El viatge no acaba mai, diu José Saramago

 Dia 3

VIATGES

Vam venir de Lanzarote dissabte passat, fins a Sevilla en avió i després per carretera fins a Lisboa. Diumenge, com ja he dit, vam anar a Azinhaga amb motiu de l’estàtua que hi ha col·locat. El plataner que hi ha al davant de casa està esplendorós, una gamma riquíssima de verds que incita a fer-hi una entretinguda contemplació i a pensar: “No canviïs, queda’t com estàs”. Desig inútil, ja que vindrà l’estiu amb la seva calor, la tardor amb el primer fred, i les fulles cauran, l’esplendor s’extingeix, l’arbre s’adorm fins que no torna la nova primavera a ocupar el lloc d’aquesta que s’acaba.

Aquests pensaments gens originals m’han fet recordar l’últim i breu capítol de Viatge a Portugal que, em permeto pensar, sí que deu ser una mica original. I he pensat que no estaria malament aportar-los aquí, ara que estem a punt d’anar-nos-en una altra vegada, aquest cop a la Corunya. Així doncs, aquí el teniu.

“El viatge no acaba mai. Són els viatgers que acaben. I fins i tot aquests es poden prolongar en memòria, en record,  en narrativa. Quan el viatger es va asseure a la sorra de la platja i va dir: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era veritat. El final d’un viatge no és altra cosa que el començament d’un altre viatge. Cal veure el que no s’ha vist, tornar a veure el que ja s’ha vist, veure a la primavera el que es veurà a l’estiu, veure de dia el que s’ha vist de nit, veure amb sol el que abans era sota la pluja, veure els camps com verdegen, veure la fruita madura, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que abans no era aquí. Cal tornar sobre els passos que s’han fet, per repetir-los, per traçar nous camins al costat dels que ja hi havia. Cal recomençar el viatge. Sempre. El viatger sempre torna”.

Així és. Que així sigui.

A: L'últim quadern, de José Saramago. Traducció de Núria Prats. Edicions 62. p. 89