Sicília, l'illa plural, segons Gesualdo Bufalino

L’illa plural

Diuen els atles que Sicília és una illa, i deu ser veritat: els atles són llibres honorables. tanmateix, tindríem ganes de dubtar-ne si considerem que el concepte d’illa li correspon habitualment un grumoll compacte de races i costums, mentre que aquí tot és mesclat, canviant, contradictori, com en  el més bigarrat dels continents. és cert que les Sicílies són tantes que no acabaré mai de comptar-les. Hi ha la Sicília verda del garrofer, la blanca de les salines, la groga del sofre, la rossa de la mel, la purpúria de la lava.
Hi ha una Sicília “babba”, és a dir benèvola, fins a semblar estúpida; una Sicília “sperta”, és a dir múrria, lliurada a les pràctiques més utilitàries de la violència i el frau. Hi ha una Sicília pigra, una de frenètica; una que s’extenua per l’angoixa de la hisenda, una que interpreta la vida com un guió de carnestoltes; una, al capdavall, que treu el cap per una carena exposada al vent en un accés d’encegador deliri...
Per què tantes Sicílies?  Perquè Sicília ha tingut la sort al llarg dels segles d’haver de fer de frontissa entre la gran cultura occidental i les temptacions del desert i el sol, entre la raó i la màgia, la temperància del sentiment i la canícula de la passió. Pateix, Sicília un excés d’identitat, que no sé si és bo o dolent. Certament, per a qui n’és fill dura poc l’alegria de sentir-se assegut damunt el melic del món, sobrevé de seguida el sofriment de no saber desembullar entre mil corbes i entrecreuaments de sang el fil del propi destí.

A La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt. Adesiara Editorial. p. 15