Abans que els llibre, vaig estimar els mapes.
Potser per això ara em continuen fascinant. No fa pas gaire que vaig parar
esment en l’etimologia del mot orientació. Nosaltres els asturians, diem “nortiar”,
buscant el nord, però orientar-se és buscar l’Orient. Els mapes medievals (com
el magnífic mapa del Beat de Liébana) buscaven el nord cap a Orient, cap a
Betlem, on havia nascut crist. En el calaix de la cuina de Paniceiros es
guardava, al costat de les ulleres de la besàvia Eugenia, un atles escolar que
havia pertangut al meu oncle José Manuel en els seus anys d’estudiant a
Courias. Crec que va ser el primer mapa que vaig examinar, el primer mapa que
vaig analitzar reposadament.
Havent sopat, cosa que fèiem molt d’hora, mentre
els grans jugaven a la bescambrilla o triaven faves, jo fatigava, una vegada i
una altra, aquelles il·lustracions de continents, oceans i mars que proposaven,
més que viatges futurs –amb el temps, n’havia d’acabar fent algun-, viatges
interiors en què encara continuo immers. La geografia, per a mi, era l’aixeta
de la imaginació. Em recordo de la làmina de Guinea Equatorial (que encara era
la província de la Guinea espanyola en aquell atles) i d’alguna de les meves
reflexions sota la claror de la bombeta en aquell hivern de 1970. ¿Per què
Polònia era tan plana? Els llacs de Finlàndia ¿semblaven sobre la terra com en
el mapa, les llàgrimes d’una deessa oblidada? .../...
Vaig voler ser cartògraf abans que escriptor.
No vaig voler ser aventurer, sinó notari d’aventures. La meva naturalesa
aventurera és així: m’estimo més somiar que no pas arriscar-me en el que és
desconegut. A més a més, des que s’ha somiat l’assumpte, és més senzill concloure´l
en la realitat. Si em vaig ficar en la gola del llop un munt de vegades, i el
llop no se’m va cruspir, va ser per la previsió dels somnis. Crec que no es pot
afrontar la vida amb realisme sense fer-hi abans unes quantes voltes en somnis,
a les tardes perdudes.
Obria l’atles i resseguia amb el dit el curs
del riu Amazones. Vaig descobrir que a La Pampa argentina hi havia un lloc que
es deia La Asturiana, i Déu sap quines històries vaig imaginar. Vaig saber, també,
que Macondo era un indret d’Angola, de l’Angola encara portuguesa, molts anys
abans de llegir “Cien años de soledad”. No inventava cap espai mític:
simplement intentava descobrir la realitat.
A “El mapa” de Unes quantes coses boniques de
Xuan Bello. Traducció de l’asturià de Jordi Raventós. Adesiara Editorial. P. 51
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada