El Nàpols d'Erri De Luca

A la majoria dels llibres d'Erri De Luca, Nàpols hi és present. És el Nàpols de postguerra amb totes les seves mancances i que lluita per sobreviure i sortir de la pobresa. Encara ara, en els seus carrers estrets i en els racons amagats, ens podem sentir com als anys cinquanta. Un autor recomenable.

"Nàpols s'havia consumit de tant plorar en temps de guerra, ara es desfogava amb els americans, cada dia era carnaval. Aleshores vaig entendre la ciutat: monàrquica i anràrquica. Volia un rei però cap govern. Era ua ciutat espanyola. A Espanya sempre hi ha hagut una monarquia però també un gran moviment anarquista. Nàpols és espanyola, és a Itàlia per equivocació."(1)

I el napolità com a signe d'identitat molt sovint menystingut per alguns dels seus ciutadans.

"Sento crits i veus napolitanes, parlo napolità, però escric italià. "Som a Itàlia", diu el papa, "però no som italians. Per parlar l'idioma l'hem d'estudiar, com a l'estranger, com a Amèrica, però sense aner-se'n. Molts de nosaltres no parlaran mai italià i es moriran en napolità. És un idioma difícil", diu, "però tu n'aprendràs i seràs italià. Jo i la teva mama no, nosaltres no, nun putimmo". Vol dir "no podem", però no li surt el verb. L'hi dic, "no podem", molt bé, diu molt bé, tu saps l'idioma nacional. Sí el sé, i d'amagat també l'escric i em sento una mica traïdor amb el napolità i aleshores em recito per dins el verb poder: i'pozzo, tu puozze, isso po', nuie putimmo, vuie putite, lloro ponno. La mama no està d'acord amb el papa, ella diu: "Som napolitans i prou". La meva Itàlia és a Amèrica, on viu mitja família meva. "La pàtria és la que et dóna de menjar", diu per acabar. El papa per fer broma li respon: "Aleshores la meva pàtria ets tu". No vol portar la contrària a la mama, a casa no s'alça la veu, no hi ha discussions. Si se sent contrariat es posa la mà davant de la boca i es tapa mitja cara." (2)

(1) A El dia abans de la felicitat, d'Erri De Luca. Traducció d'Anna Cassassas. Edicions Bromera. p.83
(2) A Montedidio, d'Erri de Luca. Traducció d'Anna Cassassas. La Magrana. p.18