Dones antigues, de Michel Leiris

Dos fragments de la Presentació de Ramon Lladó per situar una mica l'escriptor Michel Leiris:

"Leiris es considerava incapaç d’inventar personatges i, per tant, inútil per a la pura ficció. Rebuig, doncs, de la creació entesa com a transposició del real, en benefici d’una alquímia biogràfica que persegueix la fusió de tres metalls: l’art, l’erotisme i la mort en una exposició alliberada del to púdic de la majoria de memòries. L’autor manlleva el llenguatge objectiu de la ciència, les petjades plurals de la psicoanàlisi, font d’inspiració constant, i de l’etnografia, el seu ofici, i la ironia de la història (la fascinació pels mites de l’antiguitat) amb el propòsit d’acotar el camp d’estudi que el va ocupar quasi exclusivament: la seva persona.

[...]

Per acabar, l’obra de Leiris, que empelta l’ironisme i l’esperit crític del segle XVIII a una escriptura radicalment moderna, suscita a més, amb un esperit extraordinàriament lúcid, una de les qüestions més decisives de la literatura d’aquest segle: les relacions entre l’experiència sexual i el coneixement."

Dones antigues

Des de fa molt temps, confereixo a tot el que és antic un caràcter francament voluptuós. Les construccions de marbre m’atreuen pel seu temperament glacial i per la seva rigidesa. De vegades m’imagino estirat damunt unes lloses (que sento fredes al contacte amb la pell) o dempeus contra una columna a la qual tinc el dors adossat. De vegades de bon grat formularia el desig dient que vull “una gropa freda i dura com un edifici romà”. Em sedueix la solemnitat de les coses antigues i també el seu cantó sala de banys. Estic pensant en el tipus Mesalina, en les matrones disbauxades. La idea de Roma, amb els seus festins, els seus combats de gladiadors i les altres atrocitats del circ m’exalta carnalment. També és la imatge de la força. Pel que fa a l’antiguitat bíblica, no penso mai sense emoció en Sodoma i Gomorra, ciutats fulminades, sepultades sota la mar Morta tan carregada de betum que hom gairebé no pot ofegar-s’hi i que, quan l’emperador Titus hi va fer llançar uns esclaus encadenats, aquests segons diuen, van flotar a la superfície.

Una de les paraules a les quals des de més aviat vaig concedir un valor eròtic és la paraula cortesana, que prenia en el sentit de femení  de “cortesà”, tot i que m’adonava que hi havia quelcom d’especial i, per a mi, força misteriós. Ara bé, jo una cortesana només la feia en pèplum i això volia dir una cortesana antiga.

Cap a l’edat d’onze o dotze anys, quan a la llum de l’animeta (de la qual encara veig el color encourat, la humitat greixosa i l’olor de petroli) em lliurava dins del llit al plaer solitari, duia a terme un lent cerimonial que consistia a fer-me lliscar la camisa de dormir al llarg de l’esquena per tal de deslliurar el bust i que només em quedés un teixit envoltant els ronyons com un tapall. Aleshores m’imaginava -com si hagués arribat a identificar-me amb l’objecte inventat i desitjat- que era una “cortesana”, una d’aquelles persones segurament una mica al marge, encara que tinguessin, sense cap mena de dubte, quelcom de reial, i de les quals vaig trigar molt temps a descobrir quina era exactament la posició social.

A: L'edat d'home, Michel Leiris. Traducció de Ramon Lladó. Edicions 62. p.46