És a partir de la lectura d'algun llibre de Henri de Régnier** -Diversions provincials, potser- i de diverses coincidències, Brodsky escriu:
"I em vaig prometre a mi mateix que si mai aconseguia escapar del meu imperi, si mai aquesta anguila fugia de la Bàltica, la primera cosa que faria seria venir a Venècia, llogar una cambra a la planta baixa d’algun palazzo, de manera que les onades que alcessin les embarcacions en passar esquitxessin la meva finestra, escriure un parell d’elegies tot apagant les cigarretes contra el terra de pedra humit, tossir i beure i, quan se m’acabessin els diners, en lloc d’agafar un tren, em compraria una petita Browning i em dispararia un tret al cap allí mateix, incapaç de morir a Venècia per causes naturals.” p.35
El somni, reconeix ell mateix, decadent i propi dels vint-i-vuit anys, s'acompleix en diferents graus. Visita, o més ben dit, hi viu durant disset hiverns. No mor a Venècia sinó a Nova York, però va ser enterrat, d'acord amb la seva voluntat, al cementiri d'Isola di San Michele, a Venècia.
“Amb dues excepcions o tres, degudes a atacs de cor i emergències afins, meves o d’algú altre, cada Nadal o una mica abans, he sorgit d’un tren/avió/vaixell/autobús i he arrossegat les maletes plenes de llibres i màquines d’escriure cap al llindar d’aquest o d’aquell hotel, d’aquest o d’aquell apartament.” p.19
Mort el 1996, vint-i-quatre anys després, com diu Miquel Molina a Cinc hores a Venècia: "Em sembla que, si encara fos viu, el pobre Brodsky renunciaria al costum de passar cada any una temporada a la ciutat." O potser no.
Tot i que és conscient que potser tot és jugar amb els somnis:
"Anna Akhmàtova*** acostumava a dir que “Itàlia és un somni que torna i torna durant la resta de la teva vida”. [...] Per dir-ho amb franquesa, torno jo al somni una vegada i una altra, més que no pas al contrari. [...] Perquè malgrat el temps, la sang, la tinta, els diners i tota la resta que vaig deixar o de què vaig desfer-me aquí, mai no vaig poder proclamar amb prou convicció, fins i tot a mi mateix, que hagués adquirit cap tret local, que hagués esdevingut, encara que fos en versió minúscula, un venecià." p.94
I La marca de l'aigua no és una guia a l'ús de Venècia, és un assaig sobre la ciutat i la condició humana.
Aquesta és la meva ambició. Si me’n desvio és perquè aquí desviar-se és literalment una rutina, de tanta aigua com hi ha. El que ve tot seguit, en altres paraules, potser no equival a una història sinó a un corrent d’aigua fangosa “en la pitjor època de l’any”. A vegades sembla blava; a vegades, grisa o marronosa; invariablement és freda i mai no és potable. Si m’he escarrassat a filtrar-la és perquè conté reflexos, entre els quals hi ha els meus.” p.20
"Em sembla que va ser Hazlitt [****] qui va dir que l’única cosa que podria derrotar aquesta ciutat d’aigua seria una ciutat construïda a l aire. Era una idea digna de Calvino, i qui sap si, com a colofó dels viatges a l’espai, potser un dia succeeixi. De fet, a banda d’aterratge a la lluna, el segle actual faria de més bon recordar si mantingués aquest lloc intacte, només que el deixessin estar. Jo fins i tot procuraria evitar les interferències més ben intencionades. [...] En canvi, mantinc que la idea de convertir Venècia es un museu és tan absurda com la urgència per revitalitzar-la amb sang nova. Per una raó: allò que sembla sang nova al final sempre acaba sent només orina vella. I en segon lloc, no compleix les condicions per ser un museu, atès que és en ella mateixa una obra d’art, la més gran obra mestra que la nostra espècie ha produït. No es fa reviure un quadre, per no dir una estàtua. Els deixem estar, els protegim dels vàndals –entre les hordes dels quals potser ens podem incloure." p.89
I sempre present l'aigua.
"Deixeu-m’ho reiterar: l’aigua és igual al temps i facilita un doble a la bellesa. Fets en part d’aigua, nosaltres servim la bellesa de la mateixa manera. Tot fregant l’aigua, aquesta ciutat millora la imatge del temps, fa més bell el futur. Aquest és el paper de Venècia en l’univers. Perquè la ciutat és estàtica mentre nosaltres ens movem. La llàgrima n’és la prova. Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrere, de fondre’s amb la ciutat. Però això va contra les normes. La llàgrima és una reversió, un tribut del futur al passat. O bé és el resultat de sostreure el més gran al més petit: la bellesa a l’home. Això també passa amb l’amor, perquè el nostre amor també és més gran que nosaltres." p.103
Un llibre per llegir abans i després d'anar a Venècia. En qualsevol moment.
A: La marca de l'aigua, Joseph Brodsky. Traducció de Marcel Riera. El cercle de Viena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada