¿Per què no romandre a casa?, diu Aldous Huxley

¿Per què no romandre a casa?

Hi ha gent que viatja per negocis, n’hi ha que viatja per salut. No són pas els malaltissos ni els homes de negocis, però, els que omplen els grans hotels i les butxaques dels seus propietaris. Són els que viatgen “per plaer”, com diu la frase corrent. Allò que Epicur, que mai no viatjà sinó quan fou exiliat, cercava en el seu propi jardí, els nostres turistes ho cerquen a l’estranger. [...]

El fet és que a molt pocs viatgers els agrada realment viatjar. Si es prenen les molèsties i afronten les despeses de viatjar, no és pas tant per curiositat, per diversió o perquè volen veure coses boniques i estranyes com per una mena d’esnobisme. La gent viatja per la mateixa raó que col·lecciona obres d’art: perquè és el que fa la gent més distingida. [...]

Per justificar aquest esnobisme, s’han anat elaborant gradualment una sèrie de mites. Els llocs que socialment és distingit d’haver visitat són autoritats de prestigi, fins al punt que es fan aparèixer, davant d’aquells que mai no han estat, com una altra Babilònia o Bagdad fabulosa. [...]

Hi ha poques coses més patètiques que l’espectacle dels viatgers sense experiència, educats en aquests mites, i que fan desesperadament tot allò que poden perquè la realitat exterior encaixi amb la faula. És per amor al mite i, d’una manera menys conscient, en nom de l’esnobisme que surten de casa seva. [...]

Diem que aquesta gent són viatgers perquè no es queden a casa. Però no són viatgers autèntics, no són viatgers nats. Perquè viatgen, no peas per l’amor del viatge, sinó per amor de la convenció. [...]

El viatger autèntic, en canvi, té tant d’interès per les coses reals que no li cal gens creure en faules. És insaciablement curiós, li agrada allò que no és corrent precisament per la seva estranyesa, li produeix plaer tota manifestació de bellesa. Seria absurd, és clar, de dir que mai no s’avorreix. Perquè és pràcticament impossible viatjar sense avorrir-se algunes vegades. [...] És per aquesta raó queel viatger autèntic troba l’avorriment més agradable que penos. És el símbol de la seva llibertat, de la seva llibertat excessiva. Accepta l’avorriment, quan es presenta, no només amb filosofia, sinó amb plaer. 
Per al viatger nat, viatjar és un vici devorador. Com els altres vicis, és imperiós i exigeix a la víctima temps, diners, energia i el sacrifici del seu confort. [...]

El viatge per amor del viatge és com el lector inconnex: un home que està disposat a fer concessions a la seva intel·ligència.
Com tots els homes viciosos, el lector i el viatger tenen tot un arsenal de justificacions per defensar-se. La lectura i el pensament, diuen, eixamplen el pensament, estimulen la imaginació, són una educació copiosa. I coses per l’estil. [...] Llegim i viatgem, no per eixamplar o enriquir els nostres pensaments, sinó per oblidar agradablement que existeixen. [...]

Per mi, francament, viatjar és un vici. La temptació de cedir-hi m’és gairebé tan difícil de resistir com la temptació de llegir promíscuament i omnívora, i sense objectiu [...] Feblesa deplorable! Provo de consolar-me amb l’esperança que fins i tot els vicis poden ser-me d’algun profit.

A:Carretera enllà, d'Aldous Huxley. Traducció de Rafael Tasis. Edició a cura de Dolors Udina. Adesiara editorial. p.15