Notas de Oporto, d'Antonio Muñoz Molina

Al día siguiente de llegar a oporto ya parece que uno lleva más tiempo en la ciudad. Sales del hotel en la mañana de llovizna y bajas la calle de Ceuta hasta la esquina del café Guarany, y cunado eliges para desayunar una mesa junto a la cristalera que da a la avenida de los Aliados es como si estuvieras cumpliendo una querida costumbre, aunque ésta sea solo la segunada vez. .../...

En Portugal, como en otros países civilizados de Europa, la relación entre el pasado y el presente es menos abrupta que en España. .../...

Pero igual de grave es la desaparición del mobiliario público, de empedrados y baldosas de aceras, de interiores de comercio y de cafés. .../...

Que una ciudad tenga buenos cafés sería un motivo razonable para exiliarse a ella. .../...

En una plaza pequeña, por los barrios altos, hay un busto de bronce de un caballero de morrión bélico y feroces bigotes: pero resulta ser no un general, sino un bombero que ganó un campeonato internacional de su oficio en 1905. .../...

En Oporto, el aficionado a los placeres errantes de la ciudad descubre una de las plazas más naturalmente armoniosas y menos declamatorias o solemnes que yo he visto en mi vida: es la plaza Carlos Alberto, con edificios comunes de alturas desiguales, con una forma más o menos triangular y un parque modesto en el centro, con tiendas y pequeños bares y casas de comidas que sacan mesas a la acera en los días de sol. Es una plaza despejada, pero también acogedora, muy terrenal y vecinal y muy abierta a un gran cielo de gaviotas. .../...

No lejos de allí se puede asistir a una virulenta confrontación entre lo mejor del pasado y lo peror del presente. La librería Lello, diseñada en 1906, con un interior asombroso de maderas talladas en un neogótico Tudor, no se parece a ninguna otra que yo haya visitado. .../... Porque aparece en las películas de Harry Potter, se ha convertido en punto de destino de un turismo iletrado y masivo, que llega a cada momento desde cualquier parte del mundo. .../... Parejas, familias enteras, apiñadas excursiones asiáticas, niños narcotizados por pantallas diminutas, un espesor de cuerpos en un vagón de metro a hora punta, un chasquido de cámaras igitales y tonos de teléfono. Desde una de las stanterías, un busto de Eça de Queiroz contempla el circo detrás de su monóculo.

A El País Babelia, 20.02.16

Oporto al 1895

Oporto (106,000 hab.), la 2ª ciudad en importancia, industrial, puerto de mucho comercio; vinos excelentes.

De Geografia, de Esteban y Faustino Paluzie.Faustino Paluzie, Impresor - Editor. Barcelona, 1895. p. 171

Praça da Ribeira

A la nit els bars estan tancats. no hi ha ningú. Al mig de la plaça l'escultura amb aigua; en un dels extrems, l'oposat al riu, una font amb una figura que no aconsegueixo saber qui representa; però que és de São João Baptista. En una de les cases laterals continuen esteses, ja hi eren aquest matí, un seguit de calces de considerables proporcions. Dos hotels, el Pastrana i el Ribeira do Porto, ideals per estar al costat del riu.
En un dels carrers laterals, la Rua da Fonte Taurina, el restaurant Postigo do Carvao i a la cantonada el Café Bar o Cais.
O Cais és un local petit, s'han de baixar uns esglaons. Podia haver estat un bar dels treballadors del riu. Ara pot semblar un bar de senyoretes, però és un bar per beure cerveses, ginebres i combinats. Un pany de paret és de pedra, les altres parets estan pintades de vermell i amb miralls de marcs daurats, bigues de fusta vella.
L'home que sembla l'amo té l'aspecte d'un exboxejador. És fort, la cara ampla, el nas gros, el cap rapat. El cambrer, un noi jove d'aspecte modern.
Una parella menja un plat de formatges. Quatre anglesos entren i demanen per beure. Dos beuen cerveses; els altres dos demanen vi negre i el cambrer, a més a més, els ofereix un didalet d'absenta. Malaguanyat vi.
Bec una cervesa "Sagres"; potser necessitaria una beguda més forta. Potser hauria de continuar bevent; un altre dia, potser.

Cais da Estiva

A la nit camino sol per Cais da Estiva, pel costat del Douro. No hi ha ningú. Fa fred. No fa vent. Trobo a faltar la boira. Porto el bastó; em fa mal el genoll, punxades de gel.
A l'altra banda del tiu els cartells de les bodegues: Càlem, Noval, Sandeman, Offley, Taylor's, Dow's, Ferreira, Ramos Pinto...

Es veuen els llums blaus de la casa blava. Se senten unes campanades. Des de quina banda arriben?
Passa un metro pel Ponte Luís I, se sent el soroll metàl·lic, es veuen els llumets, no es distingeix cap vianant.
En un racó un gat, solitari.
Els cambrers dels restaurants, homes grans, fumen entre les ombres dels carrerons.  No hi ha clients. Un dels restaurants "Filha de mãe preta" no sé com s'ha de traduir, d'entendre.
Les barques turístiques buides; "Caminho do Douro".
Una dona, que parla sola, calla passa davant meu i em demana unes monedes. No li faig ca. Després em sap greu. Jo també tinc ganes de beure.
Una dona amb un nen petit fa servir el picaporta en una porta de fusta; el repic ressona en la nit; un xerric, els obren.
Un home vell camina sol amb un bastó pel costat del riu Douro.

Confeitaria do Bolhão (casa fundada em 1896)

Entre turistes i gent del barri, 

una copa de porto i una pasta.

Passa la tarda, potser plou.

Sandeman

Sandeman, l'home de la capa es fa realitat cinquanta anys després!

Línia 1

Línia 1 del tramvia de Porto. Retorn sobtat a la infantesa a Barcelona, viatges amb el 39. Ara, però hi anem sols; el conductor és una noia; el bitllet en comptes dels cèntims de pesseta val 2,5 €; els seients ja no són de fusta; està prohibit fumar i no se sent aquella barreja d'olors, de roba poc neta, de tabac, de bosses de peix i carn, de cafè. Però és un tramvia.

Café Guarany

Sopo a Guarany, un local a l'antiga. El terra és de rajoletes petites, com un mosaic, miralls pintures murals de temes indígenes. Els cambrers amb jaqueta blanca i galons daurats. El maitre amb esmòquing negre. A les taules estovalles de fil de cotó. Al costat de la barra un teclat, al costat dos homes amb el cap pelat i una noia mulata amb un vestit vermell. Potser cantarà fados?

Demana un sanwitx vegetal i una copa de vi d'Alentejo. A mig entrepà els músics comencen a cantar un bolero. Decepció! Uns temes deprés cantaran un tema de Julio Iglesias. Ara sembla una mica decadent. Parelles de la ciutat i de turistes i homes sols. Jo també sóc un home sol assegut en una taula, amb el bastó i la bufanda a la cadira del costat.

Als salvaestovalles de paper un poema amb una firma díficl de llegir (Tuês Runnet?).

Sinto histories, sinto curtura.
Sento a ciudade no aroma de um café.

És um mundo à parte,
ou parte deste mundo,
és poesia, és silêncio,
és conversas, olhares e sorrisos.

És Porto, Guarany…


Una mica història del Café Guarany*

A 29 de Janeiro de 1933, quando se inaugurou o Café Guarany, o arquitecto Rogério de Azevedo foi o autor da remodelação que contou com a decoração do escultor Henrique Moreira que executou o famoso alto-relevo em mármore do Índio, o qual soube trabalhar com mestria.

Guarany, relembra os índios da América Meridional que outrora dominaram a região, hoje ocupada pelo Paraguai, Paraná e Uruguai.

A invocação Tropical do Guarany tem a sua razão de ser numa alusão ao Brasil do século XX como primeiro produtor mundial de café.

Na década de 1930 assistiu-se ao surgimento massivo de cafés no Porto. Alguns concentraram-se na Avenida dos Aliados anunciando programas modernos, como o café Sport dirigido a adeptos desportivos, outros apresentavam propostas actualizadas de serviço de café-restaurante em ambiente sonoro. Estes cafés surgem em sequência dos cafés requintados que fizeram voga nos “Anos 20” - época em que o Majestic (1921), dominava retratando a Arte Nova. Foi no contexto renovador da Avenida dos Aliados que em 29 de Janeiro de 1933 se inaugurou o Café Guarany.

Numa época em que o café se afirmava, na evolução do botequim, como um local onde se efectuavam transacções comerciais, funcionando como meio proliferador de ideais políticos e de fontes de informação jornalística, a ele se fidelizavam clientes de certas profissões liberais ou adeptos de facções ideológicas. Por conseguinte, a localização do Guarany na Avenida dos Aliados constitui um factor determinante na definição do seu género de frequência: uma clientela selecta onde se contavam intelectuais e homens de negócios.

Os tempos passaram, e passado 70 anos desde a abertura, era necessário um novo compromisso entre o Guarany e os portuenses. Hoje é unanimemente reconhecido o êxito da recuperação do Café Majestic em 1994, pela actual gerência. A mesma decidiu abraçar o Café Guarany (2003) e incutir-lhe o mesmo ideal: recuperação com qualidade, devolver os locais históricos do Porto aos seus cidadãos.

 Na recuperação do café Guarany vigorou o compromisso entre a tradição e a qualidade de serviço que é apanágio desta equipa empreendedora: providenciou-se o restauro de mesas e cadeiras, candeeiros e apliques, mármores de revestimento e ornamentos de aço e cobre, respeitando o escrupulosamente o espaço original.

Transmitindo um ideal de espaço cultural, foram também postos em destaque dois painéis da pintora Graça Morais, “Os Senhores da Amazónia”, em acrílico e pastel sobre tela.

A artista retracta o modus vivendi da tribo Guarany, como organizam o seu dia a dia, os instrumentos que utilizam, os seus desejos e angústias. As pinturas de Graça Morais são sem dúvida uma das marcas mais significativas desta nova vida do Guarany que se pretende cada vez mais aberta á cultura.

Text i fotos de: www.cafeguarany.com

Aeroporto Francisco Sá Carneiro, de Porto

Arribem amb núvols i el terra moll. I marxem amb boira, pluja i fred: tarda de diumenge a l'aeroport una copa de vi de Porto —Taylor's— i un cafè.

Aeroport actualitzat que acull uns tres milions de passatgers l'any. Una de les línies de metro arriba i et porta fins al mig de la ciutat. Rebatejat amb el nom del primer ministre Francisco Sá Carneiro, figura important de la democracia portuguesa que va morir precisament en un viatge de Lisboa a Porto durant una campanya electoral. L'avioneta —un bimotor Cessna 421— va tenir problemes quan sortia de Lisboa i es va estavellar. Accident? Sabotatge? Opinions a favor i en contra. En tot cas un mal nom per als viatgers amb fòbia a volar.

A pequena cidade dos livros

Tarda de pluja. Dia gris a punt de fer-se fosc. La façana et crida l'atenció i l'interior és realment una joia. Un dissabte a la tarda era una processó de turistes mirant l'escala, el sostre, el treball de la fusta; però mirant llibres gairebé ningú i comprant-ne ningú. Llibres de turisme de Porto i Portugal, però també d'arquitectura, fotografia... Potser una barreja que no atreu a la majoria de persones que la visiten. Perquè de fet s'hi va a visitar-la (visita obligada a totes les guies), no a comprar llibres. I com als museus no deixen fer fotografies; el principal objectiu dels dependents és aquest, no deixar fer fotos i ajudar la circulació dels visitants.

Livraria Lello. Rua Carmelitas. Porto