Reflexions sobre el viatge de Martín Caparrós a "Una luna"

 El viatge

"Ahora el viajero no viaja, lo viajan. Hubo tiempos en que dsplazarse suponía cierto esfuerzo: caminar, trotar, montar, remar, timonear. En nuestros días la posición del viaje consiste en sentarse en algún modo de sillón banco banquito y esperar que lo lleven. Vuelo, por ahora." (p.10)

"Pero viajar sigue siendo un gesto de desesperación: rozar, por un momento o unos días, todas esas vida que nunca podré. No hay nada más brutal, más cruel que entender que podría haber sido tantos otros.

Y, a veces, el alivio." (p.11)

"Viajar es, por supuesto, la confesión de la impotencia: ir a buscar lo que te falta a otros lugares. Si realmente creyera que no necesito nada más me quedaría en mi casa. Si realmente creyera que no necesito nada más sería un necio. Si realmente creyera que no necesito nada más sería  feliz. Lo intento, desde hace mucho tiempo.

Pero la vejez -¿he dicho la vejez?- consiste en saber desde el principio que un viaje siempre se termina." (p.16)

"Es, sin duda, una forma pervertida del viaje -que hoy esté en Moldavia con quince bajo cero, mañana en Liberia con treinta y cinco sobre, el jueves supuestamente en Ámsterdam. Digo pervertida: en el sentido de que no es la forma que solíamos considerar normal. Había, en los viajes -solía haber-, cierta proporción entre lugar y tiempo: los desplazamientos en el espacio -en las culturas, paisajes, sensaciones- se correspondían con una demora que los forzaba a ser graduales, a desplegarse más o menos lentamente. En las últimas décadas viajar se volvió tanto más veloz, tanto más accesible, que aquella idea del viaje -distancia igual a tiempo- ya no corre. Hay que ir pensando otras. Algo así debe ser el hiperviaje: cliquear links en la red, brincos de un mico inverecundo.” (p.30)

Paso. Por los lugares paso: en este viaje los cruzo, nos rozamos.

Sigo con eso: viajes... (p.59)

"Lo tengo dicho: viajo porque viajar es la mejor manera que conozco de derrotar al tiempo. Es, por supuesto, una derrota breve pero, por unas horas, lo consigo. En un viaje, el tiempo se hace diferente: el tiempo del viaje es completamente distinto del tiempo sedentario. Una semana normal en Buenos Aires pasa tan veloz: en casa el tiempo se empequeñece, se comprime. En cambio esta semana, por ejemplo, el tiempo se ha estirado: es eleático, se subdivide infinitamente, como en el cuento de Aquiles y la tortuga. El tiempo dentro de un viaje se hace, digo, mucho más largo: menos fugitivo. Pero además cada viaje es como una puntuación del tiempo general: si me quedo en mi casa, los meses se me escapan. De pronto llega diciembre, se acabó. Como decía, tanto mejor - tanto mejor que nadie- Qcuasimodo: ognuno sta solo sul cuor della terra / traffito da un raggio di sole / ed è subito sera. En cambio, cada vez que me voy de viaje, la monotonía del tiempo se interrumpe: el tiempo se amojona y trastabilla. Es como un bache en la carretera: el sobresalto que interrumpe esa estúpida velocidad de crucero en que todo pasa sin que uno lo perciba. ¿junio pasado? No, no se, estaría en casa. No, te dije julio. Aj, julio, sí, estuve en Mozambique. Sí, claro, me acuerdo que una tarde…" (p.77)

"Siempre hay un momento en que viajar me parece tan superfluo." (p.114)

 "No sé exactamente cuando se me ocurrió -en qué momento de este viaje- que no viajo pese a que me obliga a pasar largos momentos solo sino por eso mismo. Digo: que lo que me lleva a viajar tanto es la posibilidad de una buena justificación para estar solo. No estoy seguro, pero si fuera cierto me imprsionaría." (p.116)

"Viajar es un peso, una complicación, un gasto extremo. He visto tantas personas apiñadas en camiones, en trenes, en buseras, caminando bajo el peso de bolsos y canastos, esperando bajo soles y lluvias, que puedo entender que no puedan entenderlo: ¿por qué alguien viajaría si no está obligado? O que puedan entenderlo demasiado: estos que vienen para nada deben estar terriblemente al pedo y con mucha plata para gastar en tonterías, ¿no? Así somos nosotros para ellos -y, supongo, también para nosotros." (p.144)

"Siempre, en los treinta y tantos años que llevo viajando, me gustó ir a las zonas populares, los mercados, los barrios marginales, y una de las razones -¿una de las excusas?- era que cambiaban de país en país, mientras que las zonas ricas, en general, se parecían mucho en todos lados. Tenía su lógica: en la mayor parte del mundo -sobre todo en el tercero- los ricos hacían esfuerzos por parecerse a la metrópolis y terminaban construyendo los mismos edificios, mismos negocios, paisajes semejantes. En cambio los pobres no tenían tiempo ni capacidad para buscar esos modelos: un mercado en Zanzíbar se parecía tan poco a uno  en el Cuzco. Ya no. Quizás ayude que ahora los pobres miran televisión e importan modelos. Pero, más que nada, es la chinización: aquel mercado de Zanzíbar y el del Cuzco y todos los demás venden la misma camiseta zapatilla radio devedé trucho lamparita desodorante chinos. Se podría suponer que los ricos buscaron su homogeneidad y que los pobres ¿la sufrieron? La sufre, en todo caso,  el cronista, flâneur frívolo, que debe caminar cada vez más para encontrar la diferencia." (p.160)

"Este viaje -mi hiperviaje- es una puesta en escena de la cuestión que trata: migro migro. O es todo lo contrario: el migrante viaja para quedarse, viaja con la esperanza de no viajar más: busca un lugar definitivo. Yo no termino de llegar a un lugar que ya me voy a otro." (p.165)

D'Una luna, de Martín Caparrós. Anagrama. 2009

Aeroports a "Cos", d'Olga Tokarczuk

 La granota i l'ocell

"Existeixen dos punts de vista del món: la perspectiva de la granota, i la vista d’ocell. Qualsevol punt que estigui entremig només comporta problemes.

Aquí tenim aeroports dibuixats en el fullet de propaganda d’una companyia aèria. El seu sentit es revela tan sols quan els mirem des de dalt; igual com els monumentals dibuixos de l’altiplà de Nazca van ser creats pensant en criatures que s’elevaven en l’aire, com per exemple l’aeroport modern de Sydney, que té forma d’avió. Una solució que crec que és una mica banal: un avió aterra en un avió. El camí esdevé l’objecte; l’eina, el resultat. Però ja l’aeroport de Tòquio que té forma d’un enorme jeroglífic ens planteja problemes. Quina és aquesta lletra? No hem après l’alfabet japonès, no sabrem què significa la nostra arribada. Què ens marcaran al passaport? Un gran signe d’interrogació?

De manera similar els aeroports xinesos ens fan pensar en les lletres de l’alfabet local, les hem d’aprendre, posar-les en ordre, extreure’n un anagrama, i potser aleshores es descobreix un coneixement inesperat del viatge. O tractar-les com aquells 64 hexagrams del Llibre de les mutacions i aleshores cada nou aterratge serà una endevinació. Hexagram 40. Sie. Alliberament. Hexagram 36. Ming-i. La lluna velada. Hexagram 10. Lü. Trepitjar. 17. Suei. Seguir les marques. 24. Fu. Punt de retorn. 30. Li. Enganxat.

Però deixem en pau aquesta intricada metafísica oriental vers la qual, pel que sembla, tinc força tirada. Mirem l’aeroport de San Francisco, això sí que és una cosa que coneixem, una cosa que desperta confiança, que fa que ens sentim com a casa: el que tenim és una secció transversal de la columna vertebral. El centre esfèric de l’aeroport és la medul·la espinal, tancada segura en la forta capa òssia d’una vèrtebra individual, i aquí tenim els raigs que s’escampen dels feixos de nervis, dels quals surten les portes amb els números, cada una amb la seva màniga que du a l’avió.

I Frankfurt? És un estat dintre d’un estat, aquest enorme port de transbord aeri? Què us evoca? Sí, sí, exactament com un circuit integrat, com el dels ordinadors, una placa fina. Aquí no podem tenir cap dubte -ens diuen què som, estimats viatgers-. Som impulsos nerviosos individuals del mon, fraccions d’instants, a penes aquella part que permet canviar el més pel menys, o tal vegada a l’inrevés, i mantenir-ho tot en una fluïdesa contínua."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 168)

Les Tres Preguntes del Viatger

"Als vespres arriben [els motxillers] als seus albergs i quan estan menjat comencen a fer-se mútuament les Tres Preguntes del Viatger: D'on vens? Des d'on has vingut) Cap a on vas? La primera pregunta indica l'eix vertical; les dues següents, l'eix horitzontal. Gràcies a aquesta configuració aconsegueixen crear una mena d'estructura de coordenades i, quan ja s'han situat mútuament en aquest mapa, s'adormen tranquil·lament."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 56)

A peu

"Cuando caminamos conectamos con los paisajes naturales y con la gente y la cultura que contienen. Es una experiencia muy distinta a viajar en coche, autobús o tren. Y, por supuesto cuando recorremos a pie distancias considerable llegamos a conocer muy bien nuestro cuerpo, tanto su dolor como su fortaleza, lo cual es una experiencia muy intensa. Sentimos cómo nos late el corazón y cómo se acelera nuestra respiración y sentimos el suelo contra nuestros pies. El hecho de que caminar sea algo físico y lento aparta nuestra atención de los pensamientos interiores y la lleva al mundo que nos rodea, ayudándonos a sentir que formamos parte de nuestro entorno. Somos más conscientes de la luz, el tiempo, las estaciones, los sonidos y los olores que nos rodean, de las formas y colores del paisaje y de la arquitectura, así como de la gente con la que nos encontramos, y al hacerlo aclaramos el revoltijo de nuestra mente y obtenemos una perspectiva nueva de  nuestra vida.

Caminar es una gran metáfora de la vida, en el sentido de que vamos paso a paso, centrándonos en lo que tenemos inmediatamente delante y sin pensar en el destino. En ambos casos se trata tanto de un juego mental como de una búsqueda física. Cuando salgo para hacer una larga caminata o senderismo, a menudo las piernas empiezan a cansarse y, cuando imagino la distancia que me queda por delante o la altura de la montaña, decae mi entusiasmo. Para no rendirme, me pongo metas más accesibles como, por ejemplo, una roca que esté a un minuto de distancia o un árbol que esté un poco más adelante. Me digo a mi misma que podré detenerme cuando llegue allí, pero casi siempre al llegar a ese punto de referencia prefiero continuar. Subir una colina supone un gran esfuerzo y, como cualquier esfuerzo, nos llena de satisfacción culminarlo: hemos logrado vencer nuestros miedos y dudas para conseguir nuestro objetivo.

[…]

La mayoría de las cosas que vale la pena hacer en la vida -labrar una carrera profesional, criar hijos, aprender a relacionarnos con los demás- llevan tiempo. Iniciar algo nuevo, quizá un negocio, una carrera o una inspiración creativa, puede parecer abrumador. Si lo hacemos paso a paso, nos damos cuenta de que incluso las tareas más desalentadoras se pueden manejar y disfrutar. Todo tiene que ver con el viaje, con los pasos que damos por el camino."

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. (p.52)

Viatjar i meditar

El títol promet, el contingut és una mica reiteratiu al repetir de diverses maneres les mateixes idees. La consciència plena sobre nosaltres, els altres i el món. La introducció i l'últim paràgraf.

"La conciencia plena surge sin esfuerzo cuando viajamos. Cuando nos tomamos tiempo para apartarnos de nuestras rutinas diarias y adentrarnos en entornos nuevos, nos hacemos más presentes de forma natural. Nos abrimos a lo emocionante y lo desconocido, obligados a prestar atención a medida que nuestros sentidos responden a estímulos nuevos, ya sea contemplando paisajes inusuales, ya saboreando alimentos exóticos o mirando a las personas del lugar. Mientras respondemos sin esfuerzo al ahora, nos abrimos también a distintos aspectos de nosotros mismos, extendiendo nuestra apreciación no solo al mundo que nos rodea, sino también a nuestro mundo interior y a la alegría de estar vivos." (p.7)

I l'últim paràgraf del llibre:

“Independientemente de adónde elijamos viajar para explorar lo sorprendente y lo nuevo del mundo, tenemos el potencial para llegar a ser más conscientes de lo sorprendente y lo nuevo que habita dentro de nuestro ser. Cunado mantenemos un enfoque de conciencia plena -de apertura, curiosidad y compasión- iniciamos un desarrollo interior. Al conectar con la naturaleza, con los demás y con nosotros mismos, adquirimos perspectiva sobre nuestra vida y nuestras prioridades. Al estar presentes, no solo a través de nuestras experiencias de deleite y fascinación, sino también a través de momentos más desafiantes, utilizamos recursos internos y tocamos lugares muy profundos de nuestra alma. Y, así, explorar el mundo se convierte en el catalizador perfecto para nuestro viaje vital, un viaje de autodescubrimiento.” (p. 149)

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. 

El caminar d'Espinàs

Toni Arbonès inclou l’entrevista a Josep Maria Espinàs al recull Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides. He seleccionat els paràgrafs que parlen més directament del fet de caminar per viatjar. L’experiència? Dotze viatges a peu per terres diverses recollits en els seus llibres.

Tu dius que caminar, a més a més de ser bo per a la circulació de la sang, també és bo per a la circulació dels pensaments...

"Jo penso que va bastant lligat. Veuràs: caminar en el sentit no atlètic, no esportista, no amb una voluntat d’estar mirant-se el cronòmetre a veure si avui ho he fet en dos minuts, significa posar en marxa la curiositat. Estàs veient coses noves a cada passa, encara que vagis a poc a poc, estàs veient una cosa nova. Aquest és un privilegi que en la vida quotidiana no s’acostuma a tenir. No ens adonem que estem veient sempre les mateixes coses durant moltes hores al llarg del dia.

[...]

Cadascú tria els seus camins. A mi em sembla perfecte. El que jo trio a mi em dona unes satisfaccions, petites satisfaccions però profundes, que et duren anys i que mentre ho vius tens consciencia de viure el temps. Els viatges a peu a mi em donen, sobretot, com a premi, la consciencia que estàs vivint el temps d’una manera molt senzilla i, en canvi, molt de debò.

[...]

Pel plantejament que jo em faig del viatge a peu evidentment que sí que s’acaben [els camins].Perquè jo vull anar de nucli poblat a nucli poblat. La distància ha de ser una que em permeti caminar tot el matí i arribar-hi; per tant, que al cap de quinze, divuit, vint quilòmetres jo pugui trobar un lloc on em quedi a menjar i pugui dormir. Perquè el que m’interessa no ès caminar tot el dia: m’interessa caminar al matí o a la tarda, viure el poble, fer-me veí del poble, i el dia següent al matí, tornar a caminar el matí i arribar a un altre poble i viure al poble.

[...]

No cal anar de viatge perquè una persona se senti sola. Un s’hi sent a Barcelona, i s´hi sent a casa seva i s’hi sent allà on vulguis. Però la soledat aquí [en el viatge] té un aspecte molt positiu. [...] La gent es pensa que això dels viatges a peu és una mena de gresca, d’anar com qui va a la font, saps? Tots agafadets de la mà i cantant i ballant. [...] Jo he fet els viatges a peu, uns trossos sol, uns trossos acompanyat però cadascú fa el seu viatge i no es parla. La gent això no ho entén. [...] Un viatge es fa sol, no el fas en equip i, per tant, condicionat pels altres. Cadascú pensa el que pensa, cadascú mira el que mira, cadascú veu el que veu, i això és intransferible."

De: Els viatges de la Gran Anaconda, de Toni Arbonès. Tushita edicions. 2021. (p. 165)

Caminar és instintiu

"Caminar és virtut, el turisme pecat mortal"

Herzog

Què ens diu Bruce Chatwin:

"Caminar es instintivo. Pero caminar y luego acabar en el desierto o en un sitio salvaje y abandonado, es una experiencia que hace nacer en la cabeza imágenes sensuales, deseos sofisticados. Le parecerá curioso, pero recuerdo que en la absoluta soledad de los lugares en los que me encontraba pensaba en las suculentas comidas que hacía durante las fiestas, las personas maravillosas que había conocido, los libros que habría querido leer y los que habría querido escribir."

A: La nostagia del espacio, de Bruce Chatwin i Antonio Gnoli. Traducció de Juan Carlos Gentile Vitale. Los tres mundos. Seix Barral. 2002. p.85

I Chatwin parla d'Herzog:

"També va ser l'única persona amb qui vaig poder tenir una conversa individual sobre el que jo anomenaria l'aspecte sacramental de caminar. Ell i jo compartim la creença que caminar no és simplement terapèutic per a un mateix, sinó que és una activitat poètica que pot curar el món dels seus mals. Resumeix la seva posició en un pronunciament sever: "Caminar és virtut, el turisme pecat mortal". Un exemple sorprenent d'aquesta filosofia va ser el seu pelegrinatge hivernal per veure Lotte Eisner."

A: https://www.interviewmagazine.com/film/new-again-werner-herzog

Desviació a Santiago de Cees Nooteboom

 "No hi ha manera de demostrar ho, però, malgrat tot, n'estic convençut: en alguns llocs del món, notes que el fet d'arribar-hi o de marxar-ne es veu misteriosament intensificat per les emocions de tots aquells que hi han arribat o n’han marxat abans. Qui tingui una ànima prou lleuger,  sentirà una suau resistència en l'aire que envolta la Schreierstoren d’Amsterdam, la torre de les ploraneres, i que té a veure amb el cúmul de dolor dels que se’n van, una mena de dolor que ja no coneixem. Els nostres viatges ja no s'allarguen durant anys, sabem exactament cap a on anem i les possibilitats que tornem són molt més grans. A l'entrada de la catedral de Santiago de Compostel·la, al pòrtic, hi ha una columna de marbre amb les empremtes d'uns dits molt profundes una urpa emocional, expressionista, feta per milions de mans, entre elles la meva. Però quan dic “entre elles la meva”, no sóc exacte perquè jo mai no m'he arrapat aquella columna amb tanta emoció com la que sent al final d'un viatge a peu que dura més d'un any. No visc a l'edat mitjana. No soc creient, i he arribat en cotxe. I si prescindeixes de la meva mà, com si no hi hagués reposat mai, l'urpa continua essent-hi,  desgastada al marbre dur pels dits de tots aquells morts. I així i tot, pel fet d'haver posat la seva mà sobre aquella mà en negatiu, enigmàticament he pres part en una obra d'art col·lectiva. Un pensament esdevé visible en matèria; un fet sempre sorprenent. La força d'una idea impulsava monarques, camperols i monjos a posar les seves mans just en aquell punt de la columna. Cadascuna d'aquelles mans s'enduia una quantitat ínfima d'aquell marbre duríssim, amb la qual cosa justament pel fet que el marbre deixava d’ésser-hi, una mà esdevingué visible."

A: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Traducció de Mariona Gratacòs. Bromera. 2010 (p. 7)

Una casa amb rodes, d'Ivan Jablonka

Entre la reflexió sobre la memòria, el viatge, la infantesa, el turisme i els records dels viatges fets durant la infancia. Jo diria que és irregular i que no acaba d'equilibrar-se. 

Tanca el llibre amb un breu bibliografia sobre els temes que apuntava: Investigació sobre un mateix, Viatges i mobilitat; Les vacances, Combi volkswagwn i La felicitat, per exemple. De fet son tres temes principals: la memòria, les vacances i els viatges.

"Com es pot fer  d’un mateix un retrat “fidel”? com podem mostrar-nos “tal com som”? No és clar que sobre nosaltres mateixos diguem coses certes. Hi ha tres maneres de pensar autobiogràficament:

La confessió, que consisteix a revelar secrets vencent la vergonya o el pudor; la vocació, en la qual es revela una lògica interna, una direcció, el sentit d’una vida; el balanç, que engloba tota l’existència en un relat complet i restrospectiu."

Descripció de "la casa amb rodes": "El 1984 una nova autocaravana va entrar a la nostra vida. No era una autocaravana pròpiament dita [...], sinó un gran monovolum equipat. Compacte i manejable, fàcil d’aparcar a la ciutat, feia gairebé quatre metres de llarg per dos metres d’altura. [...] Per als treballadors de la fàbrica d’on havia sortit, nova i flamant, era una Combi Volkswagen Transporter T3 Joker Westfalia de color beix. Per a nosaltres, però, sempre va ser “l’autobús”". 

I la divideix en quatre parts: el centre de gravetat, l’espai de conducció, el maleter i el sostre extensible; per explicar els usos i records d’aquests espais.

Aquesta descripció contrasta amb la que fa Cortázar a Los autonautas de la cosmopista.

De: Una casa amb rodes, d'Ivan Jablonka. Traducció de Marta Marfany Simó. Llibres Anagrama. (p. 46 i 19)

*Ivan Jablonka, historiador i escriptor francès, nascut el 1973 a París.

Escala a...

 

Bruce Bégout

Filòsof i escriptor francès.Especialista en Husserl; ha escrit sobre elements de la vida urbana i la quotidianitat:  Zéropolis. L'expérience de Las Vegas; Lieu commun. Le motel américain; Suburbia; En escale. Chroniques aéroportuaires, etc.
Aquest darrer títol és la seva experiència immersiva en aeroports internacionals explorant els no-llocs quotidians on, ben segur, malgrat la seva superficialitat amaguen profunditats que ens passen desapercebudes.

Un tastet de En escale. Chroniques aéroportuaires:

L’arrivée

"L’autoroute à huit voies traverse un immense marais, pays plat et nu d’un vert intense, tapissé de mares de grandeur inégale où se miroitent les nuages. Après une longue courbe qui oblige à réduire la vitesse, et qu’ornent tous les deux cents mètres d’immenses panneaux publicitaires pour des marques de SUV ou de smartphones, elle pénètre dans une zone plus dense faite à perte de vue de hangars de logistique et de parkings. C’est alors qu’on aperçoit les premiers avions dans le ciel, ceux qui décollent et atterrissent, à intervalles irréguliers. On entend à travers le double vitrage du taxi leur vrombissement assourdi qui promet l’ailleurs et agace les riverains. Plus loin, point de convergence de toutes les routes, dans leur horizontalité qui défie la terre, les édifices gigantesques des terminaux se dessinent. On ne peut guère les louper. Comme des ziggourats revues par le Bauhaus, ils barrent la vue dans leur robe grise et terne. En fait, on ne voit qu’eux.

Au sortir de la dernière rampe, on s’arrête enfin. On est alors plongé dans un chaos immédiat de minibus et de taxis. Les uns se garent n’importe où, d’autres klaxonnent à tout-va, et leurs chauffeurs s’interpellent sans aménité à travers les vitres. Certains sont pressés d’arriver, d’autres de partir. Une certaine excitation flotte dans l’air. Nous y sommes. Des milliers de voyageurs, qui tirent tant bien que mal leurs valises dans cette zone hostile, circulent entre les voitures et les barrières. Dans leur impatience, ils prennent des risques, se trompent, se bousculent. Mais la joie de bientôt s’envoler domine tout de même. Des policiers essaient de faire régner un semblant d’ordre au sein de cette joyeuse pagaïe qui, de Vladivostok à Santiago du Chili, caractérise immanquablement l’espace d’accueil qui précède l’entrée dans l’aéroport. Mais, on sent qu’ils ne sont pas très confiants dans l’efficacité de leur mission. Tout se passe comme si les hommes s’autorisaient un défoulement de gestes et de cris avant l’univers policé qui les attend derrière les portes.

Tel est le rituel quasi immuable qui nous attend à chaque départ. Quel que soit le pays où l’on se trouve, on est confronté à cet étrange cérémonial où le désordre tient lieu de charte. On y retrouve les mêmes éléments obligés signalant que ce lieu, bien qu’il soit ancré dans une région particulière, appartient à un espace mondial et en est le vestibule. En vérité, le voyageur ne se formalise pas de cette standardisation des abords. Elle est déjà pour lui un trait familier et facilement reconnaissable qui le rassure, et puis elle va vite s’effacer devant le caractère singulier de son voyage qui le mènera à l’autre bout du pays ou du monde. Aussi est-il indifférent à cette zone périphérique mal définie et à l’architecture imposante. S’il s’y est rendu, c’est pour chercher quelque chose d’autre, et rien ni personne ne pourra affaiblir en lui ce sentiment exaltant du départ."

De: En escale. Chroniques aéroportuaires, de Bruce Bégout. Philosophie magazine éditeur. 2019

Si de viatge et trobes un mikoshi-nyūdō

 

"Mikoshi" del Gazu Hyakki Yagyō
de Sekien Toriyama

Els mikoshi-nyūdō sembla que són monjos o sacerdots que apareixen a la nit, per camins o ponts, als viatgers que van sols. Tenen l’alçada d’una persona normal, però quan es troben algú creixen i es transformen en animals salvatges amb urpes i cabells llargs.

Normalment quan algú es troba amb aquest yōkai* cruel no sobreviu. Ni ignorar-lo, ni córrer, ni quedar-se quiet són maneres de salvar-se. L’única possibilitat que tens és mirar-lo als ulls directament i abaixar la mirada lentament fins al peu del gegant. I has de dir: “Has perdut! M’he anticipat al teu truc!” Si es fa correctament el mikoshi redueix la seva mida a un home normal i marxa ple de ràbia.

* Els  yōkai són les criatures de la mitologia japonesa.

Uns altres personatges de la mitologia japonesa a: Viatge al país dels kappa i Yuki Onna, la dona fantasma de les neus

La informació està extreta de Matthew Meyer a la pàgina: https://yokai.com/mikoshinyuudou/

Wakan Sansai Zue

On, per ara, no vol viatjar Tony Wheeler

És fàcil tenir els llocs triats per anar, els interessos poden ser variats: el paisatge, la cultura, la història, o motius personals. Però també és important tenir els llocs on, de moment, no hi volem anar; malauradament no és una llista tancada: les guerres, la repressió i la precària situació dels habitants de molts llocs fa créixer la llista.

En una entrevista recent Tony Wheeler confessa els llocs on de moment no hi tornarà: Rússia, per atacar Ucraïna; Aràbia Saudita, per la mort de periodistes i de personal domèstic; Bali, pel transit; i Estats Units, per la situació política actual. 

Al llibre En defensa del viaje, Tony Wheeler reflexiona sobre com pot afectar la pandèmia del COVID-19 al fet de viatjar (entrada "La pandèmia i viatjar")

La pandèmia i viatjar

 "Veo los cruceros en Venecia y pienso que algo falla en la humanidad."

Encara sota l'ombra de la COVID-19, l'autor, Tony Wheeler cofundador de Loney Planet amb la seva dona Maureen Wheeler, escriu  En defensa del viaje que subtitula Por qué seguiremos viajando y por qué lo haremos de otra manera, on diferencia el fet de viatjar en el passat, el present i el futur. 

Parlar del passat és més fàcil: "El choque cultural, esa desorientación que se siente cuando de repente uno se traslada desde un lugar hasta otro muy distinto, viene a ser las mas de las veces un choque temporal, y no nos referimos a una o dos horas de desfase horario. Existen lugares donde las instrucciones podrían ser "retrase usted su reloj tres horas y su calendario un siglo". O quizá solo tres decadas como sentí yo hace un par de años cuando visité Transnitria, una pequeña porción de la Rusia soviética sin reconstruir, encajonada entre Moldavia y Ucrania."

Del present és trist (a vegades). La pandèmia, amb el confinament, les vacunes, els certificats de vacunació i l'ambient general de viure un moment històric va representar un parèntesi en els viatges a tot el món.

I parlar del futur és especulació. "Encuentro ciertamente preocupante que los viajes puedan ser diferentes después del covid-19. Me preocupa que en el nuevo modelo de viaje no haya sitio para los jóvenes, [...]." I reflexiona sobre què pot representar volar en un món pospandèmic, el moviment de trballadors migrants per una bona part del món, la protecció de la natura, el canvi climàtic i el turisme que satura ciutats.

"Viajar nunca es inocuo". Però optimista i a causa de la seva vida de viatger, pensa que els beneficis són superiors als incovenients. Potser pensava que l'experiència de la pandèmia ajudaria a canviar algunes coses, a millor, esclar...

En una entrevista recent reconeix: "'Cuando la pandemia se haya terminado vamos a ser más cuidadosos, más conscientes, vamos a viajar de otra manera, a hacer las cosas mejor'. Y ¿qué ha pasado? Que estamos haciendo todo igual a como lo hacíamos antes."

A: En defensa del viaje, de Tony Wheeler. Geo Planeta. 2020

El viatge i els viatgers segons R.L Stevenson

"The far-farers" i "A song of the road" dos poemes de R.L Stevenson, i les meves versions en català.

The far-farers

The broad sun,

The bright day:

White sails

On the blue bay:

The far-farers

Draw away.

Light the fires

And close the door.

To the old homes,

To the loved shore,

The far-farers

Return no more.

Els viatgers

El sol radiant,

El dia clar:

Veles blanques

A la badia blava:

Els viatgers

S’allunyen.

Encen fogueres

I tanca la porta.

A les cases velles,

A la costa estimada,

Els viatgers

No tornaran.

 

********

 

A song of the road

For who would gravely set his face

To go to this or t'other place?

There's nothing under Heav'n so blue

That's fairly worth the travelling to.

On every hand the roads begin,

And people walk with zeal therein;

But whwreso'er the highways tend,

Be sure there's nothing ar the end.

La cançó del camí

Qui tria de veritat

Anar a una banda o altra?

No hi ha res sota el cel blau

Que pagui la pena el viatge.

Els camins surten d'arreu,

I la gent els fa amb ganes;

Però és igual on vagin,

Tots ens porten al no-res.

R.L. Stevenson, Poemas. Selecció i traducció de Carlos Pujol. Editorial Comares. 2000

Los autonautas de la cosmopista

Viatge emprès per Carol Dunlop i Júlio Cortázar a bord d'una Volkswagen Combi vermella, denominada Fafner com el drac de Wagner, per l'Autopista del Sud de França, partint des de París rumb a Marsella, durant 33 dies. Una aventura de dos escriptors a l'autopista. Aquí dos textos breus sobre la preparació del viatge. Podem trobar el Post scriptum on tanca el viatge i el llibre.

Los autonautas de la cosmopista

DONDE EL PACIENTE LECTOR ASISTIRÁ

A LA PRESENTACIÓN SUCESIVA

DE LOS PROTAGONISTAS DE LA EXPEDICIÓN,

Y CONOCERÁ SIS CARACTER1STÍCAS Y RASGOS

MÁS NOTABLES

1

"Los autores suelen dialogar entre ellos o aludirse recíprocamente a lo largo de este diario de viaje. Como es natural se llaman por sus nombres de pila pero también, como es todavía más natural, se valen con frecuencia de sus nombres más íntimos, que confían ahora al lector dado que les parece justo confiarle todo lo que se refiere a la expedición y a la vida personal que la sustenta. Así no tardarán en aparecer referencias a la Osita y al Lobo, y en el caso de este último hay incluso un fragmento de un Manual de los Lobos que la Osita preparaba para su placer pero también para que el Lobo fuera menos tonto que de costumbre y conociera algo mejor tantas cosas que sólo las Ositas conocen de verdad.

A nuestro vehículo Fafner, se le llama con frecuencia Dragón. A vuelta de página se dan detalles de su naturaleza telúrica, pero aquí es bueno decir que nuestra tríada no sólo se servía de sus nombres silvestres por razones de afecto e intimidad, sino porque a lo largo de la expedición se fue identificando cada vez más con los bosques, los prados y los animales del mundo más secreto de la autopista. Era nuestro lado cuento de hadas, nuestra ecología inocente, nuestra felicidad en pleno fragor tecnológico, que anulábamos queriéndonos."

********

El plan se concreta

En el otoño de 1978, pues, las bases de la expedición habían sido sentadas, con las reglas del juego siguientes:

1. Cumplir el trayecto de París a Marsella sin salir ni una sola vez de la autopista. 

2. Explorar cada uno de los paraderos, a razón de dos por día, pasando siempre la noche en el segundo sin excepción.

3. Efectuar relevamientos científicos de cada paradero, tomando nota de todas las observaciones pertinentes.

4. Inspirándonos en los relatos de viajes de los grandes exploradores del pasado, escribir el libro de la expedición (modalidades a determinar).

De común acuerdo, y dado que ninguno de los dos es masoquista, decidimos además que nos estaría permitido aprovechar de todo lo que pudiéramos encontrar en la autopista: restaurantes, tiendas, hoteles, etc.

Por otra parte, y después de haber estudiado atentamente la cosa (ya estábamos en posesión de un mapa de la autopista que indicaba los paraderos, gracias a lo cual sabíamos que hay 65 en el trayecto París-Marsella), nos pareció imposible cargar en Fafner todas las conservas necesarias para treinta y cinco días, sin riesgo de sucumbir al escorbuto o a algo peor en el curso del viaje. Decidimos entonces pedir ayuda logística a dos parejas de amigos, una en París y la otra en el Mediodía, las cuales podrían acudir a abastecernos en productos frescos en el undécimo y en el vigésimo primer día de viaje. Era preciso elegir cuidadosamente a nuestros cómplices; por lo pronto, semejante viaje exigía un sacrificio de su parte, y sólo aquellos que hubieran comprendido bien el sentido y la importancia de la empresa estarían dispuestos a ayudarnos de todo corazón. En segundo lugar, y en la medida de lo posible, había que elegir a amigos tan locos como nosotros, sin lo cual las cosas podían salir mal. En tercer lugar, tenían que ser dueños de un automóvil y del tiempo necesario para colaborar. Y en último término, tenía que tratarse evidentemente de amigos de verdad, puesto que allí se jugaba nuestra salud e incluso nuestra vida.

A: Los autonautas de la cosmopista o  Un viaje atemporal París-Marsella, de Carol Dunlop i Júlio Cortázar. Dibuixos de Stéphan Hébert. Alfaguara. (p.  22 i 38)

Il mondo è un libro

«Il mondo è un libro e chi non viaggia ne legge una pagina sola.»

                                                                    Agostino d’Ippona*

Aureli Agustí d'Hipona (llatí: Aurelius Augustinus Hipponensis): Tagaste, 354 - Hipona (actual Annana a Argèlia), 430) filòsof, bisbe, teòleg, monjo i místic romà d'origen púnic o berber i de llengua llatina. També conegut com a Sant Agustí, és un Pare, Doctor i Sant de l'Església Catòlica, també anomenat Doctor Gratiae ("Doctor de la Gràcia"). És potser el màxim representant de la patrística, filosofia cristiana dels primers segles.

La citació no està contrastada; difícil de localitzar en la seva extensa obra. Les Confessions i La ciutat de Déu.

Le voyage, de Charles Baudelaire

              

Le voyage                                      

                                                        À Maxime Du Camp.

I

Pour l'enfant, amoureux de cartes et d'estampes,
L'univers est égal à son vaste appétit.
Ah ! que le monde est grand à la clarté des lampes !
Aux yeux du souvenir que le monde est petit !

Un matin nous partons, le cerveau plein de flamme,
Le coeur gros de rancune et de désirs amers,
Et nous allons, suivant le rythme de la lame,
Berçant notre infini sur le fini des mers :

Les uns, joyeux de fuir une patrie infâme ;
D'autres, l'horreur de leurs berceaux, et quelques-uns,
Astrologues noyés dans les yeux d'une femme,
La Circé tyrannique aux dangereux parfums.

Pour n'être pas changés en bêtes, ils s'enivrent
D'espace et de lumière et de cieux embrasés ;
La glace qui les mord, les soleils qui les cuivrent,
Effacent lentement la marque des baisers.

Mais les vrais voyageurs sont ceux-là seuls qui partent
Pour partir, coeurs légers, semblables aux ballons,
De leur fatalité jamais ils ne s'écartent,
Et, sans savoir pourquoi, disent toujours : Allons !

Ceux-là dont les désirs ont la forme des nues,
Et qui rêvent, ainsi qu'un conscrit le canon,
De vastes voluptés, changeantes, inconnues,
Et dont l'esprit humain n'a jamais su le nom !

[...]

VIII

Ô Mort, vieux capitaine, il est temps ! levons l'ancre !
Ce pays nous ennuie, ô Mort ! Appareillons !
Si le ciel et la mer sont noirs comme de l'encre,
Nos coeurs que tu connais sont remplis de rayons !

Verse-nous ton poison pour qu'il nous réconforte !
Nous voulons, tant ce feu nous brûle le cerveau,
Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe ?
Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau !

El poema "Le voyage" pertany al llibre Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire. El poema consta de vuit parts amb duferents nombre d'estrofes. A l'entrada la primera i la vuitena part. El text complet es pot consultar a diferents llocs, per exemple a Poésie française.fr

Podem trobar un altre poema de Baudelaire a l'entrada L'Invitation au Voyage de Charles Baudelaire

Un viatge amb cotxe segons Iorgos Seferis

Automòvil

Per l’autopista com l’abraçada 
bifurcada d’un compàs,
els dits del vent als cabells
i milles a la panxa,

marxàvem buits, els dos,
fuetada a la mirada dolça;
maquillada la ment, maquillada la sang
nusos! nusos!

...En un llit amb alt 
i lleuger coixí, com
s’esmunyia el mareig a distància
com un peix a l’aigua...

Pels ramals de l’autopista
marxàvem, només cossos,
els cors a cada banda,
separats, a dreta - a esquerra.

Iorgos Seferis, pseudònim de Georgios Seferiadis (Esmirna 1900 - Atenes 1971), poeta i diplomàtic grec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1963.
El poema "Automòvil" recollit a la pàgina 34 del capítol "Conchas, Nubes" de Mythistórima. Poesía completa de Iorgos Seferis. Traducció, pròleg i  notes de Selma Ancira i Francisco Segovia (Galaxia Gutenberg, 2012).

Autoretrat a l'avió, d'Adam Zagajewski

En classe turista

Encongit com un embrió,
entaforat en un seient estret,
intento recordar l'olor
de l'herba acabada de segar,
quan a l'agost els carros baixen
dels prats de muntanya, 
rellisquen als camins de camp,
i crida el carreter com sempre
criden els homes en moments de pànic:
ja xisclaven així a la Ilíada
i no van callar mai més,
ni al temps de les croades,
ni més tard, molt més tard, a prop
de nosaltres, quan ningú els sentia.

Estic cansat, penso en allò

que no es pot pensar, en el silenci

que regna al bosc, quan els ocells s'adormen,

en la fi de l'estiu, que ja s'acosta.

Sostinc el cap entre les mans,

com si volgués protegir-lo de la destrucció.

Vist des de fora, podria semblar immòbil, gairebé mort,

resignat, digne de compassió.

Però no és veritat: soc lliure,

potser feliç i tot.

Sí, sostinc entre les mans

el meu cap feixuc,

però és justament allà

on neix el poema.

A: Elegia elèctrica. Antologia, d'Adam Zagajewski. Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova. Godall edicions. 2024

Adam Zagajewski (Lviv, 1945 - Cracòvia, 2021): poeta, novel·lista i assagista polonès.

Guia per a viatgers inocents, de Mark Twain

 

"The Innocents Abroad,
or The New Pilgrim's Progress" 

El 1867, Mark Twain se sent atret per la proposta d’un viatge organitzat a Europa i a Terra Santa, de fet sembla que és un dels primers viatges organitzats que es coneixen. El programa, que l'autor inclou al primer capítol, porta per títol "Excursió a Terrsa Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d'interès intermedi" i la data de l'1 de febrer de 1867. La idea és fer el viatge amb el vaixell Quaker City* que servirà no només de transport sinó com a residència de tota l’expedició. I l'autor es pregunta: "Qué le faltaba al programa para que resultase absolutamente irresistible? Nada que cualquier mente limitada fuese capaz de descubrir."

L’escriptor aprofitaria el viatge per fer cròniques per a diversos diaris de Nova York. I precisament algunes d’aquestes cròniques no són gens rebudes, a posteriori, per alguns companys de viatge. El llibre va ser un èxit de vendes i avui encara conserva l’interès per la visió dels llocs que visita i de les històries que explica fetes amb l’estil i l’humor habitual de l’autor. El mateix títol del llibre, The Innocents Abroad, és un bon exemple de la seva ironia.

Precisament l’objectiu de les cròniques i l’estil de l’autor condicionaran la redacció. Nombroses referències a llocs o fets americans: de Venècia escriu “Durante uno o dos días me pareció una ciudad de Arkansas que ha sufrido el desbordamiento de un río […]”. Sembla que es vegi en la necessitat d'apropar als conciutadans les referències: “Dan era el limite norte de Palestina, y Berseba el sur; de ahí la expresión “de Dan a Berseba”, que equivale a nuestroas frases “de Maine a Tejas” y “de Baltimore a San Francisco”. Nuestras expresiones y la de los israelitas significan lo mismo: una gran distancia.” 

La comparació entre el comportament dels habitants dels llocs que visita i la manera de fer dels seus compatriotes amb un etnocentrisme tan evident que et fa dubtar si és humor o si és una ridiculització precisament d'aquest comportament: "Las gentes de esos países extranjeros son muy, muy ignorantes."

“La gente se nos quedaba mirando en todas partes, y nosotros los mirábamos a ellos. Generalmente hacíamos que se sintieran insignificantes antes de rematarlos, porque caíamos sobre ellos con la grandeza de América hasta que los aplastábamos.” Però tot seguit diu: “Y sin embargo, adoptamos encantados los usos y costumbres, sobre todo las modas, de los distintos pueblos que visitamos”.

A vegades amb una evidència de la doble moral: “Se nos suben los colores a la cara al ver que estas cosa se permiten en Turquía. Sin embargo, no nos preocupa tanto cuando ocurre en Salt Lake”.

I no amaga les seves opinions politiques: “Los musulmanes vigilan la puerta dorada con mucho celo, con ansia, porque según una tradición muy honrada, cuando ésta caiga, caerá el islamismo y, con él, el Imperio Otomano. No me dio pena alguna comprobar que la vieja puerta empezaba a dar muestras de inestabilidad.” 

Durant tot el viatge Mark Twain està atent a l'allau d'informacions fins al punt de veure's saturat i perdre el nord: “Yo deseaba escribir un verdadero capítulo de guía de viajes sobre esta fascinante ciudad [Roma], pero no he podido porque, al mismo tiempo, me he sentido como un niño en una tienda de caramelos: podía elegir cualquier cosa, pero me resultaba imposible elegir.”

^{Podem llegir el pròleg i desprès alguns exemples de temes diversos.}

********************

Prólogo

"Este libro constituye el relato de un viaje de placer. Si se tratase de registrar una solemne expedición científica, rezumaría esa gravedad, esa profundidad y esa impresionante incomprensibilidad que tan apropiadas resultan en las obras de ese tipo y que, al mismo tiempo, son tan atractivas. Pero, aunque sólo se trata del relato de una excursión, cumple un fin, que no es otro que el de sugerir al lector cómo, de manera muy probable, vería Europa y el Oriente si los mirase con sus propios ojos, y no con los de aquellos que han viajado a dichas zonas antes que él. No pretendo decirle a nadie cómo debe mirar los objetos interesantes allende el mar (eso ya lo hacen otros libros así que, aunque yo estuviese capacitado para hacerlo, no es necesario).

No me disculparé por alejarme del estilo normal en los relatos de viajes, si se me acusa de ello, porque creo que he visto con ojos imparciales y estoy seguro de haber escrito, al menos, con sinceridad, ya sea sensato lo que digo o no.

En este libro incluyo extractos de algunas cartas que escribí para el Daily Alta California de San Francisco, ya que los propietarios de dicha publicación han renunciado a sus derechos y me han proporcionado los permisos necesarios. También adjunto algunas partes de otras cartas escritas para el Tribune y el Herald de Nueva York."

EL AUTOR
San Francisco, 1869

********************

Durant tota l'obra podem trobar mostres del seu sentit de l'humor. A la biblioteca Ambrosiana, a Milà, per exemple:

"También vimos una carta autógrafa de Lucrecia Borgia, una dama por la que siempre he sentido el mayor de los respetos, debido a sus excepcionales capacidades histriónicas, su opulencia en copas de oro macizo hechas de madera cubierta con pan de oro, su gran distinción como gritona operística, y la facilidad con la que lograba encargar un funeral para seis y conseguir los cadáveres a tiempo. Vimos un único y áspero pelo amarillo de la cabeza de Lucrecia, además. Despertó algunas emociones, pero seguimos vivos. En esta misma biblioteca contemplamos algunos dibujos de Miguel Ángel (estos italianos lo llaman Michelangelo) y de Leonardo da Vinci (lo escriben Vinci y lo pronuncian Vinchi; los extranjeros siempre escriben mejor de lo que pronuncian). Nos reservamos nuestra opinión sobre estos esbozos." (Twain 2009, 166)

Molts personatges locals surten mal parats, especialment els guies. I només unes línies més avall del paràgraf anterior: "El guía nos contó esas cosas, y él jamás pondría en práctica un experimento tan peligroso como contar una mentira, cuando eso es lo único que puede hacer para decir la verdad en inglés sin padecer trismo [limitació o dificultas per obrir la boca]."

O unes línies més amunt: "Lo cuento como ejemplo del inglés de los guías. Esas son las personas que hacen que la vida sea una carga para el turista. Sus lenguas nunca están quietas."

A Florència: “Después de haberme comido al huérfano sin amigos, después de haber ahuyentado a sus camaradas, después de de haberme calmado y reflexionado extensamente, ya me siento de mejor humor.” 

I a Constantinobla: “Las mezquitas abundan, las iglesias abundan, pero la moral y el whisky escasean.” 

A Terra Santa es fan un fart de visitar llocs sants i d'escoltar històries i llegendes. Davant de moltes històries, l'autor fa uns raonaments que són una fal·làcia. I davant d'alguna petita possibilitat de discutir acaba dient: “Y no creo que haya nada más que hablar”.

Altres cops utilitza l'exageració sense mesura; amb l’espasa de Godofredo de Bouillon, el governador de Jerusalem (Sancti Sepulchri advocatus, defensor del Sant Sepulcre), per exemple: “La probé con un musulmán y lo partí en dos como a un buñuelo”.

^{Durant el viatge, el vaixell es converteix en el refugi de tots els "pelegrins":} "la perfecta satisfacción y el efecto de sentirnos de nuevo en casa que experimentamos cuando subimos a bordo del Quaker City -nuestro propio barco-" o "Al subir a bordo, nuestras preocupaciones se esfumaban, nuestros problemas se acababan, porque el barco era nuestro hogar."

Aquest podria ser un exemple dels comentaris mal rebuts pels altres viatgers: "¿Hay alguien lo bastante loco como para imaginar que está excursión de patriarcas cantó, cortejó, bailó, se rió, contó anécdotas y se entregó a impías frivolidades?

[…]

El barco de placer era una sinagoga, y el viaje de placer fue como un entierro sin cadáver. (No hay nada estimulante en un entierro sin cadáver.)".

I finalment Mark Twain remarca en diversos passatges el valor de les vivències del viatge: "Jerusalén y las experiencias de hoy se convertirán en un recuerdoencantado dentro de un año... un recuerdo que no venderíamos a ningún precio." I de la importància de viatjar: "Viajar es nefasto para el prejuicio, la intolerancia y la estrechez de miras; y muchos de los nuestros lo necesitan desesperadamente por ese motivo."

El Quaker City

*Quaker City un vaixell de vapor de rodes laterals, de 74 metres d’eslora i 11 de mànega, construït a Filadelfia el 1854. Utilitzat per la Marina de la Unió a l'inici de la Guerra Civil Americana. Després de greus desperfectes, i un cop acabada la guerra, s’arregla i es recondiciona amb una capacitat per a 150 passatgers; i amb nova documentació s’utilitza per al comerç amb bandera d’Estats Units. Venut i rebatejat diverses vegades, desapareix a les Bermudes.

A: Guía para viajeros inocentes, de Mark Twain. Versió de Susana Carral Martínez. Ediciones del Viento. 2009.