Només ho fa de passada, però trobo rellevant, tot parlant de les topades amb la mort -disset-, la clarividència que també ens pot donar un viatge. O’Farrell és una mestra; quin plaer poder coincidir amb ella en un viatge!
"Travessar fusos horaris d’aquesta manera pot imbuir-te d’una claredat inquietant i distorsionada. ¿És l’altitud, la inactivitat inusual, l’empresonament físic, la falta de son, o una barreja de totes quatre coses? Viatjar a tota velocitat, a milers de metres sobre terra, dins la cabina d’una aeronau, produeix una alteració de l’estat mental. Coses que veies desenfocades poden agafar nitidesa, com si algú hagués fet girar l’objectiu d’una càmera. Pot resultar que et vinguin al cap respostes a preguntes que feia temps que se t’escapaven. Mentre contemples el paisatge il·lusori d’unes muntanyes envoltades d’altoestratus pot ser que et trobis pensant: ah, esclar no hi havia caigut."
De: Visc, i visc, i visc de Maggie O’Farrell. Traducció de Marc Rubió. L'altra editorial. p.54
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada