Per arribar a l’hotel havien de travessar una de les principals atraccions turístiques del món: una immensa extensió de paviment de forma trapezoïdal, envoltada per tres costats de nobles edificis amb arcades i dominada pel costat que quedava obert, per una torre d’obra vista amb un rellotge, i més enllà per una cèlebre catedral amb cúpules blanques i una façana resplendent: l’apoteosi triomfant –com sovint havia estat descrita- de molts segles de civilització. Als dos costats més llargs de la plaça, a banda i banda del paviment de lloses, com dos exèrcits enemics, hi havia els rengles atapeïts de cadires i de taules rodones d’uns cafès fundats molts anys enrere; dues orquestres adjacents, formades i dirigides per uns homes amb esmòquing, indiferents a la calor del matí, tocaven simultàniament peces marcials i romàntiques, valsos i extractes d’òperes populars amb finals eixordadors. Tota la plaça era plena de coloms que es passejaven estufats i evacuaven els seus excrements, i les orquestres feien una pausa vacil.lant després dels aplaudiments complimentosos i discrets dels clientsque hi havia més a prop. Els turistes envaïen l’espai obert, sota el sol del matí, o desapareixien en petits grups entre el mosaic monocrom de llums i ombres de l’interior de les esveltes columnates Aproximadament els dos terços dels adults de sexe masculí portaven càmeres fotogràfiques.
D'El confort dels estranys, d'Ian McEwan. Traducció de Margarida Trias. Edicions destino. p. 61
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada