Aeroports a "Cos", d'Olga Tokarczuk

 La granota i l'ocell

"Existeixen dos punts de vista del món: la perspectiva de la granota, i la vista d’ocell. Qualsevol punt que estigui entremig només comporta problemes.

Aquí tenim aeroports dibuixats en el fullet de propaganda d’una companyia aèria. El seu sentit es revela tan sols quan els mirem des de dalt; igual com els monumentals dibuixos de l’altiplà de Nazca van ser creats pensant en criatures que s’elevaven en l’aire, com per exemple l’aeroport modern de Sydney, que té forma d’avió. Una solució que crec que és una mica banal: un avió aterra en un avió. El camí esdevé l’objecte; l’eina, el resultat. Però ja l’aeroport de Tòquio que té forma d’un enorme jeroglífic ens planteja problemes. Quina és aquesta lletra? No hem après l’alfabet japonès, no sabrem què significa la nostra arribada. Què ens marcaran al passaport? Un gran signe d’interrogació?

De manera similar els aeroports xinesos ens fan pensar en les lletres de l’alfabet local, les hem d’aprendre, posar-les en ordre, extreure’n un anagrama, i potser aleshores es descobreix un coneixement inesperat del viatge. O tractar-les com aquells 64 hexagrams del Llibre de les mutacions i aleshores cada nou aterratge serà una endevinació. Hexagram 40. Sie. Alliberament. Hexagram 36. Ming-i. La lluna velada. Hexagram 10. Lü. Trepitjar. 17. Suei. Seguir les marques. 24. Fu. Punt de retorn. 30. Li. Enganxat.

Però deixem en pau aquesta intricada metafísica oriental vers la qual, pel que sembla, tinc força tirada. Mirem l’aeroport de San Francisco, això sí que és una cosa que coneixem, una cosa que desperta confiança, que fa que ens sentim com a casa: el que tenim és una secció transversal de la columna vertebral. El centre esfèric de l’aeroport és la medul·la espinal, tancada segura en la forta capa òssia d’una vèrtebra individual, i aquí tenim els raigs que s’escampen dels feixos de nervis, dels quals surten les portes amb els números, cada una amb la seva màniga que du a l’avió.

I Frankfurt? És un estat dintre d’un estat, aquest enorme port de transbord aeri? Què us evoca? Sí, sí, exactament com un circuit integrat, com el dels ordinadors, una placa fina. Aquí no podem tenir cap dubte -ens diuen què som, estimats viatgers-. Som impulsos nerviosos individuals del mon, fraccions d’instants, a penes aquella part que permet canviar el més pel menys, o tal vegada a l’inrevés, i mantenir-ho tot en una fluïdesa contínua."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 168)

Le Bordel de Venise

 

"C’est, sans contredit, un spectacle aussi magnifique qu’imposant, que celui d’une ville immense flottante au milieu des eaux ; il semble, comme Grécourt le dit quelque part que la sodomie ait choisi là son saint asile, afin d’éteindre aussi-tôt, dans la mer, les bûchers dont le fanatisme voudrait la punir ; il est certain qu’elle gît là comme dans son temple, et qu’il est bien peu de villes en Italie où elle règne avec plus d’empire.

L’air qu’on respire à Venise, est mou, efféminé, il invite au plaisir, quoique souvent peu sain, sur-tout quand la marée est basse ; alors, les gens riches vont le plus qu’ils peuvent dans les campagnes riantes qu’ils possèdent en terre ferme ou dans les isles voisines de la ville. Malgré cette mauvaise qualité de l’air, on y voit cependant beaucoup de vieillards, et les femmes s’y flétrissent moins vîte qu’ailleurs."

Le Bordel de Venise és una història extreta de la Histoire de Juliette, o les Prospérités du vice, també anomenada Juliette, del Marquès de Sade. Publicada el 1921 per Simon Kra sota la direcció d'André Malraux, amb les il·lustracions, una mica escandaloses, de Géo A. Drains, d'origen belga i utilitzant el pseudònim Couperyn. 

Venècia a "Una novela natural", de Gueorgui Gospodínov

"Escribo sentado cerca de una pilastra en la catedral de San Marcos. Fuera, palomas. Dentro, silencio; hasta los japoneses han parado de darle al botón. El Palacio Ducal. Frescos de Tintoretto y de Veronés. Tintoretto es tenebroso y místico. Y no obstante todo lleno de carne, de cuerpos; pesados, masculinos y femeninos, parecen estar revoloteando por encima de tu cabeza, pero en realidad se precipitan bajo su peso. Veronés es más leve y claro. Veronés es veneciano y mas joven. A mí me gusta Tintoretto. El Puente de los suspiros. Il Canale grande. Qué revista tan ilustrada es esta Venecia, qué vistas tan decoradas tiene, tan plateadas. Luego, durante una hora y media, miro un árbol y vomito postales.

Una tarde solo por Venecia. Ya no pongo las fechas, se me han confundido los días y las noches. Casi no he vuelto a pegar ojo desde aquella primera vez en el hotel. Así que ésta es simplemente una tarde más. Busco adrede en las callejuelas fuera de las plazas céntricas. Estrechas, lejos de los cañonazos de los Canon. Doy con un banco. Delante de mí juegan unos niños. Dos mujeres toman café. Puedo quedarme aquí hasta el atardecer. Soy como un lobo, que se separa un momento de la manada, abre el cuaderno y cuidadosamente anota su presa. 

Dicen que cada año Venecia se hunde dos centímetros. Ya veo por qué todo el mundo tiene tanta prisa por visitarla. Es como si alguien dijera: “Subíos a ver esta nave. Se llama Titanic. En unos días naufragará y su tragedia será la más grande del siglo XX.” Pero incluso si Venecia se hunde por completo, probablemente la transformarán en una ciudad museo sumergida. Y entonces habrá que visitarla buceando. Ya imagino a los turistas japoneses nadando en bancos, cual pececitos, con sus cámaras fotográficas submarinas.

El día se está acercando a su fin y yo sigo sin haber escrito nada sobre él. Se lo tomará a mal y se quedará a medio palidecer sobre el Adriático, que bate debajo de la terraza de mi camera doppia en la que por ahora estoy solo. No recuerdo si hasta aquí he mencionado que he venido para un encuentro de estudiantes. Es igual, casi no importa. Aunque ya he fichado a una de las chicas. Me entero de que es portuguesa. Habla inglés. -And you? -Yes, Little. De hecho no más de una treintena de palabras. Seguro que no sale nada."

A: Una novela natural, de Gueorgui Gospodínov. Traducció de Neva Mícheva i Juan Manuel Rodríguez Tobal. Saymon Ediciones. 2009. (p.106)

Diari d'un vell boig

L'obsessió d'Utsugi, un home de setanta-set anys, per Satsuko, l'atractiva dona del seu fill, és l'únic alicient que el fa tenir ganes de viure. La vida quotidiana, la malaltia i el desig són els eixos d'aquest diari. Tanizaki és autor de L'elogi de l'ombra.

La vida quotidiana:

"Últimamente mi rutina diaria viene a ser esta: me levanto a las seis y voy al aseo. Al orinar recojo las primeras gotas en un tubo de ensayo esterilizado. A continuación me doy un baño ocular con una solución de ácido bórico.  Después hago gárgaras y me enjuago la boca con una solución de bicarbonato, me lavo las encías con un dentrifico clorofilado y me pongo la dentadura postiza. [...]" (p.40)

La malaltia:

"Día tras día sigue haciendo un calor exagerado para mediados de septiembre. Tal vez este tiempo sea la explicación de que mis piernas estén tan hinchadas y pesadas. Parece que los pies se me hinchan todavía más que las piernas: si me aprieto delante del empeine, se me hunde la carne de una forma alarmante y se queda así largo rato. Tengo los dedos cuarto y quinto del pie izquierdo completamente paralizados, y por debajo hinchados como uvas. En cuanto a la sensación de peso muerto, es muy molesta por encima de los tobillos, pero sobre todo en las plantas de los pies. Siento los dos, no solo el izquierdo, como si los tuviera pegados a una plancha de hierro. Al andar se me tropieza de tal manera una pierna con la otra que me cuesta trabajo no caerme. Si trato de bajar de la veranda calzándome los zuecos del jardín, jamás consigo hacerlo limpiamente. Antes o después me tambaleo y pierdo el equilibrio, de modo que uno de los pies aterriza en la piedra de la senda o incluso en tierra. Estos síntomas no son nuevos para mí, pero es verdad que últimamente se acusan más."  (p.77)

El desig:

"-Ver sangre es excitante. ¡Eso es parte de la diversión!
Yo había empezado a sentir un dolor atroz en la mano izquierda, pero también sentía un placer agudo. Mirando el gesto malicioso de Satsuko, el dolor -y el placer- se intesificaba." (p.31)

I si el desig endarrereix la mort és que la manca de desig l'apropa.

A: Diario de un viejo loco, de Junichiró Tanizaki. Traducció de l'anglès de María Luisa Balseiro. Siruela. Libros del Tiempo. 2014.

Amén, d'Álvaro Mutis

 

 AMÉN

Que te acoja la muerte

con todos tus sueños intactos.

Al retorno de una furiosa adolescencia,

al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,

te distingirá la muerte con su primer aviso.

Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,

te iniciará en su constante brisa de otro mundo.

La muerte se confundirá con tus sueños

y en ellos reconocerá los signos

que antaño fuera dejando,

como un cazador que a su regreso

reconoce sus marcas en la brecha.

Poema publicat a Los trabajos perdidos; primer llibre publicat a Mèxic el 1964 i llegit en una lectura de poemes a la Residencia de Estudiantes el 1990.

A: La voz de Álvaro Mutis.Publicaciones de la Residencia de Estudiantes. 2001 (p.21)

L'altra veritat. Diari d'una diferent, d'Alda Merini

 Alda Merini (Alda Giuseppina Angela Merini): ( Milà, 1931 – Milà , 2009) poeta , aforista i escriptora italiana.

Internada en un hospital psiquiàtric, se suposa a causa del seu trastorn bipolar, de 1965 al 1972. Anys durs que la marcaran per sempre. Uns paràgrafs de L'altra veritat. Diari d'una diferent.

"Recordo el primer dia que vaig entrar al manicomi. Fins aleshores mai no n'havia sentit a parlar. Havia demanat ajuda al neuròleg per petit trastorns, però no coneixia aquests guetos. Perquè si hagués sabut que existia una cosa semblant, segurament m'hauria tret la vida." (op. cit. p.93)

Merini anomena "Terra Santa" aquest lloc d'usurpació de la vida i de patiment.

"El manicomi no s'acaba mai. És una llarga i pesada cadena que t'enduus fora, que la mantens lligada als peus. Mai no reeixiràs a desfer-te'n. Així és como jo continuo a vagarejar per Milà, amb aquesta mena de pes als peus i dins de l'ànima a diferència de la Terra Santa. Aquellasí que era una terra maleïda per Déu."  (op. cit. p.83)

"A més, jo diria que la religió s'entenia en un sentit molt ample. És més, allà dins t'oblidaves del sentit de la religió i de tot el que feia referència a la idea del Senyor.
I no obstant això, aquell lloc l'he anomenada la Terra Santa perquè, de fet, no s'hi cometia cap pecat, perquè precisament era el paradís promès en que la ment malalta no acusava cap culpa; on no es patia més o bé on el martiri esdavenia tan intens que atenyia l'extasi."   (op. cit. p. 92)

I precisament és Terra Santa l'obra més completa segons alguns crítics. Amb una obra nombrosa, a voltes amb un component místics, és reconeguda per la crítica italiana i es nominada en diverses ocasions al Premi Nobel de Literatura.

Un poema de Balades no pagades. Ballate non pagate,i la traducció de Nora Albert (Helena Alvarado)

Io sono una cantante libera,

sono un'entusiasta del pensiero,

mi inerpico su teneri arboscelli

e dico che sono albero grandi.

Patisco di questi abbagli

ma poichésono imprecisa

gravito sempre verso il dubbio

sulla santità di Caino.

 

Soc una cantaire lliure, / m'apassiona el pensament, / per tendres arbrissons m'enfilo / i els imagino enormes arbres.
Sofreixo dolces confusions, / sofreixo d'aquestes confusions, / i atès que soc imprecisa / gravito sempre vers el dubte / sobre la santitat de Caïm.

Alda Merini, L'altra veritat. Diari d'una diferent. Traducció de Nora Albert. AdiA Edicions.2024

Alda Merini. Balades no pagades. Ballate non pagate. Traducció de Nora Albert. AdiA Edicions. 2019

"Dos poemas" de Cees Nooteboom

Al capítol "Dos poemas" de Venecia. El león, la ciudad y el agua, l'autor, Cees Nooteboom, fa un divertimento a partir dels poemes d'Eugenio Montale "Due prose veneziane". El joc és amb els títols mateixos: els poemes de Montale són "Dues proses" i els textos de Noteboom són "Dos poemes". Aquí un retall de text corresponent al segon poema.

"El hombre mayor de mi historia veneciana intenta impresionar al conserje para que le deje pasar, como haría un periodista con una misión. El portero, cuyos rasgos recuerdan a uno de los demonios de Dante, se resiste, pues cumple órdenes estrictas, el escritor americano no puede ser molestado en ningún caso. Pero el otro insiste haciendo ver que es amigo de Pound y que merece un trato especial. Viste con discreción pero con elegancia, tiene buenos contactos. Y esto es Italia. El portero hace una llamada al piso de arriba. Aún están en el recibidor del edificio. Manchas de luz sobre el agua que se agita un poco. Un vaporetto que pasa. No hay sonido más veneciano. A través de este, la voz del portero y los silencios en los intervalos que habla la otra voz, la de ahí arriba. Montale lo ha conseguido. El visitante está autorizado a pasar. Mucho más adelante, el poema describirá con detalle lo que el poeta vio ahí arriba aquel día de marzo. Hemingway está aún tumbado en la cama, bajo una colcha de piel. El visitante solo ve sus ojos y el eczema en la piel de su rostro. dos o tres botellas de merlot vacías de aquella mañana o de la noche anterior, presagios de lo que sucederá más tarde en el restaurante de abajo. 

La conversación que mantendrán ahí no versará acerca del escritor, sino acerca de gente que ambos conocen. Hablarán de la librería Shakespeare and Company, de Adrienne Monnier, Sylvia Beach, Rue de l’Odéon, Larbaud; y también de los locos años veinte y de los escandalosos años cincuenta, su propia época.

París, un chiquero; Londres, lo mismo. Nueva York apesta. Y nada de caza en los pantanos. Ni patos salvajes, ni chicas, ni siquiera la idea de un libro como ese libro, el libro del premio. Y no hay golpes de suerte, ni un viejo, ni un mar verdadero. Compilan un elenco de amigos comunes, pero en realidad el visitante no quiere escuchar. Todo se ha ido al carajo, dice el escritor, todo. Casi llorando le pide al visitante que no le mande más gente a casa, gente como él, y menos si son inteligentes. A continuación, se levanta, se pone el albornoz, lo abraza y se despide de él. 

Después de esto el escritor aún vivió dos años más, y, al llegarle su segunda muerte, ya no tuvo tiempo de leer sus necrológicas. El poema que relata esta visita se publicó en 1962 en Satura, bajo el título de "Due prose veneziane". Trece años más tarde será el poeta que le visitó quien reciba el Premio Nobel. El transeúnte en Venecia, que se imaginó esta escena después de leer el poema del uno sobre el otro, cree haberla vivido de verdad."

A: Venecia. El león, la ciudad y el agua. de Cees Nooteboom. El ojo del tiempo. Siruela. 2020. (p.70)

Lectures de Sylvain Tesson a la cabana del llac Baikal

14 de febrero

"La última caja es una caja de libros, Si me preguntan por qué vine a encerrarme aquí, respondería que tenia lecturas atrasadas. Clavo una plancha de madera de pino encima de mi camastro y acomodo sobre ella mis libros. Traje unos sesenta. En París tuve el mayor cuidado en hacer una lista ideal. Cuando uno desconfía de la pobreza de su vida interior, hay que llevar buenos libros con ellos siempre se podrá llenar el vacío. El error sería elegir exclusivamente lectura difícil imaginándose que la vida en los bosques lo mantiene a uno en un alto grado de temperatura intelectual. El tiempo se hace largo cuando no hay más que Hegel para una tarde de nieve.

Antes de la partida un amigo me aconsejó llevar las Memorias del Cardenal de Retz y el Fouquet de Morand(1). Yo ya sabia que nunca hay que viajar con libros que evoquen el lugar de llegada. En Venecia, leer a Lermontov, pero en el Baikal, a Byron.

Vacío la caja. Tengo a Michel Tournier para las ensoñaciones, a Michel Déon para la melancolía, a Lawrence para la sensualidad, a Mishima para los fríos de acero. Tengo una pequeña colección de libros sobre la vida en solitario: Grey Owl para la radicalidad, Daniel Defoe para el mito, Aldo Leopold para la moral, Thoreau para la filosofía, aunque sus sermones de contable calvinista me fastidian un poco. Whitman, por su parte, me encanta: sus Hojas de hierba exhalan gracia. Jünger inventó la expresión de “recurso a los bosques”, tengo cuatro o cinco de sus libros. Un poco de poesía y de filosofía también:  Nietzsche, Schopenhauer, los estoicos. Sade y Casanova para calentar la sangre. Novelas policiacas de Série Noire: a veces hay que entretenerse. Algunas guías naturalistas de la colección Delachaux y Niesté sobre pájaros, plantas e insectos. Lo menos que se puede hacer cuando invita el bosque es saber el nombre de los dueños de casa. La indiferencia sería insultante. Si viniera gente a mi departamento para instalarse por la fuerza, querría al menos que me llamasen por mi nombre. Los lomos de los volúmenes de la Pléiade brillan a la luz de las velas. Los libros son íconos. Por primera vez en mi vida, leeré un libro de una sola vez.

Lista de lecturas ideales redactadas en París con el mayor cuidado en previsión 

de una estada de seis meses en la selva siberiana*

Ingrid Astier, Quai des enfers (Muelle del infierno)

D.H. Lawerence, El amante de Lady Chatterley

Kierkegaard, Tratado de la desesperación

Vassili Peskov, Des nouvelles d’Agafia (Noticias de Agafia)

Pete Fromm, Indian Creek

Jacques Lacarrière, Los hombres ebrios de Dios

Michel Tournier, Viernes o los limbos del Pacífico

Michel Déon, Un taxi malva

Sade, La filosofia en el tocador

Drieu de la Rochelle, Gilles

Daniel Defoe, Las aventuras de Robinson Crusoe

Truman Capote, A sangre fría

Olaf Candau, Un an de cabane (Un año de cabaña)

Camus, Noces (Bodas)

Camus, La caída

Tom Nale, Robinson des mers du sud (Robinson de los mares del Sur)

Rousseau, Las ensoñaciones de un paseante solitario 

Casanova, Historia de mi vida

Giono, El canto del mundo

Paul Morand, Fouquet

Montherland, Carnets

Jünger, Pasados los setenta, tomo 1

Jünger, La emboscadura

Jünger, El nudo gordiano

Jünger, Acercamientos: drogas y ebriedad

Jünger, Juegos africanos

Baudelaire, Las flores del mal

Lames M. Cain, El cartero siempre llama dos veces

Michael Connelly, El poeta

James Ellroy, Sangre en la luna

James Hadley Chase, Eva

Los Estoicos (Pléiade)

Dashiel Hammett, Moisson Rouge (Cosecha roja)

Lucrecio, La naturaleza

Mircea Eliade, El mito del eterno retorno

Schopenhauer, El mundo como voluntad y representación

Conrad, Tifón

Segalen, Odes (Odas)

Chateaubriand, Vida de Rancé

Lao She, Tao te ching

Goethe, Elegía de Marienbad

Hemingway, Cuentos

Nietzsche, Ecce Homo

Nietzsche, Así hablo Zaratrusta

Nietzsche, El crepúsculo de los ídolos

John Haines, Vingt-cinq ans de solitude (Veinticinco años de soledad)

Grey Owl, La Dernière Frontière (La última frontera)

Antoine Marcel, Traité de la cabane solitaire (Tratado de la cabaña solitaria)

Cendrars, Au coeur du monde (En el corazón del mundo)

Whitman, Hojas de hierba

Aldo Leopold, Almanach d’un comté des sables (Almanaque de un condado de arenas)

Yourcenar, L’oeuvre au noir (La obra en negro)

Las Mil y una Noches

Shakespeare, Sueño de una noche de verano

Shakespeare, Las alegres comadres de Windsor

Shakespeare, Noche de reyes

Chrétien de Troyes, Romans de la Table ronde (Novelas de la mesa Redonda)

Maurice G. Dantec, American Black Box

B. E. Ellis, American Psycho

Thoreau, Walden

Kundera, La insoportable levedad del ser 

Mishima, El pabellón de oro

Romain Gary, La promesa del alba

Karen Blixen, La Ferme africane (Lejos de África)

José Giovanni, Los aventureros"

A: La vida simple. Sylvain Tesson. Traducció de César Aira. Alfaguara. 2013. (p.26)

******

Un munt de llibres per a sis mesos, uns deu llibres per mes.

Els clàssics: Las Mil y una Noches, Shakespeare...

Filosofia: Kierkegaard, Jünger, Nietzsche, Michel Tournier, Lucrecio...

Novel·la negra variada: Sangre en la luna, Quai des enfers, American Psycho...

La vida solitària en clàssic: Las aventuras de Robinson Crusoe, Vingt-cinq ans de solitude...

Una mica de poesia:  Las flores del mal, Hojas de hierba...

Literatura contemporània: Kundera, Mishima, Romain Gary...

I autors francesos: Drieu de la Rochelle, Jacques Lacarrière, Michel Déon, Jean Giono...

Però el denominador comú de molts és la vida a la natura, la defensa del món natural: Vassili Peskov, Pete Fromm, Michel Tournier, Olaf Candau, John Haines, Grey Owl, Antoine Marcel, Thoreau

(1) Dos autors francesos que parlen de l'època de la Fronda Francesa.

*He canviat l'ordre, primer l'autor i després el títol del llibre.

Lliris de neu

Trobar una referència positiva dels lliris de neu em treu el mal gust de boca dels falsos lliris de neu que vaig trobar a Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson (Lliris de neu (falsos)).

"Vaig per la ciutat i trec el nas pels patis estrets de les cases urbanes. Rondo per les parades on les velles solen vendre els primers lliris de neu. Em dic: "Si hi ha lliris de neu, vol dir que el pare té alguna possibilitat".

Però no n'hi ha cap ni un."

A: El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodinov. Traducció de Marc Casals. Edicions del Periscopi. 2025. p. 77

El meu pare...

 "El meu pare era jardiner. Ara és un jardí."

A: El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodinov. Traducció de Marc Casals. Edicions del Periscopi. 2025. p. 11

Unes faules del Llibre del plaer, de Josep ben Meir Ibn Sabara

Al Projecte Gutenberg podem trobar The Book of Delight, and other papers d'Israel Abrahams (https://gutenberg.org/ebooks/9886). Israel Abrahams (Londres, 1858 - Cambridge, 1925), va ser un dels erudits jueus més distingits de la seva generació. Aquesta publicació del 1912 recull els textos de diverses conferències. El primer capítol parla del Llibre del plaer, del barceloní Josep ben Meir Ibn Sabara; en fa una presentació i després fa la traducció de diversos fragments a l'anglès.

Aquestes faules que aquí versionem són la discussió entre un lleopard i la seva parella. Una guineu intenta fer amistat amb el lleopard amb la idea d’enganyar-lo i, tot i els avisos de la parella, el lleopard acaba caient en el parany de la guineu. El narrador amb encert va lligant unes històries amb les altres. En aquest cas la figura de la dona, la femella lleopard, malgrat les històries que explica la guineu surt com a persona prudent i assenyada.

******

La guineu i el lleopard

Una vegada un lleopard vivia satisfet i amb abundància; sempre trobava fàcilment menjar per a la seva dona i fills. A prop hi vivia el seu veí i amic, la guineu. La guineu sentia al seu cor que la seva vida només estava segura mentre el lleopard pogués capturar altres preses, i va planejar un mètode per desfer-se d'aquesta perillosa amistat. “Abans que vingui el mal”, diuen els savis, i el consell és bo. "Deixa'm que el mogui d'aquí -va pensar la guineu-; el conduiré pels camins de la mort; perquè els savis diuen: “Si algú ve a matar-te, has d’agafar la davantera i matar-lo tu"”. L'endemà, la guineu va anar a veure el lleopard i li va explicar un indret que havia vist, un lloc de jardins i lliris, on els cervatells i les daines es divertien, i tot era bonic. El lleopard va anar amb ell a contemplar aquest paradís i va quedar entusiasmat. "Ah -va pensar la guineu-, molts somriures acaben en plors". El lleopard estava content i volia traslladar-se al més aviat possible paratge encisador. «Però, primer -va dir-, aniré a consultar la meva dona, la meva companya de tota la vida, l'esposa des de la meva joventut». La guineu va quedar desconcertada. Coneixia perfectament la saviesa i l'astúcia de la dona del lleopard. «No -va dir-, no confiïs en la teva dona. El consell d'una dona és dolent i ximple, el seu cor és dur com el marbre; és una plaga a la casa. Però sí, demana-li consell i fes el contrari!» El lleopard va dir a la seva dona que estava decidit a anar-hi. «Compte amb la guineu -va exclamar ella-; hi ha dos animals petits, els més astuts, de lluny: la serp i la guineu. No has sentit com la guineu va lligar el lleó i el va matar amb astúcia?». «Com es va atrevir la guineu -va preguntar el lleopard-, a acostar-se prou al lleó per fer-ho?».

Llavors la dona reprèn la paràbola i explica l'incident de la guineu i el lleó.

La guineu i el lleó

Llavors la dona del lleopard va dir: -El lleó estimava la guineu, però la guineu no hi confiava i va planejar la seva mort. Un dia, la guineu va anar a veure el lleó queixant-se que li havia agafat mal de cap. "He sentit", va dir la guineu, "que els metges recepten per al mal de cap que el pacient sigui lligat de mans i peus". El lleó va assentir i va lligar la guineu amb una corda. "Ah", va dir alegrement la guineu, "el meu dolor se n'ha anat". Aleshores el lleó la va deslligar. Va passar el temps i va arribar el torn del lleó de patir mal de cap. Amb molta angoixa, va anar a veure la guineu, confiat com un ocell va al parany, i va exclamar: "Lliga'm, germà, perquè jo també em pugui curar, com et va passar a tu". La guineu va agafar cordes noves i va lligar el lleó. Després va anar a buscar pedres grans, que va llançar al cap del lleó i així el va aixafar. Per tant, estimat lleopard —va concloure la seva dona—, no confiïs en la guineu, perquè li temo a ell i a les seves astúcies. Si el lloc del qual parla és tan bonic, per què no hi va la guineu?

-No -va dir el lleopard-, ets una xerraire ximple. Sovint ha demostrat ser el meu amic, i no hi ha cap interès en la seva amistat.

El lleopard no va voler escoltar el consell de la dona, però es va commoure una mica pel seu avís, i va explicar a la guineu els seus dubtes, afegint que la seva dona es negava a acompanyar-lo. 

-Ah -va respondre la guineu- em temo que el teu destí serà com el de l'argenter; deixa'm explicar-te la seva història i sabràs com de ximple és escoltar el consell d'una dona.

L'argenter que va seguir el consell de la seva dona

-Un argenter de Babilònia, hàbil en el seu ofici, estava un dia treballant quan la seva dona li va dir: "Escolta'm, i et faré ric i honorable. El nostre senyor, el rei, té una filla única, i l'estima com la seva vida. Fes-li una imatge de plata d'ella mateixa, i jo la hi portaré com a regal". L’estatueta es va fer aviat, i la princesa es va alegrar de veure-la. Va donar una capa i unes arracades a la dona de l'artista, i ella les va mostrar al seu marit en senyal de triomf. "Però on són la riquesa i l'honor? -va preguntar-. L'estàtua valia molt més del que has portat". L'endemà, el rei va veure la joia a la mà de la seva filla, i es va encendre la seva ira. "No està ordenat -va cridar- que ningú no faci una imatge? Talleu-li la mà dreta". L'ordre del rei es va complir, i diàriament l’argenter plorava i exclamava: "Preneu nota del meu avís, marits, i no obeïu la veu de les vostres dones!".

El destí del lleopard

Els ossos del lleopard van tremolar mentre escoltava aquesta història. Enfadat, va anar a buscar a la seva dona i li va dir: "Vine, aixeca't i segueix-me, o et mataré". Junts van anar amb les seves cries. La guineu els va fer de guia, van arribar al lloc promès i van acampar vora les aigües. La guineu es va acomiadar d'ells, tot rient a la seva esquena. Van passar set dies, quan va començar a ploure, i a mitjanit nit el riu va créixer i va engolir la família de lleopards als seus llits. "Ai de mi -va sospirar el lleopard- que no vaig escoltar la meva dona". I d’aquesta manera va morir quan encara no li tocava.

Aos jacarandás de Lisboa

Ara que les acàcies de la plaça Molina han florit -en algun moment he pensat que eren jacarandes-, un record per a les jacarandás de Lisboa.

Aos jacarandás de Lisboa

São eles que anunciam o verão.
Não sei doutra glória, doutro
paraíso: à sua entrada os jacarandás
estão em flor, um de cada lado.
E um sorriso, tranquila morada,
à minha espera.
O espaço a toda a roda
multiplica os seus espelhos, abre
varandas para o mar.
É como nos sonhos mais pueris:
posso voar quase rente
às nuvens altas –irmão dos pássaros –,
perder-me no ar.

Eugénio de Andrade, a Os Sulcos da Sede, 2001

Amb les meves passes... Fernando Pessoa

[1915]

"Amb les meves passes tremola la llum de les estrelles. Un gest de la meva mà, que m'oculta un moment la lluna, palesa, amb aquest meu acte d'esbalaïment, tot el que realment pot significar. Aquests pensaments, que han esdevingut domèstics i quotidians al meu escrúpol, han comportat que el meu instint naufragués al port. Sempre m'ha semblat que ser era gosar; que voler era aventurar-se. La inèrcia m'ha deixat un regust de santedat, i el no-voler, de tenir. Així he construït una moral burgesa del pensament, una atenció per la comoditat i per la decència a través del respecte al misteri. La consciència exagerada que sempre he tingut dels meus moments sempre ha estat com un adoloriment a misteri i a diví. No m'he comprès mai, sobretot quan m'he sorprès vivint i la inconsciència dels meus instints i la vulgar commoció dels meus reflexos nerviosos."

A: Autobiografies. Fernando Pessoa. Selecció i pròleg de Richard Zenith. Traducció de Victor Martínez- Gil. Angle Editorial. 2008 (p.55)

Jove parca, de Iorgos Seferis

Iorgos Seferis, pseudònim de Georgios Seferiadis (Esmirna 1900 - Atenes 1971), poeta i diplomàtic grec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1963. 

El poema "Jove parca" recollit al capítol "Cuaderno de ejercicios", pàgina 181, de Mythistórima. Poesía completa de Iorgos Seferis. Traducció, pròleg i  notes de Selma Ancira i Francisco Segovia (Galaxia Gutenberg, 2012).

Jove parca

Dona nua

la magrana que va obrir

plena d'estrelles

I tres versions personals...

Magrana nua

la dona oberta

plena d'estrelles.

***

Estrelles nues

una dona i una magrana

ben obertes.

***

Una dona, nua,

plena d'estrelles,

obre una magrana

on apareix una dona, nua,

plena d'estrelles.

Què diu Byung-Chul Han dels haikus

Arribo a Byung-Chul Han (Seúl, 1959) no sé ben bè com, però interessat en alguns dels seus títols (Cares de la mort, Mort i alteritat i Loa a la Terra). De moment he acabat llegint La societat pal·liativa i Filosofia del budisme zen. I és en aquest últim on trobo al capítol "Nadie" el text sobre els haikus. I em crida l'atenció l'enfocament que en fa des de la filosofia. I amb Heidegger ben present (la tesi de doctorat a la Universitat de Friburg va ser sobre aquest filòsof), cosa que fa que el raonament literari s'allunyi dels habituals.

"Tampoco los haikus, es decir los poemas zen, son “expresión” del alma. Pueden interpretarse más bien como “puntos de vista de un nadie”.

En ellos no se puede buscar ninguna interioridad. No se expresa allí ningún “yo lírico”. Tampoco las cosas del haiku están “apremiadas a nada”. Ningún yo “lírico” inunda las cosas, las convierte en metáforas o símbolos. Más bien, el haiku hace que las cosas brillen en su ser así. El no estar apremiado a nada como temple fundamental del haiku apunta al corazón ayunador del poeta, Enel que a modo de “nadie” se refleja el mundo.

En el haiku ciertamente no se anuncia ningún “hombre”, ningún “yo”. Pero esa modalidad poética no está cerca de aquella impersonal poesía “hay” que Heidegger intenta interpretar desde el “evento”. [cita Trakl]

Heidegger creer que el “hay” (es ist) está cerca del Il y a de un poema de Rimbaud [cita Rimbaud]

Según Heidegger, un pasaje construido con “hay” lleva inherente siempre la referencia a un ente ordenado a la apropiación por parte del hombre. [cita Heidegger]

En cambio, para Heidegger, el “hay” de Trakl (Es ist) o de Rimbaud (Il y a) no expresa la existencia de algo disponible. Más bien, menciona algo “no disponible, lo que afecta como algo terrible, lo demoníaco”,  que se sustrae a toda intervención humana.

Los haikus expresan el mundo o las cosa en su ser así, que brilla fuera de la intervención humana. Pero este ser así no se manifiesta como un “ello” demoníaco, impersonal. Es “amable” más bien que demoníaco o terrible. En contraposición a los poemas “hay”, los haikus propiamente no “refieren” a nada, a ningún ser “substantivo” del que no pueda disponerse. Ningún ello demoníaco inunda el yo y el mundo. La poesía “hay”, si la examinamos detenidamente con la lupa, delata todavía un yo que, por la perdida total de la relación con el sentido, está expuesto al mundo como una dimensión impersonal, anónima. Desde las cosas que “hay”, se expresa un yo alienado, vaciado, vagante sin mundo, a la búsqueda, invocante. Tampoco las cosas se comunican entre sí. Cada cosa se convierte en un vacío y anónimo eco del “hay”. En los “poemas hay” apremia una total falta de referencia, mientras que los haikus articulan una referencia, una modalidad afable de relación.

El vacío como lugar del haiku vacía tanto el yo como el hay (el ello). Así, el haiku no es ni “personal” ni “impersonal”.

El aroma de rocas:

la hierba de verano, que enrojece,

en el rocío y el calor.

                BASHÔ

Además, los haikus no refieren a ninguna significación escondida, que haya de averiguarse. No hay ninguna metáfora que deba someterse a una interpretación. El haiku es “patente por completo”. Está “claro” en sí. No hace falta ponerse a esclarecerlo.

Un golpe de viento

hace aparecer mucho más blancos

los pájaros acuáticos.

BUSON

El haiku revela su “sentido” por completo. Por así decirlo, no tiene nada que esconder. No está vuelto hacia dentro. No habita en él ningún “sentido profundo”. Y precisamente esta ausencia de “sentido profundo” constituye la “profundidad del haiku. Está en correlación con la ausencia de interioridad anímica. La clara apertura, la anchura sin trabas del haiku, brota del corazón desinteriorizado, vaciado, del recogimiento a manera de nadie sin interioridad."

Des de la filosofia i des del zen. 

A: Filosofia del budismo zen, de Byung-Chul Han. Traducció de Raúl Gabás. Herder. 2015 (p.)

Udol i llop, d'Anna Campillo Arrebola

 

Anna Campillo Arrebola

així vas arribar a mi:
la pupil·la dilatada, l'arrossegar
discret de tundra a les
espatlles

i el polsim tebi
del teu cos adollant        lliris
en llit d'obac

quantes nits salsint
aurores

A: Udol i llop, d'Anna Campillo Arrebola. Pagès editors. 2023

A València, d'Ibn Amira

Ibn Amira (València, 1186 - Tunis, 1259)

A València

¿Què tens als ulls que no paren de plorar?
¿Què té el teu cor, que ja no troba assossec?
¿Pateixes la ferida d'una bella que ha marxat?
¿És la joventut perduda que torna com un miratge?
¿O és el temps que ha dut dolors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
¿Què en faran dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella, amb tants jardins i el seu riu,
que totes les nits tenien un dolç perfum de narcís.

Josep Piera, Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Edicions de 1984. 2017 

A Mallorca, Ibn al-Labbana

Ibn al-Labbana (Abu-Bakr Muhàmmad ibn Issa ibn Muhàmmad al-Lakhmí ad-Daní, però conegut com a Ibn al-Labbana), (Benissa - Mallorca 1113-1114): Rep una bona educació i aviat destaca com a poeta. Es trasllada a Almeria, Sevilla, Badajoz (on es converteix en poeta cortesà). Torna a Sevilla (amb la millor producció poètica i en prosa) fins a la caiguda de la ciutat; i escriu sobre la desfeta del seu món. Acompanya al-Mutámid desterrat a Agmat fins a la seva mort. Passa un temps a Còrdova i poc més tard de 1100 es trasllada a Mallorca, a la cort de Nàssir-ad-Dawla, amb una abundant producció literària. Però acusacions sobre l'allunyament de la religió el fa caure en desgràcia. I aquests versos són el retret a Nàssir-ad-Dawla per haver perdut la confiança en ell. Mor abans de poder marxar de l'illa. El poema és una traducció de Josep Piera.

A Mallorca

La pluja que cau al riu,

per fina i suau que hi siga,

n'acaba fent un torrent.

Me'n vaig, ja ho saps,*

ni que Mallorca fos Egipte

i els teus regals els del Nil.

No heu sabut estimar de mi

el valor ni tampoc l'obra.

No vos han semblat prou llargs 

ni l'espasa ni el càlam meus.

Potser m'he venut massa barat

creient que la inspiració no tenia.

* A l'article "Ibn al-Labbana, el poeta del rey al-Mu´tamid" d'Elisa Simón (https://andalfarad.com/ibn-al-labbana-el-poeta-del-rey-al-mutamid/) inclou aquests versos que semblen completen el sentit de la primera estrofa: "els enemics van fer foc / per cremar-m'hi, però em vaig salvar / de la mateixa manera que Abraham, fujo".

Josep Piera, Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Edicions de 1984. 2017 

Un viatge amb cotxe segons Iorgos Seferis

Automòvil

Per l’autopista com l’abraçada 
bifurcada d’un compàs,
els dits del vent als cabells
i milles a la panxa,

marxàvem buits, els dos,
fuetada a la mirada dolça;
maquillada la ment, maquillada la sang
nusos! nusos!

...En un llit amb alt 
i lleuger coixí, com
s’esmunyia el mareig a distància
com un peix a l’aigua...

Pels ramals de l’autopista
marxàvem, només cossos,
els cors a cada banda,
separats, a dreta - a esquerra.

Iorgos Seferis, pseudònim de Georgios Seferiadis (Esmirna 1900 - Atenes 1971), poeta i diplomàtic grec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1963.
El poema "Automòvil" recollit a la pàgina 34 del capítol "Conchas, Nubes" de Mythistórima. Poesía completa de Iorgos Seferis. Traducció, pròleg i  notes de Selma Ancira i Francisco Segovia (Galaxia Gutenberg, 2012).

Vida d'un idiota, d'Akutagawa Ryunosuke

Akutagawa  Ryunosuke 

Ryunosuke Akutagawa (1892 Tòquio (Japó) 1927 Tabata (Japó)). Escriptor japonès de contes, molts a partir de contes antics japonesos. Bon coneixedor de la cultura japonesa i xinesa, i dels escriptors occidentals, intenta amb la seva obra modernitzar la literatura japonesa. La figura de la mare malalta i de la tia condicionen la seva personalitat, i marquen els personatges femenins de la seva obra. Greument malalt el 1926, acaba suïcidant-se un any desprès, als 35 anys.

****

Apartir de la novel·la curta Kappa (entrada Viatge al país dels kappa d'aquest blog) m'interesso per la seva biografia i em porta a llegir  Vida de un idiota y otras confesiones. Textos que ens permeten conèixer els seus pensaments i entrar de ple en la turmentada vida interior: "Ja no tinc forces per continuar escrivint més. Viure amb aquest sentiment és un dolor indescriptible,"

Alguns fragments de Vida de un idiota y otras confesiones:

Els engranatges l'apiconen i l'arraconen:

"Todavía con la cartera en la mano, me fui andando desde la estación del ferrocarril nacional hasta un hotel. A ambos lados de la calle había edificios enormes. Mientras caminaba entre ellos, de repente me volví a acordar de los pinos. Entonces descubrí algo extraño en mi campo visual. ¿Algo extraño?... Sí, unos engranajes semitransparentes que giraban incesantemente. Ya había tenido antes experiencias similares. El número de los engranajes va aumentando de manera gradual y acaba bloqueando la mitad de mi campo de visión, aunque no por mucho tiempo. Al cabo de un rato, la visión desaparece y, entonces, llega el dolor de cabeza… Era siempre igual. […] Tal como me imaginaba, a mi ojo izquierdo no le sucedía nada. Sin embargo, en la parte trasera del párpado del ojo derecho giraban incontables engranajes. A medida que comprobaba cómo los edificios del lado derecho iban desapareciendo, continuaba andando por la calle sin descanso."

A "La nota enviada a un viejo amigo" és una carta adreçada a Kume Masao (1981-1952), poeta, novel·lista i amic de l'autor.

“Todavía nadie ha descrito la psicología del suicida tal y como es. Tal vez se deba a la carencia de interés psicológico por el orgullo del suicida o por el propio suicida. En esta última carta que te escribo, me gustaría transmitirte claramente ese estado mental.”

“Al igual que todo acto humano, el del suicidio implica motivaciones complejas. Pero, al menos en mi caso, todo se reduce, simplemente, a una angustia confusa. Una angustia confusa con respecto a mi porvenir.”

La soledat de la malaltia el porta a buscar la companyia per compartir la solució final; però aquest és un pas per fer-lo sol. I també busca etecta els cants dels suicidi en autors i lectures diverses.

“El mejor trampolín [per a suicidar-se] es, al fin y al cabo, una mujer. Cristo, antes de suicidarse, a menudo invitaba a sus amigos a acompañarlo. También Racine se intentó suicidar arrojándose al río Sena junto con Moliere y Boileau. Pero, desgraciadamente, yo no tengo este tipo de amigos. Solo una amiga intentó suicidarse conmigo una vez. Pero se convirtió en un tema intratable para nosotros.

Con el tiempo, nació en mí la confianza necesaria para poder morir sin necesidad de trampolín. El hecho de no tener a nadie que quisiera morir conmigo no fue motivo de perder la esperanza. […]”

“Nosotros, las personas por ser animales humanos, tenemos un miedo instintivo a la muerte. La llamada fuerza vital, en realidad, no es más que otra forma de llamar a la fuerza animal. Yo también formo parte de la especie de animales humanos. No obstante el aborrecimiento que siento hacía los alimentos y las mujeres probablemente sea un indicio de la perdida gradual de esa fuerza animal. El lugar en el que estoy viviendo ahora es un mundo de enfermedades nerviosas, un mundo translúcido como el hielo.”

La sensibilitat que el porta al suicidi també el permet preciament viure amb tots els sentits oberts

“Últimamente, la naturaleza me parece aún más hermosa de lo habitual. Tú que amas la belleza de la naturaleza seguramente te estarás riendo de esta contradicción ante mi intento de suicidio. Pero la naturaleza se me presenta bella porque la miro con un pie en el estribo de la muerte. He visto, amado y entendido más que los demás. Entre todo el sufrimiento acumulado, eso es lo único de lo que puedo estar satisfecho.”

A: Vida de un idiota y otras confesiones, d'Akutagawa Ryunosuke. Traducción de Yumika Matsumoto i Jordi Tordera. Introducció de Carlos Rubio. Satori. 2011.