Campament, un poema de R.L. Stevenson

A la selecció de poemas de R.L. Stevenson, Poemas, d'Editorial Comares, trobo el poema "A camp" que bé podria fer referència a les nits passades durant el recorregut per la zona de les Cévennes a França (Viatges amb una burra per les Cévennes) i en concret em fa pensar en el passatge Una nit entre els pins.

A camp

The bed was made, the room was fit,
By punctual eve the stars were lit;
The air was still, the water ran,
No need was there for maid or man,
When we put up, my ass and I,
At God's green caravanserai

Campament*

El  llit fet de nou, l’habitació enllestida,
Al capvespre puntuals les estrelles;
L’aire quiet, corria l’aigua,
No em calen ni minyones ni mossos,
Quan ens posem, el meu cul i jo,
Al caravanserrall verd de Déu.

Campamento**

Listo el cuarto, la cama recién hecha,

muy puntuales se encienden las estrellas.

Está el aire tan quieto, se oye el agua,

¿para qué los criados y criadas?

Cuando nos instalamos mi trasero y yo

en la caravanera verde que ha hecho Dios.

*Assaig de traducció J.R.B.
**Traducció de Carlos Pujol (op. cit. p.135)

R.L. Stevenson, Poemas. Selecció i traducció de Carlos Pujol. Editorial Comares. 2000

El bivac de Tesson

Al Petit tractat sobre la immensitat del món, Silvain Tesson dedica tot un capítol al bivac, “Els boscos del retorn”. I és que “el bivac és una ciència”, diu ell. Encara que no tots els bivacs són decisions conscients, però; alguns són, diguem-ne, involuntaris: “es pot considerar un veritable bivac la nit de borratxera?”.

I és que Tesson n'ha fet a tot arreu i en totes les circunstàncies. Potser la nit li porta la pau que de dia no ha aconseguit: “A vegades les meves nits són més agradables que els meus dies. Sobretot les que passo fent un bivac.”

El bivac també ens dona informació de com som: “El bivac és una ciència" i "la manera com es prepara demostra la personalitat de cadascú”.

“Perquè un bivac surti bé, el més important és la tria del lloc.” I això també delatarà com som: busquem confort, o bellesa? I Tesson ens planteja diferents escenaris. L’autor n’ha fet al desert, als cims, als penya-segats, entre els arbres; i també en teulades d’església, als ponts d’una ciutat o sota un camió.

 I la relació entre el nomadisme -el tema principal de Bruce Chatwin i el bivac: “L’estat de nomadisme és la millor experiència que es pugui fer de l’equilibri entre els homes i el món. Equilibri fràgil: el nomadisme és un funambulisme. I el bivac és la seva perxa d’equilibri”.

Sota el ras, amb una tela al teu damunt, en una hamaca entre les branques d’un arbre o a qualsevol lloc de la ciutat, el bivac serà  sempre una experiència inoblidable.

Tot un món dins de la immensitat del món!

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors.

Altres entrades on es parla del bivac:

Lliris de neu (falsos), també de Tesson
La lluna a la nit, de John Muir.
Una nit entre els pins, de R.L. Stevenson

Lliris de neu (falsos)

Lliris de neu és com anomenen a Rússia les persones que a la primavera apareixen al carrer, sota la neu de l'hivern, adormides en una nit de borratxera. I diuen que en són centenars.

Una esgarrifança quan ho llegeixo a "Els boscos del retorn" al Petit tractat sobre la immensitat del món de Sylvain Tesson.

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors.

Lliris de neu

https://llocsitextos.blogspot.com/2025/06/lliris-de-neu.html

El sopar de Burns

Robert Burns, pintura d'Alexander Nasmyth

Oh mort! L'amiga més estimada del pobre,

La més amable, la millor!

Benvinguda l'hora, els meus membres vells

Descansaran amb tu!

Els poderosos, els rics temen el teu embat

Arrencats d'arrel de la pompa i el plaer.

Però, oh, feliç alleujament per a aquests

que pateixen pel pes del cansament.  

Robert Burns, estrofa final de "Man Was Made To Mourn: Adirge *

 

Robert Burns (Alloway, 25 de gener de 1759 - Dumfries, 21 de juliol de 1796) és un poeta romàntic escocès, considerat el més important en llengua escocesa.  Anomenat el "poeta pagès" a causa dels seus orígen; dels diversos intents, com va fer el seu pare, de tirar endavant granges, cosa que no aconseguiran, i per molts temes de les seves composicions.

Una vida amorosa molt complicada, arriba a reconèixer catorze fills, la majoria fora del matrimoni, farà que sempre pateixi per la delicada situació econòmica.

Els seus ideals el porten a fer-se francmaçó, cosa que li permet tenir accès a altres cercles socials. I gràcies als contacte aconsegueix que el nomenin recaptador d'impostos de la zona i finalment a l'agència portuària de Dumfries.

Tot i una formació molt bàsica, gràcies al seu do natural conrea una poesia que va del sentimentalisme al nacionalisme escocès a partir de les seves experiències personals; i són aquestes característiques que el permeten arribar al cor del poble.

El seu poema "Auld Lang Syne" es canta tradicionalment per Cap d'any en molts països de cultura anglosaxona, o com a comiat. Se n'ha popularitzat una versió en català, "L'hora dels adéus".

Cada 25 de gener se'n commemora el naixement a Escòcia i Irlanda del Nord, amb l'anomenat El sopar de Burns (en anglès, Burns supper, o en escocès, Burns Nicht). La tradició és tocar la gaita, llegir poemes, beure whisky i menjar haggis, una mena de botifarró de civada i carn (de xai o de cérvol),  i de primer plat menjar la sopa cullen skink feta amb patates i eglefí (peix blanc) fumat.

*Traducció a partir de: Robert Burns. Antología Poética. Edició de Gavin A.Hay. Traducció de Susana Torres Prieto-Hay. ERL Ediciones. 2008

*******

Proposo instaurar a casa nostra alguna cosa semblant, però actualitzada. Per exemple, podria ser El sopar de Brossa, el 19 de gener; o El sopar de Foix, el 28 de gener; o El sopar Ferrater, el 20 de maig; o El sopar d'Espriu, el 10 de juliol; o El sopar de Riba, el 23 de setembre; o El sopar Rodoreda, el 10 d'ocrubre. Jo voto per la data de Brossa, un sopar informal amb música dodecafònica, un porró de vi negre i pa amb cansalada i de primer una olla barrejada; o per la de Foix, amb música barroca, de primer un consomé, uns canapes i per postres, pastisseria i una copa de moscatell; o la de Ferrater, amb jaz, whisky i torrades amb formatge. I, és clar, a tots els sopars, poemes a dojo!

Caballos en la noche, de Juan Luis Panero

(John Ford)

Todos los caballos sin jinetes,
todos los caballos sin jinetes
-Cooper, Wayne, Fonda, mueros-,
tiembla la tierra bajo las herraduras.

Todos los caballos sin jinetes,
desbocados esta noche en la memoria,
relicnchos frente a las rocas rojas,
chispas en las piedras, llamaradas de sueño.

Todos los caballos sin jinetes,
frente a la tumba del viejo mago tuerto,
resplandor y polvo, ceniza y fuego,
por el Valle de la Muerte los caballos galopan.

A: Antología (1968-2003), de Juan Luis Panero. Selecció de Felipe Benítez Reyes. Renacimiento. 2003. p. 124

La lluna a la nit

Las estrellas brillaban con claridad en la banda de cielo que se avistaba por entre los enormes cortados oscuros. Mientras repasaba tumbado la lección del día, la luna llena se asomó de pronto por la pared del cañón con semblante turbado, lo cual me generó una indescriptible sorpresa, pues, por un momento, llegué a creer que había abandonado su lugar en el cielo y había descendido un poco solo para mirarme a mí, como quien se cuela en la alcoba de otra persona. Me costó convencerme de que seguía ocupando su sitio en el firmamento, desde donde podía contemplar la mitad del planeta, el mar y la tierra, las montañas, llanuras, lagos, ríos y océanos, los barcos, las ciudades con sus miles de habitantes, los que duermen y los que velan, los sanos y los enfermo. No; parecía que estuviera en ese borde del cañón Sangriento mirándome a mí únicamente. Ahora sí que me sentía de verdad en comunión con la Naturaleza. 

A: Mi primer verano en la Sierra, de John Muir. Traducció d'Alberto Chessa. Red Libre Ediciones. 2018. p. 190

Una nit entre els pins, de R.L. Stevenson

La nit és un període mort i monòton sota teulada; però a l’aire lliure passa amb suavitat, amb les estrelles i la rosada i els perfums, i el pas de les hores el marquen els canvis en la fesomia de la Natura. El que sembla una mena de mort temporal per a la gent que s’ofega entre parets i cortines, només és un son lleuger i viu per a qui dorm al camp. Tota la nit pots sentir que la Natura respira profundament i amb llibertat, i que et mira i et somriu fins i tot quan descansa. I també hi ha una hora de moviment, que els que viuen en cases desconeixen, quan una força que desvetlla surt cap a l’hemisferi adormit, i tot el món exterior es lleva. És llavors que el gall fa el primer cant, però per anunciar l’alba: és com un alegre vigilant que apressa la nit. El bestiar es desperta als camps; les ovelles trenquen el dejuni als turons coberts de rosada i es traslladen a un nou refugi entre falgueres; i els homes sense sostre, que han dormit amb els ocells, obren els ulls ennuvolats i observen la bellesa de la nit.

Quina crida inaudible, quin toc subtil de la Natura fa despertar d’aquesta manera tots els que dormen a la mateixa hora? Potser les estrelles ens fan arribar la seva influència? O és que compartim alguna mena d’emoció de la mare Terra sota els nostres cossos que descansen? Fins i tot els pastors i la gent gran del camp, que són els que més en saben d’aquests misteris, no tenen ni idea del com o el per què d’aquesta resurrecció nocturna. Diuen que passa cap a les dues de la matinada; i ni en saben res més ni ho pregunten. I almenys és un incident agradable. Només se’ns interromp el son, com deia Montaigne, tant amant del plaer, “perquè el puguem gaudir millor i amb més sensatesa”. Tenim un moment per mirar les estrelles, i hi ha qui experimenta un plaer especial en pensar que compartim aquest impuls amb totes les criatures exteriors del veïnat, que ens hem escapat de la Bastilla de la civilització i ens hem convertit, durant una estona, en simples animals afables i ovelles del ramat de la Natura.

Quan em va arribar aquesta hora entre els pins, em vaig despertar amb set. [...] Les estrelles eren nítides, acolorides i semblaven joies, però sense aquell to de gebre. Un tènue vapor platejat representava la Via Làctia. Les puntes dels avets negres que em rodejaven estaven dretes i immòbils.  [...] Em vaig quedar estirat, fumant amb mandra i estudiant els colors del cel, que és com en diem d’aquest biit immens, des d’on mostrava un gris vermellós darrere els pins fins on es tornava d’un blau-negre brillant entre les estrelles. [...]

Un vent fluixet, més aviat una frescor que es movia que no pas un corrent d’aire, passava per la clariana de tant en tant; de manera que, fins i tot al meu palau, l’aire es renovava tota la nit. [...] Poques vegades he gaudit d’una sensació tan serena de tranquil·litat interior, ni m´he sentit més independent dels meus béns materials. Semblava que, al capdavall, el món exterior, que ens fa refugiar-nos a casa, era un lloc habitable i delicat; i que cada nit podies trobar-te el llit fet i esperant-te als camps, on Déu té una política de portes obertes. Vaig pensar que havia redescobert una veritat d’aquelles que només són revelades als salvatges, i que als economistes polítics se’ls escapen; com a mínim havia descobert un nou plaer. I tanmateix, fins i tot quan em delectava en la solitud, notava una mancança estranya. Volia una companya que s’ajagués amb mi a la llum de les estrelles, silenciosa i immòbil, però al meu costat*. Perquè hi ha una companyia que és encara més tranquil·la que la solitud, i que, ben entesa, és la solitud feta perfecció. I viure al camp amb la dona que estimes és, de totes les formes de vida la més completa i lliure.

*Recordar que Stevenson fa el viatge per les Cévennes mentre la seva futura esposa, Fanny Van de Grift, està de viatge als Estats Units per gestionar el seu divorci.

A: Viatges amb una burra per les Cévennes, de Robert Louis Stevenson. Traducció d’Anna Brichs. Tushita Edicions. p.86

A la selecció de poemas de R.L. Stevenson, Poemas, d'Editorial Comares, trobo el poema "A camp" que bé podria fer referència a les nits passades durant el recorregut per la zona de les Cévennes a França (Viatges amb una burra per les Cévennes) i en concret em fa pensar en aquest passatge. 

El cel de la nit..., de Biel Mesquida

El cel de la nit és la tela de d'una haima estampada de grumers quasi blancs damunt un fons quasi negre. Si ho mires molt de temps, mareja. única excepció: el bec d'un peix espasa que atrapa la lluna plena.

De Llefre de tu, de Biel Mesquida. Club Editor. p.74

Mitjanit

A mitjanit sentim veus al voltant de la maison, converses i corredisses.

En la foscor ens mirem i somriem amb la complicitat de ser molt lluny de casa.

Sense llum

 

Ha arribat la nit i el barri ha quedat a les fosques. Ha marxat la llum. Les formes de les cases s’han esborrat. Encara es veuen, tot just, les capçades dels arbres. Els homes i les dones es mouen per la foscor. Tot sembla aturat. De tant en tant, un cotxe trenca la foscor i el silenci. A les fosques, tres noies venen entrepans d’ou dur al meu costat.

Borden els gossos...

Borden els gossos
Una dona dorm tranquil·la
El cel ho mira serè.

Al febrer de 2023 li demano al Topi que em tradueixi el text al wòlof. 

Jach ya gi bow.

Sana diabar di nelaw sama pèg.

Asaman si lèr.

Potser una nit d'estiu a Rennes

Marocain, GT

He passat la nit a la terrassa del Marocain mirant les teulades de Rennes per veure algun senyal. Qui recorda a finals d'agost les llàgrimes de sant Llorenç?

Benarès

Em costa ser conscient que hi sóc.

La sensació de veure-ho, però no ser-hi.

El carrer més ample que va paral.lel al riu passes perls carrerons fins arribar al riu, són com tres escenaris diferents.

Camines per la riba, passegues amb la barca i bades tota l'estona.

A la nit llumets d'oli al riu.

Dorms en un hotel al costat mateix del riu, beus una cervesa i saps que aquesta no és la vida que hi ha fora. Només veus imatges, però ignores tot el que hi ha al darrere.

Diumenge al vespre

El diumenge al vespre, després de la festa de la joventut cristiana, la carretera és plena de gent. El dia s’enfosqueix, però el cel agafa una claror blanca. Cotxes aturats, transit amunt i avall. Alguna moto. Alguna bicicleta. Ara ja és negra nit. Alguna botiga amb llum elèctrica; d‘altres mig a les fosques amb espelmes o llums de petroli. El cos esvelt, i prim, molt prim, de R. i el seu vestit llampant són, de tant en tant, una foguerada amb els llums d’un cotxe.

Bissap. Quadern del Senegal

Bissap. 
Quadern del Senegal

nits a Iwol

guardem les llavors de mill
en el racó més sec de la cabana,
les carabasses de vi de palma
en el racó més amagat;
on hem de guardar les paraules
per preservar-les de l’oblit?

***

lluna,
has encomanat a la dona
la teva blancor,
            el teu misteri,
                        la teva fredor.
perquè respons la meva súplica
amb el teu silenci?

***

cançó obscena de bressol

al teu bressol
m’alimentes,
com un cadell,
amb la teva llet
                        tan blanca,
i em fas dormir,
com un infant,
            en aquesta nit
                        tan negra.

***

com els crits del bosc travessen la nit
els teus ulls em burxen el fetge,
i em fan perdre la paraula nova.
els gossos llepen la sang al peu del baobab
i els infants dibuixen
                        a la sorra
uns signes que no reconec.

***

desig,

aigua dintre teu,

vida.

 

***

 

Qui sou forasters?

D’on sou?

Per què marxeu de casa?

del poble?

de la vostra terra?

Hi tornareu?

A qui hi heu deixat?

Hi ha tantes coses que no entenc de vosaltres.

Hi ha tantes coses que no sabeu.

I aquesta pell tan blanca, tan trista.

 

***

 

la cabana armil·lar

llastreja,

els primers raigs de llum entren pel voltant dels sostre de la cabana,

durant tota la nit he estat el centre de l’univers;

amb la mà agafo terra i me la refrego per tot el cos:

aquest és l’únic sentit de la immortalitat que puc entendre.

 

 ***

l’escola

els nens

escriuen amb guix

a les pissarres descrostades;

els dies

escriuen amb pols

sobre els nostres cossos masegats.

 ***

no m’importen com a tu

la roba, els diners, el temps;

però no creguis, també m’importen.

 

***

 

tot sovint,

quan marxen els forasters,

la galta et brilla,

entre la pols,

una gota

fa un camí,

breu,

silent,

gairebé impossible.

només ho saps tu.

 

***

plaer,

flames a les mans,

brases roents al ventre,

caliu de temps i temps.

 

 ***

petit tirà a l'ecola

drets!

asseguts!

braços creuats!

drets!

mans enlaire!

ferms!

asseguts!

braços creuats!

la boca!

el nas!

les orelles!

els ulls!

drets!

petit tirà,

i si només vols conservar la submissió?

 

 

***

 

Dakar (1)

 

ocellots, ocellots, ocellots,

s’arreplegen sobre la ciutat

fins a deixar-la a les fosques.

 

Dakar (2)

 

a la nit,

un núvol negre sobre la ciutat

-potser silenciosa, mai adormida-

sobre un llençol el teu cos

-insuportablement blanc-

trenca la fosca.

***

 

Illa de Gorée

 

d’una banda estrenys el mar i el cel,

de l’altra només la fosca.

 

 ***

 

Sant Louis (1)

no demano gaire;

viure com fins ara

del peix sec.

morir quan sigui l´hora

amb el peix sec.

per companya, la barca;

de llit, les petxines;

de teulada, els ormeigs;

d’horitzó, les estrelles.

ja ho veus, no demano pas gaire.

 

Sant Louis (2)

 

Veus aquest tuba que passa? Si no creus, si no menges, se t’emportarà a la seva terra. Què faries sol en un país llunyà? No em facis parlar amb ell. No res, no res, tuba. No cal que vinguis. Aquest nen ja es porta bé.

 

 ***

 

El pont Sant Louis

 

gràcies a ell has descobert el seu joc trampòs.

no saps a qui dels dos maleir.

quina direcció segueix el corrent del riu?

i tu, on vas?

després descobreixes que a l’altra banda de l’illa

encara hi ha un altre pont.

i després el mar.

 

***

La langue de Barbarie

si és negra nit

no fa res

que el cel emboliqui

els nostres cossos blancs.

les estrelles i les formigues ho saben

i ens regalen el seu silenci

 

***

 

 

Kaolak (1)

 

Hi ha paios torracollons que tenen engegat l’aire condicionat tota la nit. De sobte -gràcies déu meu!- el tanquen: ja no sentirem més el teu soroll, màquina infernal. Una clau gira dins d’un pany. S’obre una porta. Te’n vas. No saps dormir en silenci, sol. Prefereixes compartir la nit amb el maleït soroll d’una màquina diabòlica abans que amb la seva calor humida -gairebé humana- i silenciosa.

 

Kaolak (2)

descobrim un tresor de llaunes de tomàquet

per guardar-hi els somnis.

l’òxid, l’arna i l’oblit

són fruits del temps, la distància i la companyia;

prou que ho sabem.

 

***

 

 

Kafrine

Je suis hereux. He vist un tuba aquesta tarda al mercat. Quina sort! Són tan divertits! No entenen res. No saben dir res. Torna un altre dia, home blanc. Sempre estic content si a la tarda quan torno a casa trobo un home blanc com tu. Sé que al dia següent la sort, per recompensar-me, també em vindrà a buscar.

***

 

Tambacounda

els sorolls dels camions,

la remor de l’aire condicionat,

el batec de tres cors,

un somni,

una aixeta que degota al bany,

el motor d’un cotxe,

una conversa somorta,

un pensament,

el cel clar de la matinada.

 

***

 

Niokolo Koba

quan surt el sol

el silenci

és una besada dolça

que et frega lleument,

i et posseeix,

i t’omple.

 

***

 

Kédougou - Dakar

 

compartim històries,

bim bim;

amics, amors;

cotxe, carretera;

aigua, nit;

pols, un tros de vida,

taf taf.

 

***

 

Joal-Fadiout

la lluna sura,

blanca i silenciosa,

sobre un mar negre;

només la passarel.la del teu cos

m’uneix a terra.

 ***

Mbour

 

peus i peixos

sobre la terra vermella,

cossos i barques

sobre un mar daurat,

a la boca el gust de sal, de peix

i d’aquesta pols que ens fa ser reals.

***

Ziguinchor

 

el camí al costat del riu és ple de granotes.

hostes de la nit només esperen un somriure,

o potser una puntada de peu.

 

***

 

 

Oussouye (1)

cada matinada

des del riu

una boira

et baixa per l’esquena

s’enganxa al ventre

i espera

fins al vespre

una brisa suau

dels meus llavis.

 

Oussouye (2)

la boira freda i metàl.lica de París s’ha convertit en una boirina xafogosa i dolça amb gust de mango i de tu.

Oussouye (3)

he trobat el teu somriure en la llum de la tarda,

he retrobat el teu somriure entre les ombres de la nit,

somriure trist d’esgarredeta que ja m’acompanya.

 

Oussouye (4)

Fes-me cas, segur que t’has tacat. Aquesta blancor no pot ser natural. Deixa’m que te la fregar; ja veuràs com a sota sortirà la pell bruna que amagues.

Oussouye (5)

un crit forada la nit.

a les gàbies els animals s’esveren.

els gossos borden.

a poc a poc, la nit es tranquil.litza.

el silenci.

després,

de tant en tant,

canta el gall.

 

***

 

 

Karabane (1)

 

sento els cabells xops

intueixo

el teu cos

arraulit en un llençol blanc

i l’illa

silenciosa i adormida

i sóc incapaç de pensar en una terra

            més enllà del riu.

Karabane (2)

 

la nit són dos cossos que comparteixen la foscor,

el cel serè,

la lluna,

el silenci,

la paraula.

 

***

 

Llac de Caolin

 

mirall perfecte:

reflecteixes els misteris,

ignores la nostra presència.

 

***

Illa d’Itú (1)

oh, déu meu!

i per a mi?

oh, déu meu!

ja no em queda cap regal!

oh, déu meu!

com ho faré?

oh, déu meu!

em poso trist!

oh, déu meu!

deixa’m cantar amb tu!

oh, déu meu!

 

Illa d’Itú (2)

 

entre les ungles

            a les mans

                        dins l’ull

conservo el teu misteri.

 

***

 

flor de bissap

guardes amagada

            vermella flor de bissap;

administres,

amb cobdicia,

dolces gotes del teu cos,

vermella flor de bissap.

Praça da Ribeira

A la nit els bars estan tancats. no hi ha ningú. Al mig de la plaça l'escultura amb aigua; en un dels extrems, l'oposat al riu, una font amb una figura que no aconsegueixo saber qui representa; però que és de São João Baptista. En una de les cases laterals continuen esteses, ja hi eren aquest matí, un seguit de calces de considerables proporcions. Dos hotels, el Pastrana i el Ribeira do Porto, ideals per estar al costat del riu.
En un dels carrers laterals, la Rua da Fonte Taurina, el restaurant Postigo do Carvao i a la cantonada el Café Bar o Cais.
O Cais és un local petit, s'han de baixar uns esglaons. Podia haver estat un bar dels treballadors del riu. Ara pot semblar un bar de senyoretes, però és un bar per beure cerveses, ginebres i combinats. Un pany de paret és de pedra, les altres parets estan pintades de vermell i amb miralls de marcs daurats, bigues de fusta vella.
L'home que sembla l'amo té l'aspecte d'un exboxejador. És fort, la cara ampla, el nas gros, el cap rapat. El cambrer, un noi jove d'aspecte modern.
Una parella menja un plat de formatges. Quatre anglesos entren i demanen per beure. Dos beuen cerveses; els altres dos demanen vi negre i el cambrer, a més a més, els ofereix un didalet d'absenta. Malaguanyat vi.
Bec una cervesa "Sagres"; potser necessitaria una beguda més forta. Potser hauria de continuar bevent; un altre dia, potser.

Cais da Estiva

A la nit camino sol per Cais da Estiva, pel costat del Douro. No hi ha ningú. Fa fred. No fa vent. Trobo a faltar la boira. Porto el bastó; em fa mal el genoll, punxades de gel.
A l'altra banda del tiu els cartells de les bodegues: Càlem, Noval, Sandeman, Offley, Taylor's, Dow's, Ferreira, Ramos Pinto...

Es veuen els llums blaus de la casa blava. Se senten unes campanades. Des de quina banda arriben?
Passa un metro pel Ponte Luís I, se sent el soroll metàl·lic, es veuen els llumets, no es distingeix cap vianant.
En un racó un gat, solitari.
Els cambrers dels restaurants, homes grans, fumen entre les ombres dels carrerons.  No hi ha clients. Un dels restaurants "Filha de mãe preta" no sé com s'ha de traduir, d'entendre.
Les barques turístiques buides; "Caminho do Douro".
Una dona, que parla sola, calla passa davant meu i em demana unes monedes. No li faig ca. Després em sap greu. Jo també tinc ganes de beure.
Una dona amb un nen petit fa servir el picaporta en una porta de fusta; el repic ressona en la nit; un xerric, els obren.
Un home vell camina sol amb un bastó pel costat del riu Douro.

Una nit a Fes

A Dar Lalla Bouchra l’habitació és freda, l’aparell d’aire calent fa soroll i triga a escalfar-la. En un dels angles dos sofàs amb coixins i mantes, en un extrem un llit amb dosser de setí platejat i blau que tapa gairebé tot un pany de paret. Al costat del llit un moble paraigüer amb mirall. En una tauleta un aparell antic de televisió amb un parell de vídeos connectats; sóc incapaç d’engegar-lo. Un llit gran que encara és massa petit. Al mig de la nit sents el soroll de la pluja sobre la claraboia del pati. Una música irregular. A la casa tot és silenci.

Antifaç a la calle dei Fabbri

A la nit passo al costat d'una parella que mira la carta d'un restaurant. La noia es gira un moment i descobreixo que porta un antifaç; potser, segur que m'ho imagino, em somriu. El cor em fa un sobresalt. Segueixo carrer enllà, vull continuar somiant.

Khartoum International Airport

El vol de El Caire a Addis Abeba fa una parada tècnica a Khartum. Potser hi baixa algú. L'estona d'espera s'allarga. Surto a la plataforma de l'escala del davant. Hi fa calor. No es veu a ningú. Baixo les escales per trepitjar l'asfalt de la pista. Uns quants centímetres més avall hi ha la terra del Sudan. La situació al país és conflictiva i un temps després encara ho serà més. La injustícia, la violència i la misèria a la terra dels faaraons negres. I tu només veus la nit negra, calorosa i silenciosa des de l'escala d'un avió.