A mi em passa el mateix que als infants i als
gats: doneu-me una escletxa per poder aguaitar i des d’allà imaginaré que veig
l’univers sencer. Això, d’alguna manera és la vida de tothom: una peregrinació
cap a les fonts de cadascú, una cerca incessant d’un moment essencial que
albirem on menys l’esperem i en el qual descobrim, amb una perplexitat
encantadora, que el món, al cap i a la fi, és només el reflex d’un mateix. Els
grecs, tan quimèrics, es van posar a fer-ho amb sentit, això de desentranyar
les estrelles; algú molt antic, potser Anaximandre, deia que no hi havia res de
tan dolç com les tardes de maig, quan l’aire ja indicava que, al cap de poques
setmanes, seria el temps de sortir a descobrir illes. El que sí que deia el bo
d’Anaximandre, d’això sí que me’n recordo, era que hi ha tres classes d’homes,
només tres: els que viuen, els que moren i els que estan al mar...
.../...
Caminem centenars de quilòmetres per acabar
reconeixent en el nostre paladar el sabor de l’aigua; caminem centenars de
quilòmetres per mirar-nos un moment al mirall i dir-nos que no ens proven els
anys, vatua l’olla!, i que encara queda molta llenya per cremar. Aleshores miro
els llibres que he apartat per llegir aquests dies, la roba que he triat:
reconec llavors una sensació d’intensitat i en gaudeixo. Els viatgers, abans de
res, han de conèixer les fronteres que han de respectar; és com un tot: un joc,
perquè sigui divertit, ha de tenir regles; jo sé que ni m’arriscaré mai a
entrar a discoteques immundes, a ciutats on el contrasentit de la vida li fumi
tals sacsejades a la vida que un acabi mort d’avorriment; reconec que en això
sóc, com en altres coses, molt del segle XIX: m’agraden els jardins, les
catedrals sonores, les cales solitàries, la guingueta humil de la platja on et
serveixen eriçons de mar que tal vegada ha mossegat una sirena.
Reconec que sóc un viatger en aquest món que
somio per tal que em resulti suportable: si acluco els ulls, i desitjo que el
món estigui ben fet, veig un sorral i una barca, menjada pel mar, embarrancada.
A la barca un mariner, que potser era el meu avi, hi va pintar amb lletres
blaves el nom de “Lluna i Sol”; una complicitat innocent entre ell i la que
havia de ser la meva àvia.
Obro els ulls, i el món segueix aquí com un
camí que no s’acaba nai i que convida al pelegrinatge.
.../...
És el que té de bo somiar amb els peus a
terra: l’única manera d’arribar lluny, al fons d’un mateix.
A “El viatge” de Unes quantes coses boniques
de Xuan Bello. Traducció de l’asturià de Jordi Raventós. Adesiara Editorial. P. 86
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada