Tànger, la carn i les banyes de gasela

LA CARN

Rue de Grenelle, la cambra

Baixàvem del vaixell enmig de la multitud, del soroll, de lapols i del cansament de tots plegats. Espanya creuada en dos dies esgotadors, ja no era més que un fantasma errant en les fronteres de la nostra memòria. Enganxosos, exhausts pels quilòmetres al llarg de carreteres arriscades, descontents per les etapes apressades i pel menjar escàs, afeixugats de calor dins del cotxe atapeït que, lentament, avançava finalment pels molls, encara vivíem durant uns instants en l’univers del viatge, però ja pressentíem el que seria l’enlluernament de l’arribada.

Tànger. Potser la ciutat més forta del món. Forta pel seu port, pel seu estatus de ciutat frontissa, ciutat d’embarcament i de desembarcament, a mig camí entre Madrid i Casablanca, i forta per no ser tanmateix, com Algesires a l’altre costat de l’estret, una ciutat portuària. Consistent, immediatament ella mateixa i en ella mateixa malgrat la boca dels molls oberts cap a tot arreu, animada per una vida autosuficient, enclavament de sentits en una cruïlla de camins, Tànger ens atrapava vigorosament des del primer minut. El nostre periple s’acabava. I tot i que la nostra destinació era Rabat, ciutat bressol de la família de la meva mare on, des del retorn cap a França, passàvem tots els sentits, a Tànger ja sentíem que havíem arribat. Aparcàvem el cotxe davant de l’hotel Bristol, modest però net, en un carrer abrupte que portava cap a la medina. Una dutxa més tard i, a peu, arribàvem al teatre d’una suculència anunciada.

Era a l’entrada de la medina. En farandola sota les arcades de la plaça, uns quants petits restaurants de broquetes rebien els vianants. Entràvem al “nostre”, pujàvem al primer pis, on una gran taula única vampiritzava l’estreta cambra de parets pintades de blau que donava a la glorieta de la plaça i ens assèiem, amb l’estómac encongit i excitat davant la perspectiva del menú immutablement fixat que esperava el nostre bon ànim. Un ventilador, llastimós però conscienciós, més que no pas refrescar-nos, donava a la cambra l’encant dels espais ventosos; el cambrer diligent dipositava sobre la fòrmica una mica enganxosa uns gots i un gerro d’aigua gelada. La meva mare demanava en un àrab perfecte. En a penes cinc minuts, els plats arribaven a taula.

Potser no trobaré el que busco. Si més no hauré tingut l’ocasió de recordar això: la carn rostida, l’amanida mechouia, el te de menta i la banya de gasela. Jo era Alí Babà. La cova del tresor era allò, aquell ritme perfecte, aquella harmonia tornassolada entre unes unitats exquisides en si mateixes la successió de les quals, però, assolia les fronteres de la sublimitat. Les boletes de carn picada, rostides respectant la seva fermesa i que tanmateix no conservaven del seu pas pel foc cap rastre d’eixutesa, omplien la meva boca de carnívor professional amb una onada càlida, especiada, sucosa i compacta de plaer mastegador. Els pebrots dolços, untuosos i frescos, entendrien les meves papil·les subjugades per la cruesa viril de la carn i les preparaven de nou per a aquell atac poderós. N’hi havia de tot en abundància. De vegades bevíem a glopets aquella aigua gasosa que també hi ha a Espanya però de la qual França no té una equivalent real: una aigua excitant, insolent i revigoritzadora, sense insipidesa ni excés de bombolles.  Quan finalment, atipats i una mica aclaparats , apartàvem de de davant nostre els plats i buscàvem al nostre banc un respatller inexistent per recolzar-nos –hi, el cambrer portava el te, el servia segons el ritual consagrat i dipositava a la taula molt fugaçment rentada un plat de banyes de gasela. Ja ningú no tenia gana, però això és precisament el bo a l’hora dels dolços: només es poden apreciar en tota la seva subtilesa quan no en mengem per sadollar la gana i quan aquesta orgia de suavitat dolça no omple una necessitat primària, sinó que cobreix el nostre paladar amb la benevolència envers el món.

Si la meva cerca ha de conduir-me avui a algun lloc, sens dubte no serà gaire lluny d’aquell contrast: del contrast inaudit, quinta essència de la civilització, entre l’aspresa d’una carn simple i poderosa i la tendresa còmplice d’una llepolia supèrflua. Tota la història de la humanitat, de la tribu de depredadors sensible que som, està resumida en aquells àpats a Tànger i n’explica a canvi l’extraordinari poder de goig.

Mai no tornaré a aquella bella ciutat marítima, on arribes al port, al refugi esperat durant tant de temps enmig de les angoixes de la tempesta –mai més- Però què importa? Estic sobre la pista de la meva redempció. És en aquestes dreceres on s’experimenta la natura de la nostra condició d’homes, lluny del prestigi dels festins luxosos de la meva carrera de crític, on he de cercar ara l’eina del meu alliberament.

De Rapsòdia gurmet, de Muriel Barbery. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. Ed. 62.

p.23