Els miralls a Venècia, Joseph Brodsky

“Inanimats per naturalesa, els miralls de les habitacions d’hotel són més deslluïts encara de tantes coses que han vist. El que ens retornen no és la nostra identitat sinó el nostre anonimat, sobretot en aquesta ciutat [Venècia]. Perquè aquí l’última cosa que tens ganes de veure ets tu mateix. Durant les meves primeres estades, sovint em vaig sorprendre descobrint el meu propi cos, vestit o despullat, a l’armari obert. Al cap d’un temps vaig començar a demanar-me quins eren els efectes, prodigiosos o ultraterrenals, d’aquest lloc sobre la consciència d’un mateix. Va arribar un moment que fins i tot vaig desenvolupar la teoria de  la redundància excessiva, la del mirall que absorbeix el cos que absorbeix la ciutat. El resultat final és, òbviament, la negació mútua.  Un reflex possiblement no pot tenir en compte un altre reflex. La ciutat és prou narcisista com per convertir la teva ment en l’amalgama de darrere el mirall, alleujant-la de les seves fondàries.” 
I després d’això fa un salt per aterrar i parlar dels preus de les habitacions: “Amb uns efectes semblants sobre la teva butxaca, hotels i pensioni per això mateix t’acaben semblant molt agradables.” p.21

I més endavant convidat en una festa en un palazzo:

"Hi havia també aquells miralls, dos o tres a cada habitació, de diverses mides, però la majoria rectangulars. Tenien tots uns delicats marcs daurats, amb garlandes florals molt ben treballades o amb escenes idíl·liques que cridaven més l’atenció que no pas la superfície dels miralls, perquè el mercuri sempre es trobava en mal estat.  En cert sentit, els marcs eren més coherents que llur contingut, al qual semblaven impedir que s’escampés per tota la paret. Havent crescut acostumats al llarg dels segles a reflectir només la paret del davant, els miralls eren refractaris a restituir-te el rostre, per cobdícia o impotència i, quan ho intentaven, els teus trets retornaven incomplets. Vaig pensar que començava a entendre Régnier [*]. A mesura que avançàvem a través de l’enfilall d’habitacions, em veia menys i menys en aquells miralls que em retornaven més i més foscor. Sostracció gradual, em vaig dir; com s’acabarà? I es va acabar a la desena o onzena habitació. Em vaig quedar a la porta que duia a la propera cambra, contemplant un mirall bastant gran, un rectangle daurat de tres peus per quatre, i no em vaig veure a mi mateix sinó un no-res maligne. Fondo i temptador, semblava que contingués una perspectiva d’ell mateix -potser un altre enfilall d’habitacions. De moment vaig sentir vertigen, però com que no era novel·lista vaig descartar l’opció i vaig sortir-ne.” p.45

I és que només és un poeta que guanyà el Nobel!

* Un text de Régnier a: L'arribada a Venècia, segons Henri de Régnier

A: La marca de l'aigua, Joseph Brodsky. Traducció de Marcel Riera. El cercle de Viena. p.21