Un dissabte va arribar correu per a la Sophia. Era una postal de Venècia, i a l'adreça hi havia escrit el seu nom sencer amb la paraula "Senyoreta" al davant. L'altra cara de la targeta mostrava la ciutat més bonica del món: tota una filera de palaus daurats i de color rosa s'alçaven sobre aigües fosques en què es reflectien els fanals d'unes esveltes gòndoles, mentre la lluna plena resplendia en un cel blau fosc i una formosa dona estava dreta dalt d'un petit pont tapant-se el sol amb una mà. A la imatge hi havia tocs d'or autèntic, aquí i allà, en els llocs més adients. Van decidir penjar la postal sota el baròmetre.
La Sophia va preguntar per què totes les cases eren a l'aigua, i la seva àvia li va explicar tot de coses de Venècia, com ara, que lentament es va enfonsant al mar, perquè ella hi havia estat. Això li va portar a la memòria records del viatge que va fer a Itàlia, i es va animar a explicar més coses. De vegades volia explicar coses d'altres llocs que havia vist, però la Sophia només volia sentir a parlar de Venècia i, sobretot, dels canals foscos que feien pudor de florit i de podrit i que cada any s'enduien la ciutat una mica més avall, cap a un fang negre i tou on hi havia enterrats plats d'or. En certa manera, és elegant, això de llançar els plats per la finestra després d'haver menjat i viure en una casa que s'enfonsa, cada cop més, cap a la seva destrucció.
-Mira, mare -va dir la nica veneciana-, avui la cuina ja és sota l'aigua.
-Estimada filla, no hi fa res -va respondre la mare-. Encara ens queda el saló.
i totes dues van baixar amb l'ascensor, es van enfilar a la gòndola i van marxar remant pels carrers. En tota la ciutat no hi havia ni un sol cotxe, perquè ja feia temps que s'havien enfonsat enmig del fang. Només se sentien passos per sobre els ponts, i la gent voltava tota la nit. De vegades se sentia una mica de música, i d'altres un soroll escruixidor, quan algun palau mirava d'assentar-se i s'enfonsava una mica més. I pertot arreu se sentia pudor de fang.
La Sophia se'n va anar a l'aiguamoll, que resplendia, entre marronós i negre, sota els verns. Va fer un canal entre la molsa i les mates de nabius uliginosos. Duia un anell d'or amb un robí de color vermell.
-Mare, m'ha caigut l'anell al canal.
-Estimada filla, no hi fa res. Tenim el saló ple d'or i de pedres precioses.
La Sophia es va acostar a la seva àvia i li va dir:
-Va, tu em dius estimada filla i jo et diré mare.
-Però si jo sóc la teva àvia... -va respondre l'aàvia.
-Estimada mare, és un joc - va explicar la Sophia-. Mare, ¿juguem i fem veure que tu ets la meva àvia? Jo sóc la teva estimada filla, de Venècia, i he fet un canal.
L'àvia es va aixecar i va dir:
-Jo sé un joc millor. Fem veure que som dues velles venecianes que construeixen una nova Venècia.
.../...
"El joc de Venècia". A: El llibre de l'estiu, de Tove Jansson. Traducció de Montserrat Vallvé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada