escrito: «¡Si amanece, nos vamos!»*. Es decir, en cuanto amanezca, partimos. Podría haberse tratado de nosotros. Robin trajo a colación otro Goya, éste perteneciente a Los desastres de la guerra. Lo había visto en una exposición dedicada a Goya en Burlington House, y mostraba a cuatro soldados peleándose. La frase escrita en el cuadro había sido traducida de la siguiente manera: «¿Tres contra uno? ¡Llenadle el culo de heno!»**. Lo que más le llamó la atención a Robin fue lo osado de la traducción, y también a nosotros nos sorprendió. Hemos convertido la frase en una muletilla, aplicable a cualquier situación, no importa que sea o no relevante. La volvimos a repetir en lo que apagábamos nuestras velas, y consiguió levantarnos el ánimo."
A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba. p.123
*El gravat al qual fan referència és Si amanece, nos Vamos, de la sèrie de Caprichos. (Figura 1)
** Pot ser una confusió entre dos gravats diferents. La frase a la que fa referència el text: «¿Tres contra uno? ¡Llenadle el culo de heno!», podria ser el gravat Disparate desconocido o Dos a uno meten la paja en el culo (de Los proverbios también llamados Disparates). (Figura 2)
Por Qué? de la sèrie Desastres de la guerra, on tres soldats executen un home. (Figura 3)
 |
| Figura 1: Si amanece, nos Vamos |
 |
| Figura 2: Disparate desconocido o Dos a uno meten la paja en el culo |
 |
| Figura 3: Por Qué? |
"Libros. Renée se ha traído Las ilusiones perdidas. Resulta desesperante haberlo leído el año pasado, porque si el mal tiempo nos bloquea en el campamento va a haber mucho intercambio de lecturas y Balzac es áspero de releer. Robin tiene Las bostonianas, y Andrew, El botín de Poynton. André, Crome Yellow y Antic Hay. Y Carl se ha zambullido en mi Oliver Twist. Yo estoy tomando unas lecciones tardías con la Historia de la conquista del Perú, de Prescott, y me guardo a Nicholas Nickleby y a Kim en la manga.
Toda suerte de expectativas flotan en el aire."*
A; Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados, d'Alastair Bonnett. Traducció de Javier Calvo. Blackie Books S.L.U. p. 80
