Retrobo la Dona de Porto Pim, d'Antonio Tabucchi, uns quants anys després haver-lo llegit. Reconeix que no és un llibre de viatges en el sentit habitual: "aquest llibre té l'origen, a més de la meva predisposició a la mentida, en una temporada que vaig passar a les illes Açores". I parla de les illes Açores, de les balenes i dels homes. Literatura. Cap al final del llibre, aquest post scriptum ens mostra com les balenes poden veure els homes. I potser ens ajuda a entendre una mica les nostres limitacions.
Post Scriptum
Una balena veu els homes
Sempre tan apressats, i amb llargues extremitats que sacsegen sovint. I que poc arrodonits que són, sense la majestuositat de les formes completes i suficients, sinó amb una petita testa mòbil on sembla que es concentra tota la seva estrambòtica vida. Es presenten lliscant damunt el mar, però no nedant, quasi com si fossin ocells, i donen mort amb fragilitat i graciosa ferotgia. S’estan molta estona en silenci, però després criden entre ells amb esclats de fúria imprevista, en un garbuix de sons pràcticament invariables i als quals, manca la perfecció dels nostres sons essencials: crida, amor, plany de dol. I que penós que deu ser el seu estimar-se: és aspre, quasi barroer, immediat, sense cap suau capa de greix, afavorit per la seva natura filiforme que no preveu l’heroica dificultat de la unió ni els magnífics i tendres esforços per obtenir-la.
No s’estimen l’aigua sinó que la temen, i no s’entén com és que s’hi fiquen. Ells també van en colles, però no porten femelles, i s’endevina que deuen ser en una altra banda, però sempre resten invisibles. De vegades canten, però només per a ells mateixos, i el seu cant no és cap reclam sinó una forma de dolorosa queixa. Es cansen de seguida i quan es fa fosc s'ajeuen damunt les petites illes que els transporten i potser s’adormen o contemplen la lluna. Marxen lliscant en silenci i ja es veu que estan tristos.
A: Dona de Porto Pim, d'Antonio Tabucchi. Traducció de Pau Vidal. p. 89
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada