Filosofia per a exploradors polars, d'Erling Kagge

D'entrada haig de dir que el títol em sembla genial! I això ja és molt, però no és suficient. Erling Kagge és un personatge amb molts perfils: explorador, col·leccionista d'art, editor i escriptor d'exit. Com explorador va aconseguir els tres pols: el pol Nord, el pol Sud i l'Everest. I amb això ja ens podem treure el barret!

"En aquest llibre parlo un xic d’aquests somnis i de les idees que m’han acompanyat sempre. Uns somnis que han evolucionat i que, amb el temps, s’han fet realitat gràcies a la curiositat i a l’ambició personal." (op. cit. p.11)

A  les primeres pàgines reconeix l'admiració pel noruec Thor Heyerdahl: "Un dels primers llibres que vaig llegir va ser el del seu viatge, l'any 1947, a bord del rai Kon-Tiki des de Callao, al Perú, fins a l'arxipèlag de les Tuamotu, a la Polinèsia." (op. cit. p.12) Recordo el llibre i llegir-ne trossos i mirar un cop i un altre les fotografies.

Estructurat en 16 capítols el llibre es mou entre les seves experiències com a explorador i les referències a altres exploradors i alguns filòsofs. Tot plegat porta cap a una mena de llibre d'autoajuda que no acaba de convencer. Per això parlar de filosofia sembla una mica excessiu. Tot i això les seves reflexions personals sobre l'esforç, la soledat, la natura... són interessants.

"Així com he sentit la meva pròpia petitesa en relació amb la natura, la mateixa relació també m’ha fet sentir grandesa interior. [...]
Vist en perspectiva, el que em va impressionar més en els cinquanta dies que vaig passar tot sol a l’Antàrtida va ser aquella proximitat amb la natura. En alguna ocasió, la cultura i la natura poden xocar, però en una expedició com aquesta no. La imaginació i el llenguatge em van servir més per acostar-me a la natura que no pas per allunyar-me’n. En el decurs del viatge, em vaig convertir en part integrant del gel, de la neu i del vent, de la mateixa manera que la natura, progressivament, va anar formant part de mi." (op. cit. p.98)

Quan viatgem, això és el que voldriem: ser part del lloc i que el lloc fos part nostre.

Erling Kagge. Filosofia per a exploradors polars, Traducció de Carme Geronès. Comanegra. 2021.

"The Dictionary of Obscure Sorrows" de John Koenig

Trobo una referència a The Dictionary of Obscure Sorrows de John Koenig. Koenig inventa neologismes per posar nom a emocions molt específiques que fins ara no en tenien. De fet són sentiments i emocions existencials. Per això es parla que de fet el diccionari és un mapa lingüístic de l'ànima humana. A mi, però, m'agrada més parlar de sentiments profunds més que foscos o obscurs que els dona una càrrega negativa.

Des del punt de vista lingüístic cal dir que per crear els neologismes utilitza arrels i sufixos extrets de fonts llatines, germàniques i gregues antigues en emulació de termes anglesos existents; per tant no trobarem relacions amb les llengües romàniques i potser es perd l’espontaneïtat de la llengua en la creació. Sharanya Manivannan va descriure el diccionari com un "bell experiment sobre la fina línia entre el balbuceig i Babel".

Alguns dels termes creats per Koenig:

• Ellipsism: La tristesa que provoca no saber com serarà el futur després de la teva mort.
• Kenopsia: La inquietant atmosfera d'un lloc que normalment és ple de gent però que ara és buit i en silenci.
• Lachesism: Desig ocasional d'experimentar un desastre que t'alliberi de la rutina quotidiana.
• Liberosis: El desig de preocupar-te menys per les coses, de ser més lleuger emocionalment.
• Nodus Tollens: L'ansietat d'adonar-te que la teva vida no segueix la narrativa ordenada que esperaves.
• Opia: Intensa vulnerabilitat que se sent en mantenir contacte visual amb un estrany, barreja ambigua d'intimitat i amenaça.
• Sonder: Comprensió momentània que cada persona que t'envolta viu una vida tan complexa com la teva, amb els seus propis drames, somnis i preocupacions.
• Vellichor: Estranya nostàlgia que provoquen les llibreries de vell, l'anhel per un temps que mai vas viure.

De fet hi ha tants sentiments profunds (i també de foscos) sense nom! Així rapidament:

El desassosec que et produeix no saber com funciona el mon en la seva totalitat.
La sensació d'absoluta seguretat que et fa pensar que algú conegut s'equivoca en les seves decisions.
La sensació que el que estàs creant té valor (artistic, social, etc.) i passarà absolutament desapercebuda.
La sensació que el teu treball no serveix per res.
La sensació quan estàs a l'entreson (duermevela) que veus clarament com solucionar un problema, com escriure una novel.la...

Web del diccionari:  The Dictionary of Obscure Sorrows

L'altra Venècia, de Predrag Matvejević

Predrag Matvejević ens parla de l'altra Venècia i ho fa d'una manera diferent a com ho fan molts altres autors. Des del punt de vista formal el llibre no està dividit en capítols que ja amb el títol ja ens avança què ens trobarem. El text és gairebé un continuum on apareixen els temes -la majoria de sues o tres pàgines- que ens van endinsant en aquesta altra Venècia. I les il·lustracions que acompanyen els textos són mapes i gravats antics de la ciutat, pels quals Matvejević sent un gran interès.*

Ja hem vist en altres entrades que l'autor intentarà evitar els llocs comuns* i ens diu quins són els rostres que l'interessen (els llocs que han "esdevingut estranys i inútils")***. I més endavant també ens dirà que: "Evitar les citacions de llibres d'altres, tal com em va aconsellar el savi del moll de Muggia, no hauria de convertis-se en un regla, ni molt menys en una ordre definitiva" (Íbid., p. 52). Tot plegat fa que molts dels temes siguin poc habituals en altres llibres sobre la ciutat; el pa, les herbes i plantes o les tavernes**** són un bon exemple.

Una lectura enriquidora!

I cinc frases sobre Venècia:

•  A Venècia el rovell és sumptuós. La pàtina s'assembla a una dauradura.
• Als jardins venecians, els amants i els solitaris llanguien d'enyorança.
• Una altra qüestió és si la mateixa Venècia té cap culpa de la literatura que se li ha dedicat. 
• Les tavernes (osterie) són les flors silvestres més belles de Venècia.
• Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa.

(Íbid., p. 23, 31, 53, 90,i 113)

*Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols
**Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns de Predrag Matvejević
***Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević
****Les tavernes de Venècia

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. 

El Codex Calixtinus

El Codex Calixtinus és un manuscrit il·luminat de mitjan segle XII conservat a la catedral de Santiago de Compostel·la. Consta de cinc llibres i dos apèndixs, amb un total de 225 folis de pergamí escrits per les dues cares, i les mesures són de 295 x 214 mm.  El text és gairebé sempre a una columna, amb 34 línies per pàgina.

El llibre cinquè és una mena de Guia del pelegrí a Santiago, presenta els llocs que s'havien de visitar al llarg de la ruta i adverteix el viatger dels perills que trobaria pel camí. Descriu la ciutat de Santiago i la catedral amb molt de detall. Sens dubte, doncs, una guia de viatge semblant a com l'entenem avui.

Com incidència en temps moderns hi ha el robatori del 2011. Els arxivers de la catedral de Santiago van trobar a faltar el còdex. El robatori sembla que s'havia produït una setmana abans tot i les mesures de seguretat del que es considera la peça més important de l’arxiu. Un any després la policia va recuperar-lo a mans del principal sospitós, un electricista de manteniment de la catedral.

Llibre IV del Codex Calixtinus

Lilbre V — Guia del pelegri a Santiago
(Iter pro peregrinis ad Compostellam)

Argument del Sant Papa Calixte i índex dels onze capítols

Capítol I: Dels camins de Santiago

Capítol II: De les jornades del Camí de Santiago (Calixte, Papa)

Capítol III: Dels noms dels pobles del Camí de Santiago

Capítol IV: Dels tres hospicis del mon

Capítol V: Dels noms d’alguns que repararan el camí de Santiago (Per Aimerico)

Capítol VI: Dels rius bons i dolents que es troben al camí de Santiago (Calixte, Papa)

Capítol VII: Dels noms de les terres i de les particularitats de la gent que es troba al Camí de Santiago

Capítol VIII: Dels cossos dels sants que descansen al camí i que han de ser visitats pels pelegrins. Comença el martiri de Sant Eutropi, bisbe de Saintes i màrtir.

Capítol IX: Del caràcter de la ciutat i de la basílica de Sant Jaume, apòstol de Galícia. (Calixte, Papa, i Aimerico, canceller)

Apartats: De les esglésies de la vila; De la mida de l'església; De les finestres; Dels pòrtics; De la font de Santiago; Del paradís de la ciutat; De la porta septentrional; De la porta meridional; De la porta occidental; De les torres de la catedral; Dels altars de la catedral; Del cos i de l'altar de Sant Jaume; Del frontal de plata; Del cimbori de l'altar de l'apòstol; Dels tres llums; De la dignitat de l'església de Sant Jaume i dels seus canonges; Dels picapedrers de l'església i del principi i fi de la seva obra; De la dignitat de l'església de Sant Jaume.

Capítol X: Del nombre de canonges de Santiago

Capítol XI: De com han de ser acollits els pelegrins de Santiago

Fi del cinquè llibre de l'apòstol Jaume.

********

Una referència al Codex al llibre Desviació a Santiago: Cees Nooteboom també consulta el Codex Calixtinus

Escala a...

 

Bruce Bégout

Filòsof i escriptor francès.Especialista en Husserl; ha escrit sobre elements de la vida urbana i la quotidianitat:  Zéropolis. L'expérience de Las Vegas; Lieu commun. Le motel américain; Suburbia; En escale. Chroniques aéroportuaires, etc.
Aquest darrer títol és la seva experiència immersiva en aeroports internacionals explorant els no-llocs quotidians on, ben segur, malgrat la seva superficialitat amaguen profunditats que ens passen desapercebudes.

Un tastet de En escale. Chroniques aéroportuaires:

L’arrivée

"L’autoroute à huit voies traverse un immense marais, pays plat et nu d’un vert intense, tapissé de mares de grandeur inégale où se miroitent les nuages. Après une longue courbe qui oblige à réduire la vitesse, et qu’ornent tous les deux cents mètres d’immenses panneaux publicitaires pour des marques de SUV ou de smartphones, elle pénètre dans une zone plus dense faite à perte de vue de hangars de logistique et de parkings. C’est alors qu’on aperçoit les premiers avions dans le ciel, ceux qui décollent et atterrissent, à intervalles irréguliers. On entend à travers le double vitrage du taxi leur vrombissement assourdi qui promet l’ailleurs et agace les riverains. Plus loin, point de convergence de toutes les routes, dans leur horizontalité qui défie la terre, les édifices gigantesques des terminaux se dessinent. On ne peut guère les louper. Comme des ziggourats revues par le Bauhaus, ils barrent la vue dans leur robe grise et terne. En fait, on ne voit qu’eux.

Au sortir de la dernière rampe, on s’arrête enfin. On est alors plongé dans un chaos immédiat de minibus et de taxis. Les uns se garent n’importe où, d’autres klaxonnent à tout-va, et leurs chauffeurs s’interpellent sans aménité à travers les vitres. Certains sont pressés d’arriver, d’autres de partir. Une certaine excitation flotte dans l’air. Nous y sommes. Des milliers de voyageurs, qui tirent tant bien que mal leurs valises dans cette zone hostile, circulent entre les voitures et les barrières. Dans leur impatience, ils prennent des risques, se trompent, se bousculent. Mais la joie de bientôt s’envoler domine tout de même. Des policiers essaient de faire régner un semblant d’ordre au sein de cette joyeuse pagaïe qui, de Vladivostok à Santiago du Chili, caractérise immanquablement l’espace d’accueil qui précède l’entrée dans l’aéroport. Mais, on sent qu’ils ne sont pas très confiants dans l’efficacité de leur mission. Tout se passe comme si les hommes s’autorisaient un défoulement de gestes et de cris avant l’univers policé qui les attend derrière les portes.

Tel est le rituel quasi immuable qui nous attend à chaque départ. Quel que soit le pays où l’on se trouve, on est confronté à cet étrange cérémonial où le désordre tient lieu de charte. On y retrouve les mêmes éléments obligés signalant que ce lieu, bien qu’il soit ancré dans une région particulière, appartient à un espace mondial et en est le vestibule. En vérité, le voyageur ne se formalise pas de cette standardisation des abords. Elle est déjà pour lui un trait familier et facilement reconnaissable qui le rassure, et puis elle va vite s’effacer devant le caractère singulier de son voyage qui le mènera à l’autre bout du pays ou du monde. Aussi est-il indifférent à cette zone périphérique mal définie et à l’architecture imposante. S’il s’y est rendu, c’est pour chercher quelque chose d’autre, et rien ni personne ne pourra affaiblir en lui ce sentiment exaltant du départ."

De: En escale. Chroniques aéroportuaires, de Bruce Bégout. Philosophie magazine éditeur. 2019

Les pedres de Venècia, de John Ruskin

Les pedres de Venècia és un tractat en tres volums sobre art i arquitectura venecians de l'historiador d'art anglès John Ruskin, publicat per primera vegada entre 1851 i 1853.

Les pedres de Venècia examina l'arquitectura veneciana en detall, descrivint per exemple més de vuitanta esglésies. Ruskin analitza l'arquitectura dels períodes bizantí, gòtic i renaixentista de Venècia, i ofereix una història general de la ciutat.

Ruskin ja havia visitat Venècia abans, però va fer dues visites a Venècia amb la seva dona Effie especialment per investigar el llibre. La primera visita va ser a l'hivern de 1849-50. El primer volum de The Stones of Venice va aparèixer el 1851 i Ruskin va passar un altre hivern a Venècia investigant per als dos volums següents. Els seus mètodes de recerca incloïen l'esbós i la fotografia (el 1849 ja havia adquirit la seva pròpia càmera per poder fer daguerreotips). 

La seva vida personal és tota una altra història.

Esbós d'un detall arquitectònic de John Ruskin
fet per al seu llibre The Stones of Venice

Al Project Gutenberg podem consultar els tres volums:

• Volum 1
• Volum 2
• Volum 3

Uns textos breus sobre Venècia (el Palau Foscari o Ca'Foscari, l'esgésia de San Michele in Isola, a l'illa de San Michele, i el el Pont de Rialto) a: L'Índex venecià a Les pedres de Venècia, de Ruskin

I un comentari sobre Ruskin de Cees Nooteboom a "Due dame veneziane" de Carpaccio

El zen en l'art del tir amb arc

"Un mestre en qualsevol de les arts marcades pel zen és com un llamps que cau del núvol de la veritat omnicomprensiva. El mestre troba aquesta veritat en l’agilitat del seu esperit i en aquell “es” que n’és l’essència original i inefable. Aquesta essència representa, una vegada i una altra, la màxima possibilitat del que el mestre pot ser. Així, la veritat cobra per a ell milers de formes i, a través d’ell, també per a altres persones. Malgrat la disciplina inaudita a que s’ha sotmès amb paciència i humilitat, encara no està prou penetrat del zen per a sostenir-s’hi en cada aspecte de la vida, per a conèixer només hores felices, perquè la màxima llibertat encara no s’ha convertit per a ell en una necessitat pregona.

Si una força irresistible el mou a aquest fi, haurà d’emprendre el camí de nou, el camí de l’art sense art. Ha de gosar saltar a l’origen per a viure des de la veritat com algú que hi ha esdevingut u completament. Ha de tornar a ser un aprenent, un principiant, i ha de superar l’última etapa, la més rosta, del camí que ha emprès, que el sotmetrà a noves transformacions. Si reïx en aquesta empresa arriscada, el seu destí s’acomplirà i trobarà la veritat infrangible, la veritat sobre tota la veritat, l’origen sense forma de tots els orígens, el no-res que és tot, s’hi fondrà i en tornarà a néixer."

A: El zen en l'art del tir amb arc, d'Eugen Herrigel. Traducció i epíleg de Joan Ferrarons i Llagostera. Introducció de Daisetsu T. Suzuki. Angle editorial. 2021. (p. 106)

Els viatges d'Ibn Jubair

Ibn Jubair fou un geògraf, viatger i poeta andalusí; el seu llibre de viatges Rihla* és força conegut al món àrab. Neix el 1145 a València, possiblement a Xativa i mor a Alexandria el 1217 en el segon viatge.

Estudià a Xàtiva, i es traslladà després a Granada, on estudia l'Alcorà, segons el costum de l'època, els hadits, dret i literatura, i més tard es converteix en secretari de la cancelleria del governador almohade d'aqueixa ciutat, Abu-Saïd 'Utman b. 'Abd al-Munim, fill del califa almohade d'Al-Àndalus. Durant aquesta estada, va compondre molts poemes, però en 1182 va prendre la decisió de portar a terme la peregrinació a la Meca amb la finalitat d'expiar un pecat, suposadament obligat pel governador almohade de València que li proporciona set copes d'or (es diu que són les set copes de vi origen del pecat) per poder fer el viatge o com a resultat d'una crisi religiosa interior.

El viatge dura dos anys. Surt de granada el 4 de febrer de 1183  per anar a buscar el vaixell genovès que des de Ceuta parteix cap a Alexandria; retorna el 25 d'abril de 1185.

El nom complet de l'obra fruit del viatge és Taḏkira bi-akhbār can ittifāqāt al-asfār (Relacions sobre les notícies relatives als esdeveniments dels viatges); va ser molt difosa en diversos manuscrits i en citacions de fragments en altres obres, però no és impresa fins al XIX.

El text gairebe es pot considerar un dietari per les observacions precises que fa del temps i l'espai (com les primeres paraules del llibre on parla de l'inici del viatge). És destacable l'absència de temes meravelloses, a banda d'incloure alguns temes per raons ideologiques o religioses. Durant tota l'obra fa una descripció acurada de ciutats, de l'ambient social i especialment de la situació de les comunitats musulmanes.

L'edició en català de Pere Guixà del 2008 inclou un glossari, 2 mapes, algunes imatges en blanc i negre i 12 imatges en color de Maqamat al-Hariri, manuscrit del segle XII conservat a la Biblioteca Nacional de França a Paris; i a la introducció: edicions, fonts  bibliografia i material en xarxa.

*Els rihla són els llibres de viarge habitualment peregrinacions cap a La Meca

Els viatges d'Ibn Jubair

L'obra comença amb el detall cronològic de l'inici:

"La partida d’Àhmad Ibn Hassan i de Muhàmmad ibn Jubair des de Garnata [Granada], que Al·là la guardi, amb la intenció d’arribar al Hijaz beneït (que Al·là la servi amb la facilitat i la comoditat i l’acord del seu graciós ajut) va efectuar-se en la primera hora del dijous 8 del xawwal, corresponent a la nit del dia 3 del mes, no pas àrab, de febrer. Vam passar per Jayyan [Jaén] per a la resolució d’alguns assumptes. Després, la sortida d’allà va efectuar-se a primera hora del dilluns 19 del susdit mes de xawwal, coincidint amb el 14 del mateix mes de febrer."

En certs moments amb l'obra podem reviure monuments desapareguts, com el far d'Alexandria.

Alexandria i el seu far

"En primer lloc, hi ha la visió general de l’emplaçament de la ciutat i la vasta extensió de les seves construccions, fins a tal punt que nosaltres no hem vist cap ciutat de tan amples artèries, ni de més alts edificis, ni més excel·lent, ni de més grans multituds que aquesta. També els seus mercats són extremadament animats.

Una de les meravelles d’aquesta situació és que les seves construccions sota terra són tantes com les construccions que són al damunt, i més belles i més sòlides, ja que l’aigua del Nil passa, sota terra, per totes les cases i carrers. Els pous estan enfilats l’un al costat dels altres i es comuniquen interiorment.

[...]

Entre les seves meravelles, una de les més monumentals que hem vist és el far que Al·là, poderós i gran, va posar com a senyal per ls observadors i com a punt de referència exacta per als viatgers. Sense ell no trobaríem al mar la direcció idònia cap a la terra d’Alexandria.

És visible a més de setanta milles i la seva construcció, que és d’una bellesa extrema i d’una solidesa de dalt a baix, pugna amb el cel en altura i majestat. La descripció és insuficient per abastar-lo i la mirada renuncia a copsar-lo en la seva grandesa. La notícia que en podríem donar resulta ínfima, ja que l’espectacle que brinda a la vista és vastíssim. Nosaltres vam mesurar un dels seus quatre costats i, en relació amb això, vam trobar-hi cinquanta i escaig braçades. Es diu que la seva altura és de més de cent cinquanta alçades d’home. Pel que fa a l’interior, l’aspecte esparvera, com a conseqüència de l’amplitud de les escales i vestíbuls i el nombre d’estances; fins al punt que el visitant que hi penetra a les galeries s’hi pot perdre sense que s’ho proposi. Comptat i debatut, la paraula no pot aferrar-lo. Vulgui Al·là que mai no se separi de la doctrina de l’Islam i el conservi llargament!" (p. 62)

En altres moments trobem la descripció de monuments encara avui conservats.

Les piràmides, l’esfinx i el Nilòmetre

[A una nota a peu de pàgina, l’editor ens recorda que són sis i no set piràmides i que l’esfinx mira cap al Nil. La posició de l’esfinx la tenia present i em crida l’atenció quan llegeixo el text; el nombre de piràmides no, la veritat.]

"A la vora d’aquest pont nou hi ha les antigues piràmides, construccions meravelloses, espectacle extraordinari; són de forma quadrada com si fossin imposants tendes plantades que s’alzinen en l’aire, especialment dues que prenen el firmament. L’amplada d’una, des d’una de les cantonades a l’altra, és de tres-centes seixanta passes. Han estat aixecades amb enormes pedres tallades, ajuntades de forma impressionant en cohesió insòlita, sense que s’hagi fet sinó omplir els intersticis. A primer cop d’ull tenen les vores anguloses, encara que amb perill i treball; llavors es descobreix que aquestes vores presenten superficies planes ben amples. Si la gent de la terra volgués enderrocar-les, no ho podrien fer pas. No hi ha consens pel que fa al seu origen. Uns pensen que són tombes per Ad i els seus fills; d’altres pensen moltes altres coses. Comptat i debatut, ningú sap ben bé que són, llevat d’ Al·là, poderós i gran.

Una de les dues grans té una porta, per la qual es puja, que fa aproximadament la mida d’un home o més; s’hi penetra a una gran estança, l’amplada de la qual és de prop de cinquanta pams i la longitud això mateix. Al fons d’aquesta estança hi ha un llarg bloc de marbre balmat, semblant al que el poble anomena pica, que més aviat és una tomba, però Al·là ho sap millor.

Més enllà de la gran hi ha una piràmide, la dimensió de la qual d’un angle a l’altre és de cent quaranta passes. Per sota d’aquesta n’hi ha cinc menors, tres contigües i dues a prop seu, ben juntes. A la distància d’un llançament de fletxa d’aquesta piràmide, hi ha una estranya figura de pedra que s’alça com un minaret amb característiques humanes d’aspecte espaordidor, acarada cap a les piràmides i amb l’esquena cap al sud, indret per on discorre el Nil; se’l coneix com Abu-l-Ahwal (el Pare dels Terrors)." (p.75)

[...]

"A tocar hi ha el Nilòmetre, a través d’on s’avalua el creixent del riu en el moment de la inundació. És al mes de juny quan s’adverteix el seu començament, el seu punt màxim és a l’agost i la seva fi a principis del mes d’octubre. Aquest Nilòmetre és un pilar octogonal de marbre blanc que és un punt on l’aigua és estancada. Està dividit en vint-i-dos colzes, distribuïts en vint-i-quatre seccions anomenades dits. Quan segons la gent, el creixent del riu arriba fins als dinou colzes, llavors, segons ells, és l’any que més excel·leix, i el que se submergirà serà molt per la importància de la inundació. Segons ells, fa disset colzes, i això és el més bo del creixent.

El soldà té dret a l’impost quan al país d’Egipte sobrepassa setze colzes o més. La bona nova l’anuncia el vigilant del riu. El creixent es mesura per seccions dels colzes esmentats i en tenim coneixement diari, fins qua abasta el màxim i llavors s’atura. Si és inferior a setze colzes, no hi ha tribut per al soldà aquell any." (p.76)

I un esment a la ciutat de la pau, Bagdad; Takrit i Mossul. Fa anys de triste actualitat.

Descripció de la ciutat de la pau, Bagdad

"Que Déu Altíssim la conservi!

Bagdad és una antiga ciutat que continua sent la seu del califat abbàssida i centre de difusió de la doctrina de l’imam quarisi i halimi; però la gran majoria dels seus edificis han desaparegut i no en queda sinó el prestigi del seu nom. En comparació amb el que va ser, abans que les calamitats caiguessin damunt seu i que els ulls de la desgràcia es tornessin cap a ella. La seva aparença és com les restes borroses d’un campament, com els traços esborrats o la imatge d’un fantasma inert. No posseeix sinó bellesa que en detingui les mirades i que inviti els esperits inquiets a la despreocupació i a la contemplació. El riu Tigris corre entre la seva part oriental i la seva part occidental, semblant a un polit mirall entre les dues vores d’un marc o a un collaret harmoniosament disposat entre dues sines. La ciutat de Bagdad hi va a abeure, i no hi passa mai set. Es contempla en un brunyit mirall que no es rovella. La bellesa femenina es desenvolupa entre el seu aire i les seves aigües, i és per això que ostenta renom entre totes les ciutats, i així és coneguda i descrita. Cal, doncs, témer els desordres de les passions amoroses, sempre que Al·là ens en preservi.

Quant els seus habitants, amb prou feines n’hi ha que no fingeixin hipòcritament humilitat i que no abandonin la seva ànima a la vanitat i l’orgull. Per als qui no és d’ells, manifesten altivesa i menyspreu. Refusen les tradicions i les notícies transmeses per altres persones que no siguin ells mateixos. Cadascú imagina, persuadit interiorment, que el món sencer és poca cosa en comparació amb la seva ciutat, ja que ells, de tota la superfície habitada, no entén afecte sinó per allò seu. És com si no creguessin que per a Al.là hi ha d’altres països i d’altres adoradors fora d’ells." p.215

Descripció de la ciutat de Takrit

"Que el Déu Altíssim la guardi!

Takrit és una gran i espaiosa ciutat, ubicada en un vast camp obert, amb nombrosos mercats, moltes mesquites i densa població. La seva gent és millor que la de Bagdad pel seu caràcter i l’exactitud de les seves balances. El Tigris hi és al nord. Té una fortalesa inexpugnable prop de la riba del riu. La muralla que circumda la ciutat mostra signes de feblesa. Es troba entre les ciutats antigues i il·lustres." p.227

Descripció de la ciutat de Mossul

"Que Déu Altíssim la guardi!

Aquesta ciutat és antiga i gran, forta i majestuosa. Ha estat llarg el seu aliatge amb el temps. S’ha preparat per a la defensa en tant que preveu successos i controvèrsies. Les torres de la muralla gairebé s’ajunten en successió a causa de la proximitat de les unes amb les altres. A l’interior hi ha unes estances, amuntegades. La muralla volta la ciutat completament i aquestes estances s’han fet gracies a l’espessor de la construcció i la solidesa general. Els soldats troben aquí refugi i protecció; és una edificació guerrera que imposa.

[I contínua sobre la fortalesa, “el gran raval amb mesquites, banys, caravanserralls i mercats”. I en concret de la mesquita aljama diu: “Quant a la maqsura, fa pensar en les maqsures del paradís”.

I acaba:

Lloat sigui Al·là pels seus beneficiosos treballs i pel confort que ens ha lliurat. Que les seves benediccions siguin sobre el “Princep dels Missatgers i dels darrers”. Muhàmmad, el seu noble Missatger i el seu escollit sobre la seva família i sobre els seus companys, que van ser conduïts pel camí correcte mitjançant el seu guiatge. Que els salvi i que els honori.

La durada de la nostra absència, des de la nostra marxa de Granada fins al moment del nostre retorn, va ser de dos anys complets i tres mesos i mig.

Lloat sigui Al·là, Senyor de tot i de tots, de l’univers sencer, visible i invisible."

 

De: Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008

Guia per a viatgers inocents, de Mark Twain

 

"The Innocents Abroad,
or The New Pilgrim's Progress" 

El 1867, Mark Twain se sent atret per la proposta d’un viatge organitzat a Europa i a Terra Santa, de fet sembla que és un dels primers viatges organitzats que es coneixen. El programa, que l'autor inclou al primer capítol, porta per títol "Excursió a Terrsa Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d'interès intermedi" i la data de l'1 de febrer de 1867. La idea és fer el viatge amb el vaixell Quaker City* que servirà no només de transport sinó com a residència de tota l’expedició. I l'autor es pregunta: "Qué le faltaba al programa para que resultase absolutamente irresistible? Nada que cualquier mente limitada fuese capaz de descubrir."

L’escriptor aprofitaria el viatge per fer cròniques per a diversos diaris de Nova York. I precisament algunes d’aquestes cròniques no són gens rebudes, a posteriori, per alguns companys de viatge. El llibre va ser un èxit de vendes i avui encara conserva l’interès per la visió dels llocs que visita i de les històries que explica fetes amb l’estil i l’humor habitual de l’autor. El mateix títol del llibre, The Innocents Abroad, és un bon exemple de la seva ironia.

Precisament l’objectiu de les cròniques i l’estil de l’autor condicionaran la redacció. Nombroses referències a llocs o fets americans: de Venècia escriu “Durante uno o dos días me pareció una ciudad de Arkansas que ha sufrido el desbordamiento de un río […]”. Sembla que es vegi en la necessitat d'apropar als conciutadans les referències: “Dan era el limite norte de Palestina, y Berseba el sur; de ahí la expresión “de Dan a Berseba”, que equivale a nuestroas frases “de Maine a Tejas” y “de Baltimore a San Francisco”. Nuestras expresiones y la de los israelitas significan lo mismo: una gran distancia.” 

La comparació entre el comportament dels habitants dels llocs que visita i la manera de fer dels seus compatriotes amb un etnocentrisme tan evident que et fa dubtar si és humor o si és una ridiculització precisament d'aquest comportament: "Las gentes de esos países extranjeros son muy, muy ignorantes."

“La gente se nos quedaba mirando en todas partes, y nosotros los mirábamos a ellos. Generalmente hacíamos que se sintieran insignificantes antes de rematarlos, porque caíamos sobre ellos con la grandeza de América hasta que los aplastábamos.” Però tot seguit diu: “Y sin embargo, adoptamos encantados los usos y costumbres, sobre todo las modas, de los distintos pueblos que visitamos”.

A vegades amb una evidència de la doble moral: “Se nos suben los colores a la cara al ver que estas cosa se permiten en Turquía. Sin embargo, no nos preocupa tanto cuando ocurre en Salt Lake”.

I no amaga les seves opinions politiques: “Los musulmanes vigilan la puerta dorada con mucho celo, con ansia, porque según una tradición muy honrada, cuando ésta caiga, caerá el islamismo y, con él, el Imperio Otomano. No me dio pena alguna comprobar que la vieja puerta empezaba a dar muestras de inestabilidad.” 

Durant tot el viatge Mark Twain està atent a l'allau d'informacions fins al punt de veure's saturat i perdre el nord: “Yo deseaba escribir un verdadero capítulo de guía de viajes sobre esta fascinante ciudad [Roma], pero no he podido porque, al mismo tiempo, me he sentido como un niño en una tienda de caramelos: podía elegir cualquier cosa, pero me resultaba imposible elegir.”

^{Podem llegir el pròleg i desprès alguns exemples de temes diversos.}

********************

Prólogo

"Este libro constituye el relato de un viaje de placer. Si se tratase de registrar una solemne expedición científica, rezumaría esa gravedad, esa profundidad y esa impresionante incomprensibilidad que tan apropiadas resultan en las obras de ese tipo y que, al mismo tiempo, son tan atractivas. Pero, aunque sólo se trata del relato de una excursión, cumple un fin, que no es otro que el de sugerir al lector cómo, de manera muy probable, vería Europa y el Oriente si los mirase con sus propios ojos, y no con los de aquellos que han viajado a dichas zonas antes que él. No pretendo decirle a nadie cómo debe mirar los objetos interesantes allende el mar (eso ya lo hacen otros libros así que, aunque yo estuviese capacitado para hacerlo, no es necesario).

No me disculparé por alejarme del estilo normal en los relatos de viajes, si se me acusa de ello, porque creo que he visto con ojos imparciales y estoy seguro de haber escrito, al menos, con sinceridad, ya sea sensato lo que digo o no.

En este libro incluyo extractos de algunas cartas que escribí para el Daily Alta California de San Francisco, ya que los propietarios de dicha publicación han renunciado a sus derechos y me han proporcionado los permisos necesarios. También adjunto algunas partes de otras cartas escritas para el Tribune y el Herald de Nueva York."

EL AUTOR
San Francisco, 1869

********************

Durant tota l'obra podem trobar mostres del seu sentit de l'humor. A la biblioteca Ambrosiana, a Milà, per exemple:

"También vimos una carta autógrafa de Lucrecia Borgia, una dama por la que siempre he sentido el mayor de los respetos, debido a sus excepcionales capacidades histriónicas, su opulencia en copas de oro macizo hechas de madera cubierta con pan de oro, su gran distinción como gritona operística, y la facilidad con la que lograba encargar un funeral para seis y conseguir los cadáveres a tiempo. Vimos un único y áspero pelo amarillo de la cabeza de Lucrecia, además. Despertó algunas emociones, pero seguimos vivos. En esta misma biblioteca contemplamos algunos dibujos de Miguel Ángel (estos italianos lo llaman Michelangelo) y de Leonardo da Vinci (lo escriben Vinci y lo pronuncian Vinchi; los extranjeros siempre escriben mejor de lo que pronuncian). Nos reservamos nuestra opinión sobre estos esbozos." (Twain 2009, 166)

Molts personatges locals surten mal parats, especialment els guies. I només unes línies més avall del paràgraf anterior: "El guía nos contó esas cosas, y él jamás pondría en práctica un experimento tan peligroso como contar una mentira, cuando eso es lo único que puede hacer para decir la verdad en inglés sin padecer trismo [limitació o dificultas per obrir la boca]."

O unes línies més amunt: "Lo cuento como ejemplo del inglés de los guías. Esas son las personas que hacen que la vida sea una carga para el turista. Sus lenguas nunca están quietas."

A Florència: “Después de haberme comido al huérfano sin amigos, después de haber ahuyentado a sus camaradas, después de de haberme calmado y reflexionado extensamente, ya me siento de mejor humor.” 

I a Constantinobla: “Las mezquitas abundan, las iglesias abundan, pero la moral y el whisky escasean.” 

A Terra Santa es fan un fart de visitar llocs sants i d'escoltar històries i llegendes. Davant de moltes històries, l'autor fa uns raonaments que són una fal·làcia. I davant d'alguna petita possibilitat de discutir acaba dient: “Y no creo que haya nada más que hablar”.

Altres cops utilitza l'exageració sense mesura; amb l’espasa de Godofredo de Bouillon, el governador de Jerusalem (Sancti Sepulchri advocatus, defensor del Sant Sepulcre), per exemple: “La probé con un musulmán y lo partí en dos como a un buñuelo”.

^{Durant el viatge, el vaixell es converteix en el refugi de tots els "pelegrins":} "la perfecta satisfacción y el efecto de sentirnos de nuevo en casa que experimentamos cuando subimos a bordo del Quaker City -nuestro propio barco-" o "Al subir a bordo, nuestras preocupaciones se esfumaban, nuestros problemas se acababan, porque el barco era nuestro hogar."

Aquest podria ser un exemple dels comentaris mal rebuts pels altres viatgers: "¿Hay alguien lo bastante loco como para imaginar que está excursión de patriarcas cantó, cortejó, bailó, se rió, contó anécdotas y se entregó a impías frivolidades?

[…]

El barco de placer era una sinagoga, y el viaje de placer fue como un entierro sin cadáver. (No hay nada estimulante en un entierro sin cadáver.)".

I finalment Mark Twain remarca en diversos passatges el valor de les vivències del viatge: "Jerusalén y las experiencias de hoy se convertirán en un recuerdoencantado dentro de un año... un recuerdo que no venderíamos a ningún precio." I de la importància de viatjar: "Viajar es nefasto para el prejuicio, la intolerancia y la estrechez de miras; y muchos de los nuestros lo necesitan desesperadamente por ese motivo."

El Quaker City

*Quaker City un vaixell de vapor de rodes laterals, de 74 metres d’eslora i 11 de mànega, construït a Filadelfia el 1854. Utilitzat per la Marina de la Unió a l'inici de la Guerra Civil Americana. Després de greus desperfectes, i un cop acabada la guerra, s’arregla i es recondiciona amb una capacitat per a 150 passatgers; i amb nova documentació s’utilitza per al comerç amb bandera d’Estats Units. Venut i rebatejat diverses vegades, desapareix a les Bermudes.

A: Guía para viajeros inocentes, de Mark Twain. Versió de Susana Carral Martínez. Ediciones del Viento. 2009. 

Tombuctú. Viaje a la ciudad del oro.

 

Tot sobre Timbuctú, lectura accessible i alhora fascinant; es pot llegir gairebé com una novel·la.

La sal ve del nord; l'or del sud;

i la plata del país dels homes blancs.

Però la paraula de Déu i els tresors de la saviesa 

només es troben a Timbuctú.

Proverbi de l'Àfrica occidental

"Entonces, ¿por qué era tan importante esta capital del desierto ahora ruinosa y polvorienta? Curiosamente, la reputación o reputaciones de Tombuctú se forjaron muchos años antes de su fundación, tal vez un milenio o más. O, dicho de otra manera, Tombuctú en sí es una especie de metáfora que aglutina historias y leyendas de otros lugares. Algunas de las imágenes grabadas en nuestra imaginación con el paso de los siglos fueron transferidas a la ciudad en sus días de magnificencia bajo el reinado malinés de mansa Musa. Algunas de ellas eran leyendas en torno a los primeros invasores árabes, de los siglos VII y VIII, y éstas a su vez se basaban en el folclore derivado, al menos en parte, de consejos y recomendaciones de viajeros que se remontaban a la primigenia antigüedad."  p.21

Les rutes comercials

Rutes comercials

"Durante la edad dorada de Tombuctú, la principal ruta transahariana cruzaba directamente los grandes ergs de arena de norte a sur, por Arauan, Taudeni y Tagaza. Terminaba en el valle del Draa y Siyilmasa, en el oasis de Tafilelt. Una ruta ligeramente más tortuosa se dirigía al este, a Gao, y de allí a través del lado oeste del Adrar des Iforhas, pasaba por la agradable ciudad oasis de Takmeka (al parecer, célebre por sus hospitalarios posaderos y aún más atentas muchachas) y por el Tanezruft hasta llegar al oasis de Tuat, con ramales al noroeste a Syilmasa, al norte a Tremecén, o al noroeste a Qairuan.

Las principales rutas comerciales al sur discurrían por Yenné hacia los yacimientos de oro del Volta Negro Superior; hacia Melli y los yacimientos de oro del Imperio malinés; y hacia el río Senegal Medio. El hecho de que Yenné desplazara su comercio de la ciudad más occidental de Ualata a Tombuctú era señal del creciente poder comercial de esta última.

Para la época de los askias, Tombuctú se había convertido en el centro del mercado sahariano; y la mayoría del comercio en el Sudán occidental ya pasaba por sus establecimientos, con Yenné todavía como su principal centro de distribución y almacén. Mercaderes del Magreb se reunieron en Tombuctú para comprar oro y esclavos a cambio de la sal sahariana de Tagaza, tejido y caballos de África del Norte y artículos de lujo. Al norte de Tombuctú, el principal dentro de distribución era el oasis de Tuat; Tuat tenía una numerosa e influyente comunidad judía que ejercía como banquera del comercio. (El islam prohibía prestar dinero con ánimo de lucro, así que los mercaderes encomendaban este negocio a no musulmanes.) A veces, algunas de las ciudades septentrionales recibían tanta mercancía de Tombuctú que montaban ferias de tres meses de duración. La ciudad de Gadamés, ahora en Libia, recibía cargamentos casi a diario." p.194

A: Tombuctú. Viaje a la ciudad del oro, de Marq de Villiers i Sheila Hirtle. Traducció de Beatriz Iglesias. Ediciones Península. 2008

Atlas ethnographique du globe, d'Adrien Balbi

 

Adriano Balbi (Venècia 1782 - Venècia 1848 ), geògraf italià.  Contemporani d'Alexander von Humboldt i de Carl Ritter, considerats els pares de la geografia moderna. La publicació del seu Prospetto politico-geografico dello stato attuale del globo (Venècia, 1808) el legitima per a una càtedra de Geografia a Murano.

El 1820 va visitar Portugal; resideix onze anys a París on publica en francès l'Atlas ethnographique du globe on es classifiquen les poblacions segons les llengües. Però és el Compendio di Geografia és el llibre que li dona fama internacional. Viu a Viena, com a conseller imperial, i finalment es trasllada a Milà i l'ultim any de la seva vida a Venècia.

Podem veure el text de la portada, la classificació de les llengües africanes i la de les "Langues de la negritie maritime".

Text de la portada de l'Atlas ethnographique du globe

Balbi classifica les llengües africanes en cinc grans grups des d'un punt de vista geogràfic, no lingüístic: llengües de la Regió del Nil, de la Regió de l’Atles, de la Nigritia* marítima o de la Guinea i de la Senegàmbia, de la Regió de l’Àfrica Austral i del Sudan o de la Nigritia interior.

Pàgina del "Tableau des langues africanes"

I les llengües de la Nigritia marítima o de Guinea i Senegàmbia:

Pàgina de les "Langues de la negritie maritime"

Transcripció del text d'introducció a la Nigritia marítima

"Ici nous n’avons pas d’histoire, nous n’avons pas même de tradition, et l’ignorance, la barbaries et l’indolence dont les peuples de ces contrées font en quelque sorte parade, ne laissent rien voir au-delà du temps, où la curiosité des Européens les porta sur ces côtes. Les états sont nombreux mais faibles ; les chefs sont quelquefois électifs et presque toujours absolus ; les mœurs sont simples ou grossières , ou barbares ; les femmes communément esclaves, livrées aux soins de l’agriculture , s’épuisent dans les travaux les plus pénibles, tandis que les hommes fument nonchalamment à l’ombre. La chaleur excessive de ces contrées, tempérée par l’abondante humidité des nuits, donne à la terre une fertilité qui souvent exige au [aux]plus vingt jours de travail pour fournir à ses habitants leur nourriture de toute l’année.  Les besoins de l’homme sont la mesure de ses talens, et ceux de ces peuples sont aussi peu nombreux que ceux des Européens sont multipliés. Cependant il ne faut pas croire que les nègres soient entièrement barbares ; ils fabriquent avec quelque avantage des étoffes, des voiles pour les bateaux , et des ustensiles de bois ; on trouve même parmi eux des forgerons habiles, des tisserands et des bijoutiers adroits, et les poésies de quelques nègres affranchis, écrites en langues anglaise et latine, nous apprennent que ces hommes ne sont pas étrangers aux sentimens [sentiments] les plus nobles, aux émotions les plus délicates, quand leur âme est épurée de la souillure de l’esclavage. Avant l’arrivée des Européens sur ces côtes, la condition des esclaves était douee, en défendant au maître de vendre l’esclave né dans les chaînes, assuraient à celui-ci le bonheur de vivre au milieu de sa famille. Tout n’était pas amertume pour lui, puisqu’en mourant, son dernier regard pouvait encore rencontrer ses amis, ses parents. Il était réservé à la cupidité des Européens d’aggraver la misère de ces peuples par l’alliance funeste des vices de la civilisation avec ceux de la barbarie. Depuis leur apparition sur ces côtes, les lois les plus sacrées sont méconnues, les liens les plus chers sont brisés, l’avarice remplit tous les cœurs. En passant par les sujets, la corruption arrivée jusqu’aux grands ; les rois sont devenus des marchands d’hommes, qui, pour répondre aux demandes de l’Europe, a la faveur de l’incendie qu’eux-mêmes ont allumé dans leurs états, enlèvent leurs propres sujets et les livrent à nos colonies, qui les dévorent. Tant d’atrocités renouvelées chaque jour depuis trois siècles ont à la fin attiré les regards des gouvernements de L’Europe. Après quelques abolitions particulières de la traite, ses plus puissans [puissants] monarques, réunis au congrès de Vienne, ont proclamé l’abolition de ce commerce infame, qui a fait répandre tant de sang en Afrique et en Amérique."

* El terme "Negritie" o "Negroland" pot ser una adaptació de l'àrab "Bilâd as-sûdân" (Terra de negres). En castellà "Negrolandia" o "Nigritia"; en anglès "Negroland", "Nigrita", o "Nigritia". És un terme arcàic per designar les terres africanes poc conegudes i habitades per persones negres. Ara ho consideraríem amb connotacions racistes.

Balbi, A. (1726). Atlas ethnograhique du globe, ou classification des peuples anciens et modernes d'aprés leurs langues… et suivi du tableau physique, moral et politique des cinq parties du monde. Chez Rey et Gravier, Libraires. 

Vesió en PDF a:

https://bibliotecadigital.bnp.gob.pe/items/74a9b563-aa83-4fa3-94b6-33afe459d67f?origin=internal

Pàgina web de la Biblioteca Nacional del Perú. Digital.  Ministerio de Cultura de Perú.

El turista nu, de Lawrence Osborne

Lawrence Osborne (1958) és un novel·lista i periodista britànic. Durant anys ha viscut a Polònia, França, Itàlia, el Marroc, els Estats Units, Mèxic, Tailàndia i Istanbul. Actualment viu a Bangkok.
A El turista nu hi trobem una reflexió sobre el viatge i el turisme actual, sobre la necessitat de conèixer el món i els altres, i les peripècies del viatge que el porta fins a les tribus de Papua Nova Guinea, "un dels llocs més perdut del món". I són aquests últims capítols els que he aprofitat per fer petits flaixos que ens poden il·luminar espais que desconeixem.
Escriptura àgil i fàcil de llegir. L'autor conserva en totes les situacions la capacitat de posar sempre en dubte la presència en llocs on no ens demanen: "aquí l'impostor sóc jo".

Referències a Lévi-Strauss i a Margaret Mead de qui acaba enamorant-se a partir de la lectura del llibre que l’acompaya durant el viatge: “Havia portat les Cartes de Mead, perquè no hi ha res millor que llegir l’obra més clàssica sobre Papua allà mateix". I reconeix que “Mead té una veu pròpia sobre l’acte de viatjar”. Anomena l'escriptora neozelandesa Keri Hulme i localitzo el llibre El Mar alrededor, sembla que és l'únic llibre seu traduït al castellà; queda pendent.

Viajero, antropólogo, turista

"Me asaltó de pronto, como un trastorno mental desconocido por la psiquiatría: el deseo de detenerlo todo en la vida cotidiana, desarraigarme y partir. Esa necesidad de abandonar el mundo tal y como es para buscar otro lugar quizá sea una enfermedad de inicios de la madurez, un atisbo prematuro de senilidad. Y entonces se hace el equipaje con un fatalismo amargo, como si supiéramos que ha llegado el momento de volver a ponerse en marcha y regresar al nomadismo. Se hace el equipaje, pero no hay ningún sitio adonde ir. Es como vestirse para una fiesta mucho después de que el salón de baile haya quedado reducido a cenizas. El deseo sigue ahí, pero el objeto del deseo ha dejado de existir."

[...]

"Recordar la sensación infantil de subir al coche familiar y partir a lugares desconocidos nos demuestra cuán difícil es recuperar la dimensión interna de la aventura. El viaje actual es como la comida rápida: incursiones breves e intensas que no dejan huella. En nuestra época, el turismo ha transformado el planeta en un espectáculo uniforme y nos ha convertido en extranjeros perpetuos que deambulan por la imitación de la imitación de un lugar al que una vez quisimos ir. Es la ley de los rendimientos marginales decrecientes."

[...]

“Mientras que el turista, al cabo de unas pocas semanas o meses, se apresura a regresar a casa, el viajero no tiene una casa a la que volver, por lo que se mueve despacio, a lo largo de años, de una parte a otra del mundo”, escribió Paul Bowles. Es una gran definición, aunque también podría decirse que marca la diferencia entre un turista y un antropólogo. Por lo tanto, aunque no me interese especialmente la antropología, empecé a sentirme atraído por lugares que la antropología, en cierto modo, seguía considerando “externos”". 

A l’epílog “En cualquier parte” reflexiona i planifica el proper moviment. Sempre la necessitat d'anar a una altra banda, a qualsevol altra banda.

"A lo largo de este viaje siempre había experimentado la misma sensación: no la de haber “estado fuera”, sino simplemente la de haberme desplazado por diferentes dimensiones de una única contemporaneidad humana. Después, transcurridos varios meses, en pleno invierno de Nueva York, me descubriría andando sonámbulo por mi piso, diciendo “¡Umbiago!” [salutació], mientras me sentaba en un rincón de la habitación esperando que empezase una historia kombai. Siempre es necesario exorcizarse tras un largo viaje, pero ya no tenemos sacerdotes ni chamanes en los que creer.

[…]

Todo estaba comprimido en mi memoria, donde le correspondía estar, donde nuestros viajes acaban siempre. Porque el viajero siempre olvida sus viajes.

Pero hay que seguir viajando. Decidí firmemente que el año siguiente iría a Madagascar, porque nunca había estado en Madagascar. Hasta había un Hilton allí, con vistas a algo llamado lago Anosy. En cualquier caso, el año que viene -me decía todos los días, mientras la música de los ukeleles me llegaba desde el escenario al pie de la laguna- estaré en otro lugar."

A: El turista desnudo, de Lawrence Osborne. Traducció de Magdalena Palmer. Gatopardo Ediciones. 2017. 

Llibre de viatges, de Benjamí de Tudela

 “Benjamí de Tudela és un dels tres viatgers per excel·lència de l’edat mitjana, juntament amb Marco Polo de Venècia i Ibn Battuta de Tànger. Benjamí és un jueu, Marco és un cristià, i Ibn Battuta, un musulmà. Benjamí viatjà a finals del segle XII, Marco Polo a finals del segle XIII, i Ibn Battuta a mitjans del segle XIV. Tots tres, amb altres viatgers medievals no tan cèlebres, surten de casa seva cap a Orient per ajudar a desenvolupar la geografia del món, aleshores encara molt desconegut, i dibuixar un mapa cada vegada més precís fet amb la veritat dels ulls i no només amb les fantasies escoltades d’oïda. I els camins -hom bé que ho sap- només volen passes que els facin.”* 

"Possiblement nascut al voltant de 1130 en una de les jueries més importants del reialme de Navarra, Benjamí degué pertànyer a una família probablement d’orígens andalusins i també arabòfona [...]. Home culte i format, parlava el navarrès de la seva època i l’hebreu, l’àrab, i és possible que també el grec i el llatí, car demostra tenir coneixements d’història clàssica a més d’expertesa en artesania, així com les nocions necessàries per dedicar-se als negocis i al comerç." *

No queda clar l’objectiu del viatge, però potser els continguts ens donen alguna pista. Sempre escriu les jornades d’una ciutat a l’altre; descriu les comunitats de jueus de cada ciutat, el nombre i els responsables religiosos, i a què es dedica majoritàriament la comunitat. Aquestes informacions podrien ser d’utilitat per a comerciants, especialment jueus, que es plantegessin buscar nous mercats. En algunes ciutats també fa una breu descripció física, de l’organització i dels costums, i de la seva història. 

Uns exemples de ciutats d'Itàlia i de la ciutat de Bagdad.

* Introducció de Manuel Forcano al Llibre de viatges de Benjamí de Tudela. (2020) p. 11 i 14

Tres ciutats d'Itàlia

"Nàpols és una ciutat molt fortificada, està sobre la costa, i van ser els grecs qui la fundaren. [...] 
Des d’allà hom va per mar fins a la ciutat de Salern, on hi ha una acadèmia cristiana de medicina. [...] És una ciutat envoltada de muralla per la banda de terra, mentre que l’altra banda dona al mar. El castell al cim de la muntanya és molt fort.
Des d’allà hi ha mitja jornada fins a Amalfi, on hi resideixen uns vint jueus. [...] Els gentils, la gent del país, són negociants que viatgen amb mercaderia, i no sembren ni cullen, sinó que tot ho compren amb diners car viuen dalt de les muntanyes, encimbellats als penyals. Tot i això, disposen de moltes fruites , i és terra de vinyes, d’oliveres, d’hortes i jardins, i ningú no pot fer-los la guerra."

Bagdad

"La ciutat de Bagdad és gran i fa vint milles de circumferència. És terra de palmeres, hortes i vergers com no se’n poden trobar d’iguals en tot el país de Sinar. A ella hi fan cap de tots els països amb tota mena de mercaderies, i hi ha homes savis, filòsofs que coneixen totes les ciències i mags que saben fer tota mena d’encanteris."

A: Llibre de viatges, de Benjamí de Tudela. Edició i traducció de Manuel Forcano. Angle Editorial. 2020.

Viatges d'Stefan Zweig

Stefan Zweig, escriptor, biògraf, periodista i assagista va viatjar per tot el món. Se suicida, juntament amb la seva esposa, a Petròpolis (Brasil) el 1942 desesperats pel futur d'Europa i la cultura.
Tres imatges breus d'Avinyó, Sevilla i Itàlia. Avinyó i Sevilla a començament del segle xx, Itàlia poc desprès de la Primera Guerra Mundial.

1905. La ciutat dels papes

Rarament es palpa tanta força, tanta constricció, tanta immediatesa com quan hom contempla Avinyó, aquí n’hi ha regnat de poderosos. [...] Hom palpa que una època d’acarnissadíssimes batalles ha bastit aquestes muralles inexpugnables: l’època dels tres papes que es feren la guerra no sols amb l’anatema, ans amb armes  i castells; aquella època de les grans eminències, la brutalitat de les quals, més endavant, al Renaixement, harmonitzada amb les belles arts, engendrà les figures més colossals de la història. 

1905. Primavera a Sevilla

En algunes ciutats, hom no hi és mai per primer cop. Si hom s’hi passeja amunt i avall per tots els seus carrers desconeguts, pertot arreu el saluden els records, el criden veus familiars. El seu rostre [...] ja el coneixes d’alguna ciutat germana, d’un quadro, d’un llibre, d’una cançó, d’un somni. I així és Sevilla. Segons com, se’ns fa amable i franca; i tot d’un plegat ens ve al cap el nom de Salzburg. [...] A Sevilla el sentit de la musicalitat no es plasma en una forma definitiva: qualsevol carreró irradia música, de la bona i de la dolenta; l’aire sempre taral·leja una cançoneta o esgarrapa una guitarra.  La vida hi té un ritme més rabent i la gent la sang més viva: enlloc no hi ha més païdors buits que a Andalusia i, tanmateix, Sevilla batega en esplèndida coloraina, trontolla de gatzara i proclama amb mil banderes que aquí s’hi pot ser ben feliç.                

1921. Reveure Itàlia

La vida d’un poble li dura una hora, i una guerra no li dura ni un segon. Aquí tot l’essencial encara és com era antany, si bé potser més intensament viscut, perquè ho n’ha estat tant de temps privat: intactes tremolen cel amunt els pinacles de la catedral de Milà; amb antiga pompa davallen els palaus de Gènova la més magnifica escalinata del món fins a la mar escumejant; a la Toscana hi floreix com sempre l’eterna primavera segles enllà; Venècia somnia el eu somni de colors. [...] Itàlia no ha canviat i tampoc els italians.

A: Viatges. Una selecció, d'Stefan Zweig. Traducció d'Oriol Gil Sanchis. Univers. 2021. p.27-39-78

Cròniques de Guinea Equatorial, de Francesc Cabana

El llibre consultat de la biblioteca Jaume Fuster té una nota manuscrita amb llapis a la segona línia de text. L’autor diu: “Fa uns quants anys que treballo com a consultor del Banc Mundial [...]” I la nota subratlla Banc Mundial i escriu “¡hasta aquí puedo leer!”. I més endavant al capítol “El doctor Pipa”, hi ha una altra nota: “el autor de este libro es T**** y un capitalista etnocéntrico”. No trobo cap altra nota; no sé si vol dir que el lector deixa la lectura per ser l’autor un capitalista consultor del Banc Mundial, o bé acceptà que l’autor explicava les seves experiències, les anècdotes personals i la vida quotidiana que portava, i que tot i ser una visió subjectiva d’un treballador d’un banc reflectia una part de la vida de Guinea. El mateix autor admet a la Presentació: "En general és una crònica amable que no pretén plantejar problemes trascendents , ni donar solucions del mateix tipus."

El llibre format per capítols breus, la majoria de dues pàgines, sobre fets concrets de les seves vivències i alguna reflexió sobre la vida política i econòmica de l’illa. El text té un estil senzill, directe i amb diverses al·lusions a la vida a Catalunya. I és veritat que de tant en tant se li escapen comentaris que avui consideraríem politicament incorrectes.

Alguns paràgrafs solts, no són els més anecdòtics, ni els més representatius, però em porten a la meva experiència al país:

"Així que arribes t'adones que ets en una societat mínimament desenvolupada i amb un nivell molt primitiu de la vida. L’arribada a l’aeroport és tot un símbol. Vas a bord d’un modern Airbus i aterres al mig de la selva, solcada per una pista de tres quilometres de llargada. La terminal és formada per una petita construcció, força atrotinada. Quan hi entres, l’olla és total.” p. 10

“La carretera de Malabo a Luba és la que està en més bon estat de l’illa, si deixem al marge el tram de l’aeroport, però no l’han tocada en vint anys com a mínim. [...] Al quilòmetre 45, la carretera desemboca a la platja, i es veu Luba, abans San Carlos. Va tenir la seva etapa bona amb els espanyols, primer, i quan era el port de recalada de la flota soviètica, després, ara és un poble miserable amb quatre cases justes. [...] 

Hem dinat al Club Nàutic de Luba. Devia ser bonic fa anys, però ara fa pena. Se n’ha fet càrrec una parella, formada per un francès i la seva dona, que és de Madagascar. Diuen que tancaran, perquè no tenen feina.” p. 19

“Per anar a Moca es necessita  que el govern et doni un permís especial, especialíssim. I és que allí hi ha, des de fa uns quants anys, una granja organitzada i dirigida per sud-africans que proporciona carn i hortalisses a Malabo. [...] El primer que trobem són les restes del que era la residència del governador espanyol de la colònia. No tenia mal gust, però ara poca cosa queda.” p.50

“A Malabo i Bata hi ha alguns -pocs- guàrdies urbans que porten el salacot, que era el tradicional dels urbans de Barcelona i altres ciutats catalanes.” p.64

I la referencia a dos llibres:

“L’estadant que ens precedí a la Casa Verde es deia Robert Klitgaard, un economista americà que treballava també per al Banc Mundial. Hi ha viure dos anys i un cop a Estats Units va publicar Tropical Gangsters, un títol que no requereix traducció. El subtítol és més explicatiu: “L’experiència d’un home amb el desenvolupament i la decadència a l’Àfrica més profunda”.

El llibre de Klitgaard estpa prohibidíssim a Guinea, com és natural, però tots els blancs el tenen o l’han llegit i el discuteixen.” p. 17

“L’expressió [Els gossos de la guerra] és de Shakespeare, de manera que poca broma. Però és també el títol d’una famosa novel·la [Dogs of War] de Frederick Forsyth, autor de nombrosos best-sellers, publicada el 1974. La història gira al voltant d’un petit país africà en el qual s’ha descobert un valuós mineral. Per tal d’explotar-lo, una empresa britànica no dubta a organitzar un autèntic cop d’estat en aquell país, comptant amb l’ajut de mercenaris europeus. Una novel·la que té nombrosos antecedents històrics a Àfrica.

Forsyth va prendre el model de Guinea Equatorial per a escriure el llibre. Els veterans de Guinea encara el recorden, ja que va passar uns dies a Malabo. Per al coneixedor de Guinea Equatorial, és fàcil trobar-hi les analogies.” p. 29

A: Cròniques de Guinea Equatorial de Francesc Cabana. Proa, Butxaca, 8. 1995. 

Tres cartes des dels Andes, de Patrick Leigh Fermor

 

L’últim llibre publicat en vida per Patrick Leigh Fermor, el 1991 correspon a Tres cartes desde los Andes i són les vivències durant el viatge pel Perú que en format de carta Pady envia a la seva parella Joan. Dues són enviades per correu i la tercera viatja amb ell amb l’avió de tornada.

Si bé, Tres cartes desde los Andes es pot considerar una obra menor respecte els altres llibres seus, també és veritat que, com diu Jacinto Antón a la introducció, s’ha de reivindicar com una obra fresca i directa a causa del seu estil epistolari. I així m’ho sembla, el seu text és més proper que el d’altres obres. També, ho apunta Antón, les referències d’aquell moment – any 1971– encara són properes per als lectors actuals de certa edat: les aventures de Tintin en El temple del Sol, un joc de paraules en espanyol ("Se llama llama"),” Speedy Gonzales, el ratón más veloz de México”, la pel·lícula Mort a Venècia, o les referències a la situació política dels països que visita. Tot i que no deixa, és veritat, les citacions dels clàssics i referències a diversos personatges de l’aristocràcia britànica.

Quatre amics muntanyencs li proposen anar fins al Perú i fer alguna ascensió als Andes. Ell i un altre amic també sense experiència a la muntanya accepten la invitació i completen aquest grup força heterogeni. Fermor no farà cap ascensió i accepta de bona gana la feina d’encarregar-se del fogonet del menjar.

Les anècdotes del dia a dia, les descripcions dels paisatges, els apunts culturals i les ganes de viure i aprofitar aquestes quatre setmanes de l'agost de 1971 reflecteixen el seu esperit i les característiques del seu estil literari.

Tres paràgrafs ben diferents de tres moments del viatge: el bon ambient amb els companys, un apunt cultural i una descripció una mica sorneguera de la roba dels companys ja fora de la muntanya

"Las notas de una banda llegaban desde una callejuela lateral que daba a la plaza. Pronto aparecieron los instrumentos y un círculo de bailarinas que giraba lentamente. Las múltiples faldas y enaguas eran plisadas. Estando en reposo tenían una forma acampanada, pero cuando giraban se abrían y llameaban como claveles. Estaban celebrando una boda y las botellas pasaban de mano en mano sin que por ello se alterara el ritmo de los bailarines. Todos, incluidos el novio y la novia se tambaleaban, pero la naturaleza lenta y bamboleante de la coreografía acudía en su ayuda. Siguiendo su ejemplo, nos fuimos pasando la botella en el interior polvoriento del vehículo, y así durante los kilómetros que quedaban hasta Puno." p.144

"Cuzco, 19 de agosto

Escribí el último fragmento de esta carta en el patio de una vieja casa, ahora museo, que un día fue hogar del Inca Garcilaso de la Vega. Garcilaso era un personaje extraño y maravilloso. Su padre fue un conquistador de Extremadura, y su madre una princesa inca, sobrina del penúltimo emperador, que cuando era una niña pequeña estuvo a punto de ser asesinada por el último de los usurpadores incas, Atahualpa, que, a su vez, luego fue ejecutado por Pizarro con crueldad y perfidia. Garcilaso escribió una fascinante historia del Perú incaico y falleció en España. Está enterrado en algún lugar de ese bosque de columnas que hay en la catedral de Córdoba." p.105

"Nota sartorial*

El regreso al nivel del mal y a una capital ha inspirado algunas tentativas en materia de elegancia. Renée va impecable. También Cari, que se ha vestido de arriba abajo, como si fuera a enfrentarse a un gabinete de ministros. André está siempre preparado para cualquier contingencia: lleva un lujoso traje de pana rojiza de corte perfecto. Hasta aquí los trajes enteros, vamos a por los pantalones: Robin, Andrew y yo sólo tenemos los de lino. Robin viste una chaqueta heredada de color marrón y presenta un aspecto muy distinguido. Andrew lleva una americana arrebatadora de un atrevido color verde a cuadros, unos zapatos de piel de cocodrilo de lo más chic y una corbata blanca de seda con un dibujo azul comprada en el Cuzco. Yo visto una insípida pero muy respetable chaqueta de tweed gris y llevo unas zapatillas de deporte de calidad bastante decente. No tiene la menor importancia, es sólo que a todos nos sorprende vernos con este atuendo." p.161

*Relatiu al sastre i a la seva feina.

Dues entrades més sobre el llibre ens donen un altre punt de vista: A quins gravats de Goya es referien Fermon i els seus companys als Andes? Què va llegir Fermor i els seus companys a l'expedició als Andes?

A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba

Fora del mapa, un llibre d' Alastair Bonnett

Què ens pot oferir el llibre d'Alastair Bonnet* Fuera del Mapa? Una marca groga amb l'avís: "Això NO ÉS una guia de viatges" ens posa en alerta; el peu de la portada del llibre ja és més explícit: llocs perduts, ciutats invisibles, cementiris habitats, illes artificials, estats sense territori, rotondes apàtrides, aeroports convertits en ciutats, festivals edènics, laberints subterranis... i altres llocs que no semblen reals. 

Uns paràgrafs dela introducció per situar-nos una mica:

“Mi lugar favorito de todos los que escribe Estrabón [A la seva Geografía en disset volums redactats als primers anys del segle I d.C.] son las minas de oro de la India, que según nos cuenta, han sido cavadas por hormigas “del tamaño de zorros” que tienen una piel “como la de los leopardos”. Pero aunque nuestro apetito de relatos curiosos de tierras lejanas siempre ha existido, hoy en día experimentamos una necesidad distinta de devolverle su magia a la geografía.”

“El lugar es un aspecto proteico y fundamental de la condición humana. Somos una especie que construye lugares y los ama.” Yi-Fu Tuan anomena “topofilia” l’amor al lloc i l’autor reconeix que aquest concepte és present en tot el llibre.

“Hay otro tema que engarza todos los lugares que he reunido en la presente obra: la necesidad de escapar. Se trata de un deseo más extendido hoy que en cualquier otro momento de la historia […] El ascenso de la uniformidad, sumado a la sensación de que hasta el último rincón del mundo ya se conoce y ha sido explorado […] ha creado el apetito de encontrar lugares que estén fuera del mapa y que sean de alguna forma secretos o al menos tengan la capacidad de sorprendernos.”

“A principios de los años noventa me involucré en una de las formas más extravagantes de esta reinvención, lo que se conoce como psicogeografia.” Que volia dir caminar sense rumb buscan energies o perdre’s a proposit utilitzant mapes d’altres zones per orientar-se.

"Nuestro destino es el territorio inexplorado, esos lugares que suelen figurar en muy pocos mapas y a veces en ninguno. Son lugares al mismo tiempo estraordinario y reales."

“Los cuarenta y ocho lugares que componen este libro están aquí porque cada uno de ellos, a su manera distinta y propia, me obligó a repensar lo que sabía sobre la noción de lugar. No se han elegido por ser meramente extravagantes ni espectaculares, sino porque poseen el poder de provocar y desorientar. Aunque van de los proyectos más exóticos y grandiosos a las esquinas más humildes de mi ciudad natal, todos son igualmente capaces de estimular y reformular nuestra imaginación geográfica. Juntos conspiran para que el mundo parezca un lugar más extraño, donde los descubrimientos y las aventuras siguen siendo posibles, tanto cerca como lejos.”

Ordenats en vuit grans blocs que van dels Espais perduts, als Llocs efímers, passant per Terrres de ningú o Illes flotants. Una invitació no tant a visitar-los, si no a reflexionar sobre la relació amb els llocs, els espais i la naturalesa.

 *Alastair Bonnett (Epping (Regne Unit), 1964): Professor de Geografia Social a la Universitat de Newcastle i autor de llibres sobre geografia que són llegits amb interès, presenten aspectes diversos i atractius d’aquest coneixement, i ajuden a descobrir les relacions que tenim amb l’entorn.

A; Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados, d'Alastair Bonnett. Traducció de Javier Calvo. Blackie Books S.L.U.

Què és la geografia?, d'Alastair Bonnett

Fragment de la introducció a What is Geography?

Introduction

We are all explorers. Even as tiny children we search out the limits of our world. A few years on, our imagination stretches further: fin- gers batting at a giddy plástic globe ... a spinning top, gaudy with colour, representing perhaps the most ambitious idea possible, the world.

Geography is a fundamental fascination. It is also a core compo- nent of a good education. Yet a lot of people are not too sure what it is. They stumble over the question ‘What is geography?’ Perhaps they are worried by the scale and the implications of the obvious answer. For geography is about the world. To study geography is to study the world, both near and far.

This book introduces geography as one of humanity’s big ideas. Geography is not just another academic specialism. Indeed, in an age when knowledge is fragmented into thousands of disciplines, geogra¬phy can seem like a throwback. Its horizons are just too wide. After examining the way geology, climatology, ecology, environmental Science and a number of human Sciences evolved from geography, the historian Peter Bowler suggests that ‘Geography is a classic example of a subject that can disappear as a sepárate entity, each of its functions siphoned off by a new specialisation’.

But geography has not disappeared. Over the last 100 years its death has been predicted, even announced, many times. But it refuses to die. It seems that the desire for splintering the world into a kaleido- scope of intellectual shards also has its limits. More than this: that cer- tain forms of knowledge familiar to people thousands of years ago (for geography is no spring chicken) still mean something to people today. Indeed, the need for world knowledge - for environmental knowledge, for international knowledge, for knowledge of the places and people beyond the parochial patch called home - could hardly be more pressing, more contemporary.

A: What is Geography?, Alastair Bonnett. https://books.google.es/books?id=G_491U8PQFEC. SAGE Publications