Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sicília. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sicília. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de març del 2025

Retorn a Sicília de Dacia Maraini

"Qualche anno dopo il mio ritorno in Sicilia, ho rivisto Bagheria e, devo dire, con molto dolore. Chi conosce Bagheria sa o può immaginare anche se non l'ha conosciuta prima del "sacco", della rapina del territorio, quanto fosse bella e integra questa piccola città nata come luogo di villeggiatura delle famiglie aristocratiche siciliane. I parchi sono andati selvaggiamente distrutti, si è costruito così da trasformare Bagheria oggi in un luogo di poca bellezza. Basta pensare alla villa Palagonia; Goethe era venuto fin dalla Germania per vederla, poi magari ha avuto qualche dubbio sulla presenza dei mostri ma comunque si conosceva in tutta Europa. La villa era contornata da un grande giardino, un parco enorme e sulla villa c'erano queste statue molto curiose chiamati "mostri", statue in pietra. Quando li vidi da piccola, arrivata a Bagheria, le statue si stagliavano contro il cielo, questa era la loro bellezza. Adesso dietro alle statue ci sono i gabinetti delle case popolari tirati su secondo criteri abusivi, dei mostri anche quelli, che nascondono la bellezza di quelle statue che rappresentano il Barocco siciliano nella sua grande originalità."

De l'entrevista de Lidia Vitale, Dacia Maraini a Terrasini "Tra i libri"


Dacia Maraini (Fiesole, 1936) escriptora, dramaturga i poetessa italiana.

dilluns, 20 de gener del 2025

Sicília, d'Ibn Hamdís

El meu país és aquell
on la tórtora s'ha deixat el collar en préstec
i el paó s'ha vestit amb una capa de plomes.
Allà, de les roselles fan vi,
i les cases són els calzes per a beure'l.

Ibn Hamdís (Siracusa, 1055 - Mallorca, 1133)

A: Trobadors amb turbant. Diwan andalusí, de Josep Piera. Edicions de 1984. p. 41


dimecres, 8 de gener del 2025

Com troba Palerm Ibn Jubair

Vet aquí, en aquestes illes, la mare de la vida ciutadana, que reuneix dues belleses: riquesa i esplendor. Té la bellesa que pots desitjar per a l’estat interior o per a la vista, i per procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seves places i espais sorgeix tota com un jardí. Les seves artèries i carrers vastos encanten les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit; de naturalesa admirable, és erigida a l’estil cordovès; tots els seus edificis són de pedra tallada anomenada kaddan (tova). Un riu d’aigües vives la creua i quatre fonts corren pel seu costat. Les coses d’aquest món s’han guarnit allà per al seu rei, i ell l’ha escollit com a capital del seu regne franc. Que Al·là la destrueixi! Els seus alcàssers estan disposats ordenadament sobre el pit de la ciutat com collarets a les gorges de joves amb pits rodons i formats. Als seus jardins i hipòdroms s’hi combinen plaers i jocs. Quantes estances privades i estanys, miradors i torretes posseeix allà el rei sense habitar-los! Quants convents d’adornats edificis, els monjos dels quals gaudeixen d’amplis censos i quantes esglésies, les creus de les quals han estat treballades en or i plata, no posseeix en els seus barris! Que Al·là vulgui aviat corregir la sort d’aquesta illa, restablir-la com a lloc per a la fe i transferir-la del temor a la seguretat, mitjançant el seu poder, ja que és totpoderós en allò que desitja.

[...]

Entre les coses més extraordinàries dels infidels que hàgim vist, hi ha l’església anomenada l’Església d’Antioquia. La vam veure el dia de la Nativitat de Crist, que és per a ells un dia de festa grossa. Homes i dones havien acudit allà en massa. La seva arquitectura ens va oferir un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que és obligat de resoldre que és la més meravellosa de les obres d’aquest món.

[...]

En aquesta ciutat l’abillament de les cristianes és el mateix que el vestit de les dones musulmanes. Van a la festa vestint roba de seda brodada d’or, envoltades amb mantells magnífics, cobertes amb vels de colors variats; calçades amb botins ornats d’or, gallegen anant a les seves esglésies i portant conjunts engalanats de les dones dels musulmans: joies, tints i perfums. I com a joc literari, recordem el vers del poeta:

Si algú entra un dia a l’església
ha de trobar-hi cérvols i gaseles.



Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008. p.308

dimarts, 21 de setembre del 2021

El país donde florece el limonero, d'Helena Attle

Llibre interessant on Helena Attle ens apropa a la història, al paisatge i a la vida d'Itàlia a partir de l'arribada i del conreu dels cítrics. Un llibre de viatges amb un enfocament ben diferent dels habituals. Al capítol Uno de los lugares más soleados de Europa. Limones sicilianos "como pálidos rostros de amantes..."* parla de l'arribada i l'arrelament dels cítrics a l'illa de Sicília.

"Hace ya muchos años que llegué a Palermo por mar y, sin embargo, todavía recuerdo la belleza de su emplazamiento, atrapada en el sinuoso abrazo de las montañas y el mar. El relato de Goethe de su travesía por mar de Nápoles a Palermo en 1787 está dominado por el mareo, pero cuando el barco al fin logró atracar se quedó extasiado ante la visión de la ciudad con las montañas al fondo iluminada por el sol vespertino. En lugar de apresurarse a la pasarela para llegar a tierra firme, se desmoronó a bordo durante tanto tiempoque al final la tripulacióntuvo que escoltarle hasta el muelle.

.../...

Todo en Palermo y sus alrededores es adecuado para el cultivo de los cítricos. Se trata de uno de los lugares más soleados de Europa, y un gran anfiteatro de montañas lo protege de los vientos y detiene el paso de nubes procedentes del mar, obligándolas a descargar sus cálidas lluvias sobre la tierra en invierno. A media hora en coche del centro de la ciudad se encuentra una franja de tierra conocida desde el siglo XV como la Conca d'Oro. Los naranjos y limoneros que crecen en este fértil terreno parecen parte de la vegetación natural, pero en realidad son expatriados que viven a miles de kilometros de sus lugares de origen. 

.../...

Los limones y naranjas amargas llegaron a Italia por primera vez con los árabes que invadieron Sicilia occidental en el año 831, desembarcando en Mazara del Vallo, en la costa sudoeste de la isla. Hasta entonces sólo había habido una clase de cítricos en Europa, la cidra traída a Calabria por los judíos en el año 79 aproximadamente. En suelo italiano, el nombre naranj, o naranja como se llamó al fruto en el sur de España, se transformó en arancio para el árbol frutal y en arancia para la fruta."

A la pàgina 83, l'autora inclou el poema sencer -del poeta arábigo-sicilià Ab dar-Rahman- del vers que inclou en el subtítol del capítol: Entre ramas de esmeralda / las naranjas de la isla son un fuego abrasador. / Pálidos rostros de amantes los limones son, / sumidos toda la noche en llanto.


D'El país donde florece el limonero, d'Helena Attle. Traducció de María Belmonte. Acantilado. p.75

dijous, 20 de maig del 2021

Sicilia paseada, de Vincenzo Consolo

Partimos en este imaginario viaje por Sicilia, de un lugar de historia remota y de alta poesía, el golfo de Megara, donde arribaron los primeros colonos griegos y donde Eneas y sus compañeros, segun Virgilio, zafándose de los monstruos de Escila y Caribdis, los Cíclopes, hallaron refugio.Calcando áulicas, propiciatorias huellas, inicia pues el viaje. E Ibleos arriba, por las altiplanicies del algarrobo, del tomillo y de la miel, se detiene en ciudades y villas resurgidas tras el terremoto de finales del XVII. En esos soberbios teatros barrocos asistimos al más radicado de los espectáculos, a la expolsión de la vitalidad y de la fantasía populares: la fiesta religiosa. / De los Ibleos a los campos de Enna, donde se ubica el primero de los mitos, el de la tierra y su florecimiento, el de Deméter y su hija Perséfone raptada y conducida a los Infiernos. Y desde los míticos, a los infiernos ciertos de las minas de azufre. Resurgidos a la luz, alcanzamos Agriento, Selinunte, Segesta, Tràpani, Èrie excelsa. Y concluye el viaje en la roja Palermo, la gran capital simbolizada en su patrona, Santa Rosalía, que, como las demás vírgenes de Sicilia, Ágata, Lúcia, como Perséfone y todas las diosas ctónicas, permanece dormida y hermosa dentro de la gruta. ¿Despertarà, regresarà del Hades, risueña sobre un carro? p.11

(Text de l'autor, de la contraportada de la segona edició que M.Á. Cuevas recupera en el pròleg.)

De: Sicilia paseada, de Vincenzo Consolo. Traducción y edición de Miguel Á. Cuevas. Ediciones Traspiés.

dilluns, 24 d’agost del 2015

La vida al camp, de Giovanni Verga





Fantasía

Una vez , cuando viajábamos en tren cerca de Aci-Trezza*, exclamaste, asomándote por la ventanilla del vagón: "¡Me gustaría pasar un mes aquí!".
Volvimos, y no pasamos un mes, sino cuarenta y ocho horas. Los lugareños abrieron los ojos como platos al ver tus enormes baúles y creyeron que ibas a aquedarte allí un par de años. La mañana del tercer día, cansada de contemplar a todas horas tanto verde y tanto azul y de contar los carros que pasaban por el camino, ya estabas en la estación y, mientras jugabas impaciente con la cadena de tu frasco de perfume, estirabas el cuello para divisar un tren que no llegaba nunca. En aquellas cuarenta y ocho horashicimos todo lo que se puede hacer en Aci-Trezza: paseamos por el camino polvoriento y trepamos a las rocas; pretendías aprender a remar y te brotaron bajo los guantes ampollas que necesitaban ser besadas. Pasamos en el mar una noche muy romántica, echando las redes para hacer creer a los barqueros que merecía la pena pescar un reuma. El alba nos sorprendió en lo alto del acantilado, un alba modesta y pálida que todavía puedo ver, surcada por amplios reflejos violetas sobre un mar verde oscuro; parecía una caricia para aquel grupito de casuchas que dormían casi acurrucadas en la orilla, mientyras en la cima, bajo el cielo transparente y profundo, destacaba tu figura, dibujada con el sabio patrón que había trazado tu modista y el perfil fino y elegante que habías creado tú misma. [...] ¿Mientras contemplabas el sol naciente, qué pasaba por tu cabeza? ¿Le preguntaste quizá al sol en qué hemisferio te encontraría un mes después? Dijiste tan solo, ingenuamente: "No comprendo cómo alguien puede vivir aquí toda la vida".
[...]

A La vida al camp, de Giovanni Verga. Editorial Periférica. p.9

* Giovanni Verga també situa a Aci-Trezza -petit poble de pescadors, proper a Catania- la novel·la I Malavoglia portada al cinema per Luchino Visconti, La terra trema (1948) i i anys després per Pasquale Scimeca, Malavoglia (2010).

dilluns, 7 d’abril del 2014

Trets dels sicilians, segons Gesualdo Bufalino

Però heus ací finalment, en catorze punts, el meu identikit del Sicilià Absolut. Us pertoca a vosaltres, si com a mínim en deu d’aquests punts us sentiu al.ludits, de treure’n conclusions...

1)    Tendència a substituir el fer pel dir. Pessimisme de la voluntat.
2)    Racionalisme sofístic. El sofisme viscut com una passió.
3)    Esperit de complicitat contra el poder, l’Estat, l’autoritat, entesos com a “estranger”.
4)    Orgull i pudor en un nus inextricable.
5)    Sensibilitat patològica envers el judici d’altri.
6)    Sentiment de l’honor ofès (però sovint només quan el deshonor no sigui claríssim, i no abans).
7)    Sentiment de la malaltia com a culpa i vergonya.
8)    Sentiment del teatre, esperit mistificador.
9)    Gust per la comunicació avara i xifrada (fins a la llei del silenci) en contraposició amb l’extremisme oral i la hipèrbole dels gestos.
10)    Sentiment irrefrenable de les pròpies raons, de la justícia ofesa.
11)    Vanaglòria viril, festa i tristesa en els usos del sexe.
12)    Submissió al clan familiar, especialment a la mare mestressa.
13)    Sentiment de la propietat de la terra i la casa com a prolongació artificial de si mateix i com a immortalitat subsidiària.
14)    Sentiment punyent de la vida i de la mort, del sol i de la tenebra on es fa el niu...

Heu fet el recompte dels vostres “sí”? Dieu que els resultats no em donen la raó? I per què no hauria de ser així? Jo no estic mai segur de tenir raó, ho havia admès des del principi...

A La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt. Adesiara Editorial. p.21

diumenge, 6 d’abril del 2014

Visites breus, de Gesualdo Bufalino

Ibla
Cal ser intel.ligent per venir a Ibla.

Eracles Minoa
Com podria no ser bell un lloc amb un nom i un cognom tan plens de mite; amb un padró que, excepte allò que és veritable, deixa enrere per puresa de sang tants blasons tardoromans de murs castrenses, tants rústecs pedigrís longobards?

Cimìa
No és fàcil arribar-hi, és més fàcil un cap de setmana a Golconda o Xangri-La. Això no obstant, Cimìa existeix, ho juro, jo hi he estat.

Cava d’Ispica
Amb tot el que costa avui portar la família al cinema, si us interessa seguir la moda recent de l’edat de pedra, renuncieu a les escrupoloses esgarrifances que promet la visió de La guerra del foc i entaforeu-vos d’una manera econòmica, amb els volenterosos, en la galeria a cel obert que anomenem Cava d’Ispica.

Noto
Aneu a Noto, feu-me cas.

Gela
Es pot proposar, al costat de les habituals magnificències de la Sicília-postal, un lloc pobre, un itinerari amarg? Extremament instructiu i emocionant, tot el que fa falta per treure de les toxines del viatge un profit per a l’inte.lecte i el sentiment. El lloc és Gela, enfront d’Àfrica. Hi anireu com podreu, menjareu on sigui. A mi m’interessa dir-vos de seguida, de la ciutat, que són  tres en una: un infern, un purgatori, un minúscul paradís assetjat.

Siracusa
Siracusa, el Teatre Grec: és l’any just, el mes just. Entrar-hi pagant l’entrada, com un espectador de fa dos mil quatre-cents anys.

Cíane
Hi ha llocs que fan bategar el cor. Cíane, per exemple.


A La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt. Adesiara Editorial. 

Sicília, l'illa plural, segons Gesualdo Bufalino

L’illa plural

Diuen els atles que Sicília és una illa, i deu ser veritat: els atles són llibres honorables. tanmateix, tindríem ganes de dubtar-ne si considerem que el concepte d’illa li correspon habitualment un grumoll compacte de races i costums, mentre que aquí tot és mesclat, canviant, contradictori, com en  el més bigarrat dels continents. és cert que les Sicílies són tantes que no acabaré mai de comptar-les. Hi ha la Sicília verda del garrofer, la blanca de les salines, la groga del sofre, la rossa de la mel, la purpúria de la lava.
Hi ha una Sicília “babba”, és a dir benèvola, fins a semblar estúpida; una Sicília “sperta”, és a dir múrria, lliurada a les pràctiques més utilitàries de la violència i el frau. Hi ha una Sicília pigra, una de frenètica; una que s’extenua per l’angoixa de la hisenda, una que interpreta la vida com un guió de carnestoltes; una, al capdavall, que treu el cap per una carena exposada al vent en un accés d’encegador deliri...
Per què tantes Sicílies?  Perquè Sicília ha tingut la sort al llarg dels segles d’haver de fer de frontissa entre la gran cultura occidental i les temptacions del desert i el sol, entre la raó i la màgia, la temperància del sentiment i la canícula de la passió. Pateix, Sicília un excés d’identitat, que no sé si és bo o dolent. Certament, per a qui n’és fill dura poc l’alegria de sentir-se assegut damunt el melic del món, sobrevé de seguida el sofriment de no saber desembullar entre mil corbes i entrecreuaments de sang el fil del propi destí.

A La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt. Adesiara Editorial. p. 15

dimarts, 1 d’octubre del 2013

La caponata, segons Peter Robb

Hacía un día bochornoso en Palermo y me senté en los blancos y fríos escalones del monumento a la Virgen de la Piazza San Domenico. Los arcángeles de bronce miraban por encima de mi hombro. Pensé en las palabras de Sciascia sobre El Vucciria, o más bien en el mercado mismo, el “sueño de un hombre hambriento” que estaba a pocos metros, aunque desde allí no podía verlo. Sciascia mencionaba “ciertos platos” dulces y salados que tienen de todo, donde lo salado se confunde con lo dulce y lo dulce con lo salado”. Aquellas palabras evocaban una fantasía maravillosa basada en una realidad sensual y palpable, algo sacado de Las mil y una noches, algo apasionado y romántico, pero a la vez doméstico, familiar. ¿De qué estaría hablando Sciascia? Y entonces me acordé de la caponata.
Para mí la caponata empezó siendo un plato frío y barato que comí una noche, en una mesa de tijera, entre el tráfico de Porta Capuana, en Nápoles. Quería un cambio en mi dieta de mejillones al vapor. Me sirvieron un plato con anchoas, rodajas de pulpo y aceitunas negras de Gaeta, un poco de ensalada y un poco de caldo, sobre un panecillo duro como una piedra. Elizabetth David dijo, con toda la razón, que se trataba de “un plato de pescadores y marineros”. Ella lo llamaba caponata alla marinara. pero un día, al mirar la mesa de al lado bajo las luces fluorescentes de La Herradura, con su ruido de platos, sus manteles de papel manchados de vino y el pan cazado al vuelo, me di cuenta de que en Palermo la caponata era algo muy diferente. Lo primero que me sorprendió fue el color. El color de la oscuridad. Una negrura luminiscente, inconfundible, entre el dorado, el púrpura y el rojizo, la luz trémula de un cuadro barroco: berenjena, aceitunas negras, tomate y aceite de oliva cocinados a la vez a fuego lento y mucho tiempo. El color de la cocina del sur de Italia. La caponata es uno de los grandes platos agridulces del mundo. Agridulce y salado.
La berenjena es el corazón de la caponata. las ramas tiernas de apio son el ingrediente más destacado: esencial y sorprendente. Ambas cosa se trocean y se frén por separado en aceite de oliva hasta que se doran, y luego se añaden a una salsa que se hace friendo tomate, azúcar, vinagre, cebolla cortada, aceitunas sicilianas, alcaparras y botarga, que es hueva de atún secada a la sal en bloque, y cortada en lonchas muy finas o rallada. sin embargo, esto es solo el principio. dudo que en la Herradura rallaran botarga, que es bastante cara, sobre la caponata que servían todos los días en grandes cantidades por muy poco dinero. La caponata de La Herradura estaba deliciosa; pero era, en esencia, un plato de verduras. Yo solía tomarlo antes del guisado de ternera. Elizabeth David daba una descripción superficial sacada de un libro de cocina francesa de 1913, apartir de una receta del cocinero del embajador alemán en Roma. Ella hablaba de la caponata con bastante desprecio: “Un plato interesante […]. Inténtelo con la mitad de las cantidades recomendadas”. Un palermitano escribió que “quien no ha comido caponata de berenjenas nunca ha estado a las puertas del paraíso terrenal”. Y seguía diciendo:
"una combinación de sabores que no se puede comparar con ninguna otra, pero que evoca con nostalgia tierras y mares exóticos; la mezcla de aromas recuerda la característica principal de la cocina siciliana, el campo de batalla donde se enfrentan todas las demás cocinas."
 Ada Boni, en su Talismano della felicità, aclaró lo que quería decir el escritor palermitano. Explicó con austeridad que, tras mezclar la berenjena y los centros de apio con la salsa agridulce de tomate, alcaparras y aceitunas, “hay que añadir los pulpos pequeños y quizá un langostino, preparados con antelación […]. Si se desea, se pueden añadir también unas rodajas de emperador salteadas en un poco de aceite”.  Después hay que preparar la salsa de san Bernardo, que lleva almendras, anchoas, zumo de naranja y chocolate rallado entre otros ingredientes más mundanos, y que se vierte sobre la caponata una vez que se ha enfriado por completo. El conjunto se sirve formando en el plato una especie de cúpula, que se adorna con trocitos de huevo duro, gambas y pinzas de langosta. Llegué a la conclusión de que Sciascia se refería a esa caponata. En El Vucciria de Guttuso se veían muchos de sus ingredientes.

A: Medianoche en Sicilia, de Peter Robb. Alba Editorial. p. 397

dilluns, 19 de setembre del 2011

Cotxes oficials a Palerm

Al migdia els carrers són plens de cotxes. A molts llocs hi ha embussos. Sovint passen cotxes oficials -un , dos o tres- amb les sirenes i els llums blaus. També davant d'una casa, d'una església, d'un bar, hi ha un cotxe oficial que espera.

Hora de missa

Arribem al poble i els carrers són deserts: tothom és a missa. Entrem en una mena de granja. Ens atén una dona gran, penso que és vídua, que sembla que no li faci cap gràcia que haguem entrat. Em sento incòmode. Prenem un cafè i marxem. La gent surt de l'església.

Sopar a Marinella di Selinunte

Al restaurant de l'hotel no hi ha cap client. Tenim el cuiner i dos cambrers per a nosaltres sols. Gairebé sap greu demanar el sopar. Mengem en silenci. Abans de sortir del menjador la taula torna a estar parada. Al carrer fa vent i no hi ha ningú. Anem fins al port; tots els bars i els locals estan tancats. Només està il.luminda la capelleta amb motius mariners. Se sent l'olor del mar. Tornem a l'hotel en silenci.

Delizie di Caglitro, a Palerm

Baixo sol a sopar. M'assec a l'entrada del menjador. Fa mandra estar sol, però pots badar sense cap problema. Un parell de turistes, potser americans. Una parella italiana, de Palerm, entrada la seixantena. Una parella, francesa. Un home sol, jo.

Aeroporto Vincenzo Florio di Trapani-Birgi

 






Arguments

Sol i un cel blau. Des de la carretera veig un camí de terra que entre marges s'enfila per la muntanya. El camí acaba davant d'una barraca de camp. Em venen al cap mil arguments dels llibres de Motalbano.