Després d’una, diguem-ne, confessió, en un programa de preparació de voluntaris per anar a l’Àfrica, el protagonista, un cop ha tornat del viatge ens diu:
“No em vaig aixecar del banc gens alleujat. L’aire remogut pels seus dits en creu s’havia apesantit. M’havia esclafat amb una absolució més feixuga que un acte d’acusació. Vaig sortir de la cambra arrossegant els peus, com un que ha d’arribar al cim però que no pot més. No en vam tornar a parlar. Vaig sortir cap a l’Àfrica amb el llast que segons ell volia conservar al cor. No era certament un pes lleuger i a l’Àfrica cal ser lleugers i forts com la fulla del bananer. Cal una esquena dreta com la de les dones que duen l’aigua al cap. I en canvi jo anava corbat, un clau que no entra bé, tort de cabota, oferint al sol més angle per esberlar. La meva ombra era més llarga que les dels altres. Allà baix saben que el qui porta més ròssec del compte està en perill. Vaig caure malalt de febres, fins al punt de serrar les dents, perquè no em repiquessin. L’Andrea [el capellà que l’havia confessat] m'havia absolt, l’Àfrica no. El pes del seu sol descobreix el cap als homes i si no són íntegres els desfà.
Al final del viatge, en un llit de retorn i de convalescència, el cos s’havia desprès per sempre de dues dècimes del pes i no eren les del cor.”
El pes del sol africà i la vermellor de la seva terra és el que té.
A: El contrari d’un, d’Erri de Luca. Traducció de Pau Vidal. Les ales esteses, 175. La Magrana. p. 76
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada