Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Egipte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Egipte. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 d’abril del 2021

Les enfants de Louxor, de Bernard Dimey

Trobo uns versos, "Syracuse", de Bernad Dimey i d'Henri Salvador a Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, de Mathias Enard. M'agraden: "J'aimerais tant voir Syracuse / L'île de Pâques et Kairouan / Et les grands oiseaux qui s'amusent / À glisser l'aile sous le vent .../...", lletra i música plenes d'evocacions (text sencer i traducció a Syracuse https://llocsitextos.blogspot.com/2023/06/syracuse-dhenri-salvador-i-roland-dyens.html). Cerco informació sobre ells. Henri Salvador, cantant i compositor; i Bernad Dimey, poeta i cantant. I de Bernard Dimey trobo aquest poema Les enfants de Louxor, evocacions d'una terra, del passat i del futur. Un plaer.

Les enfants de Louxor

Quand je sens, certains soirs, ma vie qui s’effiloche
Et qu’un vol de vautours s’agite autour de moi,
Pour garder mon sang froid, je tâte dans ma poche
Un caillou ramassé dans la Vallée des Rois.
Si je mourrais demain, j’aurais dans la mémoire
L’impeccable dessin d’un sarcophage d’or
Et pour m’accompagner au long des rives noires
Le sourire éclatant des enfants de Louxor.

À l’intérieur de soi, je sais qu’il faut descendre
À pas lents, dans le noir et sans lâcher le fil,
Calme et silencieux, sans chercher à comprendre,
Au rythme des bateaux qui glissent sur le Nil,
C’est vrai, la vie n’est rien, le songe est trop rapide,
On s’aime, on se déchire, on se montre les dents,
J’aurais aimé pourtant bâtir ma Pyramide
Et que tous mes amis puissent dormir dedans.

Combien de papyrus enroulés dans ma tête
Ne verront pas le jour… ou seront oubliés
Aussi vite que moi?… Ma légende s’apprête,
Je suis comme un désert qu’on aurait mal fouillé.
Si je mourais demain, je n’aurais plus la crainte
Ni du bec du vautour ni de l’oeil du cobra.
Ils ont régné sur tant de dynasties éteintes…
Et le temps, comme un fleuve, à la force des bras…

Les enfants de Louxor ont quatre millénaires,
Ils dansent sur les murs et toujours de profil,
Mais savent sans effort se dégager des pierres
À l’heure où le soleil se couche sur le Nil.
Je pense m’en aller sans que nul ne remarque
Ni le bien ni le mal que l’on dira de moi
Mais je déposerai tout au fond de ma barque
Le caillou ramassé dans la Vallée des Rois.


(El podem escoltar recitat per Bernat Dimey a: https://www.youtube.com/watch?v=qRk6kYRnNUw)


Assaig de traducció


Els nens de Luxor

Quan sento, alguns vespres, que la meva vida s'acaba
I un grup de voltors al meu voltant,
Per mantenir la calma, toco a la butxaca
Un còdol recollit a la Vall dels Reis.
Si morís demà, recordaria
El disseny impecable d'un sarcòfag daurat
I per acompanyar-me per les costes negres
El somriure enlluernador dels nens de Luxor.

Dins teu, sé que he de baixar
Lentament, a les fosques i sense deixar anar el fil,
Tranquil i silenciós, sense intentar entendre,
Al ritme dels vaixells que llisquen sobre el Nil,
És cert, la vida no és res, el somni és massa ràpid,
Ens estimem, ens esquincem, ens ensenyem les dents,
Tot i així, m’hauria agradat construir la meva piràmide
I que tots els meus amics hi puguin dormir.

Quants papirs enrotllats dins al meu cap
No veuran la llum del dia... o seran oblidats
Tan ràpid com jo? ... La meva llegenda es prepara,
Sóc com un desert que ha estat mal explorat
Si morís demà, ja no tindria por
Ni del bec del voltor ni de l'ull de la cobra.
Van governar tantes dinasties extingides...
I el temps, com un riu, amb la força dels braços...

Els nens de Luxor tenen quatre mil anys,
Ballen a les parets i sempre de perfil,
Però poden sortir de les pedres sense esforç
Quan el sol es pon sobre el Nil.
Crec que me'n vaig sense que ningú se n'adoni
Ni del bo ni del dolent que es dirà de mi
Però ho posaré tot al fons del meu vaixell
El còdol recollit a la Vall dels Reis



dimecres, 2 de setembre del 2015

Visions de ciutats diverses d'Evelyn Waugh


El Caire
Las pirámides estaban a cuatrocientos metros, impresionantes por su volumen y su reputación. Vivir al lado de unos monumentos tan famosos me producía una sensación extraña. era como estar en un restaurante con el príncipe de Gales en la mesa vecina, uno fingía no darse cuenta, mientras no dejaba de mirar furtivamente para ver si seguían allí. .../... Las pirámides son menos impresionantes cuando se ven de cerca. Son hermosas vistas des de el parapeto de la ciudadela de El Cairo, desde donde se abarcan los cinco grupos de pirámides que se alzan en el nítido borde del valle del Nilo, pero, cuando uno se acerca, observa que de la superfície original sólo se conservan algunos fragmentos, y ahora el conjunto da la impresión de unos enormes montones de piedras en lugar de edificios. La Esfinge es una composición mal proporcionada, cuyo atractivo estético es insignificante, y su valor dramático ha disminuidoconsiderablement dede que desenterraron su base.Las mutilaciones de la cara le dan cierto interés. Si uno tropezara de improviso con ella en una región inexplorada, estaría justificado que mostrara un ligero entusiasmo, pero com escultura no está en modo alguno a la altura de su fama.
.../...
Lo impartatnte a retener de las obras de arte egipcias, y que no parece ser apreciado casi nunca por los turistas o los arqueólogos, es que reaqlmente son obras de arte.


Mallorca
La travesía hasta Mallorca, donde pasamos el dís siguiente, fue desagradable. He oído a varias personas expresarse con mucha elocuencia acerca del encanto de esa isla, pero debo confesar que me decepcionó.

Barcelona

Navegamos a lo largo de la costa durante toda la mañana, mientras un catalán encantador con el que había trabado conversación señalaba con mucha ilusión las fincas veraniegas de sus amigos y parientes, y llegamos a Barcelona a las dos en punto de la tarde.En la entyrada del puerto y a lo largo del rompeolas había una flota de balsas, de las que pendían ristras de mejillones que engordaban con las aguas residuales. Atracamos a lo largo del muelle en la dársena interior.

Málaga
En la avenida principal de la ciudadhabía dos o tres clubes, pero eran similares a cafés, su interior visible desde la calle, con sólo una barandilla baja entre los transeúntes y los miembros, unos hombres robustos, de aspecto apacible, que se pasan el día sentados en butacas, fumando cigarros baratos y contemplando el tráfico. Sin duda, esa es una institución habitual en Andalucía. Era nueva para mí, y me pareció notable y digna de elogio.

Sevilla
Ahora me parece impertinente escribir demasiado acerca de Sevilla. Desde luego, es una de las ciudades más maravillosas que jamás he visto, y sólo mi desconfianza generalizada hacia los superlativos me impide decir que es la más encantadora. Se me ocurren muchas que tienen elementos sugestivos, pero ninguna dotada de la misma amabilidad y refinamiento combinados con actividad y buen sentido. Parece evitar toda clase de vulgaridad, incluida la de la belleza profesional.

Lisboa
-Lisboa no me parece tan bonita como creía- observó uno de mis amigos suecos cuando, apoyados en la barandilla, veíamos desaparecer las luces del puerto a nuestras espaldas.
Había sufrido fuertes pérdidas en el casino, y creo que eso le había amargado. Para mí Lisboa había sido una sorpresa muy agradable. No hay ninguna ciudad europea de cierta antigüedad sobre la que uno oiga hablar tan poco. No conozco prácticamente a nadie que haya estado allí ni siquiera un día. Y, sin embargo, es muy accesible y tiene una história románticay honorable íntimamente ligada, si eso es hoy en día una recomendación, a la nuestra. El estilo de su arquitectura es único y sus habitantes poseen marcadas peculiaridades raciales.


D'Etiquetas. Viaje por el Mediterráneo, d'Evelyn Waugh. Altaïr viajes. Ediciones Península.

dilluns, 4 de novembre del 2013

L'arribada al Caire, segons Terenci Moix

Arribant al Caire per avió, la troballa és tanmateix àrab i de retop, defallida. mentre l’autocar et treu de l’aeroport, la carretera d’Heliòpolis és una gran massa fosca, de la qual van sobresortint els barris residencials burocratitzats i, tot seguit, cases populars, d’un color horrible, empal.lidit: són els blaus, els taronges i els verds de façanes que vint anys enrere aspiraren a una modernitat relativa i que el temps ha anat atrotinant. Més endavant, grans cartells publicitaris, de pel.lícules o de begudes, on l’exotisme de l’escriptura i dels rostres arabitzats sembla contribuir a aquell quiero y no puedo que és típic d’una pretesa societat de consum no realitzada ni tan sols en la base. Finalment, l’autocar, que ha recorregut un Caire tot endormiscat, ens deixa a la plaça d’El-Tahrir, o de l’Alliberació, un dels centres de la capital moderna. En aquesta plaça, al Hilton, hi ha radicada la terminal d’algunes línies aèries.

A l’etapa de confusió i de tristesa que poden produir respectivament les arribades a Alexandria i al Caire, hi contribueix sense altre estat present de les coses; la guerra, en primer lloc. Això ho ha de desorganitzar tot d’una manera més que natural, però també em cal dir que uns punts bàsics de desorganització –i potser més que uns punts bàsics- ja hi deuen ser de manera congènita. Amb això no voldria engruixir un mite, el del desori àrab, que ja té prou engruixidors per anar rutllant tot solet durant força anys més. És, simplement, una constatació que faig a partir del caos absolut que representa una arribada a Alexandria o al Caire, ja sigui en vaixell ja en avió. I, si acceptem que el tràfic aeri sempre compta amb més miraments, fins i tot classistes, que no pas altres mitjans de locomoció, no s’estranyarà ningú que el caos de les arribades o partences a l’aeroport del Caire resulti molt més exòtic de cara al viatger occidental que no pas el de l’arribada en vaixell, a Alexandria. I és que hi ha coses que ja se saben per pur tòpic: el món dels molls respon, d’entrada, a una mitologia de brogit i confusió que no sabríem enquibir en la nostra idea d’allò que ha de ser un aeroport. El moll és brut i sorollós, amb la participació descomptada de moltes races alhora i amb la quasi segura addició de més d’un vici i més d’una probabilitat de malaltia venèria. El món de l’aeroport, ben al contrari, ha d’implicar un ordre puríssim, gairebé matemàtic, i amb un quelcom de reunió social. Hi ha gent que de vegades, fins i tot van a prendre el te a l’aeroport.
Coses de la societat del consum que tenen, però una llarga tradició en l’impagable món dels tòpics.
I, en última instància, cal no descomptar un factor mitològic molt important: la mitologia dels molls ha estat cantada per vint segles de novel.la. El mite de l’aeroport a penes s’ha desenvolupat amb l’auge del cinema i la televisió.

A: Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, de Terenci Moix. La Magrana. p.32

diumenge, 3 de novembre del 2013

Mòmies casolanes, segons Terenci Moix

-Boy hungry!...  Boy hungry!...  Boy hungry!
Dintre  la complicitat que havíem establert, ell m’agafa violentament pel braç i m’ensenyà una forma acartronada que era, no cal dir-ho, un peu de mòmia. Els dits superllargaruts, el tall brutal que l’havia separat del turmell i l’absència de la blanor que un dia degué tenir la carn, el feien particularment atractiu. Era un peu repugnant, foradat pels insectes variadíssims d’aquelles muntanyes, qui sap si mossegat per alguna rata i tot. En les mans suavíssimes del perfecte adolescent, aquella escombraria formava un contrast deliciós.
Em vaig dirigir al guia, diplomat i excel.lent, i li vaig preguntar si era cert que, com assegurava l’adolescent, aquell podia ser d’una reina.
-Pot ser-ho i pot no ser-ho. Però el més probable és que sigui de la seva àvia.
-I per què de la seva àvia? –demanà, mig desmaiant-se la ianqui.
-O de la seva tieta –contesta el guia indiferent-. O de sa mare. Es donen molts casos de gent que embalsama els familiars, els talla a trossets i els ven com a mòmia antiga.
[...] jo vaig pensar que el fet que la mòmia fos reial o plebea importava ben poc; però m’hauria molestat una mica tenir a casa una andròmina que només s’hagués mort l’any 1965, poso per exemple.

A: Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, de Terenci Moix. La Magrana. p. 64

Sexy Whim, de Terenci Moix

SEXY WHIM

Some enchanted evening, quan el dia
derivi envers la nit emmetzinada
florirà entre les ruïnes de Philaë
el rostre turmentós de l'espectre que espero,
em lliuraré, derivant sense nit,
a l'extrema carícia dels no-mites.

Un capvespre màgic, qualsevol, some
enchanted evening, sabràs de mi
que cavalco a l'encalç de l'ensurt
aferrat al timó de la Barca Daurada
que tremola entre els matolls d'esfinxs
somiant l'Opet d'Amon, cerimoniós.

A: Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, de Terenci Moix. La Magrana. p.223

diumenge, 29 de setembre del 2013

Alexandria gran ciutat d'Egipte, segons Juan León Africano


Alejandría, gran ciudad de Egipto

La gran ciudad de Alejandría fue, como se sabe, fundada por Alejandro el Grande, que la construyó según los planos de célebres y hábiles arquitectos en un bello paraje, en una punta que entra en el Mediterráneo, a 40 millas del Nilo por el oeste. Sin ninguna duda, por la importancia y belleza de sus palacios y casas, fue una ciudad más noble que ninguna otra, conservando esta fama muchísimo tiempo, hasta que cayó en manos de los mahometanos. En el curso de los siglos sobrevino su decadencia y perdió su antigua categoría porque ya no hubo un mercades de Grecia o Europa que pudiera comerciar allí, de suerte que quedó casi despoblada. Pero un astuto califa mahomentano aseguró, mediante una superchería, que mahoma, en una profecía, había concedido múltiples indulgencias a la población de Alejandría, a quienes acudieran para asegurar la custodia de la ciudad y a los que dieran limosnas. Al poco se llenó de pobladores, gentes extranjeras y personas de todas clases venidas en procura de las indulgencias*. Toda esta gente dispuso alojamientos en las torres de la muralla, construyó varios colegios para los estudiosos de letras y varios cenobios para los religiosos venidos por devoción.
La ciudad es de planta cuadrada, con cuatro puertas, una al este, por el lado del Nilo; otra al sur, hacía el lago Buchaira; la tercera al oeste por el lado del desierto de Barca; la cuarta hacía la marina, donde se encuentra el puerto. En la puerta de la Marina están los guardas y funcionarios de la aduana, los cuales registran a la gente hasta los calzones, porque en la aduana de esta ciudad incluso los dinares pagan un tanto por ciento como si fueran mercancías. Además existen cerca de los muros dos puertas unidas entre sí por una avenida y una fortisima ciudadela situada a la entrada del puerto, llamada Marsa el Borgi, es decir el puerto de la torre, donde fondean los navíos más bellos y de más importncia, tales como los buques genoveses, venecianos y de Ragusa, así como otros barcos europeos. Habitualmente recalan en Alejandría hasta navíos de Flandes, de Inglaterra, de Vizcaya, de Portugal y de todas las costas de Europa; pero los más numerosos son los italianos, sobre todo los de Apulia y Sicilia, y también los de Grecia, es decir turcos, que llegan juntos a este puerto para ponerse al abrigo de corsarios y tempestades. Hay otro puerto llamado Marsa es Silsela, lo que significa “puerto de la cadena”, donde fondean los navíos procedentes de Berbería, de Yerba y de otros lugares.
Los cristianos pagan de derechos de aduana el diezmo y los musulmanes el cinco por ciento, tanto al entrar como al partir, pero no se pagaba gabela alguna por las mercancías que se transportan por tierra a El Cairo. Este puerto es hoy día la parte más noble y famosa que la ciudad tuvo, por estar próxima a la capital, donde se vende gran cantidad de productos. Pese a la afluencia de mercaderes de los cuatro puntos cardinales, la ciudad no està muy civilizada ni poblada. En la larga estrada que comunica la puerta de levante con la de poniente se hallan muchas tiendas y alhóndigas donde se albergan los cristianos, pero el resto está destruido porque, tras liberar el Soldán a Ludovico, cuarto rey de Francia, el rey de Chipre junto con ciertos venecianos y franceses asaltaron Alejandría por sorpresa y tras conquistarla, la arrasaron, matando número infinito de personas. El Soldán a la cabeza de un gran ejercito acudió a socorrerla y los cristianos, considerando que no podían mantener su conquista,le metieron fuego y se marcharon. El Soldán restauró la muralla lo mejor que pudo y fortificó la ciudadela y paso a paso la fue dejando en el estado que hoy se ve.
Dentro de la ciudad hay una altísima colina semejante a la del Testaccio de Roma, donde se encuentran numerosos jarrones antiguos y, en verdad, es un montículo artificial. En esta altura hay una atalaya donde permanece un vigía que observa los navíos que pasan. Por cada navio que señala a los funcionarios de la aduana, cobra cierta prima; si se duerme o se va a pasear y llega a lgún barco que no haya señalado, se le condena a una multa del doble de su prima, multa que percibe el tesoro del soldán.
Casi todas las casas de Alejandría están construidas sobre aljibes abovedados sostenidos por columnas y arcos y el agua del Nilo llega hasta esas cisternas: en el momento de la crecida, el agua viene por un canal artificial excavado en la llanura, desde el Nilo a la ciudad, en la que penetra pasando bajo la muralla, para terminar desembocando –como acabamos de señalar- en los aljibes.
En lo concerniente a sus recursos, Alejandría se halla en medio de un desierto arenoso, de suerte que carece de cultivos, de majuelos o huertas y el trigo debe traerse de una distancia de 40 millas, aunque junto al canal que conduce el agua del Nilo existen huertos cuyos productos son perjudiciales y en la época en que se consumen, las gentes padecen de fiebres y otras enfermedades. A unas 6 millas de la ciudad, en dirección oeste, hay edificaciones muy antiguas, entre las cuales destaca una columna muy gruesa y alta que en árabe se conoce como Hemadussaoari**, es decir la columna de los pilares. En las historias que hablan de las maravillas del mundo se cuenta que en tiempos de Alejandro un rey llamado Ptolomeo la erigió para asegurar a la ciudad de asechanzas de enemigos, e hizo colocar en la cúspide un gran espejo de acero, de manera que cualquier barco que cayera bajo los destellos de tal espejo ardía de inmediato, si la superfície estaba destapada; pero el espejo se arruinó cuando los musulmanes entraron en África y la leyenda afirma que el causante fue un judío que lo restregó con ajo.
Todavía hay en Alejandría, entre los habitantes más antiguos, muchos de esos cristianos denominados jacobitas que tienen su propia iglesia, la cual reconstruida en múltiples ocasiones, subsiste hasta hoy y allí fue inhumado el cuerpo de San Marcos Evangelista, traidoramente arrebatado en 829 por mercaderes venecianos y conducido a Venecia. Todos estos jacobitas son comerciantes y artesanos y pagan tributo al soberano de El Cairo. No debe descuidarse la mención –en el centro de la urbe y rodeada de ruinas- de una casilla baja, a modo de capilla, en la cual se halla una sepultura muy venerada por los musulmanes, donde se conservan luminarias día y noche. Se dice qu aquella es la tumba de Alejandro el Grande, que fue profeta y rey, según la loca pretensión de Mahoma en el Corán. Allí acude multitud de extranjeros de países lejanos para contemplar este mausoleo y cumplir sus devociones, dejando muy considerables limosnas.
No hablaré de muchas otras cosas notables por no estirar esta obra de guisa que resultase pesada y enojosa para el lector.


*El traductor ens diu que és una història imaginària.
**El traductor diu diu que Ibn Battuta cita la Columna de los Pilares i que l’autor la confon amb el Far.


A: Descripción general del África y de las cosas peregrinas que allí hay, de Juan León Africano; Traducción, introducción y notas: Serafín Fanjul. Junta de Andalucía. 2004. p.485




Rasid, coneguda pels italians com a Rosetto, segons Joan León Africano

Roseta es una ciudad en el Nilo, en la orilla de Asia, a 3 millas de la desembocadura; fue edificada por el servidor de un califa, siervo que era virrey de Egipto; tiene bonitas casas y palacios construidos a la orilla del río, con un gran mercado pletórico de artesanos y comerciantes; además disponen de un bellísimo templo, de buen aspecto y algunas de cuyas puertas dan al mercado y otras al río, al que se desciende por una magnífica escalera. Delante de la mezquita se encuentra el puerto, donde acostumbran a reunirse algunas barcazas que transportan las mercancías a El Cairo. Pero esta ciudad carece de murallas, más bien diríase un gran burgo que una ciudad; alrededor de la villa se ven múltiples obrajes donde se maja el arroz con ciertas herramientas de madera, descascarillando y limpiando más de tres mil moggia de arroz al mes. Extramuros, en cierto arrabal, se encuentran muchos mulos y burros de alquiler para quienes de dirigen a Alejandría. Quien alquila uno de estos animales, no debe preocuparse sino de dejarlo marchar a su aire por el camino más corto y le lleva hasta la casa donde ha de entregarlo; son animales tan rapidos que caminan las 40 millas, entre la mañana y las vísperas siguiendo siempre la orilla del mar, de modo que a veces las olas les golpean las patas.
En torno a Roseta hay varios palmerales y excelentes terrenos para el cultivo de arroz. Los habitantes son gente familiar, amable para los extranjeros, con los que pasan el rato gustosamente. En la ciudad destaca un hermosísimo baño, con varias fuentes de agua fría y caliente; no hay otro semejante en belleza y comodidad en todo Egipto. Yo me encontraba en Roseta en los tiempos en que el Gran Turco Selim pasó por allí a su regreso de Alejandría y quiso visitar este baño, acompañado de sus familiares más íntimos y manifestó el gran placer que disfrutó.


A: Descripción general del África y de las cosas peregrinas que allí hay, de Juan León Africano; Traducción, introducción y notas: Serafín Fanjul. Junta de Andalucía. 2004. p.488

divendres, 3 de maig del 2013

El far d’Alexandria segons Ibn Battuta


Durant el meu pelegrinatge, doncs, vaig tenir ocasió de visitar el far, i vaig poder comprovar que un dels seus costats estava pràcticament en ruïnes. És una construcció quadrada que s’eleva envers el cel. L’entrada es troba força damunt del nivell del terra i, just al davant, a certa distància, hi ha una edificació que arriba fins a l’alçada de la porta i des de la qual acalen uns taulons de fusta per poder-hi arribar, de manera que si es dóna el cas que els taulons es troben hissats, no hi ha manera d’accedir-hi. A l’altra banda de la porta hi ha un espai per al guardià i, a l’interior, nombroses estances. L’amplada del passadís és de nou pams, el gruix del mur, de deu i l’amplada total del far, d’un cantó a l’altre, de cent quaranta pams. La construcció s’alça sobre una elevació, a una parasanga de distància de la ciutat, en una llengua de terra que, envoltada de mar com una ferradura pels altres tres fonts, s’ajunta amb la muralla. De fet, és impossible atènyer el far per terra si no és venint de la ciutat. I és en aquesta llengua de terra, d’altra banda, on s’estén el cementiri d’Alexandria. Quan vaig tornar al Magrib, l’any set-cents quaranta-nou [1349], vaig voler repetir la visita al far, però al vaig trobar completament derruït, fins al punt que era impossible arribar-hi i molt menys entrar-hi. El sultà an-Nàssir –que Déu l’hagi perdonat- va concebre el projecte d’aixecar un far igual i al mateix lloc, però la mort li ho va impedir.

D'Els viatges, d'Ibn Battuta. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Editorial Proa. p. 62

diumenge, 2 de desembre del 2012

El Caire de Pierre Loti


Les toits en terrasses disent une région qui fut autrefois sans pluie, et les innombrables palmiers des jardins, au-dessus de cet océan de mosquées et de maisons, balancent au vent leurs plumets, qui étonnent sous ces nuages chargés d’averses froides. Vers les sud et vers l’ouest, aux dernières limites de la vue, des triangles géants apparaissent, comme posés sur l’horizon brumeux des planes : c’est Gizeh et c’est Memphis, ce sont les Pyramides éternelles.
…/…
D’abord l’ancien Caire, qu’il faut traverser, tout le dédale encore charmant où les mille petites lampes des boutiques arabes allument déjà leurs flammes discrètes. Dans des rues qui se contournent à leur caprice, et sous tant de balcons qui débordent, grillagés de très fines menuiseries, il faut ralentir notre course, au milieu de la foule serrée des gens et des bêtes.
…/…
Cependant, que de ruines, d’immondices, de décombres ! Comme on sent que tout cela se meurt !...
…/…
Plus loin, la voiture courant toujours, voici que peu à peu le décor change, hélas ! Les rues se banalisent ; les maisons de « Mille et Une Nuits » font place à d’insipides bâtisses levantines ; les lampes électriques commencent à piquer l’obscurité de leurs fatigants éclats blêmes ; et, à un tournant brusque, le nouveau Caire nous apparaît.
…/…
Partout de l’électricité aveuglante ; des hôtels monstres, étalant le faux luxe de leurs façades raccrocheuses ; le long des rues, triomphe du toc, badigeon sur plâtre en torchis ; sarabande de tous les styles, le rocaille, le roman, le gothique, l’art nouveau, le pharaonique et surtout le prétentieux et le saugrenu. D’innombrables cabarets, qui regorgent de bouteilles : tous nos alcools, tous nos poisons d’occident, déversés sur l’Égypte à bouche-que-veux-tu.
…/…
Alors ce serait le Caire de l’avenir, cette foire cosmopolite ?... Mon Dieu, quand donc se reprendront-ils, les Égyptiens, quand comprendront-ils que les ancêtres leur avaient laissé un patrimoine inaliénable d’art, d’architecture, de fine élégance, et que, par leur abandon, l’une de ces villes qui furent les plus exquises sur terre s’écroule et se meurt ?



De "La mort de Philae" A: Pierre Loti. Voyages (1872-1913). Bouquins. 1991 (p. 1250)

dissabte, 8 de setembre del 2012

Els taxistes de El Caire, segons Paul Theroux


La muchedumbre congregada en la estación de El Cairo, la gente luchando por marcharse, esforzándose por conseguir un taxi o por subir a un autobús, empujando, regateando, robando billeteras, o simplemente de pie, con aspecto desesperado, era la peor, la más desenfrenada que vi en todo el Mediterráneo. Los taxistas eran los más codiciosos, con diferencia. No me sorprende que buena parte de los taxistas de Nueva York comenzaran su carrera en El Cairo, y, sin duda, muchos de los que estaban allí les siguieran los pasos muy pronto. Y no era simplemente que fueran avariciosos (después de todo, la avaricia se vuelve instintiva entre los pobres urbanos del tercer mundo, como una forma de supervivencia), sino que las transacciones más sencillas siempre se convertían en un tedioso regateo, en el cual al final uno siempre resultaba engañado.
-Quince dólares- me dijo un taxista cuando le expliqué adónde quería ir. Esto era nueve veces la tarifa normal. Además, me daba rabia el mero hecho de que me dijeran la tarifa en dólares en este país remoto.

De Las columnas de Hércules. Un viaje en torno al mediterraneo de Paul Theroux. Biblioteca Grandes Voajes.

dimecres, 18 de juliol del 2012

Khartoum International Airport

El vol de El Caire a Addis Abeba fa una parada tècnica a Khartum. Potser hi baixa algú. L'estona d'espera s'allarga. Surto a la plataforma de l'escala del davant. Hi fa calor. No es veu a ningú. Baixo les escales per trepitjar l'asfalt de la pista. Uns quants centímetres més avall hi ha la terra del Sudan. La situació al país és conflictiva i un temps després encara ho serà més. La injustícia, la violència i la misèria a la terra dels faaraons negres. I tu només veus la nit negra, calorosa i silenciosa des de l'escala d'un avió.

dimarts, 1 de maig del 2012

Diccionario del amante de Egipto, de Robert Solé

Cafés de El Cairo
Que nadie me pregunte cuántos cafés debe de haber en El Cairo. ¿Cinco mil? ¿Diez mil? A los egipcios les encantan las estadísticas. Y además, todo depende de lo que uno entienda por café. A los tradicionales establecimientos hay que añadir los “casinos” a orillas del Nilo, los cafitira en mayor o menor medida occidentalizados, los cibercafés y también los boufeh (de la palabra “buffet”), tenderetes instalados junto algún muro o en el rincón de un edificio, que no cuentan más que con un armarito, un pequeño fogón o infiernillo y, en el mejor de los casos, con unos pocos taburetes. […]

Cerveza
Los años han pasado, unos regímenes han sucedido a otros, y la cerveza Stella sigue encima de las mesas. Servida en grandes botellas de diseño algo anticuado, que muestran la característica estrella azul sobre fondo amarillo, ha sido capaz de resistir los embates de las modas. […]

Incha Allah
Ante cualquier pregunta que uno le haga, un egipcio puede responder: bokra (mañana). ¿Por qué no dejar para mañana lo que uno está obligado a hacer hoy? Ésta es también una forma de dejar cualquier asunto para el día del juicio final: bokra puede así querer decir también “jamás”.
La expresión  Incha Allah es de otra naturaleza. Más que decir “sí”, suele más bien decirse  Incha Allah (si Dios quiere, Dios mediante). Expresa un matiz de duda, de incertidumbre, que quizá pueda desorientar al extranjero. […]

Humor
[…] Reírse –y antes que nada reírse de uno mismo- es, en efecto, una manera como otra culaquiera de no llorar. […] Los egipcios tienen el arte de transformar sus problemas o frustraciones en historias divertidas, esas famosas nokat (plural de nokta), que suelen contarse con buen humor, en ocasiones en voz baja, y que corren de ciudad en ciudad. No hay mejor remedio que éste para luchar contra la depresión colectiva. […]

Maalesh
¿Cuántos millones de veces al día se debe pronunciar esta palabra en Egipto? Maalesh significa “no es grave”, “no importa”, “no pasa nada”. Es expresión de una manera de ser, de un modo de vivir. […]

Tráfico
¡No hay nada igual para amargarle a cualquiera su viaje a Egipto! El tráfico es una prueba excesiva para mí. Ningún vehículo se mantiene en su carril. Tanto por carretera como por ciudad, uno tiene que prepararse para superar una constante prueba de obstáculos. […] Los conductores tienen la manía de dar pequeños toques de claxon, sin el menor motivo y de manera automática. Es éste quizá uno de los secretos de esta caótica circulación, donde los coches no dejan de rozarse sin cesar, aunque sin llegar nunca a tocarse. […]

Diccionario del amante de Egipto, de Robert Solé. Paidós.

dilluns, 20 de juny del 2011

Travessar el carrer al Caire

Vaig amb taxi i tinc la sensació que és l'única cosa que puc fer. Seria incapaç de conduir. Només em puc deixar portar. Els cotxes canvien de carril bruscament i de manera continuada. Evidentment ningú utilitza els intermitents. Els taxis paren per carregar o descarregar al mig d'una entrada d'autovia. Els autobusos circulen pel carril del mig amb les portes obertes; la gent puja i baixa quan vol. Tothom toca el clàxon. Els uns per avisar que passen; els altres per recriminar les accions dels altres conductors, que de fet, acaben de fer ells. Tothom té el dret i la necessitat de tocar el clàxon. Veig que la gent, malgrat tot, travessa els carrers i em fa feredat; quan ho hagi de fer, no sé com ho faré.

dissabte, 7 de març del 2009

Repartidor amb bicicleta al Caire

Un ciclista passa entre els cotxes conduint amb una sola mà; amb l'altra aguanta una safata amb dues paneres de filferro -com gàbies- plenes de pa, al damunt de les paneres una altra safata amb una pila de pans. Una maniobra sobtada li fa perdre l'equilibri i ha de deixar anar la bicicleta per no caure a terra. El moviment li ha fet perdre l'horitzontalitat de la safata i cauen tot de pans a terra. Tres o quatre persones l'ajuden. Ell ha d'aguantar la safata amb una mà i amb l'altra tornar a posar de peu la bicicleta. Un dels homes que ha recollit els pans de terra li compra tres pans. El noi li ha de tornar el canvi; li falten mans. No sé com ho fa, però torna el canvi, aguanta la safata sobre el cap i aguanta la bicicleta dreta

Aeroport de Lúxor

L'aeroport és al límit del desert. És petit, però hi ha turistes amunt i avall. És el pont entre El Caire i Assuan.
Sortim de la terminal i agafem un taxi. Li donem una adreça d'hotel triada de la guia, més o menys a l'atzar. Quan vas amb un taxi, triïs l'hotel que triïs, aniràs a parar a un altre. La negociació és entre allò que tu pretenies fer i allò que el conductor vol fer. El resultat? El previsible! I algunes vegades, l'encerta. Acabem en un hotel al costat d'una placeta. Al mig de la placeta, un bar restaurant sota una pèrgola; a una de les cantonades, una parada de fideus. El barri és popular i no hi ha turistes.

El mercat de Lúxor

El fideuer que durant tot el dia no deixa de fer fideus amb una màquina d'aparença moderna.
El venedor de bunyols que també té una botiga amb queviures diversos i llaunes.
La parada d'esbergínies, amb unes esbergínies grosses, molt grosses.
La parada de patates i cebes.
El sabater amb l'estesa al mig del carrer.
Una dona que travessa amb una màquina de cosir al cap.
Un cafè de rajoleta verda ple d'homes fumant la pipa d'aigua.
Moltes botigues d'espècies. L'atracció del blau indigo.
Un home que només ven dàtils frescos.
Una botiga molt fonda i molt il.luminada plena de peces de roba.
Un camió groc amb la capota oberta i dos homes mirant el motor.
Un forn de pites.
Un bar amb vint cadires al carrer de cara a un televisor amb interferències.
Parades al mig del carrer d'estris diversos de ferreteria.
I una altra parada d'esbergínies.

La botiga dels perfums

Passegem pel mercat khan al-Khalilí. Impressionant les botigues d'espècies. De tant en tant hi ha una botiga d'antiquaris. Segons com et trobes amb botigues d'estris de plàstic, o de mantes. Entrem en una botiga de perfums. Ens rep una dona de pell molt fosca, vestida de negre, porta un mocador al cap. És alta i forta. No dóna conversa. Ens fa baixar al soterrani on hi ha, pròpiament la part de perfums. Hi ha centenars d'ampolletes de vidre. La llum i els colors vermellosos i negres creen un ambient delicat. La dona ens atén amb distanciament. Potser se li escapa un somriure. És la materialització d'una reina núbia.