Viatges amb una burra per les Cévennes

 

Il·lustració de Walter Crane 
per a la coberta de la primera edició

El llibre Viatges amb una burra per les Cévennes d’R.L. Stevenson s’ha convertit en un clàssic i així també el recorregut per la regió francesa que s'ha convertit en un punt de peregrinació per fer el trajecte amb o sense burra. *

El neguit mentre espera el retorn d’Estats Units de la seva promesa, Fanny Van de Grift, per gestionar el divorci, sembla ser el principal motiu que el porta a fer aquest viatge. De salut precària des de petit, potser aquesta és la principal aventura viscuda per ell, ja que la majoria d’aventures van ser literàries, i tot ens porta a pensar en L’illa del tresor.

El llibre és un bon exemple d’un llibre de viatges: aventura i experiència personal, contacte amb la natura, descripció del medi, informació històrica i una mirada humorística sobre les seves limitacions amb el tracte amb la burra que l'acompanya, la Modestine.

Segurament el motiu que el porta a aquesta zona de França és conèixer la terra on els catòlics seguidors de Roma i els luterans van conviure i enfrontar-se durant un temps. Escocès i protestant, Stevenson presenta les situacions i discussions en què es troba, i una visió i reflexió dels fets històrics sempre amb un toc d’ironia.

“No va ser fins al matí, prenent el cafè (divendres, 27  de setembre), que aquest parell van descobrir que jo era un heretge. [...] -S’ha de fer catòlic i venir al cel.” (p.76)

“Aquest paisatge tenia alguna cosa, salvatge però agradable, que a mi em feia entendre l’esperit dels protestants del sud. A Escòcia, tots els que s’havien tirat a la muntanya per raons de consciència tenien una ment fosca i torturada; per cada cop que rebien el consol de Déu, s’enredaven dos cops amb el diable.” (p.115)

Quan presenta un dels personatges: “El que ara encapçalava la persecució [...] François de Langlade du Chayla [...] era un home primmirat, d’una naturalesa que semblava que s’hauria d’haver fet pirata”. I quan explica que un pària a la Xina el va salvar de la mort: “Hem de suposar que aquest pària no era clarivident, i que no ho va fer amb cap mala intenció deliberada.” (p.102) Ja que Du Chayla acaba morint a mans dels camisards.

En un sol paràgraf l’escriptor exposa quin és el motiu del viatge, aquest “no viatjo per anar enlloc, sinó per anar-me’n” sembla una declaració d’intencions prou clara. Necessita sortir de la seva tranquil·la vida quotidiana, ara diríem la zona de confort per “sentir les necessitats i obstacles de la vida més a prop”; cosa que li servirà “per ocupar i calmar la ment”.

"Sóc una persona molt imaginativa, però se m‘escapa per què algú podria desitjar visitar Cheylard o Luc. El que és jo, no viatjo per anar enlloc, sinó per anar-me’n. Viatjo pel viatge. La qüestió és moure’s; sentir les necessitats i obstacles de la vida més a prop; sortir d’aquest llit de plomes que és la civilització i trobar el granit global que hi ha a sota, ple de punxes que tallen. De fet, quan anem avançant en la vida i ens preocupem més pels nostres assumptes, fins i tot unes vacances ens les hem de guanyar. Aguantar l’equipatge a l’albarda contra un vendaval gelat del nord no és res de l’altre món, però és una tasca que serveix per ocupar i calmar la ment. I, quan el present és tan feixuc, qui es pot preocupar pel futur?" (p.  59)

Les descripcions del paisatge són vives i acolorides i sovint inclou informació dels conreus i de la presència humana en feines de pagès:

"Mentre anava avançant, la vall de sota La Vernède m’agradava cada vegada més. A estones els turons s’acostaven de totes dues bandes, nus i esfondrant-se, i emmurallaven el riu entre cingles; i a estones la vall s’eixamplava, i tot era verd. [...] el poble de Cocurès, situat enmig de vinyes i prats i d’hortals plens de pomes vermelles, i on, als costats del camí feien caure les nous dels arbres i les recollien en sacs i cistells." (p.114)

En altres moments la presència solitària a la natura li fa neixer l'esperit poètic:

"Qui no hagi dormit mai à la belle ètoile, com diuen alegrement els francesos, no pot conèixer les estrelles. Pot saber-ne tots els noms i distàncies imagnituds, però ignorarà l’única cosa que és assumpte dels homes, la influència serena i alegre que tenen en l’esperit. La major part de la poesia tracta de les estrelles com ha de ser, perquè elles són els més clàssics dels poetes." (p.119)

I quan sent des de lluny una dona que canta una vella cançó d’amor i d’un bel amoreux se li remouen els sentiments:

“Com dona i pren aquest món, i acosta els enamorats només per tornar-los a separar en terres estranyes i llunyanes... però estimar és el gran amulet que converteix el món en un jardí; i “l’esperança, que ens arriba a tots”, dura més que els accidents de la vida i abastam amb mà tremolosa més enllà de la tomba i de la mort. Fàcil de dir, sens dubte, però també, per la gràcia de Déu, tan fàcil com gratificant de creure.” (p.127)

El principal problema que es troba Stevenson des d’un primer moment és la inexperiència per tractar amb la burra Modestine. És doncs una font de conflictes per poder fer camí, però també és el contrapunt humorístic per retratar-se:

“Vaig cridar prut [crit per fer avançar la cavalleria] com un lleó, l’hi vaig dir melosament com un ocellet, però la Modestine no cedia ni davant de paraules dolces ni d’intimidacions. Mantenia el seu ritme amb tenacitat; no es movia si no era amb cops i, així i tot, només per un moment. [...] Em sembla que no conec ningú que hagi passat per una situació tan miserable. [...] El so dels cops em repugnava. Hi va haver un moment que la vaig mirar i em va recordar lleugerament una senyora que coneixia i que sempre m’havia tractat amb una bondat extrema; i aquella crueltat em va semblar encara més horrorosa. (p.34)

A poc a poc, però troben la manera de relacionar-se i l'escriptor ja se sent un binomi amb l'animal: “Una burra cansada i un traginer cansat” ( p.118). Fins que en el moment de separar-se li reconeix totes les gràcies:

"Durant dotze dies havíem estat íntims companys; havíem viatjat una mica més de cent noranta quilòmetres, havíem travessat unes quantes crestes respectables i trotat junts amb les nostres sis potes per força caminets amb roques i aiguamolls. Després del primer dia, tot i que de vegades em mostrava ofès i distant, vaig conservar la paciència; i el que és ella, pobra bèstia!... havia arribat a considerar-me un déu. Li encantava que li donés menjar amb la mà. Era pacient, elegant de formes, del color d’un ratolí ideal, i inimitablement menuda. Els defectes que tenia eren propis de la seva raça i sexe; les virtuts eren seves. Adéu, i si és per sempre..." (p.136)

*L'edició de Tushita Edicions conté un últim apartat (Guia breu per anar-hi amb vehicle propi) amb consells i indicacions per fer la Ruta Robert Louis Stevenson.

Parc National Des Cévennes 
(Gunnar Arndt - CC BY-SA 4.0)

A: Viatges amb una burra per les Cévennes, de Robert Louis Stevenson. Traducció d’Anna Brichs. Il·lustracions de Joan Mundet. Tushita Edicions.