Un dinar a Accra

El capítol d'on surt el text és el que porta per títol "Un agradable dia al País de les Formigues", i porta la data de 20 de setembre de 186-.

 "Estas reflexiones, filosóficas puesto que la buena gastronomía es la más genuina filosofía, dimanan de los recuerdos del almuerzo de aquel día. Los naturales de Accra son unos cocineros excepcionales; pero, como suele pasar entre las razas rústicas, los hombres que en la civilización alcanzan unos grados de exquisitez a los cuales jamás puede aspirar el sexo más modesto, son aquí claramente inferiores a sus parejas. Las mejores cuisinières son, desde luego, las de alta cuna, y en sus dominios madame puede dirigir las acciones de sus jóvenes esclavas sin ponerse en un compromiso, como sucedería en una cocina inglesa, donde encontramos a la señora A… con los brazos en jarras, vigilando el asado y no tolerando luminares rivales en su firmamento.

Procedo a nombrar y describir las cualidades de los platos a los que prestamos una atención particular, si bien su composición es lo bastante compleja y gustosa como para desconcertar a una dama que escriba recetarios. Kankie es el pan nativo; la harina, al principio no muy distinta al yaller male del País de las Patatas, se debe manipular para que adquiera un blanco níveo: tras múltiples y complicadas operaciones -remojar el grano, moler, descascarar, triturar y guardar hasta el momento oportuno-, la hierven o tuestan y la envuelven en hojas de plátano. Es tan superior a la masa agria, pardusca y apelotonada con sabor a suero de leche -al igual que el vino aquejado de mildíu- utilizada por los europeos en esta costa y mal llamada “pan”, como un panecillo parisiense a la hogaza de cuarto londinense. 

El fufu se compone de ñame, llantén o mandioca; lo pelan, hierven, machacan y forman unas bolas que ejercen las funciones de las patatas europeas, sólo que son mucho más apetitosas que el vil tubérculo, el cual ha “patatificado” al menos a una nación, y que un hombre de gustos refinados nunca se digna mirar a no ser concienzudamente disfrazado bajo una salsa maître d’hôtel.

Había también pasteles, aderezados con el aceite virgen de la nuez de coco, pero tenían un defecto: su excesiva riqueza. En revanche, el pescado y los estofados eran admirables; el primero constituye el alimento básico de la costa, y los residentes avezados viven de él. El kinnau es un pescado abierto, limpiado, estofado con una majada de pimiento verde y frito en aceite de palma. El aceite que se usa en estos menesteres debe ser recién elaborado y purificarse escrupulosamente con ebulliciones sucesivas, hasta eliminar el agua y la fibra; la señal de que está a punto es una ligera tonalidad amarilla transparente que reemplaza al usual color de cromo.

La “salsa contenciosa” es un panaché de verduras, hibisco, berenjena, tomate y pimiento, hervidas conjuntamente, con o sin pollo o pescado. El “revuelto al aceite de palma” es el curry de la costa occidental, aunque carece del delicado aroma que da la cúrcuma y deja en la boca una sombra de aspereza. Pasado un tiempo a los europeos empieza a gustarles, y hay muchos que al regresar se llevan consigo a Europa las materias primas. Además del aceite de palma, consta de ternera o ave troceada, ñame hervido, pimientos picantes y otros ingredientes menores. Yo siempre lo prefiero con arroz; no obstante, lo que impera es el pimiento.

La mejor y única bebida racional para regar este “revuelto” es el vino de palma, pero rara vez se consigue dulce, y durante la digestión se mezcla muy mal con todos los otros licores fermentados. Le sigue el clarete, mas en ningún caso el borgoña, que avivaría un aroma quizá ya demasiado fuerte. Y recomiendo al joven novicio que concluya su “revuelto al aceite de palma”, sobre todo cuando lo deguste en una casa nativa, con un petit verre.

El ultimo plato que mencionaré -y que invade el paladar reminiscente de una deliciosa humedad- es el kickie, una intricada receta de pescado o pollo finamente picado e intensamente condimentado; lo sirven en unas marmitas hechas en Accra de tierra porosa negra, donde la pimienta cala tan hondo que al cabo de unos meses enciende aún su contenido. Posee la gran ventaja, como el pepper-pot de las Indias Occidentales, de que siempre aparece en la mesa recién salido del fuego."

De: Vagabundos por el Oeste de África. III El país de las hormigas, de Richard F. Burton. Traducción de Marta Pérz Sánchez. Editorial Laertes. p.46

Les molses

Robim Wall Kimmerer parla amb emoció de les molses, tot un món. M'ha fet pensar en OLiver Sacks quan parla de les falgueres al Diario de Oaxaca (Llibres d'història natural d'Oliver Sacks). És arribar a la comprensió del món a partir d'una part; i una part que per a la gran majoria passa del tot desapercebuda. En el cas de Kimmerer les molses l'apropen al coneixement científic i a les formes del coneixement indígena.

"Aprender a contemplar los musgos tiene mucho que ver con ese recuerdo [l’experiència “científica” i gairebe religiosa de descubrir als cinc anys l’estructura dels cristalls de la neu]. En los limites de la percepción ordinaria hay otro nivel de belleza. Alli se encuentran hojas tan diminutas y perfectamente ordenadas como un copo de nieve, vidas complajas y hermosas que pasan desapercibidas. En realidad solo hace falta prestar atención, saber mirar. He comprobado que el musgo es un medio para trabar intimidad con el territorio, una suerte de conocimiento secreto del bosque."

I la comunicació sovint no és fàcil:

"Los musgos no hablan nuestro idioma. No experimentan el mundo de la manera en que nosotros lo hacemos. Poe esa razón, decidí tomar un camino diferente para aprender de ellos y diseñé un experimento que me llevaria años, no meses. Un buen experimento es, en mi opinión, como una buena conversación. Cada oyente crea un espacio para que el otro cuente su historia. [...] Los musgos experimentan el mundo como tallos individuales. Para comprender sus vidas, debía realizar las observaciones a su misma escala." (p.110)

A: Musgo. Una historia natural y cultural de los musgos, de Robim Wall Kimmerer. Traducció de David Muñoz Mateos. Capitan Swing. 2023

Trenes d'herba dolça

Prefaci de Trenes d'herba dolça

"Esteneu les mans i permeteu-me que us hi posi un manat d’herba de búfal acabada de collir, solta i fluida, com cabells tot just rentats. D’un verd daurat i brillant per dalt, les tiges estan marcades de porpra i blanc on es troben amb el terra. Acosteu-vos el manat al nas, noteu la fragància de vainilla emmelada sobre l’aroma de l’aigua de riu i la terra negra, i en comprendreu el nom científic: Hierochloe odorata, agram d’olor, per a indicar la fragant herba sagrada. En la nostra llengua se’n diu wiingaashk, els cabells d’olor dolça de la Mare Terra. Respireu-hi i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat.

Un manat d’agram d’olor, lligat per un extrem i dividit en tres està a punt per trenar-lo. En trenar l’agram ─per tal que quedi llis, lluent i digne de regalar─ cal una certa quantitat de tensió. Com us dirà qualsevol nena amb trenes tibants, heu d’estirar una mica. És clar que ho podeu fer sols ─lligant un extrem a una cadira, o aguantant-lo entre les dents i trenant enrere, apartant-vos de vosaltres─, però la manera més dolça és tenir algú altre que aguanti l’extrem de tal manera que tibeu suaument l’una contra l’altra, inclinades endavant en tot moment, cap contra cap, xerrant i rient, mirant les mans de l’altra persona, una quieta mentre l’altra passa els prims manats consecutivament, cadascú quan li toca. Enllaçades per l’herba de búfal, hi ha reciprocitat entre vosaltres; enllaçades per l’herba de búfal, qui sosté és tan vital com qui trena. La trena esdevé més fina i més prima  mesura que us acosteu al final, fins que treneu una sola fulla d’herba, i aleshores ho remateu mb el nus.

Voleu aguantar l’extrem del manat mentre treno? Amb les mans unides per l’herba de búfal, podem acotar els caps junts i fer una trena en honor a la terra? I després jo us l’aguantaré, mentre vosaltres treneu.

Podria allargar-vos una trena d’herba de búfal, tan gruixuda i lluent com la trena que penjava a l’esquena de la meva àvia. Però no em pertoca de donar-la, ni a vosaltres de prendre-la. Wiingaashk pertany a si mateixa. O sigui que prefereixo, en el seu lloc, una trena d’històries amb la intenció de guarir la nostra relació amb el món. Aquesta trena està feta de tres fibres: el saber indígena, el coneixement científic i la història d’una científica anishinabekwe que intenta unir-les en servei a allò que importa més. És un entrellaçat de ciència, esperit i narració: històries antigues i noves que poden ser medecina per a la nostra relació trencada amb la terra, una farmacopea de narracions guaridores que ens permeten imaginar una relació diferent, en la qual la gent i la terra són medecina bona els uns per als altres."

De: Trenes d'herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyament de les plantes, de Robin Wall Kimmerer. Traducció d'Eduard Castanyo. Cossetània. 2021

Endorfines tropicals

Endorfines tropicals, el llibre de Sergi Ramis, no és nou. Sempre havia pensat que el títol era encertat! El poder del viatge com a generador de felicitat. L'autor s'ha dedicat tota la vida a viatjar, dedicació professional i opció de vida. Periodista, escriptor i col·laborador en diversos mitjans. El llibre és un recull d'experiencies en un format molt breu (entre dos i sis pàgines). Moments i anècdotes que amb detalls de bon observador ens transporten o ens fan recordar a situacions semblants viscudes per l'autor. Pendent de llegir Cómo sobrevivir a los peores hoteles; segur que és interessant i alhora divertit!

L'inici de dos capítols a Djenné i al país Dogon.

Dimarts a Djenné

El vent aixecava efímers remolins de pols enlairaven alguns dels papers més petits. El brogit dels venedors encara rondava per la gran esplanada, encara que ells no hi fossin. Havien exhaurit les possibilitats del negoci fins passada la posta del sol, però després havien anat marxant lentament, silenciosament. Els darrers havien estat els que brasejaven carns en aquelles graelles improvisades amb ferros sobrers de cotxes i camions. La ferum del greix que gotejà sobre les flames encara envaïa un racó de la plaça.
La mesquita tenia un color morat. El sol no acabava de decidir-se mandrós de vèncer aquelles teranyines de núvols que negaven una albada adient.

Lluna plena al país Dogon

L'esglaó gegant de la falla de Bandiagara s'havia banyat en llet, i ara el líquid blanquinós li regalimava per algunes esquerdes. A la llum de la lluna plena africana, el poble de Tireli llançava ombres llargues sobre el vessant de la costa, que es perllongaven fins a mitja pujada. les teulades còniques de les cases dogon feien de punters, i assenyalaven capriciosament sobre alguns indrets de la paret de roca, sense indicar res en especial.

A: Endorfines tropicals, de Sergi Ramis. Tròpics 10. Edicions La Magrana. 1999 (p. 116 i 129)

Més de l'illa de Socotra

Certes fonts històriques, per exemple, l’anònim Periple del Mar Eritrea, del 60 a. C., es refereixen a l’illa com Dioscorida i la descriuen com la misteriosa terra origen de la mítica Fènix. Antigament, Aràbia meridional i Socotra eren conegudes com a fonts de tot l’encens i la mirra que llavors s’exportava a Europa per fer-se servir en temples i, més tard, en esglésies cristianes.Marco Polo, en les seves històries de l’any 1295, descriu la singularitat dels animals i les plantes de Socotra, i la dedicació de la seva població als rituals animistes. Més tard, el llibre Viatges pel Mar Roig, de Don João de Castro, explica breument com era l’illa a principis del segle XVI. Aquest autor va considerar la possibilitat d’usar l’illa com a parada en les rutes cap a l’Índia, però després d’uns anys, les condicions adverses van fer que els portuguesos abandonessin el paratge, malgrat gaudir d’una posició estratègica.Després d’això, el món occidental amb prou feines va tenir més informació sobre les illes. A finals del segle XIX i principis del XX, algunes expedicions de científics i exploradors van arribar a l’arxipèlag per observar i descriure per primer cop les seves meravelles naturals...

D':Edoardo Zandri i Teresa Di Micco de Santo, La isla de Socotra. A solas con el océano. Paraiso natural con una personalidad muy diferenciada. Altair.

Text inclos al capítol d'Oriol Alamany, al llibre Els viatges de la Gran Anaconda de Toni Arbonès.

Caminar és instintiu

"Caminar és virtut, el turisme pecat mortal"

Herzog

Què ens diu Bruce Chatwin:

"Caminar es instintivo. Pero caminar y luego acabar en el desierto o en un sitio salvaje y abandonado, es una experiencia que hace nacer en la cabeza imágenes sensuales, deseos sofisticados. Le parecerá curioso, pero recuerdo que en la absoluta soledad de los lugares en los que me encontraba pensaba en las suculentas comidas que hacía durante las fiestas, las personas maravillosas que había conocido, los libros que habría querido leer y los que habría querido escribir."

A: La nostagia del espacio, de Bruce Chatwin i Antonio Gnoli. Traducció de Juan Carlos Gentile Vitale. Los tres mundos. Seix Barral. 2002. p.85

I Chatwin parla d'Herzog:

"També va ser l'única persona amb qui vaig poder tenir una conversa individual sobre el que jo anomenaria l'aspecte sacramental de caminar. Ell i jo compartim la creença que caminar no és simplement terapèutic per a un mateix, sinó que és una activitat poètica que pot curar el món dels seus mals. Resumeix la seva posició en un pronunciament sever: "Caminar és virtut, el turisme pecat mortal". Un exemple sorprenent d'aquesta filosofia va ser el seu pelegrinatge hivernal per veure Lotte Eisner."

A: https://www.interviewmagazine.com/film/new-again-werner-herzog

El somni de Socotra

Jordi Esteva (Barcelona, 1951): Escriptor, fotògraf i cineasta, és un apassionat de les cultures orientals i africanes a les quals dedica la major part del seu treball periodístic i fotogràfic.

Sovint els somnis són compartits per moltes persones. La diferència principal és que algunes -poques- el materialitzen i passen a un altre somni; la majoria l'enquistem, n'cumulem i ens explosionen. Jordi Esteva va tenir el somni de Sococtra i uns anys després hi arriba i el fa realitat.

El 2011 publica Socotra, la isla de los genios, llibre de l’expedició que fa a l’illa uns anys abans. El 2014 torna a l’illa per filmar una pel·lícula* a partir del llibre. El 2017 publica el llibre de fotografies Socotra que inclou el DVD de la pellicula.

*Socotra, la isla de los genios al catàleg de Filmin

Pàgina web de Jordi Esteva

El llibre comença amb el somni de Socotra...

El sueño de Socotra

"Algunas noches, cuando el sueño tardaba en acudir, hacía girar la bola del mundo y la detenía con un dedo. Una madrugada, la paré en un punto munúsculo entre África y Arabia.
La isla de Socotra.
¿Estaría habitada?, ¿qué animales albergaría?, ¿sería desértica o selvática?
Pero en los libros no encontraba nada sobre la isla ni sobre sus pobladores. [...]
El aislamiento de aquella isla del Índico, a doscientos cincuenta kilómetros del Cuerno de África y a casi cuatrocientos de las costas de Arabia, había preservado una flora y fauna singulares, con especies propias de otras eras. [...]"

A: Socotra, la isla de los genios, de Jordi Esteva. Atalanta. 2011 (p.15)

La primera entrada de Socotra: L'illa de Socotra

Les Tres Venècies

Con el nombre de Tres Venecias, o Trivéneto, se ha designado -en algunos períodos de la historia de Italia (y no precisamente de los más faustos)- a aquellos territorios del nordeste de la península que en su día formaron parte del Imperio Austro-Húngaro. Territorios que, al cabo de luchas alentadas por los cabecillas  irredentistas que en ellos tomaron gradual liderazgo, fueron quedando uno  tras otro anexionados a Italia.

A: Las Tres Venecias. Viaje por la Italia mitteleuropea, de Jorge Canals Piñas. Ediciones La linea del horizonte. 2020 

Horizonte, de Barry Lopez

Una primera aproximació a Barry Lopez i al llibre Horizonte.

"Durante años he llevado a casa un puñado de recuerdos que tienen significado para mí, cada 1 de un instante o un hecho que a otra persona seguramente le parecieron inocuos en su momento. Aproximadamente una docena de ellos están sobre un auto tansu japonés en mi casa. Los he colocado allí de una forma determinada, como cuando se disponen las escenas de un relato. En esta matriz, me sugieren cierta verdad profunda sobre la vida, una verdad que siempre se queda justo fuera de mi alcance." [Talismanes] (p. 51)

"Para algunas culturas, como la nuestra, las constelaciones representan los apetitos de Zeus. Para otras, la importancia de la caza del caribú. Para todas al parecer, las estrellas concretas y los patrones en los que están dispuestas representan elementos importantes en un relato aleccionador fundamental. Como las precisas y tranquilizadoras designaciones de latitud y longitud hechas por Cook, los relatos celestiales permiten gestionar las vicisitudes corrientes de la vida. Sin esas referencias, el sendero de la vida puede resultar confuso. Las constelaciones calman y reafirman." (p. 93)

"Viajar puede convertirse, a mi juicio, en una forma de elaborar mapas. Cuando era joven, leía a Darwin no solo por el épico viaje que describe en El viaje del Beagle, sino por sus reflexiones sobre el hecho de que los organismos vivos cambian con el tiempo mientras avanzan en una dirección sin predeterminar. Más tarde leí a James Cook porque me atraía y me parecía admirable su disciplinado esfuerzo para viajar de forma deliberada y por lo que sus viajes le habían enseñado sobre El Mundo. Leí las biografías y la autobiografía de Ranald MacDonald* porque su búsqueda de la identidad hacía que fuera un viajero diferente a exploradores como Cook, Tasman**, o Matthew Flinders***."(p. 320)

*Ranald MacDonald (1824 - 1894 ) va ser un mariner i aventurer métis (d'ascendència mixta europea i indígena) nascut a l'Amèrica del Nord britànica . El 1848, durant el període d'aïllament nacional, va entrar de contraban al Japó en un petit vaixell des d'un vaixell balener americà i s'hi va quedar uns 10 mesos. A Nagasaki, va ajudar els intèrprets japonesos (Oran-da tsuji) a aprendre anglès i es va convertir en el primer professor oficial d'anglès nadiu del Japó. 

**Abel Janszoon Tasman (Lutjegast, província de Groninga, 1603 - Batavia, 1659) va ser un marí, explorador i comerciant neerlandès, famós pels viatges realitzats entre 1642 i 1644 al servei de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, Vereenig.(Vereenigde Oostindische Compagnie, coneguda com VOC).

***Matthew Flinders RN (Donington, Lincolnshire, 1774 – Londres, 1814) va ser un mariner, explorador i cartògraf anglès. En els seus poc més de vint anys de carrera a la Royal Navy navegà amb el capità William Bligh, circumnavegà Austràlia i fomentà l'ús d'aquest nom pel continent, que anteriorment havia estat conegut com a New Holland. Va sobreviure a un naufragi i fou fet presoner, com a espia, pels francesos durant set anys a l'illa Maurici. Va descobrir i corregir els efectes dels metalls ferrosos sobre les brúixoles. Va escriure un important llibre sobre el descobriment d'Austràlia: A Voyage to Terra Australis.

"Me gusta el tipo de espacio mental que ofrece este aislamiento. Aquí no hay intromisiones, preguntas ni anuncios inesperados. Uno puede desarrollar una idea sin miedo a interrupciones, desarrollarla hasta que decide que ha acabado con ella punto no hay teléfonos que suenen. Ni timbres, ni buscas, ni intercomunica dores. Nadie llama a la puerta.
El aislamiento nos hace pensar de distinta forma sobre qué significa ser humano y reflexionar sobre la larga era de la humanidad. Y sobre lo extraño de este lugar. Casi todo lo que hay sobre la tierra puede describirse recurriendo a la química, la física y la biología. Esta realidad, no. El interior de la Antártida consiste en química y física, pero no en biología: la roca visible sobre el hielo tiene una composición química, y la gravedad -es decir la física- hace que el hielo se deslice cuesta abajo hasta el océano. [...] Esta es una tierra sin vida. No hay aves que atraviesen el cielo. Ni plantas que crezcan. No aparecen huellas ni rastros de animales. El viento azota. No se oye el borboteo del agua que fluye. La noche polar dura meses, igual que el día polar. [...]
Estamos acampados en un océano abiótico de tiempo aparentemente inmóvil y espacio casi indiferenciado, bajo una luz del eón arcaico. Nuestra presencia parece tan insustancial como la muerte de una efímera. Y, sin embargo, estoy tan cómodo en este lugar como una mano lo está apoyada en la otra.
Me siento extrañamente seguro aquí." (p. 489)

De: Horizonte, Barry Lopez.Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia.Capitán Swing. 2021

Primers dies de residència a Timbuctú d'Heinrich Barth

 I així comença el capítol LXVII a la pàgina 299 de l'edició en anglès de 1859. El text és la traducció automàtica de l'anglès al català.

Arribada a Timbuctú

PRIMER MES DE RESIDÈNCIA A TIMBÚKTU

S'havia acordat que, durant l'absència del xeic El Bakay, del qual deia ser l'hoste especial, la meva casa es tanqués amb clau i ningú no em pogués visitar. Tanmateix, mentre entraven el meu equipatge, diverses persones van accedir a la casa i van venir a saludar-me, i mentre examinaven el meu equipatge, part del qual tenia un aspecte força estranger, alguns d'ells van dubtar de la meva nacionalitat. Però, és clar, mai no podia haver estat la meva intenció impressionar aquesta gent amb la creença que jo era musulmà; per haver estat conegut com a cristià durant tot el meu camí fins a Libtako, província amb la qual els àrabs d'Azawad mantenen una relació amb contactes continus, tot i que allà la gent amb prou feines creuria que jo era europeu, la notícia del meu veritable caràcter no podia deixar de transcendir aviat; i va ser una circumstància força afortunada que, malgrat el nostre progrés extremadament lent i la nostra direcció indirecta, la notícia no ens hagués anticipat. Havia estat obligat a adoptar el caràcter d'un musulmà per tal de travessar amb cert grau de seguretat el país dels Tawarek i entrar a la ciutat de Timbúktu, que estava en mans del fanàtic Fiilbe d'Ilamda-Allahi, mentre que encara no havia obtingut la protecció del cap, el nom i el caràcter del qual només m'havien inspirat prou confiança per emprendre aquesta empresa.

Així, havia arribat a l'objectiu de la meva àrdua empresa; però des del principi era evident que no gaudiria del triomf d'haver superat les dificultats del viatge amb tranquil·litat i repòs. L'excitació contínua de la lluita prolongada i la incertesa de si tindria èxit en la meva empresa havien sostingut el meu cos debilitat fins que vaig arribar a aquesta ciutat; però tan bon punt vaig ser-hi, i gairebé en el mateix moment en què vaig entrar a casa meva, em va agafar un fort atac de febre. Tot i això, mai no es va requerir més presència d'esperit i energia corporal; perquè la primera nit que vaig passar a Timbuctú va ser pertorbada per sentiments d'alarma i una greu ansietat.

El matí del vuit de setembre, la primera notícia que vaig sentir va ser que Llammadi, el rival i enemic d'El Bakay, havia informat els Fulbe o Fullan que un cristià havia entrat a la ciutat i que, en conseqüència, havien arribat a la determinació de matar-lo. Tanmateix, aquests rumors no em van causar cap gran alarma, ja que tenia la falsa esperança que podia confiar en la persona que, en aquell moment, s'havia compromès a protegir-me; però el meu sentiment de seguretat va ser aviat destruït, i aquest mateix home es va convertir en el meu pitjor torturador. Li havia destinat un vestit molt bonic que consistia en un barnús de tela fina, un caftà de tela i dos “tobes”, un de seda i l'altre de cotó tenyit d'indigo, a més d'alguns articles més petits; però no estava gens satisfet amb això, i va elevar peremptòriament el present a les següents proporcions formidables:

Dos "hcrnuscs" blaus de la millor qualitat, per valor de: 100

Un caftan: 40

Dues armilles; una de vermella i una de blava...: 15

Dues “tobes” de seda: 35

Dues "tobes" de Núpe [regne de Núpe]: 20

[entenc que el valor és en petxines]

PRESENT A SIDI' A'LAWATE. 
Un parell de pistoles petites, amb 7 lliures de pólvora fina ....
Deu dòlars espanyols
Dues navalles angleses i molts altres estris

Mentre em cobrava aquesta forta contribució, per tal de treure a l'assumpte el seu caràcter vexatori, el meu amfitrió va declarar que, així com la seva casa i tot el seu establiment estaven a la meva disposició, les meves propietats havien d'estar a la seva. Però ni tan sols aquesta quantitat de propietats el satisfeia, ni les seves pretensions es limitaven a això; perquè l'endemà em va exigir una quantitat gairebé igual de regals considerables, com ara dos caftans de tela, dos hamafl o cinturons d'espasa de seda, tres altres “tobes” de seda, un de l'espècie anomenada jellabi, un de l'anomenat harir i el tercer del tipus anomenat filfil, un “tobe” Nupc, tres turkedis, una petita pistola de sis canons i moltes altres coses. Tanmateix, em va prometre que no només regalaria diversos d'aquests articles als caps Tawarek, sinó que també enviaria un bonic regal al governador de Hamda-Alahi; però aquesta última condició almenys, tot i ser la més important, considerant que la ciutat estava formalment sotmesa a la supremacia del governant de Masina, mai es va complir; i tot i que estava disposat a sacrificar tot el que tenia pels propòsits del meu viatge, no era de cap manera agradable cedir una proporció tan gran de la meva propietat, tan limitada, a un germà petit del cap sota la protecció del qual m'havia de posar.

Així va passar el meu primer dia a Timbúktu, preparant-me per a molts problemes i ansietats que hauria de passar; fins i tot aquells que deien ser els meus amics em tractaven amb tan poca consideració.

Tanmateix, el segon dia de la meva residència aquí va ser més prometedor. Vaig rebre visites de diverses persones respectables i vaig començar a afrontar amb esperit la meva nova situació i a intentar, amb paciència, acomodar-me a les circumstàncies en què em trobava. El meu estat de salut també semblava millorar, i em sentia molt millor que el dia anterior.

La ciutat des del terrat de casa

Text de Travels and Discoveries in North and Central Africa Being a Journal of an Expedition Undertaken Under the Auspices of H.B.M.'s Government, in the Years 1849-1855 a Internet Archive

Desviació a Santiago de Cees Nooteboom

 "No hi ha manera de demostrar ho, però, malgrat tot, n'estic convençut: en alguns llocs del món, notes que el fet d'arribar-hi o de marxar-ne es veu misteriosament intensificat per les emocions de tots aquells que hi han arribat o n’han marxat abans. Qui tingui una ànima prou lleuger,  sentirà una suau resistència en l'aire que envolta la Schreierstoren d’Amsterdam, la torre de les ploraneres, i que té a veure amb el cúmul de dolor dels que se’n van, una mena de dolor que ja no coneixem. Els nostres viatges ja no s'allarguen durant anys, sabem exactament cap a on anem i les possibilitats que tornem són molt més grans. A l'entrada de la catedral de Santiago de Compostel·la, al pòrtic, hi ha una columna de marbre amb les empremtes d'uns dits molt profundes una urpa emocional, expressionista, feta per milions de mans, entre elles la meva. Però quan dic “entre elles la meva”, no sóc exacte perquè jo mai no m'he arrapat aquella columna amb tanta emoció com la que sent al final d'un viatge a peu que dura més d'un any. No visc a l'edat mitjana. No soc creient, i he arribat en cotxe. I si prescindeixes de la meva mà, com si no hi hagués reposat mai, l'urpa continua essent-hi,  desgastada al marbre dur pels dits de tots aquells morts. I així i tot, pel fet d'haver posat la seva mà sobre aquella mà en negatiu, enigmàticament he pres part en una obra d'art col·lectiva. Un pensament esdevé visible en matèria; un fet sempre sorprenent. La força d'una idea impulsava monarques, camperols i monjos a posar les seves mans just en aquell punt de la columna. Cadascuna d'aquelles mans s'enduia una quantitat ínfima d'aquell marbre duríssim, amb la qual cosa justament pel fet que el marbre deixava d’ésser-hi, una mà esdevingué visible."

A: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Traducció de Mariona Gratacòs. Bromera. 2010 (p. 7)

Un atac de malària de Ryszard Kapuściński

No crec que puguem acusar a Ryszard Kapuściński de parlar d'ell; en aquest cas l'autor aprofita un episodi personal només per introduir el tema. Agafar la malaria, per als viatgers, no pas per a les persones que la pateixen i que hi conviuen amb ella, sembla que sigui un certificat de viatger experimentat. Sí, ja sé que és una bestiesa pensar això, però jo ho he pensat; i encara explico l'experiència amb una mica d'orgull. Els senyals, un cop ja a Barcelona, van ser a la cuina tot fent el sopar: una sensació de fred extrem, una trompada insuportable amb els olors de menjar i un fort  mal de cap. Al dia següent un desmai a la consulta mèdica. Dos dies intern i l'alta. Malauradament no tothom té la mateixa sort.

L'experiència de Kapuściński és més dura i la descripció mi

"La primera señal de un inminente ataque de malaria es una inquietud interior que empezamos a experimentar de repente y sin ningún motivo claro. Algo nos pasa, algo malo. Si creemos en los espíritus, sabemos que es: ha entrado en nosotros un espíritu maligno y nos ha embrujado. Nos ha paralizado y clavado. Por eso no tardamos en sentirnos entumecidos, pesados y sumidos en el marasmo. Todo nos irrita. Sobre todo la luz, detestamos la luz. Nos irrita la gente: sus voces estridentes, su repugnante olor y su tacto áspero.
Pero tampoco tenemos demasiado tiempo para experimentar semejantes ascos y repugnancias, pues al cabo de poco rato coma a veces de repente y sin haber dado ninguna señal de aviso, se produce el ataque. Es un súbito y violento ataque de frío. Un frío polar, ártico. Como si alguien nos cogiese desnudos, abrasados por el infierno del Sahel y del Sáhara, y nos lanzase directamente al altiplano helado de Groenlandia y las Spitzberg, entre nieves, vientos y tormentas polares. ¡Que conmoción! ¡Qué choque! En un segundo empezamos a sentir frío, un frío terrible, espantoso, espectral. Empezamos a tiritar, a agitarnos. Sin embargo, no tardamos en darnos cuenta de que no se trata del mismo temblor que conocemos de experiencias anteriores -de cuando, por ejemplo, pasamos mucho frío en la intemperie de un invierno-, sino que nos atenazan unas vibraciones y convulsiones que al cabo de poco tiempo nos desgarrarán en jirones. Y para intentar salvarnos, empezamos a suplicar ayuda.
¿Qué trae el mayor alivio en momentos así? En realidad, lo único que nos puede sacar del mal trance momentáneo es que alguien nos tape. Pero no que nos tape de manera corriente: con una manta, un cubrecama o un edredón. La cosa consiste en que la prenda de abrigo debe aplastarnos con su peso, aprisionarnos en una forma cerrada, apisonarnos. En un momento así, no hacemos sino, precisamente, soñar con que nos aplasten. ¡Nos gustaría tanto que nos pasase por encima una apisonadora! 
[...]

El ataque de malaria no solo se limita al dolor, sino que, como cualquier otro dolor, es una vivencia mística. Entramos en un mundo del cual tan solo hace unos momentos no sabíamos nada y, mientras tanto, ese mundo resulta que existe a nuestro lado y que finalmente se ha apoderado de nosotros, nos ha convertido en parte de él: encontramos en nuestro interior simas, despeñaderos y abismos desconocidos cuya presencia nos llena de pavor y sufrimiento. Pero el momento de los descubrimientos pasa, los espíritus nos abandonan, se marchan y desaparecen, y lo que se queda bajo la montaña de los hallazgos más estrafalarios es algo verdaderamente lamentable.

Tras un fuerte ataque de malaria, la persona se convierte en una piltrafa humana. Yace postrado en medio de un charco de sudor; la fiebre no lo abandona y no puede mover manos ni piernas. Todo le duele, la cabeza le da vueltas y tiene mareos. Está exhausto, débil, inerte. Llevado por alguien en brazos, da la impresión de no tener huesos ni músculos. Y pasan muchos días antes de que vuelva a ponerse en pie."

A: Ébano, de Ryszard Kapuściński. Traducció del polonès d'Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama. 2016 (p. 62)

Consideracions sobre la inactivitat

 Primer paràgraf del primer capítol de Vida contemplativa, de Byung-Chul Han. La lectura del llibre és feixuga i plena de referències literàries i filisòfiques. La idea bàsica resumida en aquest paràgraf.

Consideracions sobre la inactivitat

"Cada vegada més ens assemblem a aquelles persones actives que “giren, com gira una pedra, seguint l’estupidesa de la mecànica” [F. Nietzsche]. Com que entenem la vida exclusivament en termes de treball i rendiment, concebem la inactivitat com una mancança que cal corregir al més aviat possible. L’existència humana es veu absorbida incansablement per l’activitat. Així és com la podem explotar. Hem perdut el sentit de la inactivitat que no comporta la incapacitat, el rebuig o una autèntica absència d’activitat, sinó que representa una capacitat en si mateixa. La inactivitat té una lògica pròpia, un idioma propi, una temporalitat pròpia, una arquitectura pròpia, una esplendor pròpia, fins i tot una màgia pròpia. No es tracta d’una feblesa, ni d’una mancança, sinó d’una intensitat que, tanmateix, no es pot entendre ni reconèixer en la nostra societat de l’activitat i el rendiment. No tenim accés al regne ni a les riqueses de la inactivitat. La inactivitat és una forma resplendent de l’existència humana. Avui, però s’esvaeix en una forma buida de l’activitat."

A: Vida contemplativa. Elogi de la inactivitat, de Byung-Chul Han.  Traducció de Mar Albacar. La Magrana. 2023 (p. 11)

Arribada a Tombouctou de Ryszard Kapuściński

"Una vez en Mopti, lo más difícil resultó ser llegar a Tombuctú. El camino a través del desierto estaba cortado por el ejercito porque en alguna parte de la zona seguían librándose combates. Aunque no era imposible llegar hasta aquellos parajes, la hazaña exigía semanas. Quedaba el pequeño avión de Air Mali que volaba de manera irregular, de vez en cuando, una vez por semana o por mes. En esta parte del mundo, el tiempo no tiene medida alguna, ningún punto de referencia, tampoco unos contornos o un tempo. Se funde, se deslavaza, resulta difícil atraparlo, imponerle una forma. Aún así, sobornando al jefe del aeropuerto de Mopti, conseguí una plaza en el avión. Vuela uno por encima de un Sáhara lunar, irreal, lleno de líneas y signos secretos. El desierto claramente nos dice algo, nos comunica cosas, pero ¿cómo comprenderlo? ¿Qué significan esas dos líneas rectas que han aparecido de repente sobre la arena y que desaparecen acto seguido, de manera igual de repentina? ¿Y los círculos? ¿Toda esa cadena de círculos tan simétricamente dispuestos? ¿Y esos zigzags, triángulos y rombos quebrados y luego esas líneas elípticas y enrolladas? ¿Serán huellas de caravanas perdidas? ¿Asentamientos humanos? ¿Campamentos? Pero ¿cómo se puede vivir en esta plataforma ardiente? ¿Qué camino tomar para llegar hasta allí? ¿Por dónde huir?

En Tombuctú, tomamos tierra encarando directamente los cañones de las piezas de artillería antiaérea que vigilaban la pista de aterrizaje. Tombuctú es hoy una pequeña ciudad de chozas de barro levantadas sobre la arena. Puesto que el brro y la arena tienen el mismo color, la ciudad aparece como parte inseparable del desierto: un fragmento del mismo que, formando bloques rectangulares, se eleva por encima del Sáhara. El calor es tal que, prácticamente, resulta imposible moverse. El sol coagula la sangre, entumece y paraliza. En las callejuelas de Tombuctú, angostas, recónditas y llenas de arena, no encontré ni un alma. Pero sí una casa en la que se leía la información de que allí, desde septiembre de 1853 hasta mayo de 1854, había vivido Heinrich Barth. Barth, uno de los mas grandes viajeros del mundo. Viajo en solitario por el Sáhara durante cinco años y escribió un diario en el que dejó una descripción de este desierto. Enfermo y perseguido por los ladrones, se había despedido de la vida en varias ocasiones. Amenazado de muerte por la sed, se cortaba las venas y, para no morir de sed, bebía su propia sangre. Regreso a Europa, donde nadie supo valorar la hazaña que había llevado a cabo. Amargado a causa de ello, aunque también agotado por las penalidades del viaje, murió en 1865, a los cuarenta y cuatro años de edad, sin haber comprendido que la imaginación humana no había sido capaz de alcanzar la frontera que és había traspasado en el Sáhara."

A: Ébano, de Ryszard Kapuściński. Traducció del polonès d'Agata Orzeszek i Roberto Mansberger Amorós. Editorial Anagrama. 2016 (p. 301)

El viatge personal de Mopti a Bamako: Aeroport de Mopti Ambodédjo, Malí

L'altra Venècia, de Predrag Matvejević

Predrag Matvejević ens parla de l'altra Venècia i ho fa d'una manera diferent a com ho fan molts altres autors. Des del punt de vista formal el llibre no està dividit en capítols que ja amb el títol ja ens avança què ens trobarem. El text és gairebé un continuum on apareixen els temes -la majoria de sues o tres pàgines- que ens van endinsant en aquesta altra Venècia. I les il·lustracions que acompanyen els textos són mapes i gravats antics de la ciutat, pels quals Matvejević sent un gran interès.*

Ja hem vist en altres entrades que l'autor intentarà evitar els llocs comuns* i ens diu quins són els rostres que l'interessen (els llocs que han "esdevingut estranys i inútils")***. I més endavant també ens dirà que: "Evitar les citacions de llibres d'altres, tal com em va aconsellar el savi del moll de Muggia, no hauria de convertis-se en un regla, ni molt menys en una ordre definitiva" (Íbid., p. 52). Tot plegat fa que molts dels temes siguin poc habituals en altres llibres sobre la ciutat; el pa, les herbes i plantes o les tavernes**** són un bon exemple.

Una lectura enriquidora!

I cinc frases sobre Venècia:

•  A Venècia el rovell és sumptuós. La pàtina s'assembla a una dauradura.
• Als jardins venecians, els amants i els solitaris llanguien d'enyorança.
• Una altra qüestió és si la mateixa Venècia té cap culpa de la literatura que se li ha dedicat. 
• Les tavernes (osterie) són les flors silvestres més belles de Venècia.
• Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa.

(Íbid., p. 23, 31, 53, 90,i 113)

*Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols
**Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns de Predrag Matvejević
***Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević
****Les tavernes de Venècia

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. 

Mapes, portolans, isolari, vistes i plànols

 Predrag Matvejević té l'habilitat per descobrir-te, en aquest cas, diversos cartògrafs i geògrafs, la majoria venecians. Jo els volia veure: Venècia, geògrafs i cartògrafs

Mapes, portolans*, isolari**, vistes i plànols

"Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa. És capaç de plànyer-se de tot el que va ser i que ja no és, del que va poder ser i, probablement, no serà mai? A mi m’ha transmès, entre altres coses, una nostàlgia pels mapes antics, els portolans, els isolari, les vistes i els plànols de la ciutat que van fer mestres coneguts o dibuixants anònims. Amb tot això, amb aquesta nostàlgia, escric aquestes ratlles.
De vegades he anat a Venècia per marxar de seguida cap als llocs que hi ha anotats i dibuixats als mapes. He viatjat alguns cops amb Giuseppe Rosaccio des de Venècia fins a Constantinoble (Viaggio da Venezia a Constantinopoli), i a la inversa. Tommaso Porcacchi m’ha mostrat les illes més famosos del món (L’isole più famose del mondo), i Cristoforo Buondelmonti, els arxipèlags d’illes amb il·lustracions (Liber insularum Archipelagi cum pintura). El vell Camocio (Camutio) em va ensenyar com eren en altres temps les illes famoses, els ports, les fortaleses i les terres marines (Isole famose, porti, fortezze e terre marittime), i em va presentar així una història de l’Adriàtic que no he aconseguit trobar en cap altra banda. Amb Rosaccio he viatjat cap a la tomba de Crist i el Calvari, des de Venècia fins a Jerusalem (Viaggio da Venezia a Gerusalemme). Marco Boschino em va introduir en el misteriós regne de Càndia, alhora que em prevenia sobre els indrets perillosos: esculls, seques i aigües poc poc profundes (Il regno tutto di Candia***. Scogli, secche, e bassi fondali). Bartolomeo da li Sonetti ens va brindar, juntament amb quaranta-nou vedute****, els setanta-dos sonets que les acompanyen i les completen. A Michelangelo Biondo li dec els meus primers coneixements sobre els vents (De ventis); cada vegada que emprenc un viatge per mar em pregunto si seran iguals o si hauran canviat de direcció. El pare Vincenzo Coronelli, cartògraf i fundador de la societat geogràfica Els argonautes, em resulta més proper com a autor de l’Isolario que pels enormes globus terraqüis que venia al rei Sol.
No pretenc citar tots aquells amb qui he navegat d’aquesta manera. És impossible agrair a bastament  a tots els que m’han guiat. Han vist les costes i les ciutats des de la coberta, des de la proa, des de l’arbre, han pujat als campanars de les esglésies i s’han enfilat als promontoris propers per veure-hi més bé i més enllà, m’han ensenyat a mirar. He vagat durant dies pel gran mapa del camaldulenc fra Mauro, que des de l’estretor del seu món monacal volia representar tot el món.
Sense guies com aquests, que per a cada viatger han estat alternativament Virgili o Beatriu, no podria haver fondejat en ribes on mai no he arribat. Ells tampoc hi ha estat mai, en els indrets que han representat. Tenien ajudants que visitaven per ells les contrades i en tornaven amb dibuixos i relats. Quan comparo els meus viatges i travessies reals i imaginaris m’adono que he recorregut més camins per terra i per mar gràcies a la seva destresa i a la seva imaginació."

* Portolans: manuals medievals per a la navegació, amb llistes de ports, distàncies i rumbs.

** Isolari: llibres de les illes.

*** Candia: l'illa de Creta sota Venècia.

**** Vedute: pintura generalment de paisatge urbà amb molt de detall i de gran format; a vegades agafen un estil cartogràfic.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (p. 113)

Els lleons de Sant Marc

Malgrat les prevencions, Predrag Matvejević no s'escapa d'alguns llocs comuns; és inevitable. En aquest cas el lleó de Sant Marc.

"Hi ha molts lleons de sant Marc per tot arreu: n’hi ha d’alats, asseguts (in moleca), triomfants. Els historiadors ens recorden que l’exèrcit comandat pel general Bonaparte, quan va arribar a Venècia i va suprimir-ne la independència, va intentar prohibir-los per decret: el 30 de floreal de 1797, el general de divisió Victor Perrin es va oposar a aquest símbol: “Les autoritats municipals de Venècia exposen amb pompa la imatge de sant Marc amb l’esperança de sotmetre de nou sota el terror de la Inquisició els nostres honorables i honestos ciutadans [...]. És fer passes cap al maquiavel·lisme”. El general no sabia que sant Marc, a diferència de Pere i Pau, no havia estat mai a Roma i que el seu exemple significava una mena d’oposició tranquil·la davant del poder papal. Aquest jacobí ignorava en què consistia realment la religiositat dels venecians. Els lleons de sant Marc van continuar essent, i encara ho són, els protectors de la ciutat i de les seves possessions, els guardians de l’Adriàtic –“el golf de Venècia”- i els garants del poder en ell."

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (45)

Més sobre els lleons i Venècia:

A El lleó i Venècia de Jan Morris

"Entre los leones" de Cees Nooteboom

I la visió de Mark Twain a Sant Marc, el lleó i Venècia

Les tavernes de Venècia

"Segurament, els historiadors han parlat menys de les tavernes i posades del que caldria, malgrat que també han jugat el seu paper en la història. A Venècia n’hi havia a cor què vols. En queden poques. Tenien noms diversos: osterie, trattorie, locande, bettole i, per als venecians, bacari. Entre elles també hi ha el magazeni, on es bevia més que es menjava, i els furatole, en què es menjava més que es bevia. En els arxius s’esmenten els bastioni i les caneve, però és difícil dir en què es diferenciaven dels altres tuguris. Les malvasie prenien el nom del cèlebre vi; els samarchi o els samarchetti, de sant Marc, que els protegia amb el seu renom, sovint inútilment. Els noms de moltes tavernes s’han perdut amb el temps, però no han desaparegut. Els propietaris els han canviat. Els locals han canviat de nom i de propietaris."

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (p. 84)

Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns, de Predrag Matvejević

Aquest és el primer paràgraf del llibre L'altra venècia i ja ens diu per on aniran els trets. M'agrada això d'evitar els llocs comuns -encara que d'entrada sembla que a Venècia costi trobar-los. Al final del llibre, a l'entrevista que fa Giacomo Scotti, Matvejević ens explia quins són els rostres de Venècia que més l'atreuen: Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević.

“He arribat a Venècia des de diversos llocs: des del nord per terra ferma, des del sud i des de l’et per mar, amb vent a favor i a contravent. Era igual i diferent en cada estació de l’any, de dia i de nit, amb sol i amb pluja. En arribar-hi una primera, una segona i no sé quantes vegades més he comprès l’advertència d’un savi de l’Est (ja no recordo en quin port el vaig trobar, probablement al de Muggia, prop de Triestre): “No descriguis llocs per on ha passat molta gent; algú ho ha fet abans que tu, i potser més bé”. Venècia ha estat representada en incomptables ocasion, amb la ploma i el pinzell. Ha esdevingut un lloc comú. “Guarda’t bé dels llocs comuns, evita’ls”, em va tornar a advertir el savi, mentre s’acomiadava. Què més es pot afegir a la història d’aquesta ciutat que la història encara no conegui?”

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (17)

Els rostres de Venècia que més atreuen a Predrag Matvejević

L'altra Venècia inclou una entrevista de Giacomo Scotti* a l'autor; i això et permet entendre què l'emociona i per quins motius. Només una pregunta (i la resposta):

Scotti: De tots els rostres de Venècia, quin t'atreu i t'agrada més?

Matvejević: [...] Però tornem a la teva pregunta: quin dels rostres de Venècia m’atreu més. Bé, doncs, els llocs i els espais descuidats i abandonats, confiats a un passat que ja no existeix. Un passat pel qual, abans d’haver transcorregut i d’haver conclòs, aquells llocs ja havien esdevingut estranys i inútils. Aquells espais no tenen una frontera de debò; si els mirem per un costat, ignorem quin va ser i quin és encara l’altre costat. És difícil dir si es tracta d’una interrupció o d’un residu, d’una entrada o d’una sortida. Els esdeveniments del passat han desaparegut en el temps i en l’espai, en alguna banda més en el temps que en l’espai , en altres bandes més en l’espai que en el temps. Ja no provoquen nostàlgia: ha estat substituïda per la curiositat. Es tracta de restes o, en el millor dels casos, d’una espècie de signes, testimoniances d’alguna cosa que va ser i que va servir, però que ja no és ni serveix. Sobres o rebuigs d’allò que pertany a ves a saber qui i ves a saber quan... Una casa en què algú va viure ara està abandonada, deshabitada: l’arrebossat ha caigut de les parets de dins i de fora, la humitat l’ha dissolt, el vent l’ha gratat. Potser fins a aquella casa duien camins que ja no es poden distingir. La incúria i l’abandó no són els únics motius pels quals tot ha quedat tal com ho veiem ara, allà on la casa va ser construïda, allà on la casa no podia romandre més... Això no són només rastres de decadència o imatges d’inutilitat, sinó sobretot són els signes de l’efímer, de la ruïna, símbols de vida i de mort. Són el testimoniatge d’una Venècia diferent.

*Giacomo Scotti: (Saviano, 1928) escriptor, periodista i traductor italià.

A: L'altra Venècia, de Predrag Matvejević. Pròleg de Raffaele La Capria. Traducció de Pau Sanchis Ferrer. La Breu Edicions. 2024. (139)

El primer paràgraf de L'altra Venècia: Arribar a Venècia i evitar els llocs comuns de Predrag Matvejević